ZEROVUITTRESQUARANTA

Aquest complex nom que encapçala el post correspon al títol de la Revista Cultural que sota el comandament de Paco Rodon i amb Isabel Ayala de cap de màquines, neix cada més a Vilassar de Mar , poble del que treu el títol (08340 n’és el seu codi postal) i s’escampa per arreu deixant un pòsit ben remarcable.

En arribar l’estiu i assolint la xifra de 200 números , han llençat de nou la casa per la finestra amb una número especial de 112 pàgines , que a més d’un quadernet especial dedicat a Josep Mª Castellet que ha de ser enveja de qualsevol revista especialitzada , acull tan gran nombre de primeres espases de la cultura catalana que simplement fa fredar.
Només amb una petita volada ens trobem amb els noms de Joaquim Coca, Ignasi Riera, Martí Rosselló, Josep Mª Cadena Agustín Sánchez , J.A.González Casanova , Joaquim Molas, Ricard Salvat, Joaquim Marco, Laureano Bonet, Alex Broch, Claudio Guillén, José Luis Lopez Bulla, Josep Mª Montaner, Arnau Puig, Daniel Giralt Miracle, Jordi Maluquer, Ricard Creus, Pilar Vélez i un bon grapat de noms igualment valuosos i pesants en el seu fer.

Al seu costat , i només de pensar-ho fa patxoca , la Margarida Colomer amb un escrit del Vilassar “del seu temps” , en Josep Puig Pla amb un article al voltant de l’epistolari entre Antoni Comas i Salvador Espriu , i un mateix , amb un article al voltant del centenari d’Alfred Opisso, absolutament oblidat a la nostra ciutat.

Uns noms que venen acompanyast d’un grapat d’il·lustracions específiques per aquest extraordinari, encapçalades per un magnífic treball de Pla Narbona., al que acompanyen Concha Ibañez, Esther Boix, Carles Planell, Carme Serra, Antonio Violano, Antonio Trullenque, Antoni Perna, Maria Girona , Ràfols Casamada, Francesc Todó, Guinovart , Elvira Fustero, Mercè Sebastià, Luisa Garcia Muro , ben acompanyats per els mataronins Josep Mª Codina i Ramon Manent.


Tot per amanir un número excepcional que tot home de cultura hauria de llegir , tant que val la pena fer visita a Vilassar per a tal de gastar-se els sis euros que val, ja que la seva rendibilitat espiritual, cultural, anímica i personal és inpagable.
Gràcies Paco per la teva impagable tasca que porta el signe de la cultura tal com cal i es precís.
I com no, gràcies personals per pensar que un pot arribar a no desentonar massa front aquests monstres que m’acompanyen. Fets com aquest et reconcilien amb moltes coses i en aquest cas ha estat el millor regal, avui en que celebro el meu sant.

COMENCEM MOLT MALAMENT

Avui pretenia parlar del número 12 , és a dir la xifra culpable de que el PSC no mani a la Regiduria de Cultura, segons la si més no, peculiar versió d’alguns dels seus responsables, que varen tenir la gentilesa de convidar-me a cafè per a tal d’explicar-me les, lògiques per a ells i peregrines per a mi, raons per defensar la regiduria de Cultura que ha quedat a mans de Sergi Penedès d’ERC.

Evidentment que no va existir cap mena de punt d’acord. La lògica política d’ells s’enfrontava a la necessitat cultural i estructural de la ciutat , i queda ben clar qui seria el guanyador. O millor dit , qui en seria el perdedor, amb resposta única , clara i en majúscules , LA CIUTAT , fet que tampoc sembla per alguns molt preocupant.

Deixa passar sis mesos , ja veuràs que ... , paraules dels ponents.
Han passat quatre dies i ja ho he vist tot :

El passat dijous es va inaugurar “Col·lecció Particular” , la donació de Xavier Ubach. No vull incidir en fets anecdòtics de la no-invitació, del no al catàleg , i això que el meu nom estava entre els públics agraïments fets per el mateix Xavier Ubach, el que fàcilment em pot fer pensar que ves a saber si m’haurien permès l’entrada en cas contrari.
Tot fullejant el catàleg detecto disset greus errades.Comunico amb Xavier Ubach i les explicito. Faig el mateix amb el nou regidor de Cultura tot demanant responsabilitats.

Avui, cinc dies més tard del meu avís, i a setanta dues hores de la meva comunicació oficial, tot segueix igual. Les carteles exposades mantenen els errors, i quan obro el correu tinc misiva del regidor que diu “ havent detectat algunes errades... , ens hem posat amb contacte amb el Sr Ubach...., per esmenar aquestes errades...”
Però quin morro. La gent de Cultura no ha detectat cap errada , i sí el que això signa. Qui s’ha posat amb contacte amb el Patronat ha estat el Sr. Xavier Ubach i no al revés. I actuacions per esmenar-les cap ni una. Cinc dies més tard de l’avís tot està igual.

Podia esperar moltes coses del nou regidor. Bones i dolentes , però mai esperava tal nivell de cinisme. La seva resposta pot valer en un entorn general d’aquells que no saben de que van les coses , però respondre al denunciant amb tanta poca vergonya el qualifica desqualificant-lo per tot.

Fa dies que un va parlar de reflexions. He d’agrair a Sergi Penedès que les hagi aclarit a cop de mail, però certament em deixa pocs camins per escollir . Per dignitat sols en queda un i el penso usar.

SEGUIM PITJOR

Molt poca gent sap que un important crític i historiador d’art , degut a les relacions que manté amb algun que altre artista mataroní, està disposat a cedir a la ciutat el seu important fons documental , per al seu ús i custodia, restant en dipòsit definitiu a la seva mort. És a dir el mateix que no fa pas tant va fer Daniel Giralt-Miracle amb la Universitat de Vic.

Es van iniciar les converses i la cosa sembla interessar. En parlem després d’eleccions... Ho fem després del pacte.... Un dia d’aquests quedem per sopar.... Però és clar que el pastís és llaminer i hi ha abelles al voltant.

Potser dintre d’uns dies se li enviarà un mai dient “ havent detectat....”.
Per una vegada no fem el capgròs i actuem tal i com cal.

Mataró i els mataronins no podem perdre una ocasió com aquesta.

RESPIRACIÓ ASSISTIDA

La que m’ha donat un important artista mataroní tot convidant-me a escriure la presentació d’un important catàleg per a una més important exposició al País Basc. No sap prou com he agraït la invitació.

La obtinguda mitjançant el zerotresvuit... la revista de Vilassar de Mar que arriba de la mà de Paco Rodon al número dos cents.
Veure el nom d’un , juntament amb el de Josep Puig Pla, al costat de la crème de la crème de la intel·lectualitat catalana , amb un ventall de noms que fa fredar , et dona esperances en pensar que alguna cosa bona fas malgrat el menyspreu oficial.

Fets com aquests son els que a vegades impedeixen la gloriosa botifarra que els responsables culturals dels que manen ( ERC) i els que no han volgut manar(PSC) semblen demanar amb exigència i que cada vegada més , un està disposat a executar amb tot plaer.

ALEGRIA

Aquells que em coneixen be saben que soc un gran tímid. Diuen que de tímids hi ha dues grans famílies: la dels que no diuen res i la dels que no paren de xerrar per tal d’evitar que pugui caure alguna pregunta compromesa i personal. Jo soc d’aquests últims.
Potser per això, encara que un es despulla, i molt , davant certes situacions oferint la seva veritat més sincera , el cert és que de les intimitats familiars i de les més personals ben poques coses en diem. Però avui vull fer-ne excepció.

Avui al migdia hem sabut que la meva filla gran ha aprovat amb bona nota la Prova de Selectivitat , i per tant a l’espera de la nota de tall i tenint en compte la que es demanava l’any anterior , quasi podem assegurar que tindrà oberta la porta a la Universitat en la carrera i lloc que desitjava.
Feia temps que no passava tal ànsia per uns exàmens i unes qualificacions. El meu fill va anar per la via de la FP i després va passar a nivells superiors i no vaig tenir aquest patir de la darrera setmana.

Avui estic content, penso que ben aviat ja tindrem una altra dona de la família en el camp de l’ensenyament. Sé que és la seva vocació i que ho farà be. Si quan guanya el Barça, o fins hi tot el Madrid , la gent surt a tocar el clàxon per arreu, us puc ben dir que a un li venen ganes. Però educat en el civisme ens quedem amb l’alegria íntima i amb la petita explosió que és publicitar-ho en aquest blog.

BLOGS


Mentre cada vegada estan més silenciosos alguns blogs , sortits a bon segur de la moda o les necessitats polítiques , n’apareixen d’altres que es mouen més en el camp de l’opinió intel·lectual.

Així de fa un parell de dies que l’artista Pere Màrtir Brasó , aquest creador de vilassarenc de naixement però mataroní d’adopció i de residència , ha obert el seu espai d’opinó amb el mateix títol de la seva darrera exposició al Monjo, que un va tenir el goig de presentar (www:animusprovocandi.blogspot.com ).

Amb aquesta inauguració a bon segur perdré un dels més fidels “comentaristes” que ha tingut aquest blog , però tots hi guanyarem amb les opinions generals i personals d’un més que intel·ligent provocador.


En Ramon Bassas cada dia em fa més la competència en això de la crítica d’art. Ahir ens explica la seva col·laboració al blog “Art Neutre ?” ( www:artneutre.blogspot.com ) , espai en el que cohabitem ja que han inclòs aquest “transport públic” entre els enllaços de blogs d’art. Espero que entre un i altra l’art mataroní en sortirà publicitat i beneficiat.

Però en Ramon , chiquito pero matón , i que em permeti la broma i el rodolí, no es para en barres i ja el tenim com a jurat del proper Sant Lluc , el que demostra a més d’una sapiència artística reconeguda , un valor personal sense límits quasi fregant l’heroïcitat.
Un ple municipal d’aquells dels més calents, res te a veure amb el risc d’acceptar una plaça en tant complex jurat. Allà si que li tocarà ser del morro fort, i mai tan ben dit, vist el tarannà mes suau i lleuger del jurat d’enguany , potser per evitar el desgavell que es provocà amb l’estricte i justíssima actuació d’un valent jurat.
Les seves decisions si que portaran polèmica i ves a saber si algun que altra vot volarà davant el seu pensament justicier.

Un pas més en aquesta la seva desfermada carrera crítica del nostre bon amic i regidor , al que amenaço públicament , que en cas de seguir en aquest intrusisme i prenent-me el lloc , em veure obligat a postular-me com a regidor en les properes llistes , en el número dotze és clar , el que diuen que és el de cultura. Però d’això ja en parlarem demà.

Les obres que honoren aquest post son de Pere Màrtir Brasó.

Escriure a corre-cuita provoca sempre algun que altra oblit. Ahir per exemple felicitava a uns bons amics dels que havia fet repassada del seu blog minuts abans i en canvi em deixava en el tinter, o millor dit , en el teclat, alguns d’altres del que es imperdonable oblidar-me.

És el cas de l’Ivan Pera , en Joan Safont, i molt especialment del sempre admirat company i amic, i un dels millors periodistes que circulen per Mataró, que com tots suposeu és en Joan Salicrú.
Tenint en compte la tradició catalana de que tots els sants tenen vuitada , espero i desitjo que considerin el meu retard i acceptin la felicitació feta de tot cor.

" CÁMARA CAFÉ "



No soc molt amant de les series de Televisió. Em costa seguir-les fidelment i sempre hi ha algun entrebanc que fan que perdi el fil . De tant en tant puc veure algun capítol d’alguna d’aquestes series corals que en realitat son un seguit de situacions amb un lligam de personatges comú, però que no passa res si fas el salt alguna que altra setmana.
Fora d’això és estrany que m’enganxi a alguna sèrie. A casa la petita segueix , com no, “Ventdelplà” , mentre que les grans estan amb House, Anatomia de Gray i alguna d’altre que se m'escapa.

A bon segur que aquest fet és el que permet que quasi a diari pugui fer un post. La família davant de la tele i jo davant de l’ordinador. Però m’estic mica en mica enganxant-me a un espai que cada dia m’agrada més. És “Cámara café” que s’emet a Tele 5 vint minuts abans de las deu i que hom sap que representa la vida d’una oficina peculiar ( o no tan peculiar) vista sota la mirada d’una càmara col·locada a la màquina de cafè de la zona de descans.

El surrealisme dels diàlegs, la qualitat dels personatges , l’habilitat en la construcció de situacions, el ritme d’uns conceptes que depassen qualsevol mida, han fet d’aquest programa un espai fresc i en aparença lleuger , encara que carregat de molta ironia i un punt de mala llet, uns minuts de reflexió i relax que van molt be al final de la jornada.

A més , no costa gaire imaginar l’escena davant la màquina de cafè de l’Ajuntament. Hi ha un seguit de personatges que queden clavats a alguns dels nostres regidors/ res. O si no, tan sols cal prestar-hi atenció.

Obro la finestra i passa un airet que s’agraeix. Brisa suau que no arriba a aquell to de frescor d’ahir que ens va fer posar la jaqueta mentre la fèiem petar amb els amics que ja fa uns quants anys ens reunim per sopar i passar-ho bé a casa l’Abel.
Nit relaxada amb petards per els cada vegada menys petits i conversa àgil amb els grans. Riures amb en Tata tot explicant-nos les veritats del Polònia i conya marinera amb l’Oriol , que fa tan sols quatre dies que ocupa el quart graó de l’escalafó de la Conselleria d’Agricultura i demés. Conya trufada amb veritats al voltant dels polítics d’alt grau. L’Oriol és molt bo i ho farà molt bé. Ja li dic que vagi molt a l’aguait, no fos cas que el facin Conseller i ja ens veus en el sopar de Cap d’any que de fa ja un munt d’anys compartim a casa , amb l’escorta a la porta.

Avui tranquil·litat i un record trufat de desig de felicitat per els Joans i Joanes , encapçalats per aquells més familiars a qui ja he felicitat i amb dedicatòria especial per Joan Antoni Baron i Joana Torres , lectors d’aquest blog i penso que bons amics.
Felicitats a ells i a tots, amb el desig de que el foc de Sant Joan hagi cremat tantes coses que tenim en les nostres golfes personals.

COL·LECCIÓ PARTICULAR ( II )

Lectura política

La mostra de la donació de Xavier Ubach ha estat el primer acte cultural públic del nou Ajuntament i per tant la primera intervenció pública de Sergi Penedès com a regidor de Cultura. No cal ni que dir que s’esperaven les seves paraules i hem de confessar que van ser amplament decebedores.

Molt nerviós, com peix fora de l’aigua, varen ser trenta segons tan sols per quatre frases de manual. No va aprofitar l’avinentesa per explicitar , encara que fos de cara a la galeria , el seu desig de potenciar la cultura i l’art, etc, etc.
Sol, i sense ningú del seu partit que li fes de guia per presentar-li al nombrós grup d’artistes i gent de l’art present a la sala, es va refugiar en Alícia Romero per intentar passar desapercebut. Així dons una gran ocasió perduda per fer un primer , i sempre important , pas d’apropament.

És clar que això no vol dir res. Jaume Graupera ens va deixar bocabadats en el seu primer discurs inaugural , que va ser per l’exposició de Manuel Prieto i la poètica de Joan de la Creu, i el resultat final ha estat el que tots coneixem, així que val més pensar que en aquesta ocasió tot anirà de menys a més.

Però hi ha una altra lectura política molt més crítica.
D’entre la poca concreció de l’apartat cultural en el pacte de Govern , quedava clar el desig d’una millor publicitació dels actes a realitzar. De moment, zero absolut.

I no ho dic no pel fet esdevingut costum de que al crític, mani qui mani, ni aigua. Evidentment ni vaig ser convidat ni ningú em va fer a mans el catàleg ( segueix el costum de que m’arriben catàlegs d’arreu però em manquen tots els que edita l’Ajuntament, fet que m’agradaria solucionar de manera definitiva ). Ho dic ja que els cartells d’aquesta exposició destaquen per la seva absència. Mentre que apareixen per arreu cartells d’actes que ni tan sols es fan a Mataró, els d’aquesta exposició estan amagats i en compte gotes. Mal comencem.

I pitjor ho fem si parlem del catàleg. Vist que l’Ajuntament no tenia el detall d’oferir-me el mateix, gentilment ho va fer en Xavier Ubach, amb sensible i sentida dedicatòria. Un bon catàleg sens dubte. Això a primera volada , però si prestem atenció el resultat és desastrós. Tan sols en l’apartat fotogràfic on apareix nom de l’autor i dades de l’obra , hi ha 17 errades.

Si oblidem l’error de concepte d’usar l’esperit museístic amb nom i dos cognoms, i no l’expositiu en que predomina el nom artístic , podem trobar-nos amb atribucions indegudes ( Marcel Roca Sans quan és de Joan Carles Roca Sans), noms erronis ( Manuel Villarrupla per Jaume Vilarrupla) , errors ortogràfics que fan variar el nom ( Montserrat per Monserrat , Subirachs per Subirats), desconeixement de la veritat més propera ( Cusachs sempre signa Manuel i no Manel) i així fins a disset.
Un veritable desastre del que exigim oportuna rectificació, El gest de Xavier Ubach no mereixia un catàleg tan farcit d’errades absolutament solucionables si entre els responsables ( Museu de Mataró i PMC ) existís alguna persona amb el més mínim coneixement de la realitat artística de casa nostra.

Però lamentablement no passarà res. Carlos Marfà , que per cert ni tan sols era a l’acte inaugural, seguirà cobrant per no fer res. La resta de gent del Museu a bon segur es quedarà sorpresa i mirarà cap a l’altra costat i els del PMC riurant tot dient, això no passa amb els de Can Xalant.

Només ha començat i Sergi Penedès té la primera patata calenta sobre la taula.
Per ell i per a tots, esperem que comenci tot depurant responsabilitats. No fer-ho seria marcar una línia de continuïtat en la negligència que res de bo aportaria a l’art i a la cultura mataronina.

COL·LECCIÓ PARTICULAR


Aquest dijous es va inaugurar en el Museu de Mataró l’exposició que ha servit per presentar al públic la col·lecció particular de Xavier Ubach que ha estat donada a la ciutat.

Amb en Xavier Ubach arrossego una llarga i discutida amistat , plena de petites picabaralles , discussions , anades i vingudes, que acaben sempre amb una forta abraçada i fins a la propera.
Tinc dons amb ell una curiosa relació. Ves a saber si tot ja ve de quan era molt criatura i acompanyava al pare a Ràdio Maresme on feia un programa d’art i un altra de literatura. O el fet és qüestió més moderna i té els estudis de TVM com a protagonistes.
Un , generalment força tranquil davant les cameres , esdevé un feix de nervis quan entrevisto a Ubach. En Xavier, enorme professional, se les sap totes . Busca el cantó bo. Mou la cadira per cercar un altra enfoc. Contesta o no segons li peta , i passa d’entrevistat a entrevistador.... I un , es posa dels nervis abans de començar i no es destensa fins el final. A més ho confesso en públic i al final les entrevistes queden de meravella per la seva professionalitat.
Ara en Xavier Ubach ha mostrat la seva generositat personal lliurant a la ciutat la seva col·lecció particular , una mostra amb moltes i variades lectures

Lectura ciutadana

La ciutat és d’un i de tots. Enriquir-la és per tant feina individual i col·lectiva. En Xavier Ubach ha escollit fer-ho convertint el seu petit i personal tresor en tresor públic.
Amb tots el pros i els contres que es vulguin trobar, a un li plauria que aquest no fos un acte aïllat i si en canvi més generalitzat

Lectura crítica

Com molt be diu el títol aquesta és una col·lecció particular , amb tot el que això significa. És dons una col·lecció creada , no sota un afany inversor i de revalorització , i si en canvi sota un criteri de gust personal i de sensibilitat pròpia.
No podem dir que sigui una gran col·lecció, però sí que en ella hi ha els suficients apunts com per ser considerada , i més en un entorn com el de Mataró , amb una pobresa absoluta en el que pertoca a l’art de post guerra en endavant.
Urgell, Meifrén i Comella són els artistes de “podi” , als que acompanyen un bon pilot de peces i artistes de nivell estimable , encara que també hi ha una altra cara amb un grupet de peces que no haurien passat un examen exigent.

Una mostra de nivell mig amb repunts , que ens permet fer pertinent repassada a més de quaranta anys de pintura local i del país

Lectura personal
Aquesta col·lecció té per a mi un aspecte molt personal. Fent-ne voltada quasi he fet repàs de la meva trajectòria vital com a seguidor de l’art mataroní i de les exposicions fetes a la ciutat.
De moltes de les peces podria dir a quina exposició van ser adquirides i quin és el record de la mateixa , fet que s’accentua en el cas dels artistes de casa portant memòria del temps i el moment.

Retrobar-me amb Roca Sans a qui vaig fer una crítica tan plaent que em va portar a presentar-li una exposició a Barcelona , amb comentari molt elogiós de la mateixa a La Vanguardia , on vaig quedar garratibat al veure el meu nom. Les d’Alberch Bassó amb una exposició de la que la crítica va portar un rebombori considerable que pensava acabaria als jutjats. Les marines de Monserrat, el treball de Muntané , el bon fer de Vilarrupla, la mà de Tur i la capacitat d’Amador , del qui ha escollit obra com a portada de catàleg.

Tot un munt de records amb l’afegitó de retrobar-me amb Emília de Torres , encara amb l’empenta en la mirada gaudint d’aquest art que tan ha estimat. Retrobar-me també amb Amador i amb Josep Tur, aquests dos mataronins / argentonins afincats a Castillejo de Mesleón , ben a prop de Riaza , a Segovia, on son reconeguts com allò que son , uns grans artistes.
Tres noms aquests que haurien de tenir consideració oficial a la ciutat. en especial Emília de Torres i Josep Tur. L’edat i l’estat de salut obliguen a un ràpid reconeixement ciutadà , que seria ben merescut per la seva qualitat artística.

I m’agradaria pensar que pot ser realitat. Que no succeeixi com en el cas de Lluís Muntané i d’Alfred Opisso , dos grans artistes de qui es va passar per alt el seu centenari , encara que en el cas d’Alfred Opisso encara s’hi està a temps.

Per cert , Lluís Muntané i Josep Tur , si no vaig errat , tenen la coincidència d’haver nascut en el mateix indret , al carrer Barcelona , crec que al nº 6, és a dir en l’indret on hi havia l’impremta Minerva, on després hi hagué la galeria del mateix nom i ara hi ha una botiga de roba d’una coneguda cadena.

Lectura política

Que deixem per un proper post


(Les fotografies, totes tretes del catàleg, son resectivament de les obres d'Urgell, Roca Sans, Amador i Comella)

LECTURES DIVERSES

No puc negar que soc en certa manera, un lector compulsiu de diaris. Si estic a casa o al país , el primer que faig és anar a comprar el diari . Em sembla que no sé esmorçar si no ho faig llegint la lletra impresa.
Sempre compro “El País” , però va acompanyat de lectures varies. En els dies feiners amb cultura esportiva a l’hora del cafè del matí , amb La Vanguardia o El Periódico fem l’esmorçar i si queda algun break possible, sempre dona temps per mirar l’altra o l’Avui.
En arribar a casa és l’hora de repassar els digitals , amb especial atenció al capgros.com , per veure que és el que ha passat en el dia.
Tot això sense depreciar els gratuïts que sempre ofereixen algun detall d’interès.

Aquesta setmana començava bé , amb un EPS per guardar. Entrevista amb Jon Sobrino , el jesuïta de la teoria de la lliberació. . Magnífic reportatge amb Luis Gordillo, recent Premi Velázquez. Reportatge al voltant de la ciutat de Getafe ( Mataró be en podria prendre nota d’algunes de les coses fetes per allà, vist el cert paral·lelisme al que sembla ens acostem). Mirada a la peculiar història de Chris Stewart , el bateria de Genesis , perdut ara a Las Alpujarras...
Però ha continuat encara millor.

Primer amb un magnífic article polític que Ferran Mascarell publicava ahir a “adn”. Un article impagable que hauriem de llegir tots, ciutadans i governants. Per això el transcric a continuació

'Nous ajuntaments, nova política'

La política no està de moda. Dels polítics es desconfia. La recent campanya electoral ha estat decebedora des del punt de vista de les idees i els projectes. Les eleccions han estat ignorades per més de la meitat dels electors. Els pactes post electorals entre els partits polítics han desorientat a més d'un. Les bones intencions de la nit electoral semblen ja oblidades. Però els nous ajuntaments estan ja constituïts. Per tant, tot i la desil·lusió de molta gent, tot i que molts ciutadans han decidit ignorar-los, el cert és que ara cal passar pàgina i reivindicar que cada ciutadà, malgrat tot, torni a fer política.

Una política diferent. La política del cada dia, dels qui no viuen de la política, dels que consideren que la ciutat és una propietat col·lectiva feta des del pacte i el diàleg, feta des de la il·lusió compartida, feta des de la convicció de què sigui com sigui cal lluitar pel benestar i el progrés, la justícia i la llibertat, feta pels que creuen que la democràcia és un valor que cal engrandir.

Les ciutats són projectes culturals. Són projectes compartits d'identitat individual i col·lectiva, d'innovació i creativitat, de comunitat. Les ciutats són les idees que d'elles tenim. Fer-les possible és cosa de la política. De la bona política. De la bona política que tracta de fer real, tangible i compartida la ciutat imaginada.

Constituïts els nous ajuntaments cal passar pàgina i tornar a l'acció política i cívica. Som els ciutadans els que creem les circumstàncies que fan les ciutats més o menys satisfactòries. Les coses que faran (o no) els nous regidors serà important, sens dubte, en la qualitat de la vida dels qui vivim en totes i cadascuna de les ciutats de Catalunya, però només l'acció política i cívica dels ciutadans vivificarà, qualificarà (i sovint rectificarà) la política dels nostres governants.



Igualment impagable l’entrevista de Vidal-Folch , avui a “El País” , realitzada a l’assagista Marc Fumaroli.
Tampoc te desperdici i paga la pena la seva detinguda lectura


"La cultura se ha convertido en una ensaladilla rusa, ¡en una pizzería!"
IGNACIO VIDAL-FOLCH - Barcelona

Marc Fumaroli (Marsella, 1932), autor de varios libros sobre la historia de la cultura francesa, estuvo en Barcelona para presentar la versión castellana de su ensayo El Estado cultural (editado por El Acantilado), que cuando se publicó en 1991 generó un intenso debate sobre los beneficios y los excesos de la intervención del Estado en la gestión de las artes.

Pregunta. ¿Qué le llevó a convertirse en todo un polemista cultural?
Respuesta. En realidad, en mis libros y en mis investigaciones he analizado la literatura pero también las condiciones en las que se produce. Siempre me han interesado las relaciones entre los poetas, los escritores, los artistas, los músicos con el poder real en el antiguo régimen. En la monarquía, el rey delegaba la función del mecenazgo en académicos, es decir, en gente de la profesión Y ante mis ojos, en la V República, nació un fenómeno totalmente diferente: una burocracia inventada para ocupar el lugar de mecenas colectivo. Y en la que los artistas, los poetas, los escritores, los hombres de letras no tenían voz ni voto. El Estado se presentaba no sólo como responsable del patrimonio de la conservación de los museos y de las actividades fundamentales de la educación, sino que él mismo pretendía ser una vanguardia literaria, artística, teatral, pictórica y patrocinar a sus propios artistas.

P. ¿Se refiere concretamente a los años en que Jack Lang era ministro de Cultura?
R. La tendencia existía ya en tiempos de André Malraux [ministro de Cultura entre 1958 y 1969], pero no se manifestó claramente porque Malraux no tenía el gusto de la Administración. El presupuesto de Lang, en cambio, era considerable, le permitió incurrir en gastos, contratar un buen número de funcionarios; ahora el Ministerio de Cultura tiene 30.000 funcionarios. Frente a eso, las academias del antiguo régimen constaban de 150 personas, que se elegían por ellas mismas y estaban compuestas únicamente por personas de conocimiento, de talento. Es evidente el contraste entre todo sistema de mecenazgo operativo -o sea, donde son los mismos artistas los que deciden quién tiene talento, quién tiene la fuerza creativa, quién aporta una novedad- y un sistema burocrático en que los funcionarios deciden si tal artista está de moda, está en la línea Eso es evidente cuando analizamos regímenes como el fascismo o el comunismo, pero también es peligroso en un sistema que se dice liberal, porque esta forma de protección sistemática de la cultura por el Estado no es precisamente liberal.

P. ¿El Estado cultural que usted denunciaba en 1991 sigue en vigencia? ¿Con Sarkozy va a americanizarse, como prevén algunos, el modelo de relaciones entre la cultura y el Estado?
R. Diga mejor entre las artes y el Estado. Yo ya no hablo de cultura porque se ha convertido en un término burocrático. A partir del momento en que todo el mundo lo usa de manera tan indiscriminada para designar la cocina, el rock, la moda, ha perdido su dignidad, su sentido. Mire, la forma de los americanos de resolver las relaciones entre el Estado, mejor dicho, los estados, y la cultura, es totalmente diferente de la nuestra. He querido comparar un sistema caricatural del sistema monárquico -el nuestro- con un sistema extremadamente flexible, diversificado, difícil de resumir: el de Estados Unidos, donde las artes, la danza, la ópera, y en gran parte la educación están financiados por el dinero privado y no por el Estado, y donde el Estado está relativamente ausente. Creo que ese sistema no podría implantarse en Europa. Pero el lado dirigista de ese mecenazgo cultural tal como los socialistas y los gaullistas lo establecieron podría ser revisado en profundidad, ya que ha producido resultados más bien nefastos. ¿Sarkozy? No sé, conoce mis ideas, ya veremos lo que hace, acaba de comenzar.

P. ¿Le conoce?
R. Sí, le conozco un poco, pero, en fin, no son éstas cuestiones que le apasionen.

P. Pues es una tradición de los presidentes franceses los intereses culturales pronunciados...
R. Bueno, hay que decir que él rompe un poco esa tradición, ¿eh? La rompe voluntariamente. No es el presidente francés canónico. Jamás he oído decir que Sarkozy tenga gustos literarios muy pronunciados. A lo mejor ahora se descubren... (Risas). Pero tampoco me gusta que los hombres de Estado se metan en estas cosas. Las artes y las letras deben desarrollarse por sí mismas; las vanguardias fueron movimientos inventados por individuos y a los que nadie mantenía. No es normal que los funcionarios se conviertan en la vanguardia del país. Recuerdo una de las cosas más ridículas del ministerio Lang: en un momento dado se conmemoraba la muerte o quizá el nacimiento de Rimbaud. Lang leyó en un Consejo de Ministros un poema de Rimbaud. Hizo que se leyese en todas las aulas de Francia un poema de Rimbaud. Fue verdaderamente grotesco.

P. ¿No le gusta Rimbaud?
R. Lo adoro, pero convendrá usted conmigo que no es un poeta que se pueda recomendar a la jefatura del Estado. El mero hecho de comportarse así demuestra que la cultura es una verdadera ensaladilla rusa. ¡Una pizzería! ¡No es lo que esperábamos que fuera! ¡No es la cultura de Goethe! Es una especie de ostentación, de esnobismo colectivo de un cierto número de referencias...

P. Repetidas veces en su libro valoriza el deber educador del Estado.
R. Yo digo que el Estado ha de ser modesto, pero tiene un poder enorme en su modestia: tiene que conservar el patrimonio, la enseñanza y todo lo que es previo a la actividad artística y la hace posible, pero no intervenir en el otro extremo, entre el gusto del público y la obra: eso hay que dejarlo a la libertad de ese público y del mercado.

P. Escribe usted que "es difícil disociar la enseñanza, la televisión y la cultura, pero es lo que sucede cuando se aísla a la última, o se pretende hacerlo, en un ministerio propio". El abandonismo del Estado sobre la televisión, ¿no es un factor de degradación de la formación?
R. Evidentemente. Si el Estado pretende democratizar la cultura, y quiere hacerlo sin tener el control de la televisión, no hará nada, porque hoy no son los libros los que forman a la gente, sino la televisión, que los más jóvenes miran tres o cuatro horas al día. Desde luego es paradójico tener un Ministerio de Cultura y no dotarlo de autoridad sobre la televisión

Certament demolidor.

VILS ANÒNIMS GENS ANÒNIMS

Si hi ha un perill en blogs, xats , foros, etz és la presència d’opinions “anònimes” , encara que moltes vegades ho siguin ben poc. Hi ha solucions per filtrar-les, però sempre les he menyspreat ja que així s’impedeix el comentari “anònim” amb firma posterior.

Darrerament apareixen en aquest blog alguns comentaris anònims molt identificables , dels que un bon amic qualifica com de “Los ángeles de ...” que es dediquen sistemàticament a defensar de manera diguem “poc correcta” i amb la covardia de l’anonimat a un nou regidor municipal a qui hem criticat sovint, i ho farem sempre que creiem que hi hagi raó.

Mai m’han afectat aquestes crítiques. Defineixen al que les fa i honoren al que les rep. Però mai podia pensar que arribessin als nivells rastrers de mofar-se duna minusvàlua.

Dir “que opino d’oïdes” quan exerceixo de crític d’art , sabent que tinc una important minusvàlua d’aquest sentit ja que fa un any vaig patir un problema greu que em provocà sordesa en una oïda i problemes en l’altra , és d’una vilesa que els qualifica del tot, i denota el rastrers que son.

Ells sols es qualifiquen desqualificant-se , però alhora col·loquen al seu nivell a qui volen defensar. Que ves a saber si és el que toca.

L’ART , COM L’AMOR, ÉS MOLT FRÀGIL

Hi ha gent que quan està en moments complicats , quan es sent atabalat , dominat per unes circumstàncies i un entorn que l’aclapara, quan precisa respirar un nou aire i veure la vida d’una manera diferent, se’n va de compres , com si l’adquisició d’aquell objecte omplís en certa manera el seu buit existencial.

No tinc aquest costum. Quan em trobo com en aquests dies , superat per unes circumstàncies que no domino i que en certa manera em porten d’aquí cap allà sense acabar de veure i trobar el nord. Dons bé , quan estic així vaig a veure una exposició i és per a mi la millor teràpia.
Certament no ha de ser una exposició qualsevol , agafada al vol. No serveix per exemple anar a Ca l’Arenas o a Can Palauet ja que llavors hi ha molts números de patir un empitjorament ràpid i sobtat. Cal fer una petita tria i deixar-se anar.

Avui però he fet trampa. Tenia clar que calia anar a veure l’exposició que ahir s’inaugurava a “La Pedrera” de Nicolas de Staël (Sant Petersburg 1914- Antibes 1955). Encara que no molt conegut a Espanya on tan sols fa uns anys es va realitzar una gran exposició al Reina Sofia , si puc dir que ell juntament amb el palentí Diaz- “Caneja” són els meus dos artistes maleïts preferits.

Ho son ja que en ambdós casos hi ha la lluita entre la figuració i l’abstracció , en un sentit constructivista d’espais, ritmes i colors , que fan de les seves obres amb arrel figurativa unes veritables abstraccions , mentre que les seves abstraccions espaials tenen una lectura figurativa d’una evidència meridiana.

Una seixantena de peces de diferents èpoques que ens permeten veure de manera clara i nítida la seva evolució , no acaben però de mostrar-nos la veritat oculta de l’artista que es va suïcidar quan sols tenia 41 anys , deixant això sí una ingent quantitat d’obra ja que per ell el treball artístic era tota la seva vida.

Una passejada lenta ens permetrà fixar la nostra mirada en l’especifictat de les seves textures, la voluntat reduccionista dels seus espais, i molt especialment l’ús d’un color que va de la violència a la sensibilitat, apostant majoritàriament per un joc de contraris que dona força a una obra que entre pels ulls , però que es digereix en la reflexió de l’etern dilema : figuració / abstracció , resolt en el cas de Staël en una cohabitació tan seductora com brillant.

En aquesta exposició que recomano a tothom , especialment als creadors i amants del paisatge , que podran entendre i sentir el pas enllà que encara és possible en el conreu d’aquesta estilística , potser massa vegades ancorada en un passat encara brillant.

Un artista Staël , amb el que és fàcil compartir sentiments pictòrics i plàstics. I també reflexions més profundes com la que dona títol a aquest post.

Certament l’art és tan fràgil com l’amor. Per això a bon segur s’ha de tenir molta cura d’ell. M’agradaria pensar que el Govern actual de la ciutat i en especial la regiduria de Cultura , comparteix aquest sentiment/pensament.
Esperem que sí.

(Les fotografies superior corresponen a obra de Nicolas de Staël , les dues inferiors a obra de Caneja)

CA L’ARENAS. DARRERES NOVETATS

El temps i les exposicions segueixen el seu curs sense pena ni glòria, en aquesta primera temporada de Ca l’Arenas. Ara en temps d’acaballes Marina Núñez i Marta Petit ens mostren la intranscendència de les seves realitzacions.

La palentina Marina Núñez ens ofereix un vídeo de 1’50” a l’estil d’un mostroari d’efectes especials, en que se’ns mostra la mutació d’un rostre femení. Un treball més de cara visual que no pas reflexiva, del que és difícil comprendre la motivació de l’autora explicitada en el catàleg .

“La pell no és una carcassa, més aviat és una fràgil membrana mòbil, foradada , permeable, tangent amb la resta de mon”. Una reflexió que mereix una molt millor solució visual que no pas la presentada en aquesta ocasió.

La mataronina Marta Petit de la que darrerament hem pogut veure alguns treballs prou interessants , decep de manera total amb la seva animació en dvd (loop), amb els personatge que ofereix com única obra de la sala que li pertany.
Fora de la poca motivació que produeix el concepte , aquest és absolutament no visible per qualsevol desitjós d’intentar fer-me ullada.
El DVD és projecta a l’exterior, a la Finestra de Ca l’Arenas. Facin abstracció:
Vorera estreta en la que amb prou feines passen dues persones. Aparcament de cotxes que impossibilita un pas enrera. Vidre reflectant que permet veure millor el reflex del carrer que no pas l’obra de la creador.

I aqui no val el discurs de que justament això és un fet intencionat ja que permet interaccionar el diàleg de l’art com element creatiu, amb el diàleg natural del carrer, La realitat i l’artifici, el creat i el que sorgeix espontani de la vida...

Com veieu fer reflexions contemporànies , moltes vegades és molt fàcil. Justament ho és quan no existeix aquesta reflxió i sí les paraules buides. Tan buides com els treballs d’aquestes autores que ocupen aquests dies els moltes vegades malaguanyats espais de Ca l'Arenas.

CA L’ARENAS, BALANÇ

D’aquí quatre dies es celebrarà el primer aniversari del que havia de ser emblemàtic edifici per l’art i els artistes de Mataró, i ha esdevingut amb el pas del temps un centre en que esporadicament es presenten (moltes vegades sense cap mena d’acte inaugural) exposicions en forma de petits tastets de valoració ben variable , de les que ben poques queden en el petit record ben proper .

Enguany amanides amb una pèssima exposició generalista que en aquest any inaugural ha vorejat el concepte de l'impresentable.

Però a més del balança expositiu , caldrà explicar com ha estat possible que tot allò que li havia de donar vida ha quedat en el no res. Ni tan sols un acte s’ha celebrat en el vell casalot.
Tot això per no recordar que de la base dades , el punt d’informació, la zona de cafè...., res de res. Que ni tan sols s’ofereix en l’exterior horari de visites , llistat de les exposicions a visitar ,,, etc,

En resum un fracàs absolut com era fàcil de preveure al caure tot en les mans del Museu de Mataró i el seu director Carlos Marfà , veritable element enquistat en el poder del més acartronat dels Museus i que tant mal ha fet i fa a la cultura mataronina,de la que sembla ser unelement intocable .
Serà Sergi Penedès qui aconseguirà encaminar-lo per la senda del treball i la responsabilitat? . Si és així , ha de saber que tindrà el respecte etern de tots aquells que estimem l’Art i la Cultura de la nostra ciutat.

PACTE

Encara, que tot això de Ca l’Arenas i demés, es mou tot en una nebulosa.
Res en parla el pacte de la legislatura. Com tampoc diu res de Can Xalant, Can Palauet, el taller de Gravat , els locals per a joves artistes i.....
Seria bo tenir-ne una primera aproximació, ja que si entrem en el programa de Cultura d’ERC sí que en parla i ho fa per apuntar que caldria incidir més en aquesta aposta per l’art contemporani duta a terme fins ara per el PMC
Que Déu ens agafi confessats.

Del que tampoc en parla el pacte és de la reforma del PMC , explicitada individualment per els partits signants, un element igualment imprescindible per poder caminar endavant.

Com veuen massa oblits , massa indefinicions, molt poca claredat. En resum , culturalment parlant un molt mal pacte.

Per altra cantó però em diuen que he entès malament el tema del Fons d’Art. Que és cert que està mal escrit, que no queda clar l’explicació però que cal anar al concepte. Que “Art de Mataró” en realitat és fonamenta en part en el Fons "Proposta Mataró", que cal ser positiu , i no filar prim....
Sense filar prim , en aquests dos mesos d’ençà la signatura s’havia d’haver enviat mitjançant el PMC una carta explicativa . degudament consensuada , als signats del Fons d’Art. En saben alguna cosa?. Per què un està per anar a l’oficina d’objectes perduts de l’Ajuntament a veure si allà en tenen notícia.

NOTICIES D’ARTISTES , BONES NOTÍCIES

Mentre el poder discuteix del sexe dels àngels , els artistes treballen.
Demà a la sala Parés s’inauguren dues exposicions: Una col·lectiva de títol “Moments” en la que hi participa Piotr Perski , l’artista polac que exposa actualment a l’Ateneu. L’altre , la important, amb tan sols tres artistes: Eva Llorens, Antoni Mas i el mataroní Alberto Romero Gil. Son les exposicions d’estiu que romandran obertes fins el 3 d’Agost.

Alberto Romero és ja una gran realitat de l’art figuratiu mataroní. No arriba als trenta i cada dos per tres deixem aquí noticia de les seves exitoses exposicions per arreu del país. Ara ja el veuen , a la Parés i amb un cert protagonisme.
Alberto Romero és de Rocafonda. Ha lluitat ben sol per aconseguir el seu espai i mai ha tingut cap ajuda oficial, ja que ni tan sols el conviden a les mostres d’Art Jove , potser amb la por de que guanyés.
Hora és de que algú es faci ressò del seu fer. M’agradari i molt veure la noticia en algun blog important d’aquells que tenen per costum (felicitats i gràcies) parlar dels èxits dels artistes mataronins.

I alhora que algú prengui nota del seu nom per fer una exposició. No tardarà en fer el salt definitiu i serà molt trsit veure en el seu currículum l’absència dels espais emblemàtics mataronins ( això si és que en tenim algun).

SORT
No voldria acabar aquest post sense desitjar molta sort a tots els que avui han començat una nova etapa com a regidors. El desig és per a tots , per els amics i per els que no ho son tant. Per els indiferents i fins hi tot per aquell regidor que la seva presència la noto com un insult a la intel·ligència dels ciutadans mataronins.
Puc assegurar de cor que estaria content del seu èxit. Seria bo per la meva ciutat. i per tant seria bo per a mi.

Sort , però que molta sort per algú que avui en bona part se la jugava. No en sé el resultat . Espero i desitjo de tot cor, que hagi estat bo.
El conec poc , però m’agrada la seva manera de ser , la seva vàlua i li queda un paper molt valuós en aquesta la nostra i la seva ciutat.
Estic convençut que ben aviat li podrem donar una forta abraçada. Ara en la distància , el desig de la sort. De veritat que te la mereixes.

I ARA QUÈ?

Ja tenim nou Consistori. He de dir que ho visc amb sentiment agre-dolç. Com a ciutadà de peu estic content per que tenim el millor alcalde. Com a ciutadà preocupat per la cultura en general , i per l’art en particular , estic molt trist.

He de reconèixer que fa uns dies em vaig equivocar i de molt. Vaig titular un post com “Hem guanyat” . Avui he de dir que anava errat. Guanya el que governa, perd el que no governa.
Culturalment parlant, que és el que s’intenta fer en aquest blog , he de dir ben clar que “He perdut”. Els meus, el PSC , han apostat una vegada més per creure que la cultura és una “Maria” d’aquells que qualsevol les pot manegar , ja que en el fons no te cap mena de transcendència , i no han volgut tenir-ne la seva responsabilitat.

Durant tot el període electoral, un pensava, volia somiar , que encara seria possible. Que era cert que no hi havia cap membre de la llista electoral que fes patxoca per ser-ne regidor, però que bé, que després mitjançant assessors i homes de confiança, es podria amanir una regiduria valenta i poderosa.
A l’hora de la veritat ja ho sabem, no s’ha gastat ni una espurna d’energia per tenir una regiduria , que crema, que fa por, però que hauria de ser cabdal per la ciutat.

Ara queda en les mans dERC i de Sergi Penedès. Com que el fet ja sonava de fa dies , moltes han estat les preguntes que se m’han fet. I tu, que en penses?.
La resposta sempre ha estat la mateixa: No el conec. Mai he parlat amb ell.

Una resposta clara que ofereix dues vertents:
La primera: Mai opinaré sobre qui no conec. Cert és que en aquests dies m’han arribat mil visions d’ell. Amb elles faig tot el ventall. Si descartem les que venen de la seva activitat empresarial ( menys bonic i en el cantó pejoratiu m’han arribat totes) , queda un poti-poti de difícil definició.
La segona: Si un porta més de trenta anys en el camp cultural i no el coneix, serà que és un camp que el trepitja poc. Dons , serà?.

Però a mi els noms no em preocupen i sí el programa. Us convido a visitar el pacte de govern. El podeu trobar en el blog de l’alcalde. I dins l’acord de govern al final de la plana 8 i fins el final de la 9. Poques vegades havia vist un acord tan insubstancial. Diu que la sopa cal menjar-la amb cullera, el ganivet serveix per tallar , que el vi i l’aigua s’han de posar en vasos separats, i que el cafè es servirà als postres.

És a dir , agafa el projecte del PSC, el d’ERC i el d’IC , fes-ne barreja, i passa per un sedàs tot el que tinguin d’insubstancial. Just el resultat és l’acord programàtic, on es parla de tot menys del que importa : Quina serà la cultura que recolzarà l’equip de Govern?.

Algú és capaç d’explicar-ho?. Jo i molts ho agraïren.

Per l’altra cantó, i en un tres i no res , es carreguen “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’artistes locals que ha costat quasi tres anys en ser reconegut com a projecte. Fa mesos el PSC va presentar un programa marc que parlava d’una mostra “Art de Mataró”. Pertinentment es va avisar que era incompatible amb el projecte “Proposta Mataró” . Òbviament la gent del partit va dir que ja es tindria en compte i així ha estat:
El pacte de govern dinamita tot el Projecte de Fons d’Art “Proposta Mataró” , i el que és pitjor, amb un projecte paral·lel, del que ningú sap d’on surt i a on vol anar a parar.

El que sí sé és que “Proposta Mataró” ha mort abans de néixer. L’ha matat l’Ajuntament de Mataró i crec que caldria explicar el per què?. Un , al menys per l’esforç dut a terme en els quasi tres anys que han durat les negociacions, creu que en te dret.

Però no cal preocupar-se. Guanyen els que guanyen , i els que perden, a casa.
M’ha costat veure-ho però soc un perdedor. Fa més de trenta anys que lluito per un art a la ciutat que tingui força , qualitat i respecte.
M’he barallat per un Museu que no val res , per una programació municipal que fos eclèctica i de qualitat , per una casa Arenas ben diferent a l’actual, per ..., i no he aconseguit mai res.

No pot ser que sigui la gent la que estigui equivocada sempre i per tant facin just el contrari del que un defensa. Ha de ser el revés, el que està equivocat és un.
I quan això succeeix sols hi ha un camí. S’ha encetat la reflexió , queda poc per acabar la temporada , però l’adéu s’albira com única resposta.

Sempre pensava que un acabaria fastiguejat de barallar-se amb els “enemics”. No havia pensat que l’adéu el podien motivar-lo els “amics”. Però, que hi farem.

Res no és etern, ni tan sols l’Art.

CAL FER-S’HO MIRAR

El pacte ja s’ha firmat. El PSC una vegada més , i van ..., ha decidit que això de la cultura és una cosa que no té cap mena d’importància i ha renunciat un cop ( i molt dur per a molts) més a dirigir-la.

Tenint en compte que el PSC ha estat manant sempre en la ciutat , no deixa d’obligar a una reflexió profunda el per què tan sols tres vegades ha dirigit aquesta cartera.
La primera vegada va ser amb Anna Comas quan Cultura estava a Can Xammar i no hi havia cap infraestructura cultural municipal. La segona va estar en les mans de Josep Fradera , amb Manuel Cuyàs, de director del Patronat Municipal , i va ser el moment del Monumental i va començar una minça activitat cultural municipal. La darrera va estar amb Remigio Herrero , amb obligada presa de postura degut a la majoria absoluta.

En els darrers vint anys , el PSC sols haurà tingut la regiduria de Cultura en quatre. És a dir: Sobren les paraules.

O potser millor dit, manquen les paraules. Les que Joan Antoni Baron com Alcalde, Ramon Bassas com a secretari del partit a la ciutat , i .... ( poseu el nom que volgueu) ens han de fer arribar a aquells que vàrem confiar en ells, en la fermesa de la convicció en que van explicitar que aquesta vegada sí, que Cultura ja tocava.

No valdrà ara vendre la moto de la Promoció Cultural en un entorn... Cultura és molt més que la promoció d’una ciutat. Cultura és i ha de ser ciutat. I Cultura havia d’estar en mans dels que han guanyat, i no ser emprada una vegada més com a moneda de bescanvi.

Avui em sento trist , decebut i en bona part traït. Lamentablement hem de dir allò de que no per esperada la noticia ha estat menys dolguda. Ara queda temps per la reflexió personal, encara que el destí de la mateixa cada vegada està més clar.

PS.- Voldria advertir a Joan Antoni Baron, que segons la weeb del PSC estarà el proper dia 21 de Juny a Ca l’Arenas per assistir a l’exposició de la col·lecció de Xavier Ubach que va donar a la ciutat. Millor no hi vagi dons a bon segur es trobarà sol , com és habitual a Ca l’Arenas. El que succeeix és que la mostra no es celebra a Ca l'Arenas i sí al Museu de Mataró

Senyors del PSC , que una cosa és no agafar Cultura , i l’altra ni mirar-se la programació.

ELOGI DEL TRAMPÓS

Uns quants milions en directe , i quasi la resta d’habitants de l’estat en diferit, vàrem veure el passat dissabte el gol del trampós de Messi , fet amb la mà. Sortosament , el cúmul de casualitats del darrer minut , va fer que aquesta jugada passés de històrica a anecdòtica .

El judici a posteriori , coincidint sempre en la il·legalitat de l’acció, esdevé en el rosari més absolut d’incongruències. El que es passa la llei per el forrro esdevé en el personatge hàbil, llest , murri , intel·ligent en una paraula, capaç de ser més hàbil que els demés aconseguint la finalitat buscada , encara que sigui de manera il·legal, fent trampa.

Però a qui importa això?. Que és aquest concepte d’esport com unitat formativa?. Que estrany sonen els conceptes de joc net i fair play. L’important son els objectius i aquests estan aconseguits i que ningú es queixi ja que justament fa pocs dies tu vares fer...... I maricón l’últim.

Per tant res a dir. En la competició es tracta de guanyar , que és el que val, i el demés son punyetes. O és que algú ha gosat recriminar la trampa del habitualment trampós jugador argentí.

Políticament parlant, ara en època de pactes , també les trampes estan a l’ordre del dia. Així podem veuere com aquell partit amb una mínima representació , assoleix alcaldies a canvi del seu vot , O com apareixen coalicions multipartidistes que no tenen res en comú, fora de l’afany del poder que els hi dona la suma.

Tinc ben clar dues coses: Que la política és l’art de governar i per tant aquest ha de ser el màxim objectiu . D’aquí queda clar l’aparent contradicció de qui guanya unes eleccions. Sempre les guanya el que governa. Per mi no hi ha dubte.
Però en ambdós casos ( Messi i la política) em neguiteja e pensar on queda l’ètica. Sempre m’havien ensenyat que la fi no justifica els mitjans. Potser com que era època de Franco ningú va fer l’afegitó de “menys en els esports i la política”.

Ja sé que quan diposito el vot a favor d’algun partit , en faig cessió de tots els drets i aquell partit pot emprar-lo com vulgui. Hi ha vegades que les coses estan clares , fins i tot si parlem de tripartit , però hi ha tants pactes anti natura que..... ( si als que van votar al PSOE a Navarra i a Pamplona , els hi diuen que servirà per recolzar al PP , veuríem que hauria passat...).

Però en front de la pregunta està sempre la resposta atinada, que és ni més ni menys que aquesta “irregularitat” es fa per afavorir el poble, la ciutat , la pàtria , el club....

Potser per tot això a un, l’idea de pàtria li queda cada dia més ridícula , allunyada i pueril. I en el que pertoca a l’altra cas, que voleu que us digui si es sacralitza retomant l’apel·latiu de “La mà de Déu” .

Potser per tot això un cada vegada creu menys en la pàtria , i és més descregut del tot en la qüestió religiosa.

DESCUBRIR EL ARTE

Aquesta ben interessant revista de divulgació de l’Art en totes les seves vessants assoleix el número 100 i per celebrar-ho ofereix un pack certament recomanable.

Per un costat la revista habitual , ampliada en aquesta ocasió a 300 planes , amb articles ben interessants com ho son el dedicat a Rafael Moneo , a l’exposició de la Thyssen dedicada a Van Gogh i els seus darrers paisatges, o una passejada per el Museu Nacional d’Escultura de Valladolid.
Tot això ben adobat d’extres entre els que cal destacar un estudi al voltant del 100 artistes vius més influents en l’actualitat, que esdevé veritable recull de la més vibrant actualitat de les arts visuals d’ara mateix.
Tot ben amanit i trufat amb notícies i articles de tot tipus que fan d’aquest número 100 una obra d’ensenyament i consulta que caldrà guardar.

A més , i com a complement , ens ofereix de regal el tradicional quadern de l’IVAM , sempre recomanable , i un petit llibre del format de la revista ,amb les 100 millors obres de tots els temps , cadascuna de les quals ve guarnida per el comentari d’un artista contemporani del nostre país.
Una selecció eclèctica i com sempre discutible, però que ens ofereix repàs i mirada a tota la història de l’art mitjançant cent individualitzacions , en una altra obra didàctica i de consulta que caldrà guardar.

Per acabar , i ja de manera opcional, en aquest mes s’ofereix el llibre de Magdalena Droste (Taschen) dedicat a la “Bauhaus”. Un magnífic i documentat estudi que paga la pena.

Un conjunt d’indiscutible interès i amb un preu que encara l’accentua ( 3.60 euros les tres revistes i 8.50 euros s’hi afegim el llibre)

( Foto: "Going Forth By Day" de Bill Viola 2002. foto extreta de la revista)

MARAGALL i PSC

Ahir és va escenificar el definitiu adéu de Maragall en les tasques directives del PSC.
Les reflexions que havia fet avinents en el seu “maragallià” escrit publicat ja fa uns dies a “La Vanguardia” es repetien en directe , encara que penso que no van ser gaire escoltats per una cúpula que no està per la labor . ( La fotografia de “El País” quasi ho diu tot ).

Molt m’agradaria pensar que en els que manen en aquest PSC encara hi ha gent que creu en els reptes pendents , encapçalats per el cada vegada més necessari concepte de l’Espanya federal. Per no parlar de la recuperació del grup parlamentari propi, l’aposta per obrir el partit a persones i grups de caire progressista , donant aire nou a les vísceres burocratitzades d’un aparell encarcarat ( cosa que no s’ha fet en absolut en aquestes municipals) i podeu afegir unes quantes coses més.

“Conto amb el PSC i espero que el PSC segueixi contant amb mi. “ van ser les frases quasi de testament polític. Per a mi va ser una nova ironia maragalliana.
Ell , més que ningú sap que el PSC o ha mort o està desaparegut en combat, i que allà envoltant les tan preuades sigles sols hi ha un PSOE centralista i jacobí que poc ens donarà.
Zaragoza, de Madre , Montilla, Iceta . Sols falta la Chacon per fer una amanida que serà el que vulguin , però que mai serà una “amanida catalana”.

PS i ben al marge.- De còmic el posat de Montilla el passat dissabte en la llotja presidencial del Camp Nou. Era ell o una figura de cera?. Assessors d’imatge , potser caldrà fer hores extres.

REFLEXIONS A L’ENTORN DEL 2on PREMI DE PINTURA
TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ

Complexes situacions familiars degut a un sobtat problema de salut d’un familiar ben proper , sortosament en vies de total solució , ha impedit la puntual reflexió al voltant del Premi Torres Garcia.
Una reflexió que ha de tenir com a fonaments uns punts essencials:
El nivell assolit es remarcable tot considerant la quantia del premi. Ningú ha d’enganyar-se i tots sabem que fora del Premis “BMW” i potser el “Ricard Camí” , en la resta el que marca la qualitat del presentat es proporcional a la qüestió econòmica.

L’obra presentada respon a la realitat artística del moment en el camp pictòric. Varietat de postures i camins , però sense cap sorpresa evident tant en el context general, com en el context particular d’aquells artistes més coneguts. En aquesta diversitat lògic es dons el domini de l’abstracció i sensacions parelles, alhora que cal remarcar una molt minsa participació figurativa .
El veredicte del jurat és tan discutible com tots , però no ha errat massa. Certament cadascun de nosaltres potser hauria atorgat un altra guanyador i/o uns altres finalistes , però ningú amb uns coneixements de bon afeccionat pot bescantar cap de les obres que han tingut reconeixement.
Potser la demostració de l’encert en el veredicte és que han aparegut queixes per ser poc agosarat , per apostar per l’abstracció i per oblidar-se de la figuració ( que repeteixo està molt poc present en la participació). Queixes diverses i que apunten a tots dos costats.

EL GUANYADOR

Antoni Perna , el guanyador del certamen, ens ofereix una obra de rara perfecció tècnica en la que sembla passar per el seu personal sedàs tota la tradició més recent de l’abstracció del nostre país, amb especial indicació a la seva referència de la natura ( Hernández Pijoan) i a la vessant poètica ( Ràfols Casamada) , confegint un treball personal que s’entronca perfectament en la seva trajectòria , com vàrem poder veure la temporada passada al Monjo.
L’obra té pes, està ben estructurada, genera emocions , però és d’aquelles de digestió lenta . Senzilla en aparença , la seva deturada i constant visita ens permet esbrinar noves sensacions que han de fer una obra més valorada en el pas del temps.

Una excel·lent peça.

GUARDONATS

Laia Bedós és una excel·lent sorpresa. L’artista bladenca presenta sota una aparença senzilla una peça d’alt contingut.
Sota una aparent simplicitat i en una dinàmica estructura de contraris, Bedós juga amb una iconografia tan ben creada com destrament utilitzada per oferir aquest lligam en el contrari, fent del contradictori l’element que enganxa a l’espectador en un llenguatge visual plaent i atractiu.

Josep Pastor és autor d’apostes arriscades. La complexitat del seu treball, podia haver-lo fet caure en qualsevol moment, però alhora la connexió gràfica i cromàtica , en aquest dinamisme hermètic que presenta , fa d ‘aquesta peça un punt d’una certa introspecció que va més enllà de l’aparença.

Tècnicament molt ben realitzat , el suport dona pas a un llenguatge visual ben actual que crida l0atenció i obligada a una deturada visita

Mercè Sebastià segueix inflexible el seu camí. La seva obra es captivadora en textures i cromatismes , però un xic mancada de vida en una aposta personal que ha de fer un salt endavant si no vol repetir-se fins cansar-se .

Javier Soria aposta per aquesta nova figuració cromàtica , realitzada amb tècnica peculiar, que tant està frapant actualment a Londres.
Sense por en el concepte, però dubitatiu en una figuració a la que manca trempera, el treball de Soria s’estableix en aquesta dinàmica de la sorpresa, la figuració i la possibilitat de fer un pas més enllà.
En l’agosarament, la simplicitat i l’ocurrència és on es mou aquest treball al que cal exigir un punt més.

ELS MATARONINS

La participació mataronina va ser prou abundant i amb resultats que cal qualificar com a satisfactoris.
Alís va apostar per una obra de la seva sèrie actual ( “Deconstrucció”) a la que mancava un xic de força , mentre que Màximo Almeida sorprenia en aquest camí de foscors i llums amb un valent “Circ”.
Pere Màrtir Brasó aposta per la reflexió el·líptica en un camí de blancs i negres , a la que manca d’una certa força gestual que hauria recolzat al conjunt, mentre que J.Mª.Codina està esplèndid amb el seu “Nu” que mereixia millor acollida.
Duran no acaba d’encertar amb el toc figuratiu, mentre que Marian González és sorpresa per la seva classificació en aquest hiper-realisme personal que practica.
Marc Llacuna segueix movent-se en aquestes dinàmiques lineals cada vegada més interioritzades i millors, mentre que Novellas encerta en el to, però a la peça li manca un arrodoniment que li doni equilibri.
Nefer i Soriano son ells amb totes les virtuts i tots els defectes. Peces del seu idioma personal que en aquest cas milloren obres anteriors ja que defensen aferrissadament la seva postura plàstica i ho fan amb qualitat i encert.

LA RESTA

Dintre d’un nivell prou interessant la meva personal tria em deixa amb Agulló, Briega, Casellas, Cova , Grygier, Lafon , Llanas, Márquez, Oliva, Torregrosa i Vilalta.
Igualment no haurien tingut el meu vot per classificar-se Aranda, Domínguez, Duván, Mas, Ramos i Romero juntament amb algun mataroní afavorit per un localisme mal entès en la selecció.

PRESÈNCIES I ABSÈNCIES

Curull de públic tant en el que pertoca a l’acte acadèmic com a l’exposició.
Públic nombrós, artistes nombrosos, i absències absolutament injustificables, essent aquest premi, com és , l’acte artístic més important de la temporada.

Mentre si va acudir Pep Dardanyà, responsable de Can Xalant, es van notar les absències injustificades de Jaume Graupera i Rafa Milan, responsables encara de la Regiduria de Cultura i del PMC i de Carlos Marfà i Àngels Soler , caps responsables del museu de Mataró i de Ca l’Arenas.
Però potser les absències més sonades van ser les de Ivan Pera i la dels regidors electes d’ERC ( Teixidó i Panadés) que son aquells , que segons diuen les travesses, s’estan jugant el càrrec de nou Regidor de Cultura.
Si és així, comencem malament , però que molt malament.

REGIDURIA DE CULTURA

Encara que no està tot signat , cada vegada sembla més segur que serà ERC qui s’endurà Cultura en el proper cartipàs municipal. Un espera un miracle, de nivell parell al que s’ha de produir per que el Barça guanyi la lliga, però tot sembla dat i beneït. I més quan algun regidor ja es disculpa en petit comitè i parla de que el regidor pot ser d’ERC , però hi els elements suficients com per que el PSC sigui en realitat qui “mani” en la regiduria.

Històries de mal pagador. M’agradaria que encara hi hagi temps per repensar la situació, però si el PSC s’oblida de cultura no tan sols haurà enganyat a un bon nombre de votants ( entre els que em trobo) , ans també haurà perdut una oportunitat històrica en la que hom està disposat a fer el que calgui per què Mataró, d’una vegada i per totes, assoleixi el nivell cultural que per importància de la ciutat mereix.

Ja està bé de jugar amb la cultura , que mai hauria de ser moneda de bescanvi, i menys encara moneda d’oferiment per part del PSC en qualsevol pacte que es planteja.

Que trist.

2-2
No vull passar per alt una altra nit trista.
La meva filla , que com tots sabeu és perica , no el va veure ja que estava col·laborant en un acte de l’escola.
Quan li vaig comentar “La mano de Dios” , em va respondre amb un bon titular que vaig aplaudir. Em va dir:
“El pie de Dios ( Tamudo) ejecutó la justícia divina”.

Digali que no.

INOBLIDABLE

Ahir va ser un dia inoblidable. Ho va ser per una tarda emmarcada per l’acte de lliuraments de guardons del 2on Premi de Pintura Torres Garcia – Ciutat de Mataró , en una sala d’Actes de la Caixa Laietana plena de gom a gom que es va sentir motivada per l’acte en sí i molt especialment per la curiosa dialèctica emprada per Arnau Puig i Josep Guinovart a l’entorn del fet i la figura de Torres García.

Ho va ser per una Sala d’Exposicions plena, atent i amatent, vibrant davant cada peça , discutint el pro i les contres de les decisions del jurat. Vivint i sentint l’art com element de translació d’emocions i sentiments. Una sala en que hom sentia l’art com un element essencial del seu ser.
Una exposició valuosa, diversa , important , amb qualitat. Una exposició a la que cal recomanar deturada visita , com la que espero fer ja que la meva tasca professional , enregistrant l’ “Espai d’Art” de TVM , em va impedir gaudir-la amb tota intensitat. I encara que un coneixia ja totes les obres ja que havia estat convidat a l’acte de deliberació del jurat , i per tant te ben guardats els comentaris i les anades i vingudes del mateix, res te a veure una obra penjada correctament en una sala que la mateixa en el petit desgavell organitzat que sempre significa una tria de jurat.

Ho va ser també en un sopar magnífic en el que vaig tenir la sort de compartir taula amb Josep Guinovart , que fugint d’aquell caràcter distant que se li adjudica , em va donar mil i unes lliçons al voltant del passat, el present i el futur de l’art actual. De les “arts plàstiques” , remarcava, no d’aquest híbrid que s’han inventat amb aquest fals concepte de les arts visuals. Del que , repetia, no cal renegar que és art, però en la llunyania, quan no en les antípodes, de l’art plàstic que volen fagocitar. Guinovart dixit, i un aplaudeix.

I ho va ser per un tens final ja que un perillós i sobtat problema de salut d’un familiar ben directe em va obligar a marxar a corre cuites , encara que sortosament a hores d’ara tot està controlat i sembla que tot perill ha passat.

No arriben a les tres hores, i a bocinets , l’espai de temps en que he descansat en les darreres hores i no hi ha les condicions anímiques per fer l’anàlisi que caldria.
Però sabedor que demà serà un dia complicat ( al matí toca guàrdia, a la tarda la meva filla te competició important , cal estar a l’aguait del darrer parte metge per veure si es mantenen els optimistes pronòstics , i al vespre cal seguir el futbol) , el que quasi dona per segur que l’ordinador restarà en standby tiot el dia.

Però un , digueu-li cregut, sap que s’espera el detall del comentari de la Torres Garcia. I com no pot ser, ja que lamentablement el cap està en un altra costat , vol al menys aconsellar amb delectacció la visita a l’exposició, en la certesa que hom trobarà el punt i el detall que fonamentarà encara més la importància de la mostra.
De la resta , de la seva vàlua, del seu present , del seu futur, dels importants detalls , de les importants i imperdonables absències , d’una i altra cosa, espero poder-ne fer ampla crònica el proper cap de setmana.

Ara , si m’ho permeteu , toca descansar , això sí, remerciant de manera ben intensa les trucades , les atencions i els desitjos que se m’han fet avinents en aquest complex i dur dia. Gràcies , però que moltes , a tots.

Encara que ja havia parlat de Sandro Soriano, vagi aquí la crítica conjunta de la mostra que serà publicada properament el capgròs.com

QUATRE ‘ 07

L’Ateneu Laietana reincideix em l’experiència d’una mostra pluriindividual en aquest Quatre d’enguany que abandona la seva aposta per artistes joves , canviant-la per la d’altres que estant a la recerca d’assumir el seu veritable paper en el camp de l’art.

Sandro Soriano està en una camins de clara personalització. Les seves ziga-zagues creatives semblen haver-se deturat per centrar-se en aquests personatges,amb els que desenvolupa la seva filosofia amb aparença i arrel de còmic. En elles Soriano ha assolit un molt digne nivell tècnic. El seu joc, atractiu i directe , malgrat una aparença infantiloide, assoleix objectius I provoca la reflexió de l’espectador.La llàstima està potser en la poca volada de les intencions ja que li falta un punt més de mala llet, per motivar –lo a una acció més directa I eficaç.Si un bon acudit és com una editorial, a Soriano li falta encara doctorar-se en aquesta reflexió profunda que va molt més enllà de l’atractiva mirada a la que ens convida el seu treball.

Mirada que no apareix en el cas de LAURA ALONSO. L’artista barcelonina ens ofereix tan sols un concepte que repeteix constanment en les seves múltiples possibilitats però sense assolir en cap d’ella ni la més mínima novetat.

Cert és que la seva visió espiritual I orientalitzada provoca una clara suggerència en la primera visió , però el mimetisme continuat condueix a l’vorriment , I al que és pitjor, a no deixar cap mena de petge.

El polonès PIOTR PERSKI es mou amb habilitat en aquest paisatge urbà que té en l’ sky line el seu punt de referència. Per un costat marcant una línia de base i donant predomini a l’abstracció cromàtica en el camp dels cels, o al contrari amb una base ferma en el concepte d’aquest paisatge volumètric urbà que deixa menys camp a la improvisació.

Encara que un parell de les peces de la primera faceta tinguin un clar atractiu visual , és quan la base domina, quan la pinzellada estructura volums, densitat i colors , quan se’ns ofereix en un constructivisme latent on aconsegueix els seus millors treballs. Unes peces compactes , ben treballades, que com diu el catàleg esdevenen visions viscudes.

Piotr Perski, un pintor hàbil, seductor, però amb una obra que impacta en una primera mirada però que desmereix quan s’escata en l’efectiste entramat en el que tot sembla muntat i ben muntat.

MARIA PRETEL ha millorat molt en els darrers temps. Moltes eren les vegades en que semblava haver perdut el nord apareixent tant amb uns treballs brillants i seductors , com fent-ho amb d’altres ben poc engrescadors.

Ara sembla que ha trobat en el reflexa de la quotidianeitat , i molt especialment en el gir que ha donat al seu gest i al seu color, les eines precises per aconseguir un bon pas endavant.

Es mou a l’estil Perico Pastor, cercant en el gest , el ritme i el color ,aquella complicitat comunicativa que precisa , però encara queda encotillada per les crosses de la figuració que marquen massa els espais i el ritme de les peces. Per això en aquells treballs més lliures , més intuïtius, més deixats anar, és quan aconsegueix les seves millor fites com en la peça múltiple que domina la seva presentació on aconsegueix sentir i sentir-se com artista a la que es pot escoltar.

Quatre’07. Una mostra amb ambicions que queda curta justament per la falta de les mateixes. Un pas més endavant per part dels quatre autors hauria estat molt millor , en una mostra en bona part enganyosa: És veu fàcil, alegre i comunicativa en una primera visió, però escatant una mica apareix una segona lectura de truc d’ofici que redueix l’interès per concentrar-lo en els detalls puntuals dels seus protagonistes.