REFLEXIONS PARAL·LELES

Avui el diari “El País” és per guardar-lo i no per alguna noticia especial i sí per tres articles de primera qualitat que bé farien de llegir quanta més gent millor, en especial els polítics. Per un costat l’article de l’escriptor Javier Reverte de títol “¿ Por qué debe ser gratis la literatura? , al voltant del dret a cobrar que tenen , o deixeu-me ser pedant , tenim , tots aquells a qui ens encarreguen un escrit o unes paraules per un acte en el que generalment cobra tothom menys tu.

Un altre és “ El sentido de la vida” d’aquest magnífic columnista que s’està convertint en el meu opinador de capçalera , que n’és l’Enric González. Es tracta d’un racional, lúcid i reflexiu escrit al voltant de la independència en el que defensa la necessitat d’iniciar un debat seriós al voltant del tema encara que sigui incòmode per a molts , alhora que etziba , qualificant-la de “brutalment deshonesta”, contra l’actitud de CDC. Un article que no té malbaratament.

Però el més interessant n’és l’editorial que titula “En la pendiente” , que inicia en portada i segueix en el lloc habitual i que n’és tan sols la primera de les reflexions públiques d’aquest diari generalment pro gubernamental. Un escrit que us aconsello que llegiu en aquesta direcció: http://www.elpais.com/articulo/opinion/pendiente/elpepuopi/20090916elpepuopi_1/Tes .

No estaria de més que el llegissin els polítics del govern local. Estic convençut que Baron i Bassas així ho han fet ja que son lectors d’aquest i de quasi tots els diaris d’informació general. Però molts no l’han llegit ja que es publica a “El País” i no a “Marca” o a “Pronto” que en son lectures de referència per a més d’un. Jo els aconsello que no tinguin por d’un diari seriós i li donguin un cop d’ull. Una vegada fet ,observin i reflexionin ja que el paral·lelisme de la lectura general del PSOE i el Govern del país , i l’estat del PSC i el Govern de la ciutat és evident.

Una editorial per reflexionar profundament i que no cal desestimar prenent-la com un mal col·lateral degut a la guerra entre Prisa i Mediapro , en la que per obvies raons d’interès particular , per partidisme i per amiguisme , el Govern ha actuat afavorint descaradament a la gent de “La sexta” , arrodonint-ho tot amb el fet del TDT de pagament digne de qualsevol república “ bananera”.

Adjunto algunes de les frases i paràgrafs de l’escrit que encara que es pugui pensar estan tretes de context , simplement estan escapçades per poder-se llegir en clau local, per el que a vegades tan sols es precís canviar algun nom per altre de més proper .Així diu:

“Si hasta ahora los electores y los miembros de su propio partido habían pasado por alto los modos presidencialistas exhibidos en el nombramiento del Ejecutivo y en la toma de decisiones, la creciente sensación de que Zapatero actúa con imprevisión y ligereza.....

A lo largo del último año, las encuestas muestran el desapego de sectores cada vez más amplios de votantes socialistas, desencantados con los titubeos y las contradicciones en asuntos particularmente sensibles para la izquierda y que el propio Ejecutivo había enarbolado para colocar a la oposición entre la espada y la pared.

Es seguramente ahí donde habría que buscar una de las principales causas del malestar que empieza a cundir en las filas socialistas; un malestar multiplicado por el hecho de que la actual dirección ha desmantelado los espacios orgánicos en los que debía desarrollarse el debate interno. Los dirigentes socialistas que discrepan del imprevisible contorsionismo desarrollado por el jefe del Ejecutivo no están teniendo, así, otro camino que el silencio resignado o el abandono de la política .

Como jefe de Gobierno, Zapatero ha querido actuar con los mismos criterios que como jefe de partido. El nombramiento de ministros no ha obedecido a razones políticas identificables, ni su cese. Y una vez en el cargo no se les ha reconocido una competencia exclusiva sobre su departamento, sino que han visto constantemente zapada su labor por las intervenciones de un presidente que los puentea y los desautoriza sin reparar en el coste político e institucional que esta forma de actuar representa para el máximo órgano de dirección política del país.

Si el Gobierno que preside Zapatero desea alejarse de la pendiente por la que se está precipitando y asegurar su continuidad, y, lo que es más importante, liderar la recuperación económica y no la marcha hacia el abismo, es preciso un cambio. Pero no sólo de unas políticas que no se sabe bien del todo en qué consisten, sino de una forma de decidirlas y ejecutarlas que está alcanzando unos niveles de confusión sin precedentes. “

Si afegim a aquestes frases les declaracions de Chaves admetin l’existència d’un debat intern , mentre que Pajín , - potser el més gran error entre els nomenaments del President – parla de lleialtats incondicionals i pensament monolític , vol dir que hi ha mala maror.

És el mateix que a Mataró. L’absurda postura d’adoració al líder al que res es discuteix i davant del qual hom calla com masells. Un equip absolutament dèbil ja que es va escollir primant la fidelitat cega a la intel·ligència i a la vàlua, Una llista que en comptes d’estar formada per els millors amb el que tots aprenen i el cap encara més alhora que en surt reforçat , és va gestar primant el baix nivell per així poder ser el borni en el país dels cecs.

Amb aquestes veles, quan el vent bufa de cara cap problema, però quan hi ha dificultats i cal usar el cervell , tot trontolla , i llavors l’única solució es tancar cada vegada més el cercle al voltant del líder, que amb facilitat es creu messiànic ja que davant la ineptitud de la resta , ho ha de decidir tot.
Mataró està manada per un grapat de regidors que ni en el millor dels seus somnis , que és quan el conscient treballa més , pensaven poder assolir aquesta responsabilitat al capdavant d’unes àrees de la ciutat. Una ciutat que ni en el pitjor dels seus malsons podia creure que seria manada per elements de tan poc nivell.

D’exemple ni ha tants que qualsevol val. Tots els regidors lleparien. Tot això havent escombrat a la gent valuosa que corria pel partit , havent desencisat a bona part de simpatitzants i votants , havent silenciat les veus contraries amb la mà de ferro de l’aparell , alhora que s’elevava en el poder a aquells que tenen en ser “palmeros” i atents a la veu de l’amo, l’única de les seves virtuts. A més fer-ho amb l’habilitat de col·locar-los en la menjadora de la que ja difícilment podran sortir ja que desconeixen la realitat de la vida laboral. Exemple paradigmàtic està en la gent de les JSC ( Gomar , Fernández , Barrera, Naya , Mas...) tots col·locats esplèndidament , i alguns com Carlos Fernández amb ínfules d’estadistes i d’home de futur.

I davant d’aquest fet , i del silenci cansat dels que no hi estem d’acord , uns es van creixent però ho fan tant que al final esclata el globus. La dimissió de Remigio Herrero , silenciada durant mes i mig per la direcció i feta pública amb un mínim comunicat intern just abans la Diada i davant la seva negativa a fer el discurs en representació del partit , és un important enrenou ja que de nou dona esperances de que alguna cosa es mogui . Però , quina?.

S’acosten eleccions al país , i rimmediatament les municipals que cal començar a preparar. Baron que és llest i penso que honest , encara que n’és el màxim culpable sigui per acció o omissió , ha de mirar al futur. La més que probable absència de Bassas , cremat per l’affaire “Fàbregas” i amb probable destí a Nicaragua després, pot ser substituïda per Consol Prados , aspirant número 1 a reemplaçar a Baron en l’alcaldia durant el mandat , amb el que s’acompliria el seu desig moltes vegades repetit de jubilar-se a l’escola i per altra part Mataró tindria per primera vegada una alcaldessa que per temes de paritat ja toca.
Consol Prados de moment va agafant protagonisme , una conferència per aquí , un acte per allà , el discurs de la Diada més enllà , per anar agafant de nou el pols a la ciutat aprofitant el seu escó i el seu càrrec. Però , i al darrera?.

Aquí apareix el gruix del problema. Fora d’un parell o tres de noms fixes, esborrat quasi tothom , sols el nucli dur de l’aparell es manté en la nau , i d’entre aquests pocs noms amb vàlua suficient per a no repetir tan greu error.

Com Zapatero , ara a Baron li toca moure fitxa. Un pensa que encara es poden reconduir les situacions però cal un desig ferm del poder , que un no veu per enlloc. Cal començar a trepitjar terra i a terra. Deixar-se dels afalacs dels actes oficials de carrer i anar a l’arrel. Començar a cridar a la gent , preguntar com ho veuen , quins creuen que han estat els errors , que pensen que cal fer. Escoltar , reflexionar , meditar i actuar.

Cal apostar de nou per la gent. Cal invertir la piràmide i potenciant les sectorials fer-les útils essent altaveu de les seves opinions i no com fins ara en que eren ( i son ) tan inútils que no val la pena gastar un segon per assistir-hi. Cal recuperar la base per que se sentin ciutat i no tan sols elements que son utilitzats quan cal ( eleccions). Cal recuperar a la gent de la cultura , el sector més abandonat de tots i que se sent absolutament traït per un partit i un Govern , que els va ensarronar amb un programa electoral magnífic, del que no s’ha complert ni un borrall.

L’eslogan del darrer congrés parlava més o menys de la ciutat que sap on va. Jo ho dubto , però del que si estic convençut és que l’actual govern no sap el camí per aconseguir-ho. Cal un full de ruta clar , que evidentment no és el PAM que no s’acompleix cap any. Cal recuperar la il·lusió i la trempera de la gent modificant l’actual modus vivendi per una actuació contundent en la que a bon segur cal començar dient que s’ha acabat això de que el pare Ajuntament i la mare Administració han de solventar tots els problemes. Cal dir-ho i actuar en aquesta línia , encara que pugui costar un grapat de vots d’aquells estómacs ben acostumats.

I tot això , cal fer-ho ja. Però existirà aquesta reflexió?. Algú veurà la necessitat del cop de volant?. Cal esperar que sí ja que si no ens trobarem davant d’unes eleccions que de totes totes es guanyaran ja que l’oposició és encara molt pitjor que el Govern i tornarem al mateix punt de partida i Mataró haurà perdut definitivament el seu nord i el seu futur.
Que no sigui així i que entre tots fem bona bugada , tot donant les gràcies a n’en Remi, que n’haurà estat el catalitzador , efectuant un altre dels nombroses serveis que ha prestat a la ciutat.