MAJESTÀTICA FRANCESCA POZA AL MUSEU MONJO

 

El Museu Monjo de Vilassar de Mar que en les darreres temporades està assolint un nivell de qualitat altament engrescador, va inaugurar el passat diumenge l’exposició  “Soc vertical, però preferiria ser horitzontal” de l’artista Francesca Poza, fent pública la que per a mi és la millor exposició realitzada al Maresme en aquest any 2025.

Francesca Poza és una artista mataronina que sols ha exposat una vegada a la ciutat que la va veure néixer  i que malgrat ser actualment una reconeguda artista, com queda palès en els seus èxits a ARCO i a les més diverses fires internacionals, de la mà de prestigioses i internacionals galeries , mai ha rebut la invitació / petició de que exposés a la seva ciutat nadiua. L’any passat va acceptar generosament la petició d’exposar al Museu del Càntir , on realitzà una memorable explosió i ara s’acosta a Vilassar e Mar on presenta una mostra al museu Monjo que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Poza en aquesta ocasió aposta per dues cares del seu fer, una presentant treballs dels darrers anys i l’altre presentant la seva realitat actual conformant així una mostra excelsa en la que l’espectador no sols queda subjugat i absort davant la qualitat i la bellesa del presentat ans queda absolutament subjugat per la tela d’aranya que creen les seves obres, amb el paper com a matèria esencial i primigenia, i en la que un , de manera ineludible hi queda atrapat , intentant copsar el llenguatge crípticament personal que empra l’autora.

El joc emocional que provoca la sensibilitat extrema de les peces  de l’exposició provoquen “la poètica del silenci i de la reflexió”  com titula en el catàleg de la mostra Ramon Casalé , comissari de l’exposició. Un silenci religiós i una reflexió quasi conventual, diria jo, en la que l’espectador volgudament es sotmet per compondre i gaudir, intentant copsar el munt  de vibracions sensibles i quasi musicals que Francesca Poza ens ofereix en cada peça present en la mostra.

Quan Francesca Poza va exposar al Museu del Càntir dèiem . “Passejar-se per la sala és fer-ho per una nebulosa que ens va enviant imputs en el seductor passeig en que esdevé la visita de la mostra. Allà les obres ens criden per que copsem el seu interior, ens perdem en el mateix i en sortir d’elles , sapiguem sentir-nos feliços per el trajecte que ens ha pogut permetre esbrinar una mica l’interior de l’autora i ens ha sadollat l’ànima amb la seva plàstica sensibilitat”.

Unes paraules que ara ens plau repetir però amb un accent més gran encara ja que en la diversitat de treballs i intencions que com una amanuense posa en el domini absolut de la tècnica, Francesca Poza conjuga màgica i quasi miraculosament a l’abast de l’espectador els sons més propis i personals de la seva ànima d’artista que esclata majestuosa en una exposició per recordar i que cap bon afeccionat s’hauria de perdre.

Moltíssimes felicitats.

Mostra d’obligadíssima visita i gaudi.

 

"Soc vertical, però preferiria ser horitzontal". Francesca Poza

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 14 de desembre del 2025 al ’1 de març del 2026

 

COL·LECTIVA 15 X15. ASSOCIACIÓ SANT LLUC

 

Un any més en arribar aquestes dates, l’Associació Sant Lluc realitza la mostra "15 x15" , mostra col·lectiva oberta als seus associats i a tot aquell afeccionat o professional que hi vulgui prendre part.

Com ja saben abastament els lectors, es tracta de la realització d’una peça de mides de 15 cm per cantó que pot ser adquirida en la immediatesa de la visita i aprofitar així per fer un regal artístic ben personalitzat.

En aquesta edició hi prenen part més d’un centenar de participants  amb un resultat general, tant en el qualitatiu com en l’expositiu prou brillant, superant el nivell de les darreres edicions. Com ja hem dit en altres anys, no deixa de ser aquesta,  una exposició curiosa, ja que en la detinguda mirada, al costat d’obres de les que fàcil és endevinar  el seu autor, n’ hi ha d’altres que és molt difícil ja que els autors, especialment els no prou coneguts, intenten amb apostes agosarades, encara que no sempre reeixides, sorprendre a l’espectador per destacar en el maremàgnum de propostes presents en l’exposició.

Exposició de molt recomanable visita, tant per la varietat estilística presentada, com per el nom dels artistes que hi prenen part i molt especialment per la possibilitat d’adquirir a un preu assequible una petita obra, cosa que si fem cada any ens permetrà assolir una petita col·lecció ben pròpia i estimada.

 

Col·lectiva 15 x15. “Mercat d'Art”

Associació Sant lluc per l’Art

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 12 de desembre de 2025 a l’11 de gener de 2026

LA MORT DE L’ART EXPOSITIU A MATARÓ

Estem quasi a cap de setmana i el cert és que des de mitjans de novembre , sols han merescut comentari crític, dues exposicions: la de Núria Guinovart a Argentona i la de Josep Madaula a La Múndia. Un fet de tanta escassesa que demostra palpablement l’estat de deteriorament absolut en que es troba l’art mataroní en l’expositiu, i al que no dona ajut la col·lectiva de salvament de La Destil·leria , un epai que sembla ja definitivament perdut com espai expositiu.

Ara fa 50 anys, l’obertura de la Galeria Tertre  al carrer dels Alamos , iniciava l’explosió  expositiva i en conseqüència artística a Mataró. En un parell d’anys la ciutat es convertia en un batibull d’exposicions que va arribar a permetre que el diàri “Mataró”, atorgués una plana cada setmana a la crítica d’art, amb la sempre enyorada “Página de Arte” i que arribés tenir un premis d’art, que atorgava la crítica local, els premis PIC

A Mataró hi varen arribar a existir els següents Espais expositius, entre els anys 1975 i 1980: Tertre, L’Abast ( amb dos espais) Galeria Fuset, Studium 48, Anticus, Caixa Laietana, Museu Municipal, Foment Mataroní, Casal, L’hort del rector ( Sta Maria ), Banc Mercantil de Manresa, Caixa Catalunya, Banc de Bilbao, Ràdio Nyala, V&A, Club Nàutic, C. Atlètic Laietània . Espero no haver-me’n deixat cap.

Amb tot aquest batibull d’espais la ciutat assolí un nivell expositiu altament interessant ja que conformà un brou de cultiu ben especial. Per un costat hi havia la pintura tradicional, amb professionals i un bon nombre d’artistes locals, al costat els quals apareixien un ventall d’artistes afeccionats i l joves locals i forans de tota mena, que practicaven un espai divers,  generós en estil, tendències i resultats . I per acabar els pocs espais professionalitzats oferien unes exposicions variades però de cert nivell, en la varietat de tendències del moment.

Això és el que em bullia pel cap a l’hora de decidir-me per escriure-ho. Els anys 50 i poc , Mataró ja va ser la segona ciutat expositiva del país , ja que en el seu Museu hi varen debutar expositivament, o va ser lloc d’una de les seves primeres exposicions, noms tan importants com Hernàndez Pijuan, Tàpies, Cuixart, Tharrats i tota la sèrie de gran artistes del país, - recordem els orígens artístics mataronins de Villèlia,  mentre que a la Biblioteca Popular  eren Lloveras, tot el grup de la Punyalada i del Passeig de Gràcia, els que presentaven la pintura més tradicional però alhora avançada.

Vint-i-cinc anys més tard es repetia  la història amb  Tertre i  la Caixa Laietana, on podíem gaudir d’artistes més novedosos a Tertre, mentre que a la Laietana apareixien les patums de Miró, Subirachs, Hernández PIjuan , Equipo Crònica i altres.

No succeí el mateix al començar el segle, i molt menys ara mateix en la que Mataró és un desert expositiu total, i no sols parlo d’artistes mataronins, ans no hi ha cap professional de mitjana alçada que vulgui presentar el seu art a la ciutat, mentre en canvi si accepta fer-ho a Llavaneres , Argentona o el museu Monjo de Vilassar.

Una vegada desaparegut el comerç artístic local, no hi ha ningú de l’oficialitat que faci una petjada. Amb un consistori amb la regidora més inútil que ha tingut cultura en democràcia, amb una directora del Museu que ni sap ni coneix la ciutat i el seu mon artístic, amb una Fundació Iluro amb una responsable que la supera en desconeixement del que hi ha  en l’àmbit artístic local, i amb poc desig de presentar una expo com la que l’espai mereix. Amb aquests vímets el millor és fotre el camp , tant per els artistes com per els visitants.

Per això avui és obligat el consell. Aquest diumenge inaugura el Museu Monjo una gran i important exposició de la mataronina Francesca Poza, una autora amb èxit europeu amb les seves obres amb paper i que la temporada passada vaig tenir el gran plaer de que exposés al Museu del Càntir d’Argentona. Per a quan a algun responsable dels que parlàvem en el paràgraf anterior se li ocorrerà demanar-li per que exposi a Mataró, la seva ciutat natal i en la que no ha fet mai una exposició important?.

Però mentre no hi ha art, la gent perd el cul ,- ja ho veuen en l’anunci, a tota plana de La Vanguardia i en color- més de 50000 visitants per veure l’infumable muntatge visual “Leonardo vs Michelangelo”. Certament l’Art està morint-se a gran velocitat i sols quedem quatre primmirats que seguim cercant-lo per tots els camins possibles.

Quina llàstima.

 

JOSEP MADAULA . LA MÚNDIA

 

La Múndia és un espai d’art que en l’any que porta obert ens ha acostumat a sorprendre amb les seves propostes artístiques  que sempre son creatives i que en certa manera ocupen un segment que difícilment ocuparà un espai  d’art tradicional, però en el que per la qualitat de l’exposat supera habitualment moltes de les exposicions que es poden veure en els espais expositius de la comarca.

Avui per exemple ocupen les seves parets les pintures i gravats de Josep Madaula. L’autor que ha estat professor de dibuix a l’Escola Massana i com ell mateix confessa, la possibilitat de poder compaginar la pràctica de la pintura amb la docència li ha donat temps i estabilitat per treballar lliurement la recerca artística.

Una recerca artística que ara presenta d’una manera nua i vital a La Múndia, amb un seguit de pintures, dibuixos i gravats que mostren la seva habilitat de mestre en la realització, alhora que també la diàspora de la seva creació en quant a temes es refereix, que un , visitant fora de la inauguració, no ha sabut entendre si és real o circumstancial.

Sigui com sigui, el cert és que passejar-se davant l’obra de Madaula és fer-ho davant un hàbil creador d’ambients, capaç de copsar l’atenció de l’espectador que es submergeix en l’abducció  que  pressuposo intencionadament provoca amb les seves obres, que van  des de la potentíssima obra humanista dels avis estirats al llit, passant pels paisatges amb una bassa  o una piscina com a protagonistes, realitzats amb mà de mestre, en un concepte personal d’un paisatgisme íntim que alhora és camperol i urbà.

Al seu costat apareixen un parell de peces en un paisatgisme peculiar de caire oníric , realitzats amb rara perfecció tant en els concepte estructural com en el cromàtic. Peces que mostren la seva vàlua al costat d’un parell del seu mateix aire, però més peites  en mides i ideari. Obres que fan contrapunt a un interior despullat i alhora bigarrat en el seu sostre, i molt espacialment a la sèrie de 3 gravats en els que conjuga la seva obra , perfectament realitzada, amb una acuradíssima poètica que l’enalteix i la honora.

Així vesteix Madaula la seva primera exposició a Mataró  en la que la màgia que sap envoltar a les seves creacions, genera un ambient personal en el que  com bon professor, exerceix classe magistral de presentació en la que la valoració global supera en molt, el desgavell temàtic , més proper a les exposicions de fa cinquanta anys que no pas a les actuals.

Una exposició per visitar-la detingudament i fruir-la amb intensitat, en la que es recupera el to de la pintura treballada de manera acurada en la intenció d’obtenir-ne un excel·lent resultat, tant en l’aspecte tècnic i formal, com en el conceptual, de l’obra presentada.

Aconsellem la seva visita.

Jaume Madaula

La Múndia. Muralla de la Presó  11 b. Mataró

del 21 de Novembre al 12 de desembre