TANCA LA NAU MINGUELL

Avui el capgròs.com encapçala el seu diari digital amb la noticia del tancament per fallida de la Nau Minguell. El gran projecte del darrer govern socialista que havia de ser l’hòstia com a cluster d’artistes i emprenedors del món audiovisual tanca tan sols dos anys i mig d’ençà la seva inauguració ( juny de 2010 ) dons sols mantenia un llogater i tenia als altells a la gent del Llimoner i del Sant Lluc , aixoplugats allà per apaivagar les queixes del món artístic ja que la Nau Minguell havia de ser centre de creació per els artistes plàstics , en contraposició de Can Xalant, però va ser derivada cap el camí de l’audiovisual en raó de les subvencions oficials per un costat , però també en el desig de qui manava a l’IMPEM ( Alícia Romero ) que trobava més fashion el món audiovisual que no pas el plàstic que en ple segle XXI , semblava per alguns , absolutament demodée.

La nau Minguell és el gran projecte fracàs del govern Baron. Ho és juntament amb un altre projecte , el de les Tres Roques , del que no es parla ja que va fent la viu viu, però a les antípodes del projecte formatiu que l’havia de convertir en la Casa Elizalde de Mataró, i l’ha deixat en un humil Centre Cívic de Barri, amb la informàtica , la fotografia i la cuina , com únics elements amb resposta . I tot això amb una bona tasca de l’actual responsable que intenta refer el desgavell absolut de l’etapa Chaves.

Avui a bon segur molts parlaran malament de la Nau Minguell. Un avui , simplement riu, ja que s’ha acomplert fil per randa tot el que va predir en els seus escrits. I si com a mostra val un botó, us recomano enllaceu amb aquest link, amb el post que publicava aquí mateix el dia 24 de gener del 2010 , és dir, fa quasi tres anys , dia per dia , i mig any abans d’inaugurar-se, en motiu d’una airada picabaralla que vaig tenir amb Alícia Romero que va presentar el projecte definitiu.

Ara es diu que l’Ajuntament negocia amb un estament supramunicipal  (Consell Comarcal ?) per que s’ubiqui en la Nau; però si no s’arriba a un acord , no estaria de més retomar la idea primigènia de la nau que no era altre que un espai de creació per els artistes plàstics. A fi de comptes simplement seria fer justícia , encara que uns quants anys més tard. 

CAXAFÒRUM

Algun dia amb tota calma haurem de comentar el desastre que ha significat per a la cultura , tot el desgavell de les caixes d’estalvi en el que pertoca a la seva obra social i a la seva vessant expositiva.

A Mataró , per exemple, ha significat la desaparició de la sala d’exposicions de la Pça Sta Anna i ha deixat en precari els espais de l’Ateneu , orfes de responsable que conegui el tema ja que el cap més alt de l’staff  res té a veure amb l’obra cultural, el que fa pensar en un futur més que negre per aquells magnífics espais.

Mirant més enllà, el degoteig de tristes noticies és constant i afecta per igual a Catalunya i tot l’estat espanyol. I dic tristes noticies , quan en realitat hauria de parlar de veritable catàstrofe cultural.

Per arrodonir-ho tot , arriba la notícia que Caixafòrum , el centre cultural de la Caixa de Pensions , tot remodelant les seves tarifes per els diversos esdeveniments que presenta , ha decidit cobrar entrada (4 Euros ) a les exposicions que celebri en els seves seus centres de Madrid i Barcelona a partir de maig , amb l’excepció dels clients de l’entitat que mantindran l’entrada gratuïta.

Una mala notícia sens dubte que ens retrotrau a una quinzena d’anys quan el centre Cultural de la caixa estava al Palau Macaya ( de Puig i Cadafalch ) , al Passeig de Sant Joan i es feia pagar entrada. Aquesta es va eliminar degut a que la competència ( Caixa Catalunya )  de la mà de Giralt Miracle va decidir obrir gratuïtament les seves activitats expositives a La Pedrera i va obligar en conseqüència a la caixa a afegir-se al carro de la gratuïtat. 

Ara , esmorteïda la Pedrera i la Caixa Catalunya , la Caixa de Pensions retorna  a allò que sempre li ha agradat , cobrar per a tot, incloent el bon dia que tant poques vegades desgranen els seus empleats.

SINTONIA

Per aquells que teniu el costum de seguir "Espai d'Art" el programa que presento i dirigeixo a m1tv , vagi aquí el vídeo de la Sinfonia nº7 en La major , opus 92 ( Allegretto ) de Beethowen , que serveix com a sintonia del mateix. 

La peça esta dirigida aquí per Christian Thielemann amb la Filarmònica de Viena.


< /b>

DOPING

La confessió de Lance Amstrong declarant públicament el seu dopatge generalitzat a bon segur que hauria d’establir unes noves bases per entendre i controlar la trampa que significa el doping.

No puc negar que és un tema que sempre m’ha interessat , tant com amant de l’art com per la meva professió remunerada. Recordo haver assistit fa molts anys , quan això del doping sonava encara a xinés i a l’estat encara no hi havia el laboratori que s’estructurà en causa i raó de les olimpíades , a un simpòssium en el que s’aplegaren totes les vessants relacionades amb el tema i el gran punt de discussió estava en el sentit ètic, i amb la baralla per acceptar com doping tota substància que millorava l’estat natural de l’atleta.

Ara, han passat els anys i l’ètica , com en tants camps de la vida, ha passat a segon terme, i el punt de partida de doping com estimulació que serveix per millorar prestacions ha quedat absolutament obsolet en el concepte clau d’entendre que hom ha d’aportar elements externs a les seves possibilitats naturals (?), però sols serà declarat trampós ( positiu ) en relació a a un llistat de substàncies i quantitats.

I aquí rau el gran disbarat. No vull ser tan purista com els vegans i dir per ex. que Messi és un “dopat” permanent ja que va alterar les seves condicions físiques mitjançant l’ús d’hormona del creixement, però està clar que en el món de l’esport hi ha fets naturals i del tot acceptats que serveixen per manipular la realitat de l’atleta. Així ,un fet tan senzill com una infiltració , no té cap mena d’efecte curatiu però si que anul·la el dolor i permet a l’atleta competir en condicions òptimes , o ves a saber si millors que un altre al que qualsevol cop pot causar dolor, fet que no succeirà a l’infiltrat.

O el cas dels esportistes asmàtics, que son un munt , a qui es permeten certs medicaments sense valorar si la malaltia és el que podríem dir “natural” o és causa al sobreesforç que li provoca la pràctica esportiva.

És per això que potser caldria refer les coordenades que emmarquen el concepte “doping” i filar molt prim amb elles. Però està ben clar que l’esport ja no és el que la paraula indica i sí en canvi un gran espectacle i un gran negoci. I tots sabem que per que un espectacle cridi l’atenció i per tant generi beneficis s’ha d’anar al més difícil cada dia. Algú amb pensament fred és capaç de dir que son normals els “tours” ciclistes , amb uns sobreesforços certament inhumans , dia sí dia també, sense cap mena de temps de recuperació. O aquests “iron man” o les curses de muntanya a lo “bèstia” del ara tan lloat Kyllian Jornet. O....

Però el pitjor no està en aquests límits en mans de professionals vigilats a la mil·lèsima. El problema està en l’esportista normal, un mateix, l’amic , el veí, el company de feina, capaç d’ingerir els més diversos productes per a tal d’aconseguir baixar d’aquelles maleïdes tres hores , superar al cunyat xuleta ,o fardar davant del grup d’amics / amigues.

I dir això no és cap boutade com ho demostra la proliferació de tendes de “suplements” per esportistes o el constant degoteig de detencions de xarxes de subministradors d’anabolitzants per qualsevol gimnàs en que el ser “catxes” és tan valorat.

I cal no enganyar-se. Si en un aprova com pugui ser la Marató de Barcelona és fes antidoping a tots els corredors , els resultats serien esfereïdors, amb positius en tota la cadència de la classificació.

Potser per això m’agradaria pensar que el cas Amstrong i tota la seva transcendència podria servir per fer , si no tabula rasa , si establir uns criteris fonamentats essencialment en l’ètica essencial de l’esport que considerés com “doping” tot allò que serveixi per millorar de manera falsa el rendiment de l’esportista.

Sortosament però , en el camp de la creació artística , el donar “positiu” és habitual i fins i tot ben vist. Tabac, alcohol i el que vostès vulguin conformen sens dubte , l’atmosfera idíl·lica per aconseguir els millors resultats creatius que siguin possibles.

Aquí , no fa falta confessar res, ans el contrari.

EL BLOG DE LA SANT LLUC

De fa un temps que l’ Associació Sant Lluc per l’art. Mataró s’ha llençat amb força a les xarxes públiques per fer més evident la seva intensa activitat. Així sovinteja la seva presència al Facebook, fent avinent el seu fer i ha renovat de manera altament positiva el seu blog (http://associaciosantlluc.blogspot.com.es/) essent d’ell del que vull parlar.

I ho vull fer-ho per felicitar-los efusivament i per recomanar-vos , si és que no ho he fet ja , a apuntar-lo entre els vostres favorits si és que sou amant de l’art i en especial del que succeeix a Mataró, consell que a bon segur és inútil per a la gran majoria dels lectors d’aquest blog , en compartir espais i afeccions.

La Sant Lluc ens presenta un blog amb aportació diària o quasi , que al costat de totes les notícies que genera la pròpia associació, tractades amb profunditat i amb les corresponents imatges ( que tantes vegades manllevem aquí ) i darrerament amb pertinents filmacions , ens dona notícia puntual de l’activitat de molts artistes mataronins . 

Però a més en està oferint darrerament un seguit de notícies referents a exposicions , cursos, concursos , links,  filmacions, espais informatius ... etc que representen un servei innegable a la comunitat artística i que ens permet als afeccionats conèixer i arribar a certs indrets que a bon segur ens costaria si no és que mantinguéssim una  garbellada permanent de la xarxa.

Per això vagi des d’aquí el meu consell a visitar-lo i la felicitació als seus responsables, tot donant-los els consell , - si és que se m’és permès -, de que, a més dels links corresponents als associats , de nou ens ofereixin els diversos links de museus , entitats , premsa etc, per arrodonir encara més la bona informació que ens ofereixen.

Felicitats.

DISPERSIONS

D’entre tots els espais expositius mataronins, a bon segur que el de la Presó és el més dispers , entenen com a tal el fet de que la inexistència d’una línea expositiva permet convertir-lo en veritable calaix de sastre on tot sigui possible.

 Així , mentre que la sala del Col·legi d’Aparelladors ha assolit plena solvència ja que el nivell de l’exposat acostuma ser prou interessant , la sala de la Presó és un veritable Dragon Khan conceptual i qualitatiu, en el que poden cohabitar exposicions tan magnifiques com la recent de gravats , tan patètiques com les d’alguns petits afeccionats sense nivell, o tan “peculiars” com la  de Mario Pitarch que avui ens ocupa.

Fer una mirada ràpida a l’exposició provoca a primer cop de vista, un enfarfegament important. La mostra, curulla a rebentar d’obres ( en sobra ben bé una tercera part ) és com un llarga paràgraf sense punts ni comes i en el que la sintaxis és disbauxada i sense la coherència precisa. Un llarga camí sense descans , ni punts de mira.

Si baixem però al detall ens trobarem amb tres grups de peces. Per un costat tenim dos camins fonamentats en el dibuix , en els que l’autor aposta per  la figura en un entorn plenament endinsat en el còmic i amb clara tendència vers la vesant fantàstica  i l’altra en que s’enfronta al tantes vegades remenat tema de les baralles de cartes , amb una representació iconogràfica , ben tocada però evidentment molt mancada d’originalitat i que sona a quelcom molt vist i repetit.

L’apartat restant és el que salva en el possible l’exposició ja que ens ofereix una mirada més polida , amb un deix de gosadia i amb un atractiu visual evident ,  aconseguit en aquesta barreja infogràfica i de disseny , per presentar unes visions mitològiques en un espai / temps indefinit , que tant ens porta al passat com al futur. Son peces destrament creades , amb un bon equilibri cromàtic inclòs en el contrast atrevit, amb un desenvolupament tècnic ben acurat que permeten albirar un futur en cas de continuar per aquest camí al que li falta amplitud i un cert alliberament que doni aire a les peces i les faci més límpides i comunicatives.

Mario Pitarch un artista que cerca el seu camí i que ha de definir per ell mateix per on va el seu futur. Un futur que pot ser vàlid en aquesta darrera aposta , però que caurà en la vulgaritat en repetir els dos primers camps conreats.

Un futur però en el que caldrà un muntatge expositiu molt millor que no pas el tristament lineal i enfarfegat que presenta en aquesta ocasió.

L'ART DEL CARRER.

No puc negar que soc una mica destraler en això del sentiment religiós i de les creences divines. L'ètica és potser per a mi el suport que em dirigeix  de manera , diguem-ne espiritual, en el meu fer. Agnòstic total , la meva mirada més enllà de la mort és el no res , i posats a pensar algun futur , no hi crec però em cau simpàtica i agradable la idea de la reencarnació.

Si aquesta fos la veritat , no m'importaria ni gens ni mica , posats a triar , reencarnar-me en Vicente Verdú, de qui estic absolutament embadalit, no ja de la seva magnificència literària en la creació dels seus escrits , ans principalment dels seus coneixements i de la seva capacitat analítica transformada en veritable mestratge en tots i cadascun dels seus escrits.

Aquesta setmana repeteix lliçó en el seu escrit a "El País" , qque no m'estic de reproduir 

Arte en la calle, ¿arte desahuciado?

El Musée de la Poste de París expone, hasta el 30 de marzo, 70 obras de 13 artistas urbanos de prestigio internacional. La exposición se titulaMás allá del arte urbano pero, en realidad es un más acá puesto que los han encerrado en un local cuando lo suyo debía ser ontológicamente un lugar sin determinaciones.

Artistas urbanos y mucho más que artistas del campo, pero el arte que ahora practican muchos de estos pintores ciudadanos sobre las grandes urbes posee la particularidad de que no solo se capturan artificialmente para mostrarlos después en salas bajo techo, sino que al ser street art o arte de la calle su encantamiento desaparece radicalmente con el acantonamiento.

Obra de callejeros y de marginales, de fumatas o de rebeldes sin causa, estos grafiteros existen desde los años sesenta, aunque solo en las dos últimas décadas han penetrado desde las fachadas a los paneles de algunos museos. Solo en París los grafiteros han pasado ya por la sala Cartier y por el Grand Palais, lo que no es solo una casualidad sino más bien una sorna. Aquello contra lo que luchaba y sigue luchando la policía y los servicios de limpieza de los municipios millonarios ha logrado la categoría de arte con valor inestimable. Porque, ¿cuánto valdrá hoy una obra de Corbread que pintaba hace más de medio siglo en los vagones del metro neoyorquino? O ¿qué precio obtendría en Christie’s las creaciones de Banksy, Obey o Space Invader? Acaso mil millones o acaso, también, ni un céntimo. El valor sustantivo de estas obras es que no se pueden vender a menos que unas veces se derribe un edificio u otras un puente. Es por tanto tan sólo lúdico o simbólico. Son, lo que se llamaría, impagables. Aunque, como era de esperar, ya hay algunas galerías, como WallWorks, Itinerance o Ligne 13 en París que han introducido soportes más o menos convencionales para no desaprovechar los réditos.

Pero, ¿serían entonces estos productos comerciales sucedáneos enlatados? La Tate Modern expuso los grafitis en su fachada y así se ha hecho en Filadelfia o Copenhague, entre otros lugares. Sin el soporte de la ciudad no hay arte urbano. Y ya sin arte urbano toda gran ciudad pierde modernidad. Lo marginal ha prestado valor a lo central, lo excluido a lo integrado y, al fin, los recursos más pobres han enriquecido al arte de mayor integridad. Un grafitero si es tal no cobra. Es famoso porque lo contempla todo el mundo con una u otra emoción, es famoso porque se agrega a los monumentos, se plasma en el trayecto cotidiano, compone la pared del vecino que se proyecta día y noche sobre nuestras ventanas. Es famoso porque no es famoso o no se sabe dónde está. No se sabe donde está el autor ni de la fama se sabe adónde va.

En París, es ahora corriente ver constantes motivos de arte urbano, sea en las señales de tráfico, en los buzones, en los pasos de peatones. Tanto en las esquinas como en las bajantes, en las fachadas o en las columnatas. El grafiti empezó siendo una forma bárbara de ensuciar lo venerable y ahora lo que fuera suciedad se expone en el Grand Palais al modo de joyas. Pronto el Thyssen, que ahora alberga una exposición de Cartier, instalará a su lado una batería de street art. El lujo se aparta radicalmente de la miseria pero ambos se juntan en su incalculable valor moral o material. ¿Y qué otra cosa podría ser más significativa de esta época? Cuando el dinero se ha concentrado como una bomba atómica en manos de unos pocos, los muchos componen la bomba humana de acaso mayor explosión. Al borde de la desesperación y el estallido social, el arte de los marginados se reconduce a las salas con medidas de seguridad.

¿Haremos también del hambre un show brillante? Claro que sí. África fue un escenario inmejorable para las vanguardias de hace un siglo que supieron sacar inspiración de sus vidas primitivas. Ahora regresa un fenómeno semejante. El grafitero es un artista rico reducido a cero. Pero puede ser la nueva inspiración. Una inspiración que se recrea no de la abundancia que es ya excremento del sistema sino del impulso desahuciado. Un impulso que trata de decir lo que la afonía del arte actual no puede. Haciendo ver, en los márgenes, el relevo de las metrópolis tradicionales, se trate de su poder económico, político o cultural. Con una importante particularidad y es que ese mundo en ciernes no reproducirá el poder del poder, la política de esta política ni la condición de ningún sistema maestro. Creíamos que la libertad se había secado y, sin embargo, ahora fluye desde las canaletas de los desagües, por los túneles del ferrocarril, por los ojos húmedos de un puente. Se desliza por las fachadas para volver del revés el edificio más educado puesto que la posible educación del futuro será igual a la liberadora creación y educación sin canon.

MUSEUS I VISITANTS

Avui la premsa ens ofereix les dades de visitants dels Museus d’Art catalans en el darrer any , amb un certs resultats decebedors. Les dades son les següents. (Entre parèntesi, la xifra de l’any 2011)

Museus Dalí                  1.457.765      (1.431.748)

Museu Picasso             1.087.765      (1.464.828)

Fundació Miró              1.070.307      (1.113.652)

CaixaFòrum                     971.101      (782.529)

MNAC                               806.052      (942.751)

Macba                              710.435      (690.865)

L’anàlisi dels resultats fets per els responsables museístics coincideixen en que el nombre de visitants va íntimament lligat al nombre d’exposicions celebrades en l’any i al nivell de qualitat i interès de les mateixes.

Així els Museus Dalí es mantenen ja que el seu flux de visitants és majoritàriament turístic . La Miró que va tenir enguany l’aniversari de l’artista i el celebrà amb una mostra molt important, manté el tipus.  CaixaFòrum puja ja que ha intentat lluir-se en el seu 10é aniversari (Goya i Delacroix) , mentre que el Picasso i el MNAC , orfes d’un atractiu expositiu important  , pateixen una important retallada, i el Macba manté el seu tot, sense més.

Unes dades que a bon segur canviaran en aquest any. El Picasso celebra els 50 aniversari de la seva fundació i prepara bones coses. El MNAC , amb la Fundació Tàpies, prepara una gran antològica de l’artista desaparegut. Els Museus Dalí poden aprofitar-se de l’enrenou que comportarà la gran exposició daliniana del Reina Sofia (actualment al Pompidou).

Uns vímets amb els que el rànking variarà ostensiblement , per què , fora de la necessitat d’incrementar el valor artístic de Barcelona a nivell dels turistes visitants , molt centrat en Gaudí i amb oblits flagrants com és el cas del MNAC ( els turistes arriben a les portes a fotografiar les vistes de la ciutat , però ben pocs s’interessen per les magnífiques col·leccions que atresora) , el que fa pujar o baixar el nombre de visitants és el nivell i interès de les mostres exposades.

Vagi tota aquesta llarga prèvia per fer-ne paral·lelisme amb el que passa a la nostre ciutat.

Òbviament desconeixem les dates dels nostres centres d’art però quasi no fa falta. Les dades de Can Palauet son inútils dons son falses ja que es comptabilitza com visitant qualsevol persona que entra en el casalot, ja vagi a l’arxiu, a una conferència , o a l’exposició ( les menys). A més aquest any Can Palauet amb dues exposicions del tot llunyanes al caràcter expositiu artístic com és el cas de la mostra benèfica de Sta Anna o l’expo de la nevada, dona uns resultats que res tenen a veure amb la realitat del que oficialment es considera la“sala d’exposicions” pública de la ciutat.

En el que pertoca a  Ca l’Arenas i al Museu ja ho saben vostès , si és que visiten alguna vegada les seves exposicions. Fora dels dies d’inauguració (generalment amb molt pocs visitants ) , la resta és un desert absolut.

Esbrinar les causes del desgavell és ben fàcil. A més del poc interès en promocionar l’art per part municipal de modus general , i per part dels responsables artístics molt en particular, el cert és que el que s’exposa és absolutament infumable. Ca l’Arenas és el gran fracàs cultural del darrer decenni i ningú fa ni un pas per evitar tan penosa situació.

Ara  però, que tan sols comencem l’any i que coneixedor de com van les coses per Beneficència és fàcil pensar que per la propera temporada el més calent està encara a l’aigüera i ni tan sols s’ha pensat en ella , no estaria de més que desapareguts els Instituts Municipals (entre ells el de Cultura ) i havent explicat l’Ajuntament que la participació pública es realitzarà mitjançant grups de treball especialitzats en els diferents temes , no estaria de més crear aquest grup consultiu en el que pertoca a l’art per discutir com es podria revitalitzar ca l’Arenas , quin hauria de ser el projecte expositiu per Can Palauet , etc. 

Tot sigui per no repetir les nefastes experiències d’aquestes darreres temporades ( a ca l’Arenas d’ençà la seva inauguració) i fer que l’art agafés volada en la nostra ciutat que vista la importància de la mateixa , l’important nucli creatiu i el bon nivell dels afeccionats , ja li pertoca un futur molt millor que la negror intensa que ha dominat en aquests darrers anys.

ESPAI D'ART. SONIA PULIDO I DIEGO MAILLO

Aquí teniu el vídeo del darrer programa d'Espai d'Art a m1tv. En ell hi ha una , crec que molt interessant entrevista amb l'artista Diego Maillo i la il·lustradora Sonia Pulido , dos dels participants a l'exposició "Voyeurs" que es realitza a la galeria "A-17" al carrer Amàlia de Mataró. Una exposició de la que us recomano molt la visita i de la que en vaig fer comentari crític en aquest post.

Una entrevista recomanable per a tots , però molt especialment per els seguidors de l'escriptor Javier Marías ja que Sonia Pulido és l'artista que de sempre il·lustra l'article setmanal que l'escriptor publica a "El País Semanal" i que tantes vegades ha merescut comentari en aquest blog.

PS.- "A-17" és una galeria semi-privada que sols manté obertura reglada en els primers dies de l'exposició i a posteriori cal concretar-ne la visita mitjançant web o xarxes socials . No dubteu a fer l'esforç ja que la visita s'ho val.


POCAVERGONYERIA POLÍTICA

La no acceptació de cap mena de responsabilitat política per part d'Unió Democràtica de Catalunya és un cop molt fort i molt baix a la credibilitat de la política del nostre país.

Duran i Lleida ha de dimitir. Si ho sabia , que SÍ ho sabia,( faltaria menys ) per corrupció. I si no ho sabia , ha de dimitir per inepte i desconèixer el que passa en el seu partit.

No s'ha d'obviar però que en el Govern de Catalunya i en càrrec important , hi ha gent d'Unió. I no s'ha d'oblidar també que qui va guanyar les eleccions va ser una coalició de Partits ( Convergència i Unió Democràtica). El manteniment de la coalició, i més con estan essent, sense cap queixa ni retret , fa copartícip a Convergència , de l'estafa econòmica i política d'Unió.

Mourà fitxa?. Clar que no. I després els polítics no entendran la desafecció del poble envers ells mateixos i la política.

RAUL CAPITANI. "OTRO MUNDO"

Raul Capitani,  aquest veterà artista argentí ( Mendoza. 1941) , però resident de tant a la nostra ciutat de la que ja n’és un capgròs més, retorna a l’activitat expositiva tot presentant a l’espai capgròs un seguit d’obres recents agrupada sota el títol de “Otro mundo”.

Capitani és certament un artista fet i refet a qui poc se li ha d’ensenyar, Posseïdor d’una llarga i fructífera trajectòria s’ha mantingut en tota ella en una fidelitat extrema al concepte del creador com agitador social, com plasmador de realitats vitals, renunciant de manera explícita a qualsevol faceta fàcil de l’art que el pugui portar a un cert edulcorament  i/o decorativisme.

Seguint una filosofia existencialista Capitani es manté en la lluita de l’artista com a ser lliure i responsable del seu art davant de si mateix , el que el porta a fugir de tota dependència de poder , ja sigui polític , econòmic i social , i dependre artísticament única i exclusivament de la seva ètica i consciència.

Ara , en uns moments de maduresa absolutament assolida , i amb la possibilitat de mirar enrere , vista la seva edat i les seves experiències vitals, Capitani , com tants d’altres artistes saberuts , comença a tancar el cicle vital de la seva creació, en un retorn , lent i pausat , cap els orígens, tant en el que pertoca a fons com formalment.

Podem observar així en aquesta exposició , la retrobada presència del dibuix aquarel·lat, en el retorn a les paraules dels poetes que tant van marcar el seus inicis a casa nostra. S’evidencia la prevalença de nou d’aquests formes convulses , angoixades,  amb una enorme càrrega interior , que alguns consideren picassianes ( discrepo ) , que tensionen l’obra com exigint una resposta , o si més no, una reflexió per part de l’espectador.

Apareix també la seva arrel plana de gravador , però amb les inclusions volumètriques de la fusta , en aquesta mena de falses xilografies cromàtiques , en aquest art de tendència ebanística que arribà també fa uns anys a Mataró, de la mà de Claudio Silveira.

Capitani titula el seu treball “otro mundo” , en un acostament a la seva infància i joventut quan convivia en la veritable fractura entre la població que diríem de classe mitjana i la població marginal, més en l’econòmic que no pas en el social. Però ara mateix aquest “otro mundo” està aquí , al nostre costat , amb aquesta societat fracturada i enfonsada per una crisi que , sense haver-la creada , en pateix totes les seves conseqüències.

Una societat plena de pors, misèries ,depressió, manca d’il·lusió en el futur.... Una societat a la que Capitani retrata senes embuts en aquesta interessant exposició que ens retorna al paper de l’artista com agitador social.

“Otro mundo” , un títol enganyós per no ferir sensibilitats i no explicitar el que tots sabem. Aquest “otro mundo” és justament el que estem vivint.

I DE CAN XALANT , QUÈ ?

No sé a hores d’ara quin és l’estat de Can Xalant. Desconec si roman tancat , si està en standby, si treballa al mínim rendiment o està amb un funcionament normal. No ho sé,  doncs d’ençà el passat ple de l’Ajuntament  del mes de desembre s’ha establert una nebulosa al respecte del casalot de Can Pilé i el seu futur.

Sobre el paper, l’acabament de l’any 2012 havia de comportar el tancament de l’equipament creatiu de Can Xalant i l’inici d’una reflexió per part de l’equip de Govern per a tal de trobar-hi una sortida molt més utilitària per a la creació en general i a la ciutat en particular , que no pas la que es realitzava en l’actualitat amb l’actual empresa concessionària. Aquesta havia estat la decisió de l’equip de Govern i no semblava havia de patir cap entrebanc doncs contava amb l’aquiescència del PP, però de cop i volta tot canvià.

En aquell ple ICV va fer seva la queixa de la gent de Can Xalant reclamant la continuïtat del centre , recolzada per un important nombre de signatures i defensada per Marti Peran. El tema semblava vist per a sentència quan el PSC va realitzar una proposta alternativa en la que deixava en standby el tancament i mantenir una tasca reduïda als mínims , mentre es realitzava una valoració conjunta del futur de Can Xalant , lligant-lo del tot al concepte cultural global de la ciutat. Una proposta que va ser acceptada per ICV i que sorprenentment rebia també el recolzament del PP i per tant quedava tombat el projecte de CiU.

Ha passat ja un mes , i sembla que el més calent està a l’aigüera i potser comença a ser qüestió de posar fil a l’agulla. Encerta el PSC plantejant Can Xalant com un tema global de ciutat , encara que curiosament mai ho va entendre així mentre va estar en el poder i va permetre que esdevingués quasi un cortijo particular. Però la clau està en trencar aquest status unidireccional sols per uns determinats “escollits” mantenint el criteri endogàmic del centre i fer el possible per convertir-lo en un veritable element entroncat en el teixit cultural i artístic de la ciutat i a més donar-li nivell de puntal.

Per aconseguir-ho però s’ha de partir d’un concepte creatiu eclèctic i  qualitatiu , però  em sembla que la direcció no és pas aquesta. La gent de Can Xalant està contenta i satisfeta de la feina feta i es creu amb el dret de seguir mantenint el seu status privilegiat, quan penso que no ha de ser així. Van guanyar el concurs de la concessió de manera absolutament legal , acomplint unes exigències creatives establertes en unes bases concursals establertes de manera poc ètica ja que van ser realitzades per l’entorn mateix de qui seria guanyador del concurs.

Ha passat el temps i ara Can Xalant s’ha de refundar amb unes altres bases i conceptes , molt menys restrictius en aquesta limitació estricta a l’autodefinició personal d’ells mateixos , del concepte contemporani. Unes bases i uns conceptes que han de ser establerts per tot l’àmbit creatiu mataroní i no pas per aquells que fins avui n’han estat els seus quasi exclusius propietaris.

Certament hi hauran menys diners i ha d’existir un retorn absolut a la ciutat, fet que fins ara ha estat del tot inexistent. Però principalment ha de desaparèixer tot concepte excloent que no sigui aquell que marca la qualitat, un element que massa vegades ha brillat per la seva no presència en forces projectes engegats en el vell casalot, més en l’aprofitament entre uns pocs de l’olla del diner públic que no pas en un veritable projecte creatiu, comunicatiu i artístic.

Cal dons començar a parlar i fer-ho amb totes les cartes damunt de la taula. Can Xalant podria , i m’agradaria dir ha de ser , l’element que cimenti aquest esvoranc sense fons que separa els dos camps creatius mataronins: Els mal anomenats “plàstics” i els pitjor anomenats “contemporanis”.

Aquell trencament que es va iniciar ja fa massa anys , de la ma de Carmina Benito i amb els braços executors de Peran i Bonet, comença a ser hora que cicatritzi , encara que sigui de mica en mica i un espai comú com Can Xalant podria ser en la seva diversitat , i alhora en el comú respecte que hauria d’existir entre les diferents vessants de la creació, un element clau en la potenciació creativa d’una ciutat com Mataró que certament no es pot permetre perdre espais de creació com el que avui ens ocupa, però tampoc es pot permetre l’exclusivitat quasi immoral envers una sola tendència creativa.

Sigui com sigui , s’ha de començar ràpidament a treballar per establir les bases comuns per aprofitar de la manera més adient , un espai de creació singular com és aquest. I aquest treball precisa del comú i de deixar de costat les individualitats i més si aquestes es creuen amb drets o retrets previs que volen confirmar o saldar , respectivament.

Però és clar: I qui li posa el cascavell al gat?

SCALEXTRIC

Ara , En acostar-se els reis, qui més qui menys retorna a la infantesa. Ho fas moltes vegades marcant les clares diferències que ha establert el pas del temps i que t’apareixen quan t’acostes a la recerca d’una joguina per aquell nou petit que tens a la família i davant dels teus ulls s’obre un ventall de noves joguines que et deixa del tot descol·locat, dons poc saps de pocoyos, bobs esponja, doras exploradores i de les noves nines de moda , encara que sorprenentment veus que els nenucos i les barbies segueixen existint.

Avui al migdia, tot veient el telenoticies  de nou se m’ha despertat tota la il·lusió dels reis, en veure el reportatge en relació al Scalextric que compleix enguany els seus 50 anys. L’ Scalextrix , mare de Déu , quin somni, quin neguit per aconseguir-lo.

L’Scalextric va ser durant molt d’anys el regal estrella. A partir d’aquell miserable circuit ovalat es passava al “8” amb el corresponent pont i d’aquí cap endavant, dons durant forces anys et dedicaves a demanar en cada ocasió escaient , el complement oportú per anar allargant i decorant el circuit que agafava volada quan apareixia algú amb el suficient espai com per fer un macro circuit en el que s’organitzaven ferotges competicions.

A Argentona on vivia, varem tenir la sort de disposar d’un pis buit d’uns amics ( els del Bar Isidret) i allà varem organitzar uns campionats que van agafar tanta volada que al final varem traslladar la competició a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, Un campionat amb més d’un centenar de participants , en el que s’omplia de gom a gom en les fases finals.

Uns campionats amb lluites espaterrants i amb noms destacats com els de l’ara artista Enric Aromí, o el periodista musical Jordi Tardà, o en Pepe Márquez, en Quico Fortí, en Josep Mª Molleví i tants d’altres que avui m’han vingut de cop i volta a la memòria. D’això en fa ja uns trenta cinc anys.

Per això les imatges que ens porten a aquells temps i que m’han fet reviure el cuquet que espero poder complir ben aviat. Això de tenir un net sempre permet renovar les il·lusions d’una infantesa perduda.

PS.- Si voleu constatar com ens desmillora el pas del temps , sols heu de fixar-vos en el jovenet prim del fons de la foto , per sobre dels corredors. Encara que sembli impossible , soc jo. Tempus fugit.

RAÚL CAPITANI / SALVADOR ESPRIU

Aquesta nit en Raúl Capitani ha inaugurat a l'espai capgròs una exposició d'obra recent sota el títol de "Otro mundo" . Demà ja en parlarem més abastament però avui vull recordar l'homenatge que va retre a Salvador Espriu mitjançant una carpeta amb dibuixos i gravats amb els que va il·lustrar "La pell de brau".

El resultat va ser una magnífica carpeta / llibre que va editar l'Aixernador  que venia acompanyada per un pròleg del poeta Ramon Pinyol i l'aquiescència del propi Salvador Espriu a qui va complaure enormement el treball de l'artista. De la mateixa es van tirar sols 175 exemplars numerats i 25 per a ús de l'artista . Corria els començaments de 1984 i l'obra gràfica correspon alls començaments dels vuitanta, és a dir fa ja més de trenta anys, i és un veritable tresor per aquells que tenim el goig de tenir un exemplar en la nostra biblioteca.

Enguany es celebra el centenari del naixement d'Espriu i per tant m'ha semblat del tot escaient anar reproduint en el decurs de l'any el seguit d'obres d'aquesta carpeta , començant ordenadament per la portada i el primer plec.

ELS QUE MANEN

Massa vegades els intel·lectuals abdiquen d’una de les seves raons fonamentals com és la d’explicitar de manera clara i contundent allò que la resta de mortals veiem i entenem però que no sabem explicitar. Una denúncia que és fonamental per establir el cert control exterior que la democràcia exigeix. Abdiquen d’aquesta funció ja que massa vegades son dependents dels estaments oficials que la mateixa democràcia ha creat en el que pertoca a habitual medis de subsistència com ho son conferències , presentacions , premis, càrrecs i prebendes vàries.

Sortosament encara queden alguns valents capaços de cantar la canya sense vergonyes ni embuts. En Javier Marías n’és un d’ells. Cada diumenge des de la seva trona de EPS ens fa el sermó setmanal que il·lumina els pensaments dels seus fidels, entre els que em trobo. Aquest cap de setmana la seva columna és simplement espectacular. Per això no m’estic de penjar-lo en el post d’avui amb el consell de llegir-lo detingudament.

LOS QUE MANDAN

El truco es viejo como el mundo, no se entiende cómo  aún funciona, y quizá hoy más que nunca. Hice hablar de ello a un personaje de mi novela más reciente, que se hacía una reflexión parecida a esta: no es sólo por necesidad o comodidad por lo que uno delega en otros, sobre todo para los asuntos ingratos o los trabajos sucios; el que da la orden de matar a alguien y contrata a un sicario puede llegar a convencerse de que apenas tuvo que ver en el asesinato, al fin y al cabo él no estaba allí cuando se cometió; por inverosímil que parezca, cabe la posibilidad de engañarse hasta las últimas consecuencias, se puede poner en marcha una cosa y después “desentenderse”, y por supuesto culpar al que se manchó las manos. No en balde los actores y cantantes, los escritores, los boxeadores y los toreros cuentan con representantes, agentes, managers y apoderados respectivamente. No sólo les sirven para ocuparse de la burocracia y conseguirles condiciones mejores, asesorarlos en cuestiones que los aburren o de las que poco saben, también para quitarse responsabilidades. “Eso es decisión de mi agente”, se escaquean. “Mi representante no me lo permite”, como si el delegado tuviera potestad para imponerles algo. Salvo con los actores, escritores y demás muy tontos o despistados, muy inútiles o ensimismados, eso nunca es cierto: son ellos quienes tienen la última palabra. Otro tanto ocurre con los clientes y sus abogados, los empresarios y sus asesores, los Presidentes y sus ministros. Pero, si ellos mismos son capaces de persuadirse a veces de que son “inocentes” de lo que ejecutan sus subordinados o secuaces, ¿cómo no van a convencer al resto, a la gente corriente?

El truco funciona aún tanto que hace unas semanas los jueces (que no son precisamente del montón, sino personas formadas y duchas en detectar triquiñuelas) cayeron en la ingenuidad de desestimar como interlocutor de sus protestas y reivindicaciones al Ministro de Justicia, que ha conseguido sublevar  a magistrados, fiscales, abogados y procuradores y a la población entera, independientemente de sus tendencias e ideologías. “Hay que hablar de poder a poder: con el Presidente”, dijeron. ¿De verdad creen que habría alguna diferencia si su interlocutor fuera Rajoy? ¿Que Gallardón toma decisiones injustas, hace reformas abusivas y demenciales por cuenta propia y con toda libertad? ¿Se imaginan que Rajoy sería más razonable? ¿Acaso ignoran que los actos de Gallardón los dicta su superior, o si acaso FAES, la fundación de Aznar, que le va señalando el camino y el modelo de Estado? Lo mismo sucede con el hipervitaminado torete Wert, al que desde el primer día se le subió a la testuz el cargo. Que el pobre se haya desquiciado a nivel personal y se haya “animalizado” no significa que obre espontáneamente, hasta ahí  podíamos llegar. Sus reformas, sus recortes, sus sumisión a los obispos, su lunático deseo de españolizar a los españoles (es otro que ha logrado ponerse en contra a la sociedad en su pleno: rectores, profesores de todas las enseñanzas, alumnos, padres de alumnos, artistas, empresarios culturales), no son meras ocurrencias suyas, por mucho entusiasmo que haya decidido aplicarles como buen siervo que es. Obedecen a un plan, son órdenes de los que mandan; su reclamadísima dimisión no serviría de nada. Tampoco Montoro actúa por propia iniciativa (con su vocezuela), ni Mato en Sanidad, ni Fernández Díaz en Interior; ni siquiera el subalterno-sustituto de Aguirre en la Comunidad de Madrid, aunque parezca enfrentado con el Gobierno en su aspiración a cobrarle a la gente un euro por receta médica. Todos están supeditados al Presidente, todos siguen sus consignas.

¿Cómo es posible que la población se crea –jueces incluidos- que en un partido congénitamente autoritario como el Popular los delegados van por libre? (Ese partido, no se olvide, fue fundado por Fraga, ex-ministro de Franco, y jamás ha utilizado otro método para designar candidatos que el dedo de quien está más arriba; desconocen lo que son elecciones internas o primarias.) Hace ya muchos meses, al poco de ocupar Rajoy la Presidencia, dije aquí que su estilo de gobernar y escabullirse era claramente heredero del de Franco, a buen seguro su mayor maestro. Lamento que el tiempo me haya dado la razón con creces, porque, tras tanto decreto-ley y tanta imposición de su mayoría absoluta, tanto menosprecio del Parlamento y de la oposición, tanta amenaza poco velada a los medios críticos y tanto incumplimiento de sus promesas y de su programa, tanto atropello a los derechos de los españoles arduamente adquiridos, a este Gobierno sólo le queda de democrático la manera en que fue elegido. No hay que remontarse a Hitler para recordar que a un Gobierno no le basta con eso para ser democrático: el timbre ha de ganárselo a diario, en sus formas y en sus fondos. Rápidamente, en sólo un  año, nuestro país se va pareciendo –algo o bastante– a la Venezuela de Chávez, a la Italia de Berlusconi, a la Rusia de Putin y a la Argentina de Cristina Fernández, es decir, a pseudodemocracias o regímenes más bien despóticos, aunque salidos de las urnas. Los máximos responsables no son los subordinados, por selváticos y desagradables que sean los actuales ministros. Ellos cumplen, sobre todo, lo que les exige el que manda, sea éste Rajoy o –aún más grave– el 2consejo pensante” de FAES, al que nadie nunca ha votado.

JAVIER MARÍAS

PUNT I SEGUIT

Res millor per començar l’any que fer-ho reprenent el nostre vici personal de plasmar les opinions artístiques , culturals i polítiques , en especial les relacionades amb l’entorn més proper, en aquest blog.

A més a més , si tenim en compte l’aforisme que ens parla que sempre es convenient iniciar les coses amb bon peu penso que res millor és fer-ho parlant de l’exposició de fotografies que Sergio Ruiz presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors i a les parets del Públic, exposició que per a més inri, porta un títol tan suggerent i tan escaient per l’ocasió d’ un començament d’ any , com ho és “Punt i Seguit”.

Unes molt agradables obligacions familiars em van impedir assistir a la inauguració de la mateixa, fet que vaig lamentar en el personal ja que sento un gran apreci per en Sergio , alhora d’una enorme admiració en el professional, i per tant sabia perfectament que la seva mostra seria d’aquelles per gaudir-ne amb fruïció. Una no presència que m’ha donat ocasió a visitar l’exposició en solitari, gaudint de cada peça, de cada detall, de cada petita / gran lliçó fotogràfica que ens ofereix en totes i cadascuna de les peces presentades.

Un , malgrat a la generació a la que pertany , deu ser un dels rara avis mataronins als que el món del tèxtil li es totalment desconegut i llunyà , dons no he tingut mai en el meu entorn més proper cap persona que es dediqués a aquest camp i per tant  tota la seva raó, pràctica , litúrgia , estètica , o diguin-li com vulgui, m’és aliena.

Per això la meva mirada a la mostra “Punt i seguit” no deixa de ser una mirada virginal. Una mirada que fuig de la proximitat , del gest conegut, del concepte espaial , el que em permet enfrontar-me a la mateixa en uns plantejaments estètics, plàstics , ambientals i fins hi tot psicològics , sense cap mena d’element previ que dirigeixi la meva atenció. Ni tan sols els conceptes tècnics , coneixedor abastament de la perfecció amb la que en aquest camp es mou l’autor.

Potser per això he gaudit tant d’una exposició establerta plenament en un diàleg humanista entre l’home i la màquina , en el que resplendeix per damunt de tot l’ eteri de la passió. Una passió que s’evidencia en totes les imatges , tant en les que l’home n’és el protagonista ( amb la magnifica fotografia del Sr. Ferrer , com si d’un màgic alquimista es tractés , encisat davant l’eina i la feina ) , com en aquelles en que es copsa el sentit industrial d’una feina , elaborada més enllà del mecanicisme del treball habitual.

La mirada de Sergio Ruiz va , com sempre en ell, molt més enllà de l’aparença, per mostrar-nos una cara , si no oculta si diferent , a la mirada que podríem fer qualsevol de nosaltres. I la causa és tan evident com òbvia. La mirada d’en Sergio és la mirada de l’artista aquella que va més ella de la teòrica realitat , mentre que la vulgaritat de la nostra ens fa quedar-nos bocabadats davant d’una exposició de la qualitat i el nivell que sols els bons artistes poden assolir.

Felicitats, Sergio.

2013

Poètic, alegre , tecnològic ... Sigui com sigui , que comenci un immillorable 

2013