EXPOSICIONS

Com seguim dient quasi cada dia , els artistes mataronins segueixen presentant els seus treballs per arreu. Ara podem comentar dues exposicions que ens semblen prou importants que corresponen a dos artistes amb ample currículum i que curiosament (?) no han exposat mai en espais municipals . Son Jordi Prat Pons i Marc Llacuna.

En Jordi Prat pons després de passejar-se expositivament per les capitals més importants d’Europa i mantenir galeria als EEUU , torna mirada a les seves contrades més properes i exposa en aquests dies i fins el 27 de Juny a Platja d’Aro , a la galeria Omnium Ars ( http://www.omniumars.com/ ) , on fa poc exposava l'Albert Alís, amb una mostra en la que cohabiten els seus treballs habituals amb col·lage en els que la publicitat manté l’eix vertebrador i una nova sèrie amb una actualització ben personal d’obres i personatges clàssics i renaixentistes.
Això mantenit alhora la seva mostra al Museu del Càntir d'Argentona , la població on actualment viu.

Mentre Marc Llacuna ocuparà tot l’estiu l’espai de Quiosc Gallery ( art contemporani ) de la Pça del Mercat de Tremp ( http://www.terrazaquiosc.org/ ) amb el seu personal geometrisme que segueix subjugant a propis i estranys , i que aquí a Mataró , la seva ciutat , lamentablement no acaba de quallar. Caldrà mantenir el seguit d’èxits que aconsegueix arreu per fer possible que a Mataró algú aposti decididament per ell , fet que ho mereixen tant la qualitat de la seva obra com la de la seva persona , i que fan de llacuna un dels creadors amb més futur de la ciutat.

Per cert , tot parlant d’exposicions paga la pena recuperar “El casament” que està aconseguint batre rècords de visitants entre els que sembla no trobar-se alguns polítics que acostumen a parlar en els seus escrits cibernètics de les mostres que es realitzen a la ciutat o aquelles de les que en son protagonistes els artistes locals i que a hores d’ara , amb una setmana acomplerta després de la inauguració no li han dedicat ni un borrall a la mateixa. Que deu ser , vergonya per tot el succeït o simplement silenci culpable?.

Espero i desitjo que res de tot això , però queda clar que mantenir aquest silenci segueix essent el pitjor dels errors.

Quasi tant gran com el que manté Cultura de la que encara els organitzadors estan esperant una sola paraula de disculpa. Que trist i que mesquí és la manera d’actuar de l’IMAC.

QUATRE ( III i IV )

Un bon amic em recorda que sols he parlat de dues exposicions de la col·lectiva “Quatre “ que fins el dia de Sant Joan està oberta a la Sala de l’Ateneu. Vaig parlar del millor ( Màximo Almeida ) i del pitjor ( Àngel Martínez), bo és continuar amb les dues artistes que es mouen entre el ni fu ni fa , ans més aviat tot el contrari.

Stella Attal és una artista ugandesa que ens ofereix ventall divers i diversificat d’aquest art africà que es mou en una perillosa frontera entre la creació personal i la comercialització artesanal del concepte primitiu.

Aquest és el neguit que un es troba davant dels seus treballs. Per un cantó existeix l’atractiu que ofereix sempre aquest concepte en certa manera tribal d’un art tan desconegut com ho és l’africà , però ràpidament apareix una contradicció visual davant d’unes peces que s’ofereixen atractivament composades com esquer perfecte davant un espectador de llunyanes fronteres. Si a més un té la sort de poder visitar la mostra amb un amant del continent africà al que sovinteja en les seves vacances i t’explicita unes clares discordances de formes , signes i cultures , un tendeix a veure a Attal com una bona artesana que llestament sap treure profit de la seva habilitat i del desconeixement general del tema.

Una mostra que es perd en la dispersió i que es queda més en l’habilitat que no pas en el concepte més pur i net de la concepció artística.

Laia Bedós Bonaterra és coneguda a Mataró ja que va ser finalista del darrer premi Torres-García. Ara ens ofereix mostra individualitzada mantenint el discurs que oferia en la peça premiada que si bé en la individualització resultava atractiva i en certa manera innovadora , ara en la repetició de tota una exposició baixa de nivell i queda més en una brillant idea que no pas en un encertat concepte o estil.

Bedós vol aprofundir en reflexions importants al voltant de l’home , les seves relacions , la presència , l’absència ... però ho fa amb un discurs massa monocorde al que res ajuda aquesta característica de tipus massa infantiloïde de la seva pintura.

Ben equipada amb una iconografia atractiva , l’obra es va desfilant ja que pesa més l’estètica que no pas l’ètica , el visual domina sobre el concepte , però principalment per la manca de fonaments en una obra que vol ser transcendent i esdevé en anecdòtica. Un treball que es queda massa en la façana quan ella mateixa pretén anar una passa més enllà , sense aconseguir-ho de cap manera.

POLÍTICAMENT CORRECTE

Avui veig la bona batussa que per part de la RAE rep la ministra que va ser capaç de dirigir-se als “miembros y miembras....” , i a més va apuntar a posteriori que “miembras” seria una paraula/ accepció que ben aviat entraria en el diccionari.
Avui rep bronca més que merescuda per part de la gent de l’acadèmia que a més de reivindicar el seu paper al voltant de la llengua fa esment a aquesta postura políticament correcte de dirigir-se als dos sexes de manera igualitària.

La RAE recorda que certs masculins corresponen igualment al genèric i que per tant l’ús del femení és una irregularitat gramatical important i que molt bé farien els polítics de donar exemple i no usar-la.

Estic totalment d’acord. Cada vegada que sento a alcaldes i regidors amb la cantarella de “ciutadanes i ciutadans” em treuen bona part del desig de votar-los en la següent ocasió. Ara que queda ben clar que aquesta bestiesa igualitària no és correcte bo seria de que en prenguin nota. Ja que sempre la tasca del poder municipal és generalment criticada , al menys que per la part de l’oratòria no hi pugui haver punt de queixa.

I si un per exemple val un botó , com és possible que siguem “ciutadans i ciutadanes” , que siguem AMPES , però en canvi mantenim a tort i a dret el concepte de “ geganters “ i el de “castellers” que no prenen gentilici femení malgrat ser forces les dones que hi prenen part . A bon segur curiositats de la vida.