EL CASAMENT ( II )

UN COP DE PUNY DAMUNT LA TAULA

Si ahir parlàvem de la qualitat de la mostra de "El Casament", fet en el que vull incidir tot recomanant la seva visita , i recomanant més especialment fer ullada als noms menys coneguts on es troben grates sorpreses , avui vull incidir no en la importància artística i sí en aquell nivell superior com és el de la transcendència ciutadana d’aquesta exposició que sens dubte la tindrà , ja que si no és així vol dir que a Mataró estem definitivament morts, artísticament parlant.

Aquesta exposició representa per a mi , i així ho vaig dir clarament en la presentació de la mateixa , un veritable cop de puny damunt la taula , realitzat per els artistes mataronins tot dient un ja n’hi ha prou a tot el seguit de menysteniments de tot tipus soferts a mans d’ aquells que manen en la ciutat.

La manca d’espais privats ha deixat en mans de les institucions oficials i privades la força expositiva de la ciutat . El paper de substitució, que mai haurem d’agrair prou , com el que fa la sala del Sant Lluc o l’Espai Capgros , i fins fa poc l’Arcàdia , permet anar fent la viu-viu , però no el suficient com per volar amb amplitud. Ara , i de fa poc , ens hem i hem de felicitar a la Caixa Laietana per l’ampliació dels seus espais i per el que sembla per una postura més decidida de recolzament a l’art , com ho ha demostrat de manera impecable en tot el que pertoca a aquesta exposició ( felicitats de nou ) , però sigui com sigui el pes del recolzament municipal segueix essent indispensable , ja que la potència dels seus espais expositius ( Museu , Can Palauet , Ca l’Arenas i espai f ) i la força de la seva difusió els converteix en elements indispensables de la difusió artística ciutadana.

Però de fa massa temps que l’oficialitat ha fet una única aposta , defensar l’art que ells anomenen contemporani i aniquilar qualsevol altra demostració artística que no combregui amb aquests paràmetres . I això fet amb el diner de tots i dedicats al benefici d’uns pocs , que per més inri res retornen a la ciutat en forma de compensació creativa.

Ja fa dies que diem que alguna cosa es mou. Els artistes cansats ja de menysteniments i del mal tracte rebut quan s’acosten a la casa Gran a parlar d’art , han recomençat a cercar l’autogestió i a buscar-se la vida . S’obren els estudis , s’intenta aprofitar fer coses amb quatre rals, i encara que dolen els milers que es dediquen a xalats de tota mena , segueixen lluitant ja que saben que son posseïdors de la raó i de l’art i que per tant estan en el cantó guanyador.

En una democràcia ,i més quan hi ha un govern d’esquerres , la igualtat d’oportunitats ha de ser raó fonamental. La discriminació per raó d’ismes , estils , tendències i molt especialment per raó dels gustos personals de la tècnica que remena les cireres , no s’ha de permetre de cap manera. L’eclecticisme i la qualitat han de dominar i davant la pura mesura racionalista , ben poc hi ha a dir. Amb exposicions com “El casament” s’han de tancar definitivament moltes boques , molts poders, i d’una manera clara i contundent s’ha de donar la volta al mitjó i començar de nou.

Com exemple comparatiu valgui un exercici que recomano a tothom. Agafeu la llista de participants a l’exposició i al costat tan sols cal posar-hi la data de la seva darrera exposició a la ciutat amb una mica de cara i ulls , i més enllà escriure la data de la darrera exposició que han celebrat en un espai municipal. Tingueu per segur que us trobareu amb sorpreses que ni tan sols us podeu imaginar. ( Aquest és un exercici ben recomanat a polítics del Govern i en especial a qui mana a Cultura . Serveix com a test de moltes coses , en especial és test demostratiu de cinisme i cara dura si després d’haver-lo realitzat un no es posa vermell i a posteriori no se li cau la cara de vergonya).

Exemples en vol ras: Josep Novellas va fer la seva darrera exposició en un espai públic al 1992 ( fa 16 anys) . Quan va ser la darrera exposició pública de Jordà , Capitani o Vilamanyà?. I així podem seguir , però si us voleu sorprendre tan sols cal veure aquesta comparança: Mentre que Albert Ibanyez ( estudiant de Belles Arts) amb vint anys fregadissos ha exposat a Can Palauet , Ca l’Arenas i el Foment , Artur Palomer “Pal” , amb un munt d’anys d’artista a les seves esquenes , professor del Batxillerat Artístic del Satorras i amb una qualitat contrastada ( i en cas de dubtes veure l’excel·lència del treball ara presentat ) , fa tants anys que no exposa que hi ha una generació que desconeix el seu bon fer creatiu.

Però hi ha més. Aquesta és una exposició en la que hi prenen part 26 artistes mataronins i del seu entorn artístic. A l’acte inaugural hi varen assistir unes quatre centes persones ( i no és exagerar ja que l’entitat en fa registre) i d’ells ningú de Cultura.
És cert que era dia de ple , el que disculpa a regidors , però Cultura té un bon nombre de responsables. Per començar té un Director amb un sou de quasi 65.000 euros any. Té un Director de Museu , una Tècnica de Cultura , sots-responsables etc. Dons bé de tota aquesta patuleia d’impresentables ni un va saber estar o va tenir l’ordre corresponent d’acudir allà on pertocava.
I aquest fet omple ja el vas. Per Sant Lluc ja va succeir el mateix. I així podem anomenar tot el gruix d’actes i exposicions que vulgueu. I queda clar que s’ha arribat al límit.

L’absència de representants del Govern en general i de Cultura en particular obliga a una disculpa molt clara i en veu molt alta . Una disculpa pública ja que vàrem ser molts els que ens vàrem sentir ofesos per les absències i evidentment una disculpa personalitzada als organitzadors que no mereixen de cap mena aquest tipus d’actuació ( per cert Penedès va excusar la seva presència mitjançant la seva secretaria i no tal i com calia , de manera personal).
Per això , i per la part que em pertoca com a col·laborador de la mostra , els hi vull dir que no es molestin i no cal que s’acostin per la Pça de Sta Anna que per a mi , i estic per a dir que per la més ample majoria dels organitzadors , participants en l’exposició i dels assistents a la mateixa , la seva presència no es grata ni ben rebuda.

Això vist el vist, i veient el que s’estila en el Govern , que és capaç mentre el weeb del seu departament de cultura ofereix dia a dia les noticies més puntuals de la reconstrucció de can Fàbregas al desert americà , en els mateixos moments seguia enviant en el seus mails de l’agenda cultural, tot dient que aquell divendres s’inaugurava una exposició que sortosament estava ja molt viva i que tan sols en 24 hores , ja portava més visitants que les que organitza l’Ajuntament en mig any.

En “El Casament” hi ha art , il·lusió, creativitat , capacitat , però també hi ha una responsabilitat ciutadana que va quedar ben clara en el discurs de Carlos Soriano ( responsable de Els Dimarts del Llimoner) i al menys estava també en la intenció de les que un va dir.

Ara la pilota està en mans del poder. Haurien de reaccionar i ràpid , la ciutat no pot perdre el pes d’un col·lectiu tan important com el dels seus artistes que cada vegada estan més emprenyats amb el Govern i a qui falta molt poc per que es girin d’esquena definitivament.
Mentre, és evident que calen disculpes , clares i públiques , i depurar responsabilitats , igualment de manera clara i pública. És clar que si parlem de responsabilitat, a Cultura és una paraula de la que ni tan sols tenen coneixença de la seva existència.

MEDICINA

Tant parlar d'errades i en aquest cap de setmana un l'ha patida i de manera contundent.
La passada setmana vaig escriure una columna en el capgros.com al voltant de l'oblit en el 25 aniversari de la mort de Jaume Arenas. La direcció ha cregut convenient presentar-la en la seva edició impresa i aquesta setmana ha aparegut amb la sorpresa per part meva, d'un greu i molt lamentable error. La fotografia que centrava l'escrit no era de Jaume Arenas i sí en canvi del seu germà Jordi.

No cal ni dir que m'he quedat blanc en veure-ho. Avui he tastat en pròpia pell la medecina que tant recepto a altres, per això vull demanar públiques disculpes per l'errada , de la que si bé no tinc responsabilitat directe , sí la sento com pròpia. I encara que no afecta en res a l'escrit que manté la seva vigència , mai hauria d'haver-se produït.