MUSEU BASSAT .

REFLEXIONS I NOTES AL MARGE

Penso que en rellegir la història del projecte del Museu Bassat queda clar per a tothom qui és l’amo en el projecte i qui és el servent. I no ho critico. Mentre un ( Bassat ) ho té tot al cap, l’altra (Ajuntament de Mataró ) sols té clar que no pot perdre el Museu per res del món i per tant li toca acomodar-se mica en mica en el mateix , i és en aquest encaix on el Govern mataroní hauria de dedicar molts dels seus propers esforços, per no dir tots.

Dic això ja que la submissió en que es va realitzar l’acte inaugural, penso que no és de rebut i que hauria d’haver existit un altra tipus d’equilibri.
Va quedar molt clar que l’Ajuntament sols va manar en dos punts: En l’apartat polític i encara , ja que no cal oblidar que Bassat ja havia portat a Tresseras a l’acte del Capgròs, i també va manar en no permetre que hi hagués copa de cava en la festa inaugural, encara que aquesta anava a càrrec de Bassat mitjançant el seu amic de caves Torelló. Una negativa que havia provocat una discussió prèvia ja que Bassat no entenia com no podia oferir una copa als seus convidats i Baron mantenia que si l’Ajuntament , en criteris d’austeritat , no oferia de fa temps cap refrigeri, ara no havia de ser l’excepció.
En la resta , la inauguració va ser quasi una festa privada del publicista.

La presència de públic , nombrosa , i molt nombrosa per ser un acte a Mataró, era però majoritàriament forana. Bassat rebia als seus convidats a la porta, xerrava amb ells , els convidava a visitar la col•lecció i els hi oferia el catàleg. Cap convidat de Bassat va marxar sense ell. Uns catàlegs distribuïts per les seves pròpies hostesses.

Els mataronins entravem sense ser rebuts per ningú, passejàvem i marxàvem sense catàleg que sols va ser lliurat a quatre escollits entre els que no es trobàven ni molts regidors , càrrecs polítics , persones de pes i molt menys la premsa . Calia veure la cara de R.Casalé, crític de Bonart , desplaçat a la inauguració quan se li va negar el mateix. Qui volia el catàleg , ja ho savia , a pagar els 24 euros.

( Vull aclarir que en el meu cas , si en la jornada inaugural se’m va negar el catàleg , aquest m’ha estat lliurat a posteriori ).

Però potser el més important va ser la gran absència de la societat civil mataronina , la dels MTV, que en canvi tot demostrant intel•ligència si va visitar el Museu en els dies de portes obertes. La causa de les absències és difícil d’esbrinar , encara que amb diversa gent de pes amb la que he parlat , cap d’elles havia rebut invitació , i això que estic parlant de professionals reconeguts i gent d’ampla solvència cultural. Coneixedors a més del desastre que és el Govern local en el que pertoca a les invitacions als més diversos actes ja que no disposa d’una base de dates correcta que faciliti la qüestió, fàcil és pensar que s’ha fallat una vegada més. I van ...

El que em preocupa és que quan es parla de la necessitat de lligar Museu i ciutat , sempre surt el nom de la Fundació Palau i Fabre de Caldetes , quan qualsevol que la conegui sap abastament que justament aquella és l’exemple a no seguir de cap manera.

Cal seguir a la Palau en el que pertoca al fet artístic ja que treballa de manera magnífica però en canvi no ha aconseguit cap mena d’implicació ni amb el seu entorn proper ( Caldetes ) , la comarca , i menys encara amb el mon artístic que l’envolta.

La gent de Caldetes es va trobar amb una Fundació i un protagonista ( Palau ) que li va caure al damunt sense saber-ne res. La valora ja que sap que periòdicament el nom de la vila apareix en els mitjans d’informació, però el fer de la fundació queda encerclat en les seves parets , sense participació de la població, com es demostra en inauguracions i actes. I el mateix poden dir els artistes de l’entorn. Una gran majoria no l’ha visitada mai , és rar aquell que n’és habitual ( si existeix ) i el desconeixement del que es fa en les sevs parets és quasi absolut.

El Museu Bassat ha de trencar aquesta dinàmica si vol ser un museu viu. Lluís Bassat per la seva part ja el sabrà publicitar fora de les nostres contrades pero, i a Mataró?.

Crec que és imprescindible que el més aviat possible es trobi un element que serveixi d’encaix entre l’Ajuntament , el Museu i la ciutat , amb especial èmfasi amb la societat cultural i els artistes. Un element que avui per avui no existeix , malgrat que Perecoll ajudi a tapar forats , en una tasca que ni li pertoca ni és la seva.

Si tot fos lògic , aquest paper hauria de córrer a càrrec de l’IMAC , però Bassat , i molt especialment Poch , van descobrir ràpidament que era impossible treballar amb la gent de Beneficència , ja que en comptes d’ajudar, tot era posar pals a les rodes. La decisió va ser rotunda , cal passar per damunt d’ells. I així ho han fet , inclòs amb temes tan importants com és el cas dels tallers per escoles que s’han organitzat a esquenes de l’IMAC per evitar que aquest imposés els amics amb els que manté monopoli.

Cal trobar com sigui aquest encaix i començar a treballar bé i evitar tota la disbauxa de manca d’informació que hi h hagut en aquest dies , com ha estat el desconeixement absolut del públic en general dels horaris de portes obertes i de la resta de dies, el desconeixement de les activitats complementaris d’aquesta mateixos dies, o el fet de que a hores d’ara no s’hagi fet públic si existiran visites guiades i quan , si està previst algun acte per seguir calentant motors , tal i com caldria etc.
Però això és molt difícil d’organitzar quan la directora ha d’estar al peu del canó en les jornades de portes obertes , efectuant paper de conserje.

Avui s’acompleix una setmana de vida del Museu a la Nau Gaudí. Sense entrar en el detall de que la inauguració estava prevista per abans de Santes i per tant portem quatre mesos de coll, avui mateix, dimecres a les 10 del vespre , ni la Nau Gaudí, ni la Col•lecció Bassat , ni disposen de web pròpia , i el que és molt pitjor , no existeixen en el web municipal.

Si vostè busca qualsevol mena d’informació al respecte ,li serà quasi impossible obtenir-la. Mentre que , per ex. , existeix un banner informatiu al voltant de les jornades de portes obertes del Tecnocampus , del binomi Gaudí / Bassat , res de res. I sí entrem en l’apartat de Culura , existeixen apunts que ens poden portar al Museu, l’espai F , Can Xalant, Ca l’Arenas , etc ( encara que quasi tots ells amb dades desfasades ) , però l’absència torna a ser absoluta, inclòs en l’apartat d’agenda d’exposicions.

Com és possible tal desori, tanta negligència. I això que sempre es parla del web municipal com exemple d’ús i transparència i és parla de la ciutat de Mataró i del seu Ajuntament com un exemple d’Ajuntament 2.0.

Que a hores d’ara la situació sigui tan lamentable hauria de produir conseqüències , cosa que també tots sabem , no succeirà.

Per tant, bé fa Lluís Bassat d’intentar ser l’amo i mirar de que quedi sota la seva responsabilitat el màxim de punts possibles, dons ja ha vist que el Govern no està gens per la labor. Però sigui com sigui , cal cercar l’encaix com sigui , i mitjançant qui sigui.

Mataró no ha de perdre el Museu , no en estat físic que de moment està segur , i sí en l’estat d’implicació cultural i ciutadana. El Museu Bassat fa millor a la ciutat i afavoreix personalment als artistes , i en general a tota la ciutadania.
I davant d’això és lamentable tanta rebequeria, tanta estultícia i tanta inutilitat, de la que en son responsables aquells que actuen en la nostra representació.

Lamentable.