REFLEXIONS A L’ENTORN DEL 2on PREMI DE PINTURA
TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ

Complexes situacions familiars degut a un sobtat problema de salut d’un familiar ben proper , sortosament en vies de total solució , ha impedit la puntual reflexió al voltant del Premi Torres Garcia.
Una reflexió que ha de tenir com a fonaments uns punts essencials:
El nivell assolit es remarcable tot considerant la quantia del premi. Ningú ha d’enganyar-se i tots sabem que fora del Premis “BMW” i potser el “Ricard Camí” , en la resta el que marca la qualitat del presentat es proporcional a la qüestió econòmica.

L’obra presentada respon a la realitat artística del moment en el camp pictòric. Varietat de postures i camins , però sense cap sorpresa evident tant en el context general, com en el context particular d’aquells artistes més coneguts. En aquesta diversitat lògic es dons el domini de l’abstracció i sensacions parelles, alhora que cal remarcar una molt minsa participació figurativa .
El veredicte del jurat és tan discutible com tots , però no ha errat massa. Certament cadascun de nosaltres potser hauria atorgat un altra guanyador i/o uns altres finalistes , però ningú amb uns coneixements de bon afeccionat pot bescantar cap de les obres que han tingut reconeixement.
Potser la demostració de l’encert en el veredicte és que han aparegut queixes per ser poc agosarat , per apostar per l’abstracció i per oblidar-se de la figuració ( que repeteixo està molt poc present en la participació). Queixes diverses i que apunten a tots dos costats.

EL GUANYADOR

Antoni Perna , el guanyador del certamen, ens ofereix una obra de rara perfecció tècnica en la que sembla passar per el seu personal sedàs tota la tradició més recent de l’abstracció del nostre país, amb especial indicació a la seva referència de la natura ( Hernández Pijoan) i a la vessant poètica ( Ràfols Casamada) , confegint un treball personal que s’entronca perfectament en la seva trajectòria , com vàrem poder veure la temporada passada al Monjo.
L’obra té pes, està ben estructurada, genera emocions , però és d’aquelles de digestió lenta . Senzilla en aparença , la seva deturada i constant visita ens permet esbrinar noves sensacions que han de fer una obra més valorada en el pas del temps.

Una excel·lent peça.

GUARDONATS

Laia Bedós és una excel·lent sorpresa. L’artista bladenca presenta sota una aparença senzilla una peça d’alt contingut.
Sota una aparent simplicitat i en una dinàmica estructura de contraris, Bedós juga amb una iconografia tan ben creada com destrament utilitzada per oferir aquest lligam en el contrari, fent del contradictori l’element que enganxa a l’espectador en un llenguatge visual plaent i atractiu.

Josep Pastor és autor d’apostes arriscades. La complexitat del seu treball, podia haver-lo fet caure en qualsevol moment, però alhora la connexió gràfica i cromàtica , en aquest dinamisme hermètic que presenta , fa d ‘aquesta peça un punt d’una certa introspecció que va més enllà de l’aparença.

Tècnicament molt ben realitzat , el suport dona pas a un llenguatge visual ben actual que crida l0atenció i obligada a una deturada visita

Mercè Sebastià segueix inflexible el seu camí. La seva obra es captivadora en textures i cromatismes , però un xic mancada de vida en una aposta personal que ha de fer un salt endavant si no vol repetir-se fins cansar-se .

Javier Soria aposta per aquesta nova figuració cromàtica , realitzada amb tècnica peculiar, que tant està frapant actualment a Londres.
Sense por en el concepte, però dubitatiu en una figuració a la que manca trempera, el treball de Soria s’estableix en aquesta dinàmica de la sorpresa, la figuració i la possibilitat de fer un pas més enllà.
En l’agosarament, la simplicitat i l’ocurrència és on es mou aquest treball al que cal exigir un punt més.

ELS MATARONINS

La participació mataronina va ser prou abundant i amb resultats que cal qualificar com a satisfactoris.
Alís va apostar per una obra de la seva sèrie actual ( “Deconstrucció”) a la que mancava un xic de força , mentre que Màximo Almeida sorprenia en aquest camí de foscors i llums amb un valent “Circ”.
Pere Màrtir Brasó aposta per la reflexió el·líptica en un camí de blancs i negres , a la que manca d’una certa força gestual que hauria recolzat al conjunt, mentre que J.Mª.Codina està esplèndid amb el seu “Nu” que mereixia millor acollida.
Duran no acaba d’encertar amb el toc figuratiu, mentre que Marian González és sorpresa per la seva classificació en aquest hiper-realisme personal que practica.
Marc Llacuna segueix movent-se en aquestes dinàmiques lineals cada vegada més interioritzades i millors, mentre que Novellas encerta en el to, però a la peça li manca un arrodoniment que li doni equilibri.
Nefer i Soriano son ells amb totes les virtuts i tots els defectes. Peces del seu idioma personal que en aquest cas milloren obres anteriors ja que defensen aferrissadament la seva postura plàstica i ho fan amb qualitat i encert.

LA RESTA

Dintre d’un nivell prou interessant la meva personal tria em deixa amb Agulló, Briega, Casellas, Cova , Grygier, Lafon , Llanas, Márquez, Oliva, Torregrosa i Vilalta.
Igualment no haurien tingut el meu vot per classificar-se Aranda, Domínguez, Duván, Mas, Ramos i Romero juntament amb algun mataroní afavorit per un localisme mal entès en la selecció.

PRESÈNCIES I ABSÈNCIES

Curull de públic tant en el que pertoca a l’acte acadèmic com a l’exposició.
Públic nombrós, artistes nombrosos, i absències absolutament injustificables, essent aquest premi, com és , l’acte artístic més important de la temporada.

Mentre si va acudir Pep Dardanyà, responsable de Can Xalant, es van notar les absències injustificades de Jaume Graupera i Rafa Milan, responsables encara de la Regiduria de Cultura i del PMC i de Carlos Marfà i Àngels Soler , caps responsables del museu de Mataró i de Ca l’Arenas.
Però potser les absències més sonades van ser les de Ivan Pera i la dels regidors electes d’ERC ( Teixidó i Panadés) que son aquells , que segons diuen les travesses, s’estan jugant el càrrec de nou Regidor de Cultura.
Si és així, comencem malament , però que molt malament.

REGIDURIA DE CULTURA

Encara que no està tot signat , cada vegada sembla més segur que serà ERC qui s’endurà Cultura en el proper cartipàs municipal. Un espera un miracle, de nivell parell al que s’ha de produir per que el Barça guanyi la lliga, però tot sembla dat i beneït. I més quan algun regidor ja es disculpa en petit comitè i parla de que el regidor pot ser d’ERC , però hi els elements suficients com per que el PSC sigui en realitat qui “mani” en la regiduria.

Històries de mal pagador. M’agradaria que encara hi hagi temps per repensar la situació, però si el PSC s’oblida de cultura no tan sols haurà enganyat a un bon nombre de votants ( entre els que em trobo) , ans també haurà perdut una oportunitat històrica en la que hom està disposat a fer el que calgui per què Mataró, d’una vegada i per totes, assoleixi el nivell cultural que per importància de la ciutat mereix.

Ja està bé de jugar amb la cultura , que mai hauria de ser moneda de bescanvi, i menys encara moneda d’oferiment per part del PSC en qualsevol pacte que es planteja.

Que trist.

2-2
No vull passar per alt una altra nit trista.
La meva filla , que com tots sabeu és perica , no el va veure ja que estava col·laborant en un acte de l’escola.
Quan li vaig comentar “La mano de Dios” , em va respondre amb un bon titular que vaig aplaudir. Em va dir:
“El pie de Dios ( Tamudo) ejecutó la justícia divina”.

Digali que no.