EL CASAMENT

Hi ha exposicions que són un quelcom més. A vegades degut a la seva qualitat, en altres per allò que presenten i/o representen , en altres per el que de transcendència individual o col·lectiva signifiquen , en altres per.... No tinc cap dubte que una d’aquestes exposicions “més que” és “la col·lectiva “El Casament” que de la mà de “Els Dimarts del Llimoner” es va inaugurar el passat dijous a la sala de la Caixa Laietana de la Pça Sta Anna, amb una escaient performance de la mà de la gent de Sala Cabanyes.

A l’idea de Josep Novellas de treballar a l’entorn d’un fet de tots conegut i en el que d’una o altra manera tots hem tingut la nostra dosi de protagonisme com és “El Casament” , s’hi van aplegar vint-i-cinc creadors més que van acceptar el repte de treballar un 100F (162 x 130 cm) amb el protagonisme marcat per un personatge pre-establert d’aquest aconteixement.

Es presentava dons per els artistes un repte doble. Per un costar el creatiu i per l’altra el dimesional, , ja que si be per alguns aquestes mides son habituals, molts d’altres eren la primera vegada que s’hi enfrontaven , però el resultat individual i global ha estat excel·lent.

És en aquest punt on es trobem davant el primer gran èxit de la mostra , el de la superació d’aquest repte , amb unes obres plenament identificatives dels autors ja que en tots ells es mantén la referència estilística de la seva creació i en cap moment existeix cap-i-tomba que faciliti la tasca per acostar-se a uns camins més acomodaticis.

La resposta de tots els creadors ha estat de fidelitat al repte , i els resultats obtinguts mereixen tot l’aplaudiment. Tots ells han sabut acostar-se a la proposta nets d’esperit. Alguns han mantingut un sentiment personal, dolç i amable , en altres ha dominat un deix humanístic quan no irònic o cínic. Altres han anat més enllà o s’han quedat més aquí , però entre tots han recreat l’ambient espiritual i humà que es fa evident en aquest aconteixement personal i alhora social que és un casament.

Així és que en la qualitat és on s’aconsegueix el segon punt de l’excepcionalitat de la mostra. Tots els artistes estan com a mínim al seu nivell, i molts d’ells el superen , aconseguint en alguns casos el millor treball de la seva carrera.
Be en podríem fer repassada puntual del presentat , però ni seria just ni escaient, ja que el que cal és admirar aquesta exposició coral de múltiple i polièdrica mirada que va des de una figuració i un realisme ad hoc , a una figuració més simbolista , fins arribar a l’abstracció i l’expressionisme abstracta. Però movent-se en l’estilística que sigui, amb una fidelitat a la proposta i a la pròpia creació de l’autor , que la dignifica fins a límits insospitats.

I en aquest cas no hi ha ni bons ni dolents. Els artistes reconeguts estan absolutament a la seva alçada i en aquells menys coneguts l’esforç ha estat tan important que han assolit les millors de les seves fites.

Una exposició dons magnífica en l’artístic però que potser ofereix la millor cara en la lectura que encara que es evident , queda fora de la mirada plàstica. Una lectura en la que aprofundirem en el proper post.