ONG i PIJOS PROGRES



La feliç alliberació dels dos cooperants de Barcelona Acció Solidària després del seu llarguíssim segrest ha trencat el silenci d’opinió al voltant d’aquesta caravana humanitària i de moltes altres activitats dutes per les més diverses ONG. Un debat obert que al costat de les més assenyades reflexions , en especial al que pertoca a l’exigència d’una seguretat màxima per als participants , s’ha obert la veda amb opinions del més dispers que van des de l’elogi més encès fins a la crítica més ferotge.

Avui per ex Joaquim Coll a “El Periòdico” i Pilar Rahola a “La Vanguardia” coincideixen en el tema , tot mantenint la coincidència en la crítica absoluta a la postura de pocavergonyeria del PP que critica ara el pagament rel rescat , de la mateixa manera que criticaria el contrari , però en canvi divergeixen del tot a l’hora de jutjar a la ONG i a les seves accions.

Mentre Rahola ( El valor del silencio) en fa destripada absoluta pujant-se al cavall dels que consideren aquest ONG com l’agència de turisme d’aventura del PSC, amb perfum d’acció humanitària , Joaquim Coll (El torn dels miserables ) en fa defensa demanant una valoració global de tota una trajectòria.

He de dir que les dues columnes estan magníficament escrites i que sonen del tot convincents. Potser és així ja que vist des d’una posició més neutra un pensa que potser la raó està al bell mig. I que ni tant ni tan poc. Però el que no deixa de ser curiós que els dos estructuren la defensa / atac al voltant d’un concepte comú el “pijo progre”, un concepte i una definició que crec va sorgir del sempre enyorat Vázquez Montalbán i que defineix perfectament a una bona part de l’esquerra , ens acostem al partit que ens acostem.

I d’això ni ha a Madrid, Barcelona ... , i com no a Mataró. O és que no son pijos progres els que defensen aferrissadament com un únic punt de potenciació artística el camí encetat per Can Xalant. O aplaudeixen bocabadats al centre de Tres Roques amb una programació que en molt poc té a veure amb el concepte de centre de formació permanent i s’està convertint en un mix de casal de barri, centre cívic, centre cultural okupa , amb l’espurna de la diversitat obligada per intentar acontentar a tots, que és sinònim de deixar a tots descontents.

Però tots sabem qui son aquests pijo progres. La llàstima és que una gran majoria , amb tota la força de l’oposició al sistema en el seu esperit , aconsegueixen plaça funcionarial fixa en qualsevol de les múltiples administracions en els que papàs, sogres , tiets o familiars i amics disposen de tota mena d’influències.
I per veure sols cal obrir una mica els ulls. En els poders més propers n’hi ha més d’un dotzena. O potser dues o tres.

Me cagüen los pijoprogres.

-----------

Ahir va entrar en activitat el nou weeb de l’Associació Sant Lluc . Una remodelació absoluta que dona agilitat i visualitat al munt d’informació que ens ofereix.
Un weeb prou actual , actiu i atractiu, com per merèixer l’oportuna felicitació al responsable que penso que en aquest cas és el bon amic Miquel Àngel Faidella.
Un weeb al que caldrà donar de tant en tant oportuna visita , sense deixar de costat la permanència de l’actualitat que ens ofereix el seu actiu blog.

-------------------




Fa uns dies ens va arribar la notícia de la mort de Miracle Pedrós , vidua de l’Eduard Alcoy, a qui tots coneixíem com la Milagros. Segons m’arribà la notícia, l’exprés desig de la família va ser el de no celebrar cap cerimònia pública i deixar en l’àmbit més íntim , tot el fet del seu adéu.

Malgrat això crec que es convenient apuntar el fet a fi de que cadascú actuï en la seva individualitat, en el seu saber i entendre, que en el meu cas és el d’un sincer i emocionat record.