A Argentona durant els mesos de juliol i agost i degut a la potència del càntir i la ceràmica, amb la fira Argillà i la festa del Càntir, la ceràmica assoleix primacia expositiva amb les exposicions a la casa Gòtica i al Museu del Càntir . Enguany es repeteix la situació amb dues excepcionals exposicions “Naturareza” d’Alberto Bustos (Museu del Càntir) i “Ararat” de Marc Iturri (Casa Gòtica), dues visions plàstiques que essent quasi antagòniques son alhora complementaries i que mostren l’altíssima qualitat d’ambdós autors.
Visionar i analitzar aquestes exposicions em retornen a un
dilema que sempre m’ha causat grans problemes amb els ceramistes .Per a mi, i
per a molts, la tècnica és sempre mitjà, mai finalitat. L’artista té uns
objectius comunicatius amb la seva obra
i empra en cada cas la tècnica que més s’adiu per aconseguir-la. I
encara que aquesta variï l’artista seguirà essent creatiu de la branca que ha
triat. Un cuiner encara que la seva especialitat siguin el arrossos no serà un “arrossaire”
, seguirà essent un cuiner. Un escultor serà definit com a tal sigui quin sigui
el material que empri, que sols servirà com qualificatiu mai com nominatiu. .
No crec que ningú parli del ferrer Chillida, el picapedrer Cusachs o el
marbrista Miquel Àngel
La ceràmica té una definició que s’integra més en les arts
aplicades i decoratives, més a la “poterie”, que no pas a altres variacions.
Uns camps en els que es pot assolir una perfecció tècnica espectacular i un
nivell artístic fora mides, com en els cassos de Llorens Artigas, Cumella i tants
d’altres, entre d’ells els grans terrissaires populars i veritables ceramistes
en l’essència més pura.
Però per a mi , com en els casos de que avui ens ocupen, i
en molts d’altres, quan la comunicació va per altre camins del volum, i amb
altres intencions, em nego rotundament a qualificar-los com a ceramistes i si a nomenar-los com escultors,
ja que el que realitzen son pura i clarament “escultures” això sí, mentre
altres empren el ferro, la pedra, la fusta , el marbre o qualsevol altre material,
ells usen la ceràmica amb les avantatges i desavantatges que aquest
material atresora. Una mirada , aquesta
que defenso, que desagrada al màxim al gremi de ceramistes, que segueixen
entestats en capdisminuir la valoració de la seva tècnica en un dogmatisme que
mai he pogut entendre.
Personalitzant després d’aquesta ,per a mi, obligada prèvia,
passem a comentar en individual aquetes dues més que excel·lents exposicions.
Alberto Bustos presenta al Museu del Càntir “naturareza” una exposició en al que segons explica el
propi autor en el catàleg “es submergeix en la psique vegetal per descobrir els
sentiments turmentats per la degradació del Medi natural que els humans
provoquem de manera habitual, fruit de la nostra pròpia degradació com a espècie”.
Ho fa mitjançant una plàstica poètica, tant en la vessant
més sensible com en la més dura, que a mi em retrotrau a imatges del sempre
màgic fotògraf Chema Madoz. Aprofitant-se de la seva gran capacitat tècnica i
de la ductilitat dels materials ceràmics, Bustos genera unes escultures
ceràmiques que produeixen a més d’un gran gaudi estètic i simbòlic, una reflexió
intensa de la problemàtica natural , tal
i com és la pretensió de l’autor.
Amb uns intencionats trompe l’oeil constants, Bustos va desgranant
la seva melodia poètica i crítica obligant a l’espectador a enganxar-se a les seves reflexions alhora de
que gaudeix d’una realitat formal d’alta qualitat i bellesa. El joc de formes i
conceptes, amb l’afegitó d’una sensible paleta cromàtica conjuga una veritable
simfonia de sensibilitats i art. Tot en una magistral lliçó d’equilibri
continuat de fons i forma que demostra
el nivell d’aquets gran escultor, per a mi, i ceramista per a ell, que és Alberto Bustos.
A l’altre costat de la plaça de l’església, a la casa
Gòtica, exposa les seves peces Marc Iturri. Ho fa sota el títol d’Ararat. Que com
hom sap és una muntanya turca, encara que segueix essent la muntanya sagrada dels
armenis, que segons el Gènsi va ser el
lloc on es va aturar l’Arca de Noé després del diluvi universal. A més és una
muntanya volcànica coberta de neus perpetues.
Una mica jugant amb tots aquets elements , reals i
metafòrics, Iturri desenvolupa una exposició plena de peces magmàtiques,
configurant un territori plàstic dur i aspre
en el que es van dipositant els treballs, d’una manera agresta i contundent.
Iturri ens presenta
la seva vessant més ceràmica amb alguns plafons i peces de formes més tradicionals,
en el que és fàcil fer comparança ceràmica amb el negre sobre negre del
mataroní Perecoll. Peces de gran bellesa
però que queden sotmeses a la potència plàstica de les escultures fetes amb
gres refractari, porcellana i esmalts , en les que la textura , densa i irregular,
amb el contrast de l’apunt blanc porcellànic com a punt d’equilibri produeixen una impressió visual i sensitiva d’alta
graduació.
Argentona acull així dues grans exposicions, d’un altíssim
nivell creatiu i sensible que qualsevol afeccionat a l’art no s’ha de perdre de
cap de les maneres .
Felicitats als autors i als programadors.
