FUTUR

Els bons amics del Capgròs últimament encerten en la diana a cada editorial, molt especialment en el que pertoca al tema cultural. La darrera ha estat magnífica i no m’estic de reproduir-la:

El món artístic mataroní ha donat mostres ben clares, en els darrers dies, del seu dinamisme i capacitat d’atracció. Prop de 200 persones van assistir a l’estrena del taller d’Albert Alís, un local sorprenent, com a espai obert a la ciutat i dedicat a l’activitat artística i cultural, una xifra que va sorprendre fins i tot el mateix pintor. La sala d’exposicions de Caixa Laietana, d’altra banda, va batre rècords de públic en la inauguració de l’excel·lent mostra "El casament", organitzada pel col·lectiu Dimarts del Llimoner. Els dos esdeveniments tenen un tret comú i característic: són fruit de l’impuls del col·lectiu artístic local, de la iniciativa personal dels mateixos creadors (en el segon cas, amb l'ajuda de Caixa Laietana), que han de ser al cap i a la fi els més interessats en capitanejar projectes per dinamitzar l’art i el seu entorn. Com diu el mateix Alís, "l’art és fruit de l’artista. És ell qui, amb la seva empenta i entusiasme, pot generar coses". Els gestors d’aquests projectes han entès que l’administració pública i els agents privats tenen uns ritmes i mecanismes propis que, tot i que poden servir d’ajuda, sovint no casen prou bé amb les necessitats del col·lectiu artístic. Es pot protestar contra aquest fet, però aquesta queixa només serà lícita si els mateixos creadors són els primers en tirar del carro.

Poc hi ha afegir en aquesta excel·lent reflexió. Els poder públics han de potenciar la formació ( escoles , tallers ,beques ... ) , ajudar a la creació ( espais per a la creació , mitjans tècnics... ) , recolzar la seva difusió ( espai per exposicions , ajudar a moure l’obra dels artistes , weeb d’artistes locals .... ) i fer que les obres perdurin en la seva transcendència ( museus , col·leccions , fons d’art...). La resta, és a dir el punt estricte de creació i de generar conceptes , idees , modus i manera d’expressar-les i fer-ne difusió ha d’estar en mans dels artistes.

El que curiosament succeeix és que mentre el creador plàstic està acostumat a crear i després , amb el projecte realitzat a la mà , intentar “vendre” o “col·locar” el mateix , l’artista visual es mou quasi sempre en projectes que no esdevenen realitat si no existeix la seguretat de la financiació. Dit d’alta manera un s’arrisca quasi sempre i l’altra no s’arrisca quasi mai.
Exemple fefaent son les mostres d’art .Mentre la plàstica juga i es jutja sobre un treball fet realitat , en les mostres d’art jove dedicats essencialment a conceptes emergents , sempre es presenten projectes que de ser acceptats sobre el paper , i després de la conseqüent ajuda dineraria , es fan realitat.

Potser el quid de la qüestió està en que mentre hi ha gent que creu que tot es un picabaralla entre conceptuals i plàstics , la realitat està en que el que cal és fer una aposta per ambdós amb igualtat de condicions. Ningú ha de dominar a ningú , tot pot i ha de coexistir en uns paràmetres d’eclecticisme i qualitat.
La pregunta però està en l’aire i acaba essent la mare dels ous . De veritat vol l’IMAC aquest equilibri de forces i apostar per la qualitat. Per a molts , a bon segur que per a massa gent , la resposta està clara, i el resultat és negatiu.

Per això cal establir , i de manera ràpida , uns punts de coincidència. L’estat de la qüestió està massa calent , i els artistes massa decebuts, com per anar ara amb pegats de Sor Virginia.
Penedès , sense ni tan sols ensumar-ho , va encetar la caixa dels trons amb la seva postura del Fons d’Art ( per cert han passat dos mesos de la renúncia i encara esperem resposta oficial ) , ha seguit amb el seu menysteniment permanent als creadors plàstics i la seva absència eterna a tots els actes inaugurals, i el Govern cada vegada té més difícil apaivagar l’incendi. Sols el pot salvar una cosa , que els artistes son molt més responsables que els polítics , encara que queda clar que si ens referim al titular de cultura superar la seva responsabilitat es tan poqueta cosa , que mai però que mai pot considerar-se un mèrit.

CAN MINGUELL

M’arriba la nova de que el projecte de Can Minguell sembla que ja està enllestit. Cal alegrar-se’n , i més tot tenint en compte que havia de ser presentat tot just passades les eleccions . Dit d’altra manera , any més any menys , la cosa no ve d’aquí.

Dintre de pocs dies espero poder-ne tenir notícies de primera mà que caldrà comentar . ara , a priori , i per fer que a qui li pertoqui pensi una mica , cal ineludiblement que l’IMPEM que és qui el pregona estableixi un interlocutor que sàpiga que es porta entre mans. Dit d’altra manera , si Can Minguell cau en mans de l’IMAC és projecte perdut i en caldrà cercar un de nou.

Però no ens avancem. De moment , i del tot il·lusionats , anem a dormir tot somiant amb aquest nou projecte.