JOAN PERE VILADECANS

Tot rellegint un post anterior he pogut observar con anomenava a Joan Pere Viladecans. Ho feia en la seva relació amb el mon aturí , en canvi res havia dit de la seva exposició actual al Palau Moja que amb el títol de “símptomes i malalties” explicita la introspecció més absoluta que aquest artista hagi fet en la seva ben personal carrera, aconseguint amb ella el reconeixent absolut de tot el món plàstic.

No puc negar una bona dosi de debilitat per el treball de Viladecans. Per un costat hi ha una debilitat artística ja que sempre he sabut trobar en la seva personal i iconografica trajectòria aquells elements que han convertit en proper el seu sempre críptic idioma. Però potser també bona part rau en la debilitat personal que tinc per l’artista i la causa és ben senzilla.

Ara fa vint-i-cinc anys que Viladecans exposava a una sala de Vilassar de Dalt (“Niu d’Art”). Per un llavors ,un col·laborava al conservador ( per ser benvolent) “Diari de Mataró” i alhora al progressista “El Maresme”. Feia poc que aquest havia encetat un cuadernet central dedicat a la cultura que dirigia en Rafael Vallbona. Coincidint amb un pont , en Rafael va demanar-me un llarg article sobre Viladecans i la seva exposició per donar pes a aquell suplement que creia seria en aquella setmana molt més llegit.

Va ser una petició d’avui per demà i coincidint amb un ingrés hospitalari del meu fill. Així, aquella nit vaig escriure l’article que començava amb una peregrina tesi al voltant dels nom de pila de Viladecans: Joan i Pere. Un elucubrava de la barreja del poder eteri de Joan ( precursor, llençat , avançat, sense por ... ) i Pere ( home amb peus a terra , fidel però poruc , ple d’il·lusions però també de dubtes...) . En resum un compendi d’home i esperit , de seny i de rauxa.

Quina va ser la sorpresa quan uns dies més tard , en aquella peculiar seu del carrer Amàlia , em feien a mans una carta de Viladecans , no tan sols agraint l’escrit , ans també apuntant-se a la reflexió per a mi encetada.

Potser de llavors vaig accentuar la meva estima per els treballs de Viladecans que ja havien deixat forta petja , tant amb les seves exposicions com amb aquelles portades històriques dels “Llibres del mall”. Així he seguit el seu caminar en el que ofegat per una generació anterior que ha gaudit de totes les prebendes ( Tàpies , Guino , Hernàndez Pijoan , Cuixart etc.... ) la seva obra ha quedat una mica com aliment tan sols per especialistes que fugen de les falses veritats dels nomenats per la història.

Ara , aquest canetenc d’adopció, sembla haver dit prou a aquest sentiment d’artista “guapo” i de lectura essencialment estètica per despullar-se del tot en una exposició sense límits , defugint de tota comparança i on aconsegueix una catarsi personal capaç a l’hora de provocar-ne una de col·lectiva als seus fidels seguidors.

Viladecans en aquest exposició que vull recomanar intensa i càlidament ( Joan Pere Viladecans. “Símptomes i malalties” , Palau Moja ( Portaferrisa / Rambla ) . Fins a finals de mes. ), es despulla fins a límits insospitats tot fent una càlida reflexió de la vida passejant per el cos i amb la por de la mort com excusa.


Una exposició d’una introspecció personal total però que curiosament l’apropa a l’espectador al que convida a fer el mateix sense embuts. Una mostra lluny de la seva iconografia personal però no pas d’un pensament que manté a l’home i les seves circumstàncies com a eix del seu treball.

Una exposició de molt aconsellada visita i lectura , i que un , fos director de l’IMAC o responsable d’exposicions de la Caixa Laietana , ja estava movent mans i mànigues per poder-la presentar a Mataró.

I penso que podria ser ben factible. Ara Viladecans és un maresmenc més degut a la seva residència a Canet. Fa anys i panys que no es veu un treball seu a la comarca ....Així dons l’esquer és fàcil i tot està en l’habilitat i el desig del negociador, aquesta figura cultural de la que tan mancades estan les notres institucions públiques i privades.

Ho faran ?. Permeti’m un escepticisme de primer grau que fàcilment degenera en un més que possible resultat lamentablement negatiu.