ALFA

Potser una de les grans virtuts de l’espai Capgròs està en que any rera any ofereix puntualment el seu indret a nous creadors que tenen així la possibilitat de fer la seva primera experiència expositiva d’una manera que podríem considerar “seriosa”. En aquest mes de juny s’afegeixen a aquesta llista de creadors novells les artistes Eva Casado ,Carme Fageda i Paloma Rodríguez, totes elles partícips de l’estudi Campllonch i el mestratge de Josep Novellas.

Carme Fageda té en la figura l’eix del seu treball , però la seva no és una figura laxa i acartronada com tantes vegades ens trobem en creadors que es mouen en aquest camí. Fageda l’entén de manera contraria i per això la vivifica i dignifica, convertint-la en un element viu i alhora viscut.
Una figura expressada de maneres diverses estilísticament parlant en aquesta recerca personal del seu idioma pictòric , un idioma que sigui quin sigui l’escollit haurà de tenir en el color un element primordial , ja que és amb ell ,en el seu atreviment o cercant el to seré , com l’artista intenta i aconsegueix generar l’ambient idoni per a la seva creació , aquella que se sent passionalment viscuda i que presenta un engrescador camí per davant.

Paloma Rodriguez va ser la gran sorpresa del passat Sant Lluc amb la seva visió de Toledo que ara de nou presenta en aquesta exposició , tot acompanyant un seguit de peces que tenen en el paisatge , en aquest cas el nadiu de Castella-La Manxa , el seu element vertebrador.
De paisatgistes n’hi ha molts i el paisatge es pot expressar de mil i una maneres , però potser el més agraït pictòricament és aquell que defuig de la mirada de a realitat per ser examinat i expressat per la mirada de l’ànima del creador.
Així ho fa Paloma Rodríguez que s’enfronta a elements que potser a priori no tenen aquell toc visual llaminer tant per l’artista com per a l’espectador , però que en canvi ella intenta rescatar per a la plàstica amb un atractiu tractament tant tècnic com visual que donen un altra caire a punts , elements i detalls, que podrien fàcilment passar desapercebuts per a tothom.

Eva Casado ha escollit al jazz i els seus instruments com exercici constant de tècniques , colors i ambients . Menys dúctil que les anteriors cerca un perfeccionisme que refreda el seu treball quan a bon segur un tractament més lliure i menys encotillat podria servir per donar més brillantor a l’obra. De moment sembla haver escollit ser músic de conjunt i ara li cal la individualització de la llibertat del “solo” per esclatar en tot allò del que és capaç.

Ens trobem dons davant una exposició prou interessant en la que queda ben clara la intervenció del mestre ( Josep Novellas) que les acarona. Una exposició que serveix per llençar a la palestra a tres noves artistes , que estan justament on han d’estar , en les seves beceroles , i en elles les hem jutjat, però que ens permeten ensumar un futur que pot ser ben profitós.

Espai Capgròs. “ALFA” (Carme Fageda , Paloma Rodríguez , Eva Casado)
Fins a Les Santes.

PS.- Ha passat un any del nou Govern i encara és hora de que ningú de cultura s’hagi acostat a cap exposició de les que realitza Espai Capgròs, un fet que es defineix per si mateix i alhora defineix a qui mana a cultura que ni tan sols té el detall del públic agraïment a qui efectua una tasca simplement per que així ho vol , quan aquest paper de promoció hauria de ser fonamental en qualsevol programa cultural d’un ajuntament.
Igualment en aquesta ocasió hem trobat a faltar algú de la regidoria de la dona i demostrar així que aquest no és un departament per fer bonic , com així ho sembla vist el poc que ha dut a terme en aquest any de govern.

LA ROJA

Com he dit moltes vegades m’agrada , i molt , el futbol , per això just acabar aquestes ratlles em disposaré amb calma a veure la final de l’eurocopa , i no vull estar-me de dir que m’agradaria que el guanyador fos Espanya.

No soc nacionalista de cap mena. M’emprenya i molt el to caspós que s’ha donat a aquest “podemos” , a la “plaza roja” , el to de ferralla vella de bona part dels comentaristes capaços de les més grans barrabassades com dir “Dios existe” ( en els penals d’Italia) , això per no parlar de l’orgull de ser d’un altra país.
Però el mateix em passa quan sento el nacionalisme de barretina i espardenya quan es parla de la selecció de Catalunya en aquelles patxangues nadalenques , o m’avergonyeixo quan hi ha desideràtums com aquell famós del mundial de tercera divisió de Hoquei patins amb desplaçaments masius a Macao, si no vaig errat.

Veuré dons un partit de futbol , sense samarreta vermella ni res que se li assembli . El miraré tot desitjant que sigui un bon partit i desitjant que guanyi el millor , i si son els nostres veïns , millor que millor , per què a un , que voleu que us digui , els alemanys mai li han caigut massa simpàtics.

Potser tot rau en que soc un descregut del tot , i al final em costa creure en Déus, pàtries i banderes , i quasi sempre l’esport i els esportistes esdevenen déus, pàtries i banderes de masses coses que no m’agraden gens.

SANT PERE

Avui és 29 de juny , Sant Pere Apòstol , el dia del meu sant.
Vull agrair les moltes , - he quedat sorprès -, felicitacions que he rebut , algunes d’elles ben sorpresives per a mi . A tots moltes gràcies , encara que com cada any valgui repetir la petita broma de dir que vist com tenim la cultura a Mataró , i vist el camí de futur, en comptes de Pere Apòstol potser serà qüestió de dir-se Pere Màrtir.