DE VERITAT INTERESSA A ALGÚ LA CULTURA ?

Fa uns dies parlava de que m’hauria agradat que la cultura fos element primordial de la campanya electoral. Deia també que estava segur que no seria així.
M’hauria agradat per dues raons. Per un costat per què per la raó que fos, la cultura deixava de ser “maría”, i per l’altra per què voldria dir que immigració, vivenda, treball, etc. serien uns element superats i per tant no dignes ni tan sols de ser discutits.

Sabia dons que cultura no tindria paper principal però esperava almenys un millor paper. Joan Salicrú fa un magnífic plantejament al voltant de la cultura oficial i del PMC i el silenci per resposta. Ramon Bassas parla de “Mataró Cultura” una idea brillant, i el silenci n’és la resposta. Barón parla del nou Monumental i el silenci domina...

A algú interessa la cultura?. Quan parles amb els polítics i dius que cal agafar Cultura i fer d’una per totes una aposta per la mateixa, les paraules s’esvaeixen. Sembla que ningú en vulgui tenir especial apreci , menys Graupera ,com no.

Així comencen les apostes, i puc dir que el meu mòbil treu fum. Considerat com sociata i a més amb un cert poder en cultura ( Deu meu, que errats que van) , rebo avui sis trucades amb una mateixa pregunta , es cert que.... va a Cultura?. Per favor ,no.

I un que està més lluny del poder que no pas ningú li agafen ganes de riure. O de plorar. Per què el cert és que a hores d’ara Cultura segueix essent la gran interrogant.
I el lamentable que el mateix no està en quin partit l’assolirà i quin serè el regidor. La pregunta és lamentablement més senzilla, a qui li encolomarem Cultura?.

I que voleu que us digui. A mi m’entristeix. I molt.

FUNDACIÓ PALAU

Ben a prop de Mataró , a tan sols deu Km, i al bell mig de la Riera de Caldetes es troba la sensacional Fundació Palau que aplega la magnífica col·lecció artística i literària de Josep Palau I Fabre. Una Fundació que joiosament ens va caure del cel i que no acabem d’aprofitar tal com caldria.

Si parles de la mateixa a la gran majoria d’artistes de l’entorn és molt escàs el nombre d’ells que ni tan sols han tingut curiositat per visitar-la , i això que al bon nivell de les exposicions temporals s’hi afegeix la col·lecció permanent que també és un pur gaudi.

Que ens passa que no sabem aprofitar les joies que tenim aquí mateix al costat ?. Aquest diumenge al matí, a bona hora per anar a fer passejada per Caldetes , s’inaugurava la magnífica exposició “Picasso Insòlit” , una exposició que és tot un plaer la seva visita. A l’acte no hi havia cap artista de la nostra ciutat.
A vegades penso si en realitat els artistes i la gent de l’art de Mataró tenim a casa, justament el que mereixem.

Sigui com sigui, aquí està la crítica de la mateixa, apareguda al capgros.com


PICASSO INSÒLIT

No és ser molt agosarat dir que Picasso és l’artista més conegut i estudiat d’entre el bon gruix d’artistes que podríem considerar com “artistes moderns”. La seva contemporaneïtat , la llarga vida i amplíssima producció que abasta als més diferents camps de la creació plàstica , la seva universalitat , ha fet que la difusió de la seva obra arribi arreu i no hi hagi Museu o col·lecció important que no disposi de representació del seu treball . A més , el fet de disposar de tres Museus dedicats a la seva obra ( Barcelona, París i Màlaga) fa que el coneixement de la seva obra , i la seva persona , sigui encara més elevat.

Difícil dons sembla poder avançar una mica més. Conegudes quasi fins el més petit detall, tant la seva obra com la seva personalitat artística, sols ens pot quedar aprofundir en l’home, però no en l’home públic, i sí en el que podríem dir “home íntim” , per aconseguir així un nou traç , potser més diferencial que no pas d’altres, de qui va ser, i com va ser , aquest geni de l’art que fou Picasso.

Aquest tret diferencial sols es pot aconseguir des de l’angle de visió de l’amistat, la confidència personal, aquell tracte que va més enllà de les formes per arribar a la nuesa de mostrar-se tal com s’és. Un tracte del que sols en poden gaudir els íntims, com és el cas de Josep Palau i Fabre, historiador , coneixedor professional de l’artista Picasso, però alhora gran amic , íntim amic personal de l’home que era Pablo Ruiz Picasso.

Ara Palau i Fabre ens vol oferir una mirada al Picasso més íntim i ho fa traient a la llum en la seva Fundació de Caldetes, un seguit de materials insòlits que ha anat conservant. Son objectes , documents , llibres i obres molt poc conegudes que son testimoni d’aquesta personal relació d’amistat entre ambdós personatges.

Així ens podem detenir davant d’un més que interessant grup de gravats, dibuixos, cartells personalitzats , una dotzena de ceràmiques de petit format que son prodigi de sensibilitat , un petit mostroari de peculiaritats picassianes establertes en dedicatòries ,llibres , autentificacions d’obres seves mitjançant fotografies de les mateixes.....
Un món de detalls que va més enllà de la realitat física dels mateixos. Un món que personalitza la relació passant de la professional a la intimitat de l’amistat, però un mon en el que es manté fix i permanent la característica artística de l’autor. Encara que moltes peces puguin ser considerades com divertiments , com bibelots , com petites juguesques, en cap d’elles hi ha la més petita concessió al no res , ans el contrari són la magnificació d’un creador capaç de fer art en totes les coses que tocava.

“Picasso Insòlit” és una magnífica exposició d’ineludible visita que hauria de servir per augmentar el coneixement de la Fundació Palau , encara massa desconeguda entre els maresmencs , essent com és , una veritable joia la seva visita.

Picasso Insòlit
Fundació Palau
Del 25 de febrer al 15 d’abril del 2007

PARAULES D’AMOR

A la cultura és clar, les que varen sonar el passat dissabte en la jornada sobre “la cultura que volem” que va organitzà de manera oberta el PSC en els espais del Monumental.
Una seixantena de persones s’aplegaren per discutir, en el millor sentit de la paraula, l’estat de la qüestió de la cultura local i principalment els desitjos , generalment individualitzats , de cadascun dels participants , units tan sols per una participació de manera directa o indirecta en el fet cultural mataroní, aplegant en aquest concepte els valors de la gran i la petita cultura, la cultura general i la tradicional.

Un debat que si som justos hauria de qualificar de to baix i que a bon segur , i tal com ens temien, tan sols tenia dos finalitats:
Per un costat la de catarsi col·lectiva. Hom que es mou en el camp cultural es sent maltractat. Es clar que a Mataró, i vist el que hi ha, es natural. Per això aquesta queixa col·lectiva, aquest dir jo també i si molt m’estires , jo més, serveix per l’autoafirmació del treball ( cadascun en el que ens toca, prou valorable) .
L’altra costat la d’afirmació de la participació com element important per augmentar l’autoestima. El pensar que el que diem es important, no tan sols per nosaltres, ans també per la col·lectivitat.

Dos elements , ben clarificats en una estratègia de masses com sempre ho és una lluita electoral, que podria servir per deixar-nos a tos enganyats però contents.

Però en aquesta ocasió hi havia més. Hi havia el document programàtic de Baron , un element escrit ben abans de la jornada , en la que no va participar , que en certa manera encerclava i apuntava tot el que allà es va dir, el que pot indicar una o dues coses ( i deixo que vostès triïn al seu gust) o que les mancances de la cultura a Mataró son tan evidents que quasi no fa falta parlar-ne ( aposta a la que m’apunto) o que el PSC està molt a l’aguait del que es mou en la cultura mataronina ( fet que penso no es cert).

El document programàtic de Barón és bo. I estic per a dir que malgrat la seva falta d’aprofundiment en alguns punts, és molt bo. Si parlem de notes , jo li donaria un notable alt, malgrat la meva discrepància en alguns punts en espacial en el que pertoca a la cultura popular , molt mimada al meu entendre , però que s’ha de comprendre en aquella màxima que recomana que no s’ha de mossegar la mà de qui et dona de menjar ( vots, és clar).

Recomano amplament la seva lectura , explicitada en el seu blog del passat dissabte. Estableix unes premisses més que correctes: Cultura accessible, inclusiva i de qualitat, fonamentada en els agents culturals, les entitats i els creadors. I tot amanit amb un seguit de mesures de difícil discussió.
És a dir un projecte ben estructurat i arrelat , però que es nota poc treballat , i al que caldrà polir les arestes que encara marquen camins divergents.

Molt vàlides les propostes del Carnet Cultural, de la concertació, de la creació d’espais per a la creació, de l’empresa de gestió cultural, de les formes de comunicació, etc.
Però cal anar més enllà, No val parlar així com així de la marca “Mataró Cultura”. No val inventar primer la marca i després ja veurem que posem a la bossa. Que cal tenir en compte que “Proposta Mataró” va néixer ara fa dos anys i que cal recomençar de nou.

No val apuntar que cal retocar el PMC. S’ha de treballar per explicar ben clar quin és el camí a seguir. I cal dir qui escollirà els elements artístics de referència en els espais públics i com s’organitzarà la rotació del fons d’art municipal, i....

Però amb tots els ets i uts que caldrà discutir, la proposta és enormement engrescadora i cal recolzar-la com jo faig des d’ara mateix. I fer-ho des de la petita discrepància amb afany de millora.
Una millora que ja és evident en el que pertoca a la plàstica, en especial en el compromís amb “Proposta Mataró” , projecte que encapçalo i per el que em barallo de fa ja quasi dos anys. Fet que personalment, i en que val per els artistes de Mataró, agraeixo com cal.
Ara cal afinar. Rematar arestes, polir cantonades, equilibrar pesos específics i arrodonir la jugada, que be es pot fer amb les dues propostes finals de Baron. La ruta de la romanització i el barroc del Maresme.

En el que pertoca a la segona penso que hi ha elements que no ha valorat el candidat. Ho vaig dir a algú en l’acte , però ho he confirmat en el catàleg inaugural ( 1983) del Museu del Maresme, ara de nou de Mataró.
En la sala monogràfica es parla de sis pintures a l’oli sobre taula de començaments dl XVIII. Recordava haver sentit de la veu de Santi Estrany la vàlua de les taules barroques del Museu. Pot ser un element a considerar. Com ho pot ser el nom de Rosa Alcoy, filla d’Eduard Alcoy, gran historiadora i catedràtica d’aquesta època.

Dos apunts que podrien donar més brillantor a un projecte prou interessant, que cal polir per ser brillant del tot , i que de ser cert ens dona esperances a tots aquells que pensem que la cultura mataronina te molt per dir.

Ara tan sols falta que el PSC s’ho cregui això d’apostar per la regidoria de Cultura. Que ja n’hi ha prou d’amagar el cap sota l’ala i que d’una i per totes s’ha d’agafar el toro per les banyes. Que com es va dir en la jornada, aquesta sembla ser la darrera oportunitat.
Esperem que de veritat ho creguin, encara que si us he de ser franc... Jo no les tinc totes. Quan repeteixen tantes vegades allò de que, ... segons els resultats...

Sigui com sigui , caldria apostar en ferm per Cultura. De no fer-ho seriem molts els que no ho perdonariem.

PARAULES I

Ha començat el temps de les paraules, del munt de paraules, de les rierades de paraules. Paraules amb sentit i sense. Paraules amb la certesa de que son mentida. Paraules amb la certesa de que poden ser veritat. Paraules que un no sap el que seran. Paraules per que se les endugui el vent. Paraules per que quedin ben marcades en l’ànima de qui les escolta.
Ha començat la campanya
Parole , parole, parole ... ( la música la posen vostès)

PARAULES II

Paraules de Joan Margarit que ahir transcrivia Eva Piquer a l’Avui :

“Constantment estem fent les paus amb nosaltres mateixos. El judici sempre acaba amb el perdó. La venjança és no haver-te parat ni un segon a considerar per què han passat les coses. Com esmorteixes el sentiment de venjança?. Dons comprenent. No hi ha res de franc, tot s’aprèn. I quan ja n’has après molt, et mors. Vas caminant cap al precipici, cada cop coneixes millor el camí , aprens que la riquesa és el matís, i al final del camí te la fots.

L’art no es gens democràtic, i la poesia és la menys democràtica de les arts. Tothom pot llegir poemes , però no tothom té dret a escriure’n. L’art subvencionat no porta enlloc. Preferiria tornar a l’època en què Van Gogh no venia cap quadre. Abans els artistes es morien de gana, ara es moren de farts.

De totes les virtuts humanes, m’interessa sobretot la lucidesa. La lucidesa és la intel·ligència amorosida amb el sentiment i la comprensió. Jo aspiro a aquesta lucidesa”.

Brindem per la lucidesa de les paraules que d’ara en endavant podrem sentir en aquesta campanya electoral. Fem-ho amb tranquil·litat . Un glop per cada paraula o frase. No cal patir, segur que passarem qualsevol control d’alcoholèmia que ens trobem per davant.

PARAULES III

Háblame para que conozca la pureza de las palabras inútiles
Antonio Gamoneda

DE CULTURA ( II )

“Cal fer plantejaments valents i de futur” . És una frase que trec del que remarca la premsa de l’acte de presentació del manifest electoral del PSC i per tant de l’obertura de pre-campanya de Joan Antoni Barón per a ser reelegit alcalde de Mataró. Fet que estic segur succeirà de totes, totes, i jo que me’n alegro.

És una frase que marca camins de manera clara. Però que ha de marcar tots els camins , inclòs el de Cultura , que a mi i a tants ens neguiteja. Ho ha de fer-ho ja que si Mataró “ ha de ser una ciutat en la que valgui la pena viure-hi” , això sols serà possible si el fet cultural assoleix el nivell que fins ara sembla haver-se menyspreat, especialment ,- i que el PSC ho tingui ben present -, per el partit que havent governat sempre ha deixat que la Cultura hagi estat més anys en mans d’altres partits que en les seves pròpies mans.


Per això, en aquesta aposta valenta i de futur , calen dos elements claus: equipaments i allò que ara s’anomena “locomotora”.
Si oblidem , que és per fer-ho , el fantasmagòric “Pla d’equipaments Culturals” de la que ara en tenim mostra de la mà de Graupera en l’exposició del Museu, cal considerar que tot mantenint els elements mitjanament previstos per la propera legislatura cal atacar amb valentia i futur a uns nous reptes.
El primer ha de ser l’inici seriós de projecte del Teatre que la ciutat precisa. En els darrers temps , ciutats parelles a Mataró ens fan pam-i-pipa tot presentant la recuperació dels seus vells espais escènics , recuperats per a la modernitat. Aquí ja no en tenim, el Clavé és història ja llunyana, però la necessitat és la mateixa. I no podem perdre més temps. Cal apostar per ell.
Per això un defensa que el PSC hauria de fer compromís, és la de que en el decurs de la propera legislatura s’ha de realitzar el projecte d’aquest nou Teatre , fins hi tot posar-hi la primera pedra, i que aquesta no sigui simbòlica.

Cal encetar camins , cercar dreceres, i posar fil a l’agulla per un cert compromís de ciutat amb aquest objectiu. I el lloc ,aquell relacionat amb el Parc Central, que sempre surt de trascantó i amb gran secret, quan és un secret a veus, penso que és excel·lent.

L’altre equipament precís és aquest espai polivalent del que tan d’ús es podria fer. I quan dic espai polivalent, no em refereixo a allò que en molts lloc es denomina “pavelló firal” . S’ha de ser valent i amb futur i Mataró precisa d’un espai on desenvolupar actes cívics, petits congressos, simposiums , exposicions itinerants de caire cultural i/o artístic....
És aquest un element a pactar amb l’IMPEM , però que urgeix de totes, totes a la ciutat, que si observem està orfe d’actes generalistes de tot tipus en els que està prevista un cert nombre de persones , ja que no es disposa de cap espai d’aquestes característiques.

Finalment cal acabar de manera ràpida la Nau Gaudí i donar-li un ús atractiu. Personalment no em desagrada , ans al contrari el tema Català Roca , però penso que caldria anar una mica més enllà , i apostar per la fotografia de manera més genèrica , tot tenint en compte els fons dels que disposa la ciutat , amb especial atenció al Fons Carreras , tan menyspreat oficialment.
Mataró , que tant desesperadament cerca un lloc específic en el món cultural, podria trobar en la fotografia aquell element diferencial que el col·loqués en el “mapa” , per emprar aquest tòpic tantes vegades emprat i sentit.

Però tot aquest conglomerat precisa d’un motor potent que el mogui. Que ho faci de manera directa o indirecta , però que produeixi aquest sentit dinàmic que precisa tota cultura que vol ser viva. És allò de la “locomotora comercial” , però disposada en l’àmbit cultural.
Passejar-se per l’activitat cultural de ciutat parelles a la nostra presenten en general alguna entitat polivalent que marca fites i camins , que en moltes vegades coincideix amb el Museu de la Ciutat.

El Museu per la seva polivalència, aplega art actual i del passat , entra en la història de la ciutat , el seu modus de viure i la sociologia, penetra amb l’arqueologia als temps més llunyans, te ramificacions amb les ciències naturals... Disposa per tant dels estris suficients per ser eix i motor de mil i una activitats que convenientment lligades amb les associacions, grups específics , etc. pugui ser aglutinador d’un concepte cultural de ciutat que serveixi de pal de paller en la dinàmica que cal establir si volem ser ciutat viva en el fet cultural.

Que sí, que el Museu de Mataró és justament el contrari, que ancorat en el passat és incapaç ni tan sols d’establir una premisa de treball semblant , però... La gent no és eterna , i els funcionaris estan al servei de la ciutat i no a l’inrevés, Que reciclar-se és el fet dels temps i que una ciutat no pot estar parada per la nul·litat d ‘unes persones que es guanyen un sou al que la gran majoria no arriben ni de bon tros.

Equipaments, locomotores .... elements que serveixen per un plantejament valent i de futur. El que vull, i volem, per a Mataró.

PLANASDURÀ

Coincideix els culturals de “El País” i el de l”Avui” per parlar de la magnífica exposició que la galeria Oriol dedica a Planasdurà.
No puc negar la meva alegria pels elogiosos comentaris que es dediquen a aquest artista un xic maleït. Disposo a cas d’una obra seva de 1955 , que va regalar l’artista al meu pare en motiu de l’exposició que celebrà al Museu de Mataró quan aquest era punt i senya de l’art del país, i que un va heretar a la seva mort.. És una abstracció geomètrica a l’estil de la representada, ja que m’ha estat impossible fotografiar-la correctament per els reflexes que es produeixen.

Puc dir que és una de les meves obres preferides, cosa que quasi ningú entén. La seva capacitat sintètica, cromàtica i espaial, molt a l’estil Mondrian, però amb un domini de negres que dificulta l’equilibri i accentua les arestes, fan d’aquesta obra un treball de primera qualitat que mereix l’atenció de tot bon afeccionat .

Però òbviament no ha estat el sentit personal el que m’ha provocat aquest comentari. El fet està en aquest paper del Museu allà els anys cinquanta quan era sant i senya de la vitalització artística.

Ni més ni menys el que esperem ara , amb plantejament valents i de futur. Baron dixit. Ho apuntem

Una setmana sense escriure un mot. La raó , la de tants. Imagineu. Internet, que ara va, que ara no. El correu, que ara arriba, que ara no hi ha manera. Que sembla que tot funciona. Que no és veritat, i tot allò que ...., dons que s’ha perdut.
I així estem i ... Però sigui com sigui, vagin avui aquestes reflexions que d’una o altra manera espero que estaran ben aviat en el ciber-espai.

DE CULTURA

No em faria res que el tema estrella de les properes eleccions fos cultura. Ja sé que és impossible, i més vistes com estan les coses amb temes tan importants com l’urbanisme, la locomotora econòmica i.... Però ves a saber si entre una i altra cosa, i amb el tema Patrimoni per mig , algú arriba a pensar que potser comença a ser hora que una ciutat com Mataró , amb més de cent vint mil habitants , disposi d’una dinàmica cultural potent, atractiva i atraient, variada , amb una bona oferta de la que podríem dir “gran cultura” , però sense oblidar aquesta cultura menor però no per això menys important.

Ho veig difícil però no tan sols per el propi tema, ans també per una manca de ganes de que així sigui. Aquest gran periodista i bon amic, que n’és en Joan Salicrú ha escrit un brillant post sobre el tema en el seu blog . Un post en el que fets, notícies, desitjos i reflexions es donen la mà per donar una ullada prou atinada sobre el quid de la qüestió. Aquesta tarda quan el rellegia no havia merescut cap comentari.

El tradicional que, com, quan i de quina manera , planeja sobre la regiduria de Cultura amb nebulosa d’incògnites. Òbviament la primera està en pronosticar en qui en serà el “propietari”.
Sigui quin sigui el resultat de les eleccions , no crec que Jaume Graupera repeteixi. Malgrat el seu auto-balanç positiu , dubto que hagi deixat a ningú content i hi ha massa agreujats ( entre els que m’hi trobo en raó del fons d’Art “Proposta Mataró” ) com per que els altres partits de govern ( apostem per una reedició del tripartit) en facin confiança, especialment en el cas de Barón que s’ha convertit en el bomber professional de Cultura.

ERC sembla que vulgui apostar fort aprofitant la sinergia de la Generalitat,però dependrà molt del nombre de regidors i especialment de si el PSC desitja en veritat manar a la Beneficència , cosa que darrerament no li sembla molt de gust. Remigio Herrero va ser regidor en raó d’una majoria absoluta no sospitada que va fer que ni tan sols existís in mente qui en podia ser Director de Patronat, el que va provocar el manteniment de Ramon Ramis fins la casual arribada de Toni Cabré .(I diem casual ja que es va aprofitar el seu retorn a l’Ajuntament després d’una excedència laboral) Encara que m’agradaria quedés clar que soc dels que defenso que si un càrrec ho fa be, no hauria de ser obligat el recanvi. Però és tan sols una reflexió, ja que queda clar de que en l'actualitat no és el cas.

Després de qui,va el com?, i aquest sembla ser un tema enterrat. Hom que pensi un xic ha d’entendre que el Patronat Municipal de Cultura , tal i com està previst actualment, és més una rèmora que una possibilitat de treball. Els patronats varen ser creats per poder deixar de costat tota la burocràcia municipal que llastrava qualsevol dinàmica d’actuació, però ara , perduda la seva ductilitat, han de reconvertir-se en un altre estil de fer política i cultura. S’ha de pensar de manera molt clara com es vol actuar , - el Consell de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en pot ser un bon exemple -, i principalment s’ha de trencar aquest esquema actual , participatiu en aparença , inútil en la vida real, i que acaba deixant el poder en mans d’uns tècnics que han de ser justament això, tècnics que han de fer possible les ordres que emanen de dalt, i mai, ser com ara, els veritables amos i senyors de la cultura oficial de la ciutat. I si per algú no queda clar , l’exemple més evident està a arts plàstiques. Tot el fet fins ara , sota el poder absolut i dictatorial de la tècnica corresponent, és justament el que sota cap concepte s’ha d’acceptar.

Per cert, i com anècdota. Daniel Giralt Miracle, un dels notables escollits en el Consell de Cultura, va ser anomenat assessor de l’Ajuntament de Mataró en l’apartat de plàstica, juntament amb Paco Rodon i el que això escriu. Mai vàrem ser convocats, i curiosament, tampoc cessats. L’època, la de Remigio Herrero.

Per acabar queda allò de la cultura que volem. Un, modest, pensa que a bon segur el que opinin el proper dissabte en l’acte organitzat per el PSC serà una visió molt més ampla que no pas la personal d’ara mateix. Deixem dons la decisió en mans de la majoria, però...
Com he dit, i s’ha reproduït en algun blog, la meva intenció estava en no acudir a l’acte. La raó , senzilla. En aquell dia estava prevista una pluja d’idees, que parlant de cultura de Mataró, hem de recuperar la traducció original de temporal d’idees. Aquesta fet, que crec molt positiu per el futur de la realitat cultural de la ciutat, havia estat substituït per un acte d’aquells de partit, per un seminari que vol semblar participatiu , però que tots sabem que no porta enlloc, ni serveix per a res.

Encara que no ho sembli, treballo. Ho faig intensament. El meu temps lliure no és molt. Ni tan sols disposo de tots els dissabtes l. Per això em vaig sentir dolgut, i potser una mica més, vistes les converses mantingudes no pas d’ara mateix, i sí de fa molt temps. Estava decidit a no assistir a l’acte. Ho faré ja que m’ho ha demanat gent que aprecio i que sé que volen una cultura millor per la ciutat.

Però ha faré amb el pensament, i estic per dir la seguretat , de que no servirà per a res. Els seminaris com aquest , sols tenen futur quan hi ha un dirigisme que preconitza uns camins, i aquest és el mètode per validar-los. Però aquest no és el cas.
La taula rodona , eix , principi i final de tot, està viciada d’origen. Josep Novellas, amic de l’ànima i d’anys , te moltes qualitats, però us puc assegurar que no disposa de la de parlar en públic. Tímid, introvertit, artista en essència, Novellas pot ajudar en molt però no en una estructura com la prevista.
Si diuen els dirigents que van a escoltar, que hi pinta en Xesco Gomar a la taula?.Si no vaig errat, ha estat alt dirigent de les JSC i ocupa un càrrec en la Diputació en raó de la seva militància. Si és així, cridant-lo a una executiva hi havia prou. Ara , en una taula rodona sols ens pot parlar de l’oficialitat. I això és voler que se l’escolti, com oficialista, i mai és voler ser escoltat per part del partit.
Finalment en Gustau i l’Encarnació, responen a unes entitats i/o associacions, amb dependència econòmica per prestació de serveis i/o subvencions del mateix Ajuntament. Encara que personalment tenen tots els meus respectes i més, i ells ho saben, és difícil parlar sota el prisma d’una independència de criteris.

Si a més la convocatòria ha estat restringida , - avui he parlat de l’acte amb diversos artistes de Mataró i de primera línia i ningú en sabia res -, tindrem un acte d’aquells que tant agraden als partits , - els tenim a tots ben dominats-, i que en res servirà per poder esbrinar quina és la veritat de la cultura que Mataró demana a crits, que queda ben lluny de la mísera realitat actual.

La cultura que volem, com la volem i de quina manera. Massa preguntes sense resposta , per què la gran clau està en qui vol de veritat aquesta patata calenta. I per favor, si aixeca la mà ICV que algú digui que no, o al menys faci que no ho ha vist.
Tot acaba tenint un límit. I cal trencar-lo. Ha rribat l'hora de la veritable cultura.
I hom, amb el partit del poder al davant, hauria de fer quelcom per dirigir-ho.

DEBAT CULTURAL

PLA D’EQUIPAMENTS

Divendres passat no vaig poder assistir a la inauguració de l’exposició sobre el Pla d’Equipaments Culturals que es celebrava al Museu. Just quan amb en Perecoll i en Carles Spà estàvem a punt d’acostar-nos, una trucada telefònica em reclamava amb urgència. Un petit accident esportiu de la meva filla sense posterior importància, però que obligava al tradicional pas de visita mèdica, radiografia, immobilització etc. Un altre petit ensurt, i que tots siguin com aquest.
Avui dons n’he fet oportuna visita i com quasi tots he quedat esparverat, esmaperdut, bocabadat i... en veure l’antiexposició per excel·lència , aquella que no parla de res i a més ho fa de la pitjor manera.

Estic totalment d’acord amb Jaume Graupera de que no és una exposició electoralista. I tant que no ho és. Més aviat és al contrari, ja que qualsevol que se la miri amb una mica d’atenció, tindrà clar que vist el vist, i el que diuen es veurà, sota cap concepte es por repetir una legislatura cultural com aquesta.
Un Pla d’equipaments amb més de tres anys d’història, amb quasi la meitat del temps contemplat en el PECM , per tenir tan sols pressupostat per aquest any 62000 euros per la Capella dels Dolors i la previsió de començar ( el més calent està a l’aigüera ) les obres de Can Marfà, és demostratiu de que no s’està per la labor de cap de les maneres i en cap àmbit.

Em resum 21000 euros malgastats en una exposició que poca gent visitarà, menys encara hi prestarà atenció, i que podia haver passat simplement adjuntant l’opuscle editat ( és còpia del que diuen els plafons) al butlletí municipal.

És clar que potser mirant el vídeo la comprensió es facilita. Llàstima que per el vist avui el vídeo és mut i no te sonorització. O serà que com no passa ningú per l’exposició es baixa el só per no molestar als vigilants?.
Certament tinc mala sort amb els vídeos del Museu. El d’avui mut, “Peca” a Ca l’Arenas em va costar Deu ,ajuda i tres visites per poder-lo visionar . O potser el problema no és meu i sí de l’eficàcia de la gent del Museu?. Millor no pensar-ho


DEBAT CRÍTIC

“El País” d’avui presenta una interessant entrevista amb Lourdes Fernández , directora d’ARCO. El titular de la mateixa és impactant : “Hi ha una absoluta manca de debat en l’art contemporani” , per explicitar després quan se li parla del lligam amb la indústria cultural: “El problema d’aquest país és que no hi ha crítica, com la pot haver en altres àmbits de la cultura, com en el cinema , que també és una indústria que mou molt diner. Una pel·lícula realitzada per un gran director pot enfonsar-se per una crítica nefasta. Això és el que jo trobo a faltar en l’art contemporani. Hi ha una absoluta manca de debat”.
Estic totalment d’acord, i la referència sembla que sigui escrita per a Mataró, on sols existeix l’art contemporani, que sempre es considera de gran qualitat, davant el desert que significa la resta de conceptes artístics.

No hi ha debat ja que s’exerceix la caritat per part d’uns certs superiors , la gent del PMC ,Can Xalant, Ca l’Arenas, Espai f... , i una ltres inferiors , que som la resta.

Ara està exposant a Ca l’Arenas un contemporani més , en Xavier Roldan. Un n’ha escrit una crítica amb els seus raonaments. Aquests podran ser bons o dolents, acceptats o refusats , concordar amb ells o pensar que és un ximple, però davant d’uns raonaments, siguin els que siguin, sols es poden oposar d’altres raonaments.

En la crítica és juga amb el significat d’una paraula i la seva absència en el diccionari , per fer avinent que malament rai quan per parlar de l’obra d’un, s’han d’emprar paraules que després s'han d’intentar desxifrar mitjançant el diccionari. Que si no s’entenen les paraules difícil serà entendre l’obra.
Quan escric aquest post hi ha set comentaris a la crítica ( rècord després de més de tres cents escrits ) , sis d’ells s’endinsen en la vessant filològica / ortogràfica i tan sols un discrepa del comentari amb l’única reflexió de qualificar-me com a carca i de dir que estic escaldat amb els comentaris de Jorge Carrion , que no se quina relació pugui tenir amb aquesta exposició.

Així anem. Amb el debat , la discussió , aquella bona discussió que moltes vegades porta a la llum , amagats sota la fredor ambiental d’estar sempre essent posseïdors de la gran veritat, I així, d’aquesta manera , anem malament, però que molt malament.

I que això s'ho apunti un partit polític que de cop i volta ha esborrat el que es presumia interessant debat de pluja d'idees per part d'un reduit grup de persones amb un cert pes específic en la cultura de la ciutat, per substituir-lo per un seminari d'aquells d'aparell de partit més indicatiu de l'aparença de la participació que no pas de la realitat de la mateixa.

I un es pregunta, de que tenen por ?.

200

Amb aquest post que ara començo arribo a la xifra de 200. No ho pensava quan vaig començar una mica picat per la gen del Cap gros, amb en Joan Salicrú al cap de tots. Pensava que podia durar un temps, però el cert és que ja estic del tot viciat.
Està clar que no estic a l’alçada d’un Ramon Bassas o un Joan Antoni Baron, que son veritables professionals de la columna diària , però darrerament intento trobar temps per fer l’oportuna descàrrega d’adrenalina, com em diu un bon amic , estimulada sempre en el to personal, lliure i independent.
Uns pensaments que em sorprenc arribin a tanta gent, que moltes vegades i com de trascantó et fan l’oportú comentari, rèplica o la coincidència amb allò que un expressa en aquests comentaris personals.

Ara es qüestió de començar a caminar per arribar als 300.

TONI SOLÀ

Del que també estic viciat és dels diaris gratuïts. Els fullejo a l’hora d’ esmorzar i de tant en tant et trobes amb agradables sorpreses com avui que en el “20 minutos” apareix ben content abraçat a una coca el forner argentoní Toni Solà.

La raó està en la seva participació aquests dies a “FòrumVic’07. La Gastroteca”, aquesta gran trobada científic culinària que se celebra en la capital d’Osona. Ell està entre els ponents i es destaca el seu paper de proveïdor de pa per a restaurants tan importants com “El Bulli” i la seva especialització en pa de sabors per a l’hosteleria. Remarca que “està considerat com a baluard imprescindible per el gremi de forners”.

En Toni va regentar fins fa poc la forneria familiar i l’espai “Pa tonet” al carrer Gran d’Argentona , a pocs metres de l’altre gran forner local , Can Moré del pa casolà. A més dels grans restaurants als que fornia de pa , feia el mateix amb molts més clients, alguns d’ells tan coneguts com el nostres mítics Frankfurts de la Pça Sta Anna i de la Riera. Qui ho diria , el mateix forn per dues cares tan diferents de la gastronomia.

Per altra part era membre de “Penta” l’Associació Cultural que va crear l’espai de “La casa del Llimoner” al carrer Massevà , espai on es celebraren unes interessants temporades d’exposicions i on va nèixer el grup encara viu, i ben actiu, dels Dimarts del Llimoner.

Felicitats dons per el públic reconeixement a un paper , el del pa, tan important i alhora tan poc valorat.

NOMS PROPIS

JOAN FONTCUBERTA

El diari “El País” te per costum dedicar el seu stand d’ARCO a un artista de primera línia. Enguany el nom escollit ha estat el fotògraf català Joan Fontcuberta i a ell li dedica suplement especial en l’ “EPS”. Qui hagi mirat amb atenció l’article potser s’haurà sorprès d’una foto en la que juga amb el seu pare a la platja de Mataró. La raó és ben senzilla, la seva mare , - Villà de cognom -, es mataronina de soca-rel.


Vaig contactar amb Joan Fontcuberta fa uns anys quan va exposar a la madrilenya sala Helga de Alvear , una mostra que tenia a la sang com a protagonista. Frotis sanguinis de diferents personatges esdevenien com DNI específics per les seves formes i en certa manera establien una grafologia especial.

Per aquell temps , en l’empresa en la que treballo existia una revista corporativa en la que existia un apartat artístic degut a la bona col·lecció d’obres de les que gaudia , o gaudeix , la mateixa. Jo n’era l’encarregat de parlar en cada número d’alguna de les peces de la col·lecció i em va semblar que una exposició com de la de Fontcuberta podia ser un bon punt de partida per parlar d’un art diferent .

Vaig contactar amb ell mitjançant la galeria i el resultat va ser magnífic. Atent, receptiu, sorprès , tot li va semblar be. En les converses va aparèixer el nom de La Roca com el seu lloc de residència i en dir-li que un era de Mataró, es va esplaiar a gust.

Que Mataró era per ella un lloc de referència , que hi tenia molta família ja que la seva mare era de Mataró. Que feia molts anys havia fet una cosa al Museu, però que li agradaria molt fer una exposició a Mataró. Que...
Vaig contactar immediatament amb el PMC i la resposta va ser la que tots sabem, Fontcuberta no ha fet mai res a Mataró, i això que la línia seguida per el nostre ínclit PMC ha estat ni més ni menys la seva.
Apunti dons qui hagi ser el nou regidor de Cultura el nom de Fontcuberta en la seva agenda, i en un lloc destacat. Si fa anys vàrem perdre l’oportunitat, seria qüestió de no recaure en l’error.


OLEGUER i CALDERÓN







Per els seus actes els coneixereu. Oleguer ha expressat les seves opinions al respecte del cas De Juana Chaos i ho ha fet amb la sinceritat que el caracteritza.
Podré estar o no, d’acord amb ell. Certament no ho estic , però em sembla molt correcte que expressi el que pensi i senti. I no m’agrada aquesta postura hipòcrita de que no s’ha de barrejar política i esport.


Un esportista és esportista i home. Com esportista defensa la seva samarreta. Com home defensa les seves idees. Apostar per l’asèpsia és apostar per un borreguisme, quan justament aquells que manen ( Laporta i Cia) si que fan de la política el seu element de projecció molt més enllà del punt esportiu.


Per això el meu reconeixement a Oleguer, i reconèixer l’oportunisme publicitari de Kelme que d’un no res, obté uns rèdits importants fonamentats en l’anticatalanisme de molts sectors.
Tot per acabar censurant aquest “polaco el que no bote” del Sr.Calderon ahir a Màlaga, que nou ens porta al fanatisme carpetovetònic més barroer.


El que no deixa de ser curiós és el paral·lelisme en la pose de les fotografies. A bon segur que podríem dir que son les dues cares de la moneda.

UNS COPS DE PIC I UN REPICÓ


1.-
En el viatge de nuvis ( fa vint anys) vàrem establir amistat amb una argentina de certa edat i de nom Lila . Havia esta una de les primeres , si no la primera , dona argentina en ser llicenciada en econòmiques, havia tingut una llibreria en la que predominava la cultura espanyola, i era una dona d’esquerres de les que no hi ha.
Parlava d’Alfonsin meravelles, però deia , “Parece que le asesore el enemigo”. Avui encara mantenim el contacte esporàdic però si visqués el Mataró actual, no en el que va viure uns quants dies, estic segur diria el mateix. A Barón sembla que l’assessori l’enemic.

Uns quants dies de Fàbrega i Caralt , i en comptes d’explicar el que cal, silenci. De cop i volta , quan tot sembla mig adormit, de no tornem a la palestra. Cal parlar de Can Minguell.
I és clar, el ciutadà, és a dir jo mateix, no entén res. Coses que passen de l’H a l’A ,i a l’inrevés, O no, que és de la Z a la B . O potser de la Ceca a la Meca.

Parlo amb gent que coneix el cas i hom diu que Can Fàbregas per tirar a terra i que de Can Minguell en poden sortir coses. Ves a saber. Però sigui com sigui cal explicar-les i no com intercanvi de cromos.
Cal explicar-ho i fer-ho. be. I potser caldria fer-ho ja.

2.-
Pla d'equipaments culturals

Malament rai quan de cop i volta, apareix un pla sense que ningú en tingui noticia.
En Graupera ens sorprèn inaugurant divendres una exposició en referència als futurs equipaments culturals. Cara de sorpresa en la majoria. Sembla cosa de bruixes, encara que tots sabem que al PMC ho dominen. O no era Milan a qui anomenaven el “meiga” per que d’existir , existia , però ningú en tenia coneixement d’ell?.

Repassar la nota oficial posa els pels de punta. Tot es tracta del famós estudi de la Diputació posat en solfa. Es parla de la sala Cabanyes quan tot està a l’aigüera, i del Foment quan en Genís encara no en sap res....

En quant a les arts visuals diu textualment: ” ...proposa l’elaboració d’un Mapa d’arts visuals que tindrà com objectius:
Identificar els principals agents i artistes de la ciutat i conèixer la seva acció i projectes.
Identificar les infrastructures públiques i privades de la ciutat, els seus usos i les seves mancances.
Valorar la situació actual del sector i esbossar iniciatives de millora per facilitar la pressa de decisions.
Crear el Centre de la Imatge Català –Roca”.

Us puc asegurar que no soc malparlat habitualment. Però igualment us he de dir que un “c...” dels de toro, m’ha sortit de l’ànima en llegir tanta bajanada junta. Ara tots amb el carnet a la boca que cal identificar persones, fets i.... . Fa anys i panys que parlem del famós llibre blanc de l'art i la cultura mataronina i mai ni tan sols s'ha començat. Ara de nou apareix com un miratge en el desert....

El fotut és que parlo amb periodistes, artistes, gent de la cultura, i sempre trobo la mateixa resposta. No t’hi escarrassis . El PSC no vol Cultura. Genera mal de caps i no produeix cap vot. A la que apreti IC , tot quedarà igual.

Però soc tan il·lús i m’agrada pensar en una Mataró culturalment diferent, amb ales i il·lusió. Però el cor es repeteix. El PSC no vol cultura.

Com m’agradaria una postura clara. Però està clar , al PSC a vegades sembla que le asesore el enemigo,
I els fets semblen demostrar-ho.

3.-

Aquest cap de setmana s’inaugura el nou pavelló esportiu de Cirera que portarà el nom de Teresa Maria Roca.

Malgrat tot el llegit, quasi res s’ha escrit d’ella. Vaig tenir la sort de fer-ne coneixença ja que era gran amiga de la meva germana ( no crec anar errat en dir que és la padrina d’algun dels seus fills) i de fa temps que soc bon amic d’en Ferran Rodríguez, el qui en vida va ser el seu marit.

Valgui tot això per el lamentable paper oficial que remet al nom de M.T.Roca com una bona esportista i una bona professora d’educació física. Ella era molt més, abans de la malaltia i en la lluita contra ella. Sempre recordaré les llàgrimes de Sagrario Aguado, la seva rival madrilenya, amb la que lluitaven centímetre a centímetre per el rècord d’alçada, quan la Maria Teresa va morir, i es va esvair per sempre la seva cara pigada .

Tinguin per segur que el proper diumenge estaré en la inauguració. I potser ploraré , ves a saber , però m’agradaria pensar que algú del Patronat d'Esports haurà pensat en Sagrario Aguado, la seva rival, la seva amiga , a bon segur la que , fora de la família, més s’emocionarà amb el nou pavelló, que mai podria haver escollit millor titular, com el de la Maria Teresa Roca.

REPICO

Em truca Rafa Milan per citar-me i parlar de Proposta Mataró. Serà en dues setmanes.
Cosas veredes si elecciones haberes, dixit el savi.

CINZANO

Xavier Roldan és el nou creador que ocupa en aquests dies la sala 2 de Ca l’Arenas. El seu treball intenta trobar en el camp de la publicitat, definida per ell com a "generadora de pseudodiscursos identitaris” l’element generador de la comunicació amb l’espectador, però el cert és que el resultat no acaba de ser del tot satisfactori, ans més aviat el contrari.

A priori, la idea encara que no es novedosa, permet trobar-hi suficientment suc com per ser atractiva . La publicitat, les seves icones, la capacitat de suplantació que es produeix al submergir-se en el camp publicitari..., estris tots prou significatius com per aconseguir un resultat positiu .Però queda clar que la idea supera en molt a les capacitats del creador.

Roldan estableix el seu treball en dues parts: unes bosses serigrafiades amb imatges cobertes per bosses de “marca” i per l’altra un seguit de dibuixos en que els caracters facials han estat substituïts per logotips. Dos conceptes interessants en l’ideari i fracassats per el deficient treball “formal” dels mateixos.
Si la publicitat manté un principi, aquest és el de l’acabat de “l’obra”. Roldan l’oblida i ens presenta unes bosses de difícil lectura i uns dibuixos en els que l’enganxina substitueix al dibuix, trencant tot el possible encís de la composició. Així produeix una evident desunió entre contingut i contingut que porta en orris la seva proposta.

A més, Roldan està de mala sort. Justament en els mateixos dies Brasó exposa al Monjo i en algunes de les seves obres juga amb la bossa i la publicitat. La seva capacitat colpidora converteix en anècdota intranscendent tot el treball de Roldan.

Però ja sabem que en això de l’art contemporani cal anar més enllà. Que “el jo no soc tonto” emprat en una de les bosses / obra d’art , és més que significatiu.
Per això m’apropo a l’escrit del propi autor. Diu: “ No solament les practiques discursives posseeixen una poderosa eficàcia materialitzadora , sinó també la totalitat de les de representació , visionat i escòpia, en les xarxes d’intercanvi i producció, consum i circulació de la imatge, de la visualitat. La imatge es posada en evidència com a “ fàbrica de identitat”. Un després de cercar i no trobar en cap diccionari la paraula “escòpia” , tan sols assoleix un primari “lo qualo ?” per desistir del tot.

Per això considero clarament el treball de Roldan com un frekesme més en aquest joc en que uns , -ells- , entesos , donen algunes engrunes del seu saber als altres , -nosaltres pobres amants de l’art- , tot fent-nos allò que altres temps es deia caritat.

Vist això, i ja que tot parteix de la publicitat , que algú apunti un anunci i en faci paral·lelismes: “Si voleu art , PMC tanqueu l’aixeta”.

És clar que potser això no val per xicots Martini , però és que aquests no saben el millor. Un entès en això de les begudes m’explicava que calia comprar Cinzano i no Martini. Que aquest darrer era de Bacardi i res tenia a veure amb l’amaro italià, i en canvi el Cinzano era importat de l’Itàlia.

Ja veieu, hi ha exposicions que ni tan sols encerten amb el títol amb el que ens volen sorprendre. O potser ensarronar ?.

Aquest cap de setmana ha estat tranquil. Em feia falta . Portava un cert neguit que precisava d’un oportú descans. L’he tingut encara que he fet forces coses , però fetes a ritme, sense preses, gaudint del lloc, el punt i el moment, i així el resultat acaba essent sempre satisfactori.

SITGES

Pe raons d’una celebració familiar passo el dissabte a Sitges. Sempre m’ha agradat aquest indret i principalment l’aire que respira. Potser feia més d’un any que no hi havia anat i puc dir que estava més engrescadora que mai, tot preparant forces per el Carnaval . Sitges és un espai en que qualsevol ajuntament hauria d’intentar emmirallar-se en el tema cultural, salvant totes les distancies degudes al bon patrimoni que ha sabut conservar.

Passejar per Sitges es trobar per arreu la figura de Santiago Rusiñol , del qui per cert acabada la temporada de Pastorets, la Sala Cabanyes en fa oportú record teatral.
Parlar de Russiñol es parlar de Sitges però també d’Aranjuez on es convertí en el pintor “oficial” dels famosos jardins. Crec que ja ho he comentat en algun post , però valgui recordar que va ser un mataroní Sixto Albertí el que el succeí en el fictici títol de pintor dels indrets i que és l’autor de l’escultura dedicada a Rusiñol que es troba en els jardins del “real sitio”.
Un fet al que caldria treure suc, més tenint en compte que el Madrid-Aranjuez va ser el segon trajecte ferroviari de la península.

No us imagineu un petit trasvàs de fets culturals amb una exposició de Rusiñol a Mataró, una d’artistes mataronins a Sitges i Aranjuez , l’oportú Concert d’Aranjuez escoltat en el lloc que es creies més escaient de la ciutat, i....?
Certament semblo imbuït de l’esperit de l’artista i començo ja amb els duros a quatre pessetes.

ANIMUS PROVOCANDI

Acabo el dissabte presentant al Museu Monjo , davant de més d’un centenar de persones que omplien la sala, l’exposició “Animus Provocandi” de Pere Màrtir Brasó, artista nascut a Vilassar i resident a Mataró.

En la fotografia d’un instant de la presentació, en la que estic acompanyat per l’artista i per Paco Rodon , director del Museu, s’observa clarament el tríptic que presideix la mostra: Tres figures en posició de crucificats.
Al centre , i en una mida més gran, Ronaldinho , el nou Déu d’aquest nou segle , dominat com no, per el logo de Nike. Ha desplaçat a la seva dreta a una figura a semblança de Jesús en la que hi consten els diversos noms dels deus que “dominen” la terra , mentre que a l’esquerra queda la referència personal de l’autoretrat del creador. Un tríptic amb ànim de provocar, però no una provocació de refús , de distanciament i sí una provocació de reflexió que és el fet dominant de tota l’exposició.

Brasó tanca cercle amb aquesta mostra que presenta a modus d’antològica sense ser-ho , ja que presenta obres actuals però que corresponen a les diferents corrents que ha anat conreant al llarg de la seva trajectòria. Corrents diverses que no deixen de ser diferents instruments per interpretar una simfonia única , aquella que correspon a la seva mirada que té a l’home com a protagonista en la visió íntima i d’allò que l’envolta.

Ja sigui la guerra , expressada amb crueltat o amb la ironia de l’acudit en que es presenta a un polític cridant “Aturem la guerra” i en el públic apareix la resposta “quina?”. La societat de consum com a dominadora i anihiladora de la personalitat mitjançant les grans marques . La natura assetjada , present amb unes obres de la sèrie “El bosc cremat” , colpidores per la seva simplicitat. I així l’home, l’amor , el sexe, l’esport , les relacions , l’art , el pensament....

Tot en una mostra que vol retornar a aquell art social que sembla haver-se perdut. Una exposició en la que es reivindica el paper de l’artista com a ser independent capaç de fer el crit oportú d’avis que ens motivi a la reflexió, i per què no, a l’actuació.

Quan l’art sembla dominat per l’estètica, sempre és important acostar-nos a una visió ètica del mateix, sigui o no amb animus provocandi, com és en aquest cas.

Una exposició que cal visitar. Es troba al Monjo i restarà oberta fins el 25 de febrer.

MARTA DURAN

Cap sorpresa en l’exposició que la Marta Duran presenta a la barcelonina Galeria Comas. I dic cap sorpresa ja que el resultat es exactament el previst al veure el bon catàleg dedicat a l’exposició.

La mostra ofereix dues exposicions en una. Per un costat una línia de paisatgisme molt avançat , treballat mitjançant una pinzellada intensa i agressiva, jugant als plens i buits amb l’ajut del gruix i donat toc d’intensitat amb una paleta sense pors , per conjugar un tot atractiu visualment però en el que queda palès una gran intencionalitat plàstica. Un paisatge marí ple d’emocions que no vol defugir del sentiment estètic i vol accentuar-lo fins punts insospitats. En resum, excel·lent.

Però hi ha l’altra costat. Apareix amb el mateix criteri però de cop i volta es dulcifica. Apareix una figuració , massa vegades poc integrada en el conjunt , en un intent com d’atrapar un concepte més acomodatici , en uns aires d’estètica decorativa, que pugui ser més plaent als clients habituals de la galeria, que es mouen en uns criteris que podríem considerar com més tradicionals.

El que passa però és que quan entra la figuració més definida , es nota que Duran no es troba tan còmoda i l’obra s’encarcara , perdent aquella lleugeresa que és una de les seves grans virtuts.
Una exposició dons amb dues cares massa marcades, i vist que en surt dominadora la vessant més tradicional, haurem de dir que per a un no deixa de ser una decepció.

Estic convençut però que la moneda cauria de l’altra cara , si la galeria fos altra diferent , en una aposta més de futur que no de passat. És un fet que no anecdòtic i que Duran hauria de considerar. Malgrat el prestigi, Comas no és ni de bon tros la galeria més adient per a la seva veritable pintura. Llàstima.

PATRIMONI

Com tants mataronins aprofito el cap de setmana per veure el debat de TVM amb la participació del Gran Senat amb els sis savis. El tema patrimoni amb la fàbrica Fàbregas i de Caralt domina i es diuen un grapat de coses , alguna que altra més que interessant.

Encara que hi hagi una mica de trampa , - jo no vaig sentir dir a Cuyàs que fos membre del Consell del patrimoni i per tant artífex de la requalificació -, i quasi tots portin aigua al seu molí, em sorprèn la minsa defensa oficial, que segueix el to de “no tocar” que està duent a terme el Consitori per un costat i la gran majoria blocaire afí al govern per l’altra.
Segueixo pensant que és un greu error i que caldria explicar el cas públicament, però massa em temo que tot segueix en aquest obscurantisme en que es mou tot el que es refereix a la política cultural i elements afins.

Com a mostra un exemple. El proper divendres s’inaugura al Museu una exposició al voltant dels equipaments culturals. Un, ni per casualitat ensuma del que es tracta. Fa dies que parlo amb diversa gent de la cultura i ningú en te la més mínima idea. Fa dies vaig parlar amb una regidora de l’Ajuntament que quedava sorpresa davant la meva ignorància. Es va comprometre a enviar la documentació adient . han passat deu dies i el més calent a l’aigüera.
Voleu que us digui una cosa, cada vegada és més emprenyador haver d’enfrontar-se a una política de fets consumats en la que no es tenen en compte els veritables agents i receptors de la Cultura.

I després no entenen que Ca l’Arenas tingui tan poca assistència. Però que esperàveu, babaus, amb tan inútil pla d’abusos?.

RECONEIXEMENTS

Estic absolutament a favor dels reconeixements públics. En un país en el que ens queixem i protestem amb facilitat però rarament som capaços de felicitar quan les coses es fan be , reconeixements , homenatges i tot allò que vostès vulguin i que signifiqui honorar al treball ben fet, em sembla magnífic.
Soc dels que defensa els homenatges en vida. Que quedi ben clar que amb tots els anys per davant, - i que en siguin molts, però que molts - , renuncio a qualsevol homenatge que em vulguin fer després de mort. Si algú creu que el mereixo, per favor, el vull rebre en vida. Però que sigui just i al seu nivell.

I dic això per què tot rellegint blogs d’aquests darrers dies , llegeixo en el del casteller J.A. Barón que demà en el ple municipal tots els grups polítics municipals demanaran la Creu de Sant Jordi per la colla de castellers dels Capgrossos. I encara que sé que el que vaig a dir és políticament incorrecte, que em guanyaré un munt d’enemics ( com segueixin augmentant no sé on els posaré) i que vaig contra corrent , he de dir que em sembla la capgrossada més gran dels darrers anys.

Ja sé que lamentablement el nombre i el partidisme ha fet que la Creu de Sant Jordi hagi perdut bona part del seu valor, però per a mi segueix essent el més gran reconeixement que pugui atorgar el meu país, encara que el mateix sigui capaç d’entregar-lo a Cruyff i aquest no el vagi a recollir. O com molt be deia en Terri , que en va ser un dels guanyadors de les primeres edicions, “sols serveixi per què la Generalitat pagui una esquela en tots els diaris quan un es mor, i així al menys hom s’assabenta”.

Igualment crec que s’han de dignificar els reconeixements. Que cal que tinguin un nivell explícit, que no serveixi per a tothom i que un pugui vanagloriar-se de ser-ne posseïdor.

Per tot això, i de tot cor, creieu que la magnífica trajectòria dels Capgrossos en tan sols deu anys de vida, que la coherent actuació davant la desgràcia del passat estiu i el futur esperançador que tenen per davant, és mereixedor de la Creu de Sant Jordi?.

Davant d’incoherències com aquestes un entén en la seva interioritat la seva dificultat per ser polític. I ho dic en la certesa que davant d’una proposta com aquesta el meu vot seria negatiu. M’estimo massa a Catalunya, i valoro en el que val a la Creu de Sant Jordi, per pensar que algú la pugui demanar amb tant poc recorregut, per feixuc que aquest hagi estat.

DUES EXPOSICIONS

ESTÈTICA

Avui Marta Duran inaugura exposició a la barcelonina Galeria Comas ( Pg. Gràcia 114 ). No m’ha estat possible assistir a la inauguració però espero poder veure-la demà. Per el vist en el generós catàleg ens tornem a trobar amb les dues cares de l’artista , per un costat aquesta vessant cada vegada més atrevida per uns camins de concepte abstractiu i per l’altra la presència més figurativa . A priori que em quedo amb la primera , però deixem que la visita marqui el judici definitiu.




ÈTICA

Pere Màrtir Brasó , aquest artista vilassarenc de naixement i que viu ara de nou a Mataró, inaugura exposició el proper dissabte en el Museu Monjo amb un títol tan atractiu com “Animus provocandi”. I amb obres tan impactants com la que presenta en el targetó d’invitació.
Com tancant un cicle important, ofereix recull dels seus camins però amb obres actuals, en una mostra d’impacte artístic i una forta càrrega social, element que semblava desaparegut en el camp de la plàstica.
Una exposició que crec pagarà la pena i que m’honoraré en presentar.

DUES NOTÍCIES


Escolto a Lluís Permanyer en la seva habitual col·laboració radiofònica dels dimarts a la SER , tot parlant de la “Fundació Suñol” , una nova fundació d’art contemporani , en el sentit més correcte de la paraula és a dir aquell que aplega obres des de Picasso a Barceló, que abans de l’estiu obrirà la seva seu al públic en el Pssg de Gràcia 100 , és a dir quatre portes per sobre La Pedrera.
Més de 1300 obres en el fons amb tots els noms importants entre els artistes espanyols , mentre que entre els estrangers i com apunt noms com Warhol , Fontana, Giacometti ....
Una col·lecció amb tots els ets i uts que ens farà aprofitar encara més les visites a les exposicions de La Pedrera. Ara podrem matar os pardals d’un tret.

A La Vanguardia llegeixo el començament del contenciós entre la hereva de Puig i Cadafalch i l’Ajuntament d’Argentona al voltant de la possibilitat d’adquirir, permutar o intervenir en la casa pairal que es troba al vell mig del poble al costat de la Pça de Vendre.
Recordo la casa d’haver-hi estat de petit amb el meu pare, gran amic de la “Titit” que exercia de professora a la Sorbona. Després n’he vist diverses fotografies en llibres i exposicions sobre Puig i Cadafalch, i ara veig l’estat en les fotos actuals que ofereix el diari.
Tema espinós i costerut que espero i desitjo acabi be. Actualment és quasi impossible per a un particular mantenir un edifici com aquell i molt m’agradaria que un patrimoni tan important no tan sols es conservés ans també pogués ser gaudit per tothom.

UN REPICÓ
Totalment d’acord amb el que diu Ramon Bassas al voltant de Barceló i el seu treball a la Catedral de Palma. Venen ganes de fer-ne puntual escapada per gaudir de tan meravellosa obra , la “Capella Sixtina del segle XXI” com ja la qualifica algú.
De moment i per obrir boca recordar que a Barcelona i en la sala d’exposicions de “Cïrculo de Lectores” al carrer Consell de Cent i a la seu de l’antiga Sala Gaspar , tenim fins a finals de febrer tota la col·lecció d’aquarel·les de Barceló per eles llibres de “La Divina Comedia” amb l’afegitó d’uns pocs originals, entre els que hi ha una obra coetània a la de Palma. Exposició de la en vàrem parlar en un post anterior.

CA L’ARENAS.

Magnífic treball de Vern Bueno , juntament amb els companys de Cap Gros fent atinada mirada a Ca l’Arenas quan ja fa més de mig any que s’inaugurà.
Les opinions explicitades son prou definitories . Defineixen i es defineixen. Parlen per si soles. Lamentablement hi manquen les de Carles Marfà director del Museu i per tant de la casa , que com sempre s’escapoleix defugint una vegada més de la seva responsabilitat amb els ciutadans , en tan com a Director del Museu.

El resultat de tot quedava molt clar: Ca l’Arenas no funciona. I fora de les opinions personals , - les explicitades o d’altres -, hi ha uns fets irrefutables , com ho son la manca de públic, la manca d’activitats i l’incompliment formal en el que respecte a espais i serveis que quedaven marcats per el pla d’usos , que potser dit amb sornegueria caldria dir, pla d’abusos . Un pla que va quedar clar en el moment en que es presentà que no servia per l’indret , alhora que traïa tot el sentiment de Jordi Arenas en fer la donació de la casa, a tots els artistes de Mataró . I estic per escriure-ho amb majúscules per que se n’assabenti tothom, marmessors inclosos.

El nombre de públic que ha passat per la casa és ridícul. Si obviem la data inaugural , la xifra de sis mesos està molt per sota d’una sola exposició habitual de l’Ateneu. Per ex. la recent mostra d’Albert Alís amb poc més d’un mes d’exposició va depassar amplament els quatre mil visitants.
És inconcebible que en aquest període no s’hagi programat cap acte alternatiu. Si una cosa estava clar per tothom era que en el bon temps calia que els ciutadans fessin seu aquell espai, i per tant era obligat un degoteig constant d’actes de tot tipus. El resultat el sabem tothom , zero , és a dir, cap.
Ni tan sols un acte tan escaient com la presentació del llibre de F.Masriera al voltant de la vida i obra de Jordi Arenas va ser presentat en l’indret., en un fer que deixo a judici de qui això llegeixi.

Igualment , i això que fa més d’un any que s’aprovà el pla d’usos, hi ha dos punts que segueixen “desapareguts” com és el cas de l’office cafè-bar , i molt especialment el punt d’informació. Cap d’ells ni està en ús, ni tan sols es preveu la seva posta en marxa.

Només per això no entenc com algú pot qualificar de positiva l’activitat d’aquests mesos.

Però és que evidentment hi ha moltes coses més. El molt fluix nivell de les exposicions presentades, la manca absoluta d’informació de les activitats de la Casa de tal manera que en l’exterior no consta ni horaris, ni programació, ni activitats. La més que deficient publicitació de les exposicions i de les inauguracions ( així s’entén que en la darrera inauguració de retrats dels germans Arenas sols una quinzena de persones fossin presents a l’acte).

Cal dir que la resposta als Tallers ( iniciats aquest gener) ha esta bona. No faltaria més , ja que és de les poques activitats plàstiques a les que les escoles poden afegir-se . Però és obvi que cal molt més i avui per avui Ca l’Arenas i els seus responsables ni poden , ni volen anar més enllà.

Això per no entrar en el cas de “Proposta Mataró” , ja ho saben el fons d’Art que un centenar d’artistes cedien generosament a la ciutat. Res de res. Malgrat les promeses d’actuació, fetes davant del poder més important de la ciutat, l’Alcalde , tot ha quedat en paper mullat.

Per sort queden menys de quatre mesos per que això faci un tomb. Vull pensar que el Govern te clar que Cultura ha de caure en altres mans. Llavors tot pot ser diferent. És una font d’esperança. Perquè pensar amb quatre anys del mateix incita a l’exili, interior o exterior, tant se val .
Però no em passa pel cap que una ciutat com Mataró mereixi tal càstig cultural com al que ens ha sotmès un regidor en qui teníem posades moltes esperances , i un director de Patronat que ben aviat va quedar clar que venia a viure de la cultura d’una ciutat i no a viure la cultura d’una ciutat, per peculiar i cap grossa que sigui.

EXPOSICIONS

Dues noves exposicions s’han inaugurat aquests dies a Mataró.
Seguint la tradició ciutadana que diu que es faci el que es faci cal fer-ho tot al mateix moment , així al menys ens podem escaquejar tot justificant la nostra absència en una tot dient que estàvem a l’altra cantó , el passat dijous a quarts de vuit del vespre s’inaugurava la primera exposició de Jordi Jubany a l’Espai Capgròs, mentre que “El Menjador” de Ca l’Arenas aplegava un altra tastet dels retrats dels germans Jaume i Jordi Arenas.

Dues exposicions ben diverses, la del que debuta i que tan sols comença a intentar trencar amb les arrels del mestre a qui ha sigut fidel, en oposició al seny i la rauxa dels germans Arenas.
Unes exposicions de les que avanço les crítiques destinades a ser publicades en el “Cap Gros” i que ja es poden llegir en l’apartat d’exposicions de l’edició digital.

ENCETAR

Espai Capgròs manté la seva temporada artística en una doble juguesca: L’ aposta per creadors consagrats que poden aquí fer unes propostes diferents a les d’un espai més comercial (Guadix, opera par ), i per l’altra el donar oportunitat a artistes que s’inicien però en els que s’ensumen detalls que poden fer preveure un bon futur. Jordi Jubany n’és exemple d’aquests darrers.
“Aigua i arquitectures” és el títol triat per aquest jove artista per fer la seva primera exposició “seriosa”. Així una quinzena de peces amb la presència d’aquests elements son les que enceten la seva carrera amb unes característiques tècniques i conceptuals en les que l’evidència dels ensenyaments rebuts per part del seu mestre ( Albert Alís) marquen una línia i un camí del que intenta sortir-se amb una certa habilitat .
Tenir un mestre sempre és positiu , intentar emmirallar-se en ell, no tant. Cal en un moment determinat independitzar-se per anar trobant el propi camí. Justament és en aquest punt on es troba l’autor., que si en bona part manté aquella arrel de la que òbviament costarà sortir-se , ja ens presenta detalls conceptuals, tècnics i cromàtics que comencen a marcar diferències en una obra en la que la figuració sembla voler tenir un pes específic important, però amb uns certs aires de llibertat que evitin el seu acartronament.
És dons en aquest pas de volar sol en el que cal fer judici personal i crític de la mostra. Els fonaments semblen ferms i ara cal arriscar-se , a la recerca d’una depuració d’estil i conceptes que doni volada als petits detalls que presenta en una mostra de més nivell que les beceroles que caldria estimar per la seva curta carrera.

Jordi Jubany. “Aigua i arquitectures”
Espai Capgròs del 25 de gener al 28 de febrer de 2007

MÉS RETRATS

Si establir una programació monotemàtica en un Centre del tipus de Ca l’Arenas sempre serà un error , aquest es farà més evident quan per l’estructura pròpia de l’indret hi ha reservat un espai “personalitzat” , en el que per “llei” ha d’estar protagonitzat per els llegataris de la casa. Fa dons set mesos que els retrats de Jordi Arenas ocupen el menjador de la casa , acompanyats en les dues darreres ocasions per obres del seu germà Jaume.

És per això que encara que les obres presentades siguin diferents , - hi ha molt a triar en el cas de Jordi Arenas ja que en va ser un gran especialista -, plana en l’ambient un esperit de dejà vú . És així ja que malgrat les diferències personalitzades el resultat sempre és el mateix: Formalisme a la recerca de la perfecció en el cas de Jordi , i aventura disbauxada en el cas de Jaume. Dit d’altra manera: el seny i la rauxa, potser les característiques contradictòries que tan ben defineixen a germans tan diferents.

De nou ens trobem davant el gran pintor que és Jordi. Deturar-se en els seus treballs és un bon exercici tècnic per tot aquell que vulgui ser un bon pintor. Però soc dels que creu que en l’art cal ser més que un bon pintor i aquest pas endavant li costa molt a Jordi Arenas. D’aquí que en les seves peces existeix sempre una certa distància , marcant límits, que l’espectador nota tot produint una certa fredor ambiental.
El cas de Jaume és tot el contrari. Per a ell els retrats son tan sols un exercici i per tant es llença a jugar, però principalment a arriscar. D’aquí que els seus resultats , molt pitjors tècnicament, tinguin encara l’atractiu de l’art, aquell que tant li va costar a Jordi.
Un tastet més que es pot veure malgrat aquest sentiment de ja vist que plana en l’espai,

Retrats de Jaume i Jordi Arenas. El Menjador
Del 25 de gener al 15 de maig de 2004

COMUNICACIÓ

Algú es por preguntar que redimonis fa aquesta foto encapçalant aquest escrit. La raó és molt senzilla. En primer lloc ja que es clarificadora del que s’ha de fer ràpidament , és a dir, agafar el “toro” per les banyes . L’altre perquè es tracta del “toro ensogado” de Cella , un poble de Teruel ben a prop d’Albarracín , al que cal felicitar per la cura que té del patrimoni , en especial del seu pou artesià, el més gran d’Europa i el segon del mon , amb història d’ençà l’època romana i amb variacions en el decurs dels temps però a hores d’ara absolutament integrat en la vida i la civilització del poble.

Sempre hem dit, - i el govern d’amagatotis diu que a bon segur tenim raó -, és que el gran problema d’aquest govern és la seva absoluta incapacitat per explicar i publicitar tot allò que de bo ( i és molt) està fent.

L’obertura de l’Escola Bressol “Els Menuts” és exemple fefaent. La notícia està en l’obertura de l’escola just al començar el trimestre, però per sorpresa de tothom la negativa informativa estava en marxa. No hi ha notícia , no hi ha declaracions, el silenci s’imposa. Tot cal deixar-ho per el dia de la inauguració, sense entendre que aquest és un acte oficial i no pas real, per tant és nota obligada per a la premsa, però no noticia.

En resum que un fet important que es poda capitalitzar com un èxit, queda esmorteït, buit de contingut, amb els mitjans emprenyats , i quan arriba Maragall i diu el que diu, el ressò és molt més petit del que caldria.
( Això sense contar amb la nota oficial de premsa – veure Diaridemataró.cat -, una nota que en qualsevol empresa privada hauria provocat una immediata destitució ).

I així arriba l’affaire Fàbregas i de Caralt. Tots diem la nostra: Opinions, crits, queixes, defenses, atacs, assemblees, manifestacions .... I mentre silenci oficial. A que esperem?. A omplir dos planes d’un butlletí municipal que no llegeix ningú ?.

Cal sortit a donar la cara. Explicar que és el Consell del Patrimoni, qui el conforma i quin és el seu paper. Com es va arribar a la qualificació de l’edifici i quines raons han motivat el seu canvi. Com podem saber quins son els edificis catalogats i per quina raó, etc....

Aquesta manca de comunicació , en bona part deguda al ferreny marcatge que de l’àrea de presidència es fa a altres àrees del govern, amb un prejudici més que evident , és en bona part causant de la mala imatge d’un govern que ho ha fet molt més be del que sembla , si ens deturem en la versió del seu propi gabinet de comunicació.

Per això , i d’una vegada i per totes, cal agafar el toro per les banyes, i amb la veritat per davant, explicar als ciutadans el que , com i de quina manera. Però això sembla difícil amb un ajuntament important i un departament de premsa que no s’acceptaria ni en un poble com Orrius, amb perdó perla comparança.

CLAUDIO SILVEIRA SILVA


Avui em sorprenc al veure al diari l’esquela de Claudio Silveira Silva , un gran artista uruguaià que destacà essencialment per el seu gravat i per la seva tasca escultòrica sobre fusta en una estructura de clares arrels indígenes que captava la mirada i la sensibilitat de tot espectador.
Estic segur que així de cop i volta pocs son els mataronins a qui aquest nom diu alguna cosa , però si escatem en la memòria podríem recordar una sorprenent primera exposició al 1996 a La Casa del Llimoner, la seva participació a la col·lectiva “Flamenco” i molt especialment la magnífica exposició en el Museu de Mataró que celebrà a finals de 1999 ( les fotos del post son tretes del catàleg de la mateixa).



En el mateix catàleg amb la firma de Julio María Sanguinetti , per un llavors President de la República de l'Uruguai , deia:
“ No és un folklorista, en absolut, però tota la seva obra emergeix d’aquella arrel poderosa. Les seves escultures en fusta són fortes , rústiques, expressives, acolorides amb intensitat; els seus gravats, també en fusta, posseixen aquella noblesa primària del dibuix emanat de la talla amb gúbia i , quan el color ens exalta, adquireixen una notable vivacitat.
En la pintura i el gravat autenticitat és l’adjectiu que més hi encaixa. Ningú que observi aquesta obra, hi advertirà moda, superficialitat, efectisme. No busca agradar o sorprendre. Hi ha la noblesa del vell ofici, aquell que mai s’ha d’oblidar perquè de mestratge es tracta”.


La mostra era impactant. Per un costat la seva pintura amb una àgil i gestual figuració que s’establia en el creuament constant d’uns cromatismes intensos i accentuats. Però era en la seva peculiar manera d’entendre l’escultura , en aquella mena d’art pòvera amb marcs de finestres , treballats amb agilitat i vivesa per convertir-se quasi en més protagonistes que no pas les pintures que acollien. I especialment les seves portes , estructurades en mil conceptes dispersos en aparença que ens portaven a una lectura comú d’arrels i evolució, d’avui i d’ahir, de l’home i de l’esperit.


Vaig tenir ocasió de parlar abastament amb ell. El vaig entrevistar a TVM , i les seves explicacions tan en directe com en la conversa privada eren pedagògiques, entenedores i alhora enormement riques en conceptes generals i personals. Amb la seva dolça parla i amb la tradicional cadència dels americans del Sud , seduïa per com ho deia, però especialment per allò que deia, i ho feia ja que transmetia una passió intensa per l’art , ja fos el seu, ja fos en un concepte més general .
S’esforçava tan per aconseguir perfectament el detall d’un mini-gravat , com per equilibrar mides i intensitats en les grans escultures que tenia en el seu país, com la del “Cristo de la Cruz” de Durazno ( Uruguai) (veure foto) amb dimensions de 4.5 per 2.8 metres.


Ara ens arriba la noticia de la seva mort a Barcelona a l’edat de 71 anys. Allà en el barri de la Sagrada Família , ben a prop de Gaudí , al que admirava i del que se sentia seguidor en les seves bigarrades composicions, Claudio Silveira ha treballat les seves darreres obres a bon segur tan interessants i seductores com aquelles de les que vàrem tenir ocasió de gaudir fa unes temporades.


Mataró disposa d’obra seva en la Col·lecció Municipal . Bo seria que durant uns dies la mateixa presidís Ca l’Arenas, la casa dels artistes . Seria un bon lloc per presentar-li aquells respectes que com a persona i com artista ha merescut.


Descansi en pau.

PATRIMONI

No he assistit a la manifestació convocada per “salvar” la fàbrica Fàbregas i de Caralt. No tinc idea si de veritat s’ha dut a terme o ha estat tan sols un intent d’allò que en podríem dir desestabilització del govern.

I ho dic amb cançoneta, ja que quan s’acosten eleccions toquen dues coses: Per part del govern inaugurar l’inaugurable i el que no, donar transcendència al màxim i al mínim, i ocupar tots els caps de setmana amb actes d’importància i transcendència més que dubtosa Per això no m’agradaria estar en la pell de la vella amiga Paloma ( amiga d’adolescència) que deu fer mans i mànigues per lligar actes i més actes ( Per cert, espero que siguis fidel i mai ensenyis aquella foto meva equipat de porter juvenil de l’Argentona que un dia em vas confessar encara guardaves).

L’altra ( per part de l’oposició ) aprofitar la mínima relliscada, esquerda , contradicció o simplement que el Ter i l’Onyar passen per Girona, per demostrar el malament que ho ha fet , ho fa, i ho farà ,el govern.

Aquest dies he llegit tot el llegible al voltant del tema de la Fàbregas i de Caralt. Hi ha articles de tot tipus, alguns decebedors i d’altres prou interessants ( com el de Sergi Bonamusa) , però cap s’acosta al quid de la qüestió.

El canvi de qualificació patrimonial es degut a una possibilitat immobiliària i comercial , i tots estem segurs que aposta semblant que vingués d’altres mans ni tan sols s’hauria apropat a la possibilitat del debat. És aquí on es troba el nucli de tota la discussió.
En lloc he llegit res del veritable valor patrimonial de la fàbrica, fora de quatre generalitats de caire històric- sentimental. I dient clar que defenso especialment aquest cantó, crec que no val arribar a la bajanada de dir que el veritable patrimoni de la ciutat pot estar en unes Santes , “fabricades” fa poc més de trenta anys, per poder defensar una postura que té de política per tots cantons, i de patrimonial tan sols l’accidental.

Per això cal explicitar molt clar quin és el paper del Consell del Patrimoni, com es pot incidir en la seva actuació, quines son les maneres d’actuar i quin és l’estat de la qüestió patrimonial de la ciutat i en causa i raó de què.
Mentre no es faci, tots seguirem pensant que això del Consell del Patrimoni és una pantomima per cobrir requisits legals , però sense aquell sentit constructiu que caldria.
Donar la cara, explicitar las raons i causes de la desqualificació patrimonial . Fer avinent tot el que pertoca al funcionament del mateix Consell hauria de servir per que tots tinguem coneixement d’un estament que tan sols surt a la llum quan succeeixen affairs tan lamentables com aquest de Fàbregas i de Caralt que encara estem tots patint.

PARAULES

Els dilluns a l’hora de sopar estic gaudint a TV3 del programa “Caçadors de Paraules”. Ben pensat i millor estructurat , el riu de paraules que va apareixent en pantalla captiva, entreté i ensenya, a fi de comptes la raó de la televisió.

Avui n’estic particularment content. Ha sortit la paraula “sacatapos” que per a mi era l’habitual per demanar el tirabuixó, o el llevataps, pompeument correctes.
Aquest sacatapus que sempre havia sentit a casa i que ara esgarrifava a la dona i les filles , m’ha tornat a les mans com una acceptació popular que em permetrà emprar-lo amb més força i alegria.

Visca dons el sacatapus , i més si serveix per desfer l’embolic patrimonial en el que sembla hi estem tots ficats.