DE TOROS

No soc pas afeccionat als toros , però tampoc soc furibund antitaurí. Tampoc m’agrada la caça i quan veus aquestes “festes” en vedats en que les perdius venen “ de fàbrica” i son abatudes amb aquestes escopetes de cacera esdevingudes metralladores penses que és un pur assassinat i no per això demano la seva abolició. I penso que tenir un gos gran en un pis és en certa manera una salvatjada i tenir gossos siberians aquí a la calor mediterrània el mateix del mateix , i no per això vaig esbroncant a tots aquells que actuen d’aquesta manera.


Potser pesa en mi la gran plàstica que arrossega “la fiesta” i que ha captivat i segueix captivant a tants artistes , d’entre ells noms mítics amb Picasso al capdavant i acostant-nos més a l’actualitat, Viladecans o Hernández Pijoan que curiosament es guanyà els primers calerons fent apunts de les “corrides” que després publicava “El ciero” ( El Noticiero Universal) que dirigia el seu pare. Per cert , i per arrodonir l’anècdota hem de recordar que un dels seus fidels acompanyants a la Monumental era Eduard Alcoy que per un llavors vivia ben a prop de la plaça.


He assistit a dues curses “serioses” de braus en ma vida. Una a la Monumental de Barcelona i l’altra a Madrid i d’això ja fa molts anys .Una vegada en temps de mili devia anar un xic “content” quan amb tota la trepa ens vàrem tirar a les “vaquillas” a Longares i encara em noto saltant la barrera amb l’esbufegada al cul d’aquell animal que sabia molt be el que es feia.

Ni les tardes de toros en les festes populars , ni el toro “ensogado” , de foc etc , em criden per res l’atenció., però no puc negar que aquests dies he seguit amb atenció tot el cas José Tomás després del seu èxit , diuen que històric, a Las Ventas de Madrid.


Regirant per Internet vaig poder reviure els moments més destacats del seu treball , - la seva ”faena” -, i no puc negar que existia un aroma a mític , a ancestral, a primitiu , a l’intent de domini de l’home sobre la bèstia , però per sobre de tot existia una plasticitat que traspuava emocions de tota mena.

Després he llegit les opinions de la transcendència del seu èxit , el memorable i històric de la jornada i he pogut anar esbrinant la peculiaritat d’aquest torero, que per cert té com apoderat i home de confiança a un català.


Ahir va repetir jornada amb resultats per a uns èpics , per a altres dramàtics i per els de més enllà estúpids. Tres orelles i tres cornades. Però principalment em sorprèn l’ambient quasi de tragèdia grega que sembla es respirava a la plaça.


La crònica de “El País” titula “Una buena tarde para morir” (sic) i en ella existeixen frases tan absurdes com : “ ...José Tomás llegó a Madrid dispuesto a superar lo insuperable; es decir , a dejarse matar antes que perder la batalla contra si mismo. .... Porque , ayer , José Tomás estaba dispuesto a amorir. Y a punto estuvo de conseguirlo.”


Després algú diu no entendre altres tipus de fanatismes , tan llunyanes a la reflexió assenyada com aquell que s’arriba a creure més home , per acostar-se tant i tant al toro que aquest l’acaba empitonant.
Sang i festa , home i animal , la lluita pel poder. Masses reflexions que obliguen a acabar pensant que cal portar la contraria a “El País” , ja que soc del convençuts que “ mai hi ha una bona tarda per morir” , i menys per banya de toro quan encara es tenen molts anys per davant.


LES BONES RAONS DE JOAN SAFONT

En Joan Safont és una bellíssima persona que alhora destil·la intel·ligència en totes les seves reflexions .

Ahir em feia un afinat comentari al meu post al voltant de les respostes del jugador internacional per Espanya , el valencià Albiol. Avui observo que alguna cosa ha passat ja que l’estúpida pregunta ha desaparegut del qüestionari que El País fa als internacionals espanyols.

El que no ha desaparegut és aquesta pressió que darrerament torna a sorgir amb força en aquest periòdic al voltant del català. Ahir era un carta de protesta pel fet de que Marcelino Iglesias , president de l’Aragó, parla amb català quan es entrevistat per TV3 i no ho fa en “chapurreau” que és el que es parla a la Franja. Avui és la importància que dona a la nota de l’Academia francesa que demana que les llengües “regionals” no estiguin incloses en una reforma institucional ja que , segons ella ,atempten contra la identitat nacional.

Però tornant al bon amic Joan no tinc més que aplaudir de manera intensa el seu darrer post que quasi podríem considerar com “confesional”.
Son unes profundes reflexions que un des de la distància política, un signaria en la seva totalitat. En Joan amb el desengany però amb la militància , un no havent arribat a la militància ja que ja fa molt temps que ha entès el gran engany d’aquest fals joc del poder i el servei , dos elements que cada vegada casen menys.

En Joan patint per un executiva trencada que no respon a res més enllà de les ínfules personals. Un mateix, llegint la llista de delegats per Mataró al congrés nacional del partit i veient que està formada per el pinyol i els corresponents palmeros , la majoria de tronc i arrel de les JSC . Tot monolític , ni una veu discordant , no fos cas...
Però, com hi pot haver , ni tan sols discrepància , quan ningú és capaç d’aixecar la veu davant la misèria dels actual dirigents demostrada amb l’actitud que el Partit va tenir amb Pasqual Maragall en el tan recent trenta aniversari.

Cal toca de peus a terra. Els partits han deixat de ser els estris amb els que es podia moure el mon, per esdevenir “aparells” immòbils en que la cadira és molt més important que qualsevol altra cosa. I si s’ha de ballar un pas-doble és balla , que collons !.

Però cal seguir en la lluita i allà ens trobarem. Salut , república i a seguir ja que com sempre el millor encara està per arribar.