EL MUSEU I CA L’ARENAS

Tot gaudint de la que ja hem comentat magnífica exposició de la Pintura religiosa al Museu de Mataró , em va venir a la ment la gran quantitat d’obres de les que disposa el Museu que mai hem vist i de les que a més desconeixem la seva existència.

L’edifici de Can Serra és perfecte exemple del més pollós dels conceptes de Museu . Les seves sales superiors mantenen la seva identitat sense variació amb el pas dels anys i fins no fa pas massa encara ens trobàvem amb el detall de les fitxes explicatives escrites a màquina. L’exemple de que s’han tardat quaranta anys per poder veure de nou els dibuixos de Dalí és la mostra més fefaent d’aquesta desídia explicativa de la gent del Museu.

Un pensava però que ca l’Arenas seria un punt clau per trencar aquesta dinàmica d’obscurantisme , i encara ho va creure més en veure el pla d’usos de la casa en el que el Museu s’emportava la part del lleó de l’apartat expositiu , però el cert és que els “tresors” del Museu segueixen emmagatzemats fora de la mirada i el coneixement dels mataronins.

Penso que després de dos anys de vida de la casa amb un evident i rotund fracàs del modus expositiu escollit amb un tema únic com a eix , distribuït amb una exposició anyal en la planta superior , en la que es presenten algunes peces del Museu , i un seguit d’exposicions , o millor dit tastets , en els cubículs inferiors , és hora de replantejar-se el sistema i reconduir el pla d’usos per a ser útil i eficaç. I més quan fa tan sols uns dies el regidor Penedès explicava que encara no tenien decidit quina seria la temàtica de la temporada vinent. És a dir que l més calent és a l’aigüera.

Retorno dons a la meva defensa del pla d’usos, que es resumeix amb una planta baixa amb la mostra Arenas , amb la galeria dedicada a art contemporani i amb les altres dues sales dedicades al Museu per fer que el mateix pugui presentar de manera periòdica els seus tresors a manera de petits bocins.

Mentre, la planta superior es dedicaria a exposicions periòdiques de curta i mitja durada tenint molt en compte la possibilitat existent de poder ser dividida en dues galeries independents. Unes mostres periòdiques eclèctiques en base a bona qualitat i sense dependre d’estils o tendències i molt menys d'un fil conductor.

Un pla d’usos expositiu que penso és molt més efectiu que no pas l’actual. Si més no , potser per poder-se estudiar.

PAS CANVIAT

No vaig tenir cap mena de curiositat en veure la desfilada de les FFAA el passat diumenge a Zaragoza. ( i dic Zaragoza ja que m’agrada que diguin Girona i no pas Gerona) .No vaig voler recordar ni de retop aquella desfilada amb un de protagonista davant del llavors Príncep Juan Carlos , fa més o menys trenta cinc anys.
El que si recordo és que el pitjor de desfilar era perdre el pas i anar amb el pas canviat. Una imatge a la que avui m’ha semblat retornar amb algunes referències periodístiques.

Per un costat son diferents els comentaristes que en parlar de la greu crisi del PP parlen de la catarsi col·lectiva , del dir-se les coses ala cara , d’explicitar deutes pendents i per venir , que va realitzar ahir dilluns el PP en la seva reunió de caps. Una política que hom defineix quasi com d’extrema esquerra en el que pertoca a estrictes judicis d’actuació.

Mentre , a Mataró , el passat dilluns el PSC celebrava triomfal el primer any de mandat amb un discurs triomfalista, sense cap mena d’autocrítica , discurs que ha estat copejat per tothom que n’hagi fet anàlisi amb un mínim de criteri. I no ho dic per mi, i si per l’anàlisi general que es pot observar en tot l’horitzó informatiu.

Un discurs que ha estat una greu errada de Baron , a qui molts comencem a no reconèixer. I un , que creu en ell i l’aprecia en el que es mereix, ho lamenta profundament.

PS.- Si algú vol fer lectura encuriosida que observi qui apareix en la tribuna elevada . Per sucar-hi els dits.

SERGI BONAMUSA

No el conec pas massa. Per raons personals vaig coincidir algunes vegades en la seva època de regidor. Penso que va estar en un bon lloc (educació) en el pitjor moment ( creació de l’IME ) i son diverses les vegades que penso que sabent que allò seria un crematori , ningú dels grans va voler-ne saber res i el van col·locar com a presa fàcil. El cert és que no se’n va sortir , encara que bo seria pensar si algun altra regidor n’hauria tingut èxit.

Després hem coincidit en diversos indrets i s’ha establert una certa empatia potser en raó d’un desencantament comú , ell en el cantó de la militància i jo en el de ser un senzill simpatitzant. Seguidors dels blogs respectius, ell en fa apunts en el meu i de pas aprofita els meus comentaris i jo ho veig d’una manera ben concordant , ja que els seus escrits son aquells d'una persona viva , apassionada i amb criteri definit , i el que és més important , fets sota el prisma de la llibertat i no essent gens acomodatici i sí el suficienment crític.

Algun dia suposo que dinarem junts , parlarem i coincidirem en moltes coses , especialment per cagar-nos en els covards anònims capaços de dir tantes barbaritats com les que li han dit per discrepar de la política municipal oficial. Però ell i jo ho sabem. On hi ha en Gestapo cal tremolar. I que voleu que us digui jo amb això dels palmeros. Posats a triar em quedo amb els Sabandeños ( palmero sube a la palma) .

Salut i república Sergi i endavant les atxes.