MAJESTÀTICA FRANCESCA POZA AL MUSEU MONJO

 

El Museu Monjo de Vilassar de Mar que en les darreres temporades està assolint un nivell de qualitat altament engrescador, va inaugurar el passat diumenge l’exposició  “Soc vertical, però preferiria ser horitzontal” de l’artista Francesca Poza, fent pública la que per a mi és la millor exposició realitzada al Maresme en aquest any 2025.

Francesca Poza és una artista mataronina que sols ha exposat una vegada a la ciutat que la va veure néixer  i que malgrat ser actualment una reconeguda artista, com queda palès en els seus èxits a ARCO i a les més diverses fires internacionals, de la mà de prestigioses i internacionals galeries , mai ha rebut la invitació / petició de que exposés a la seva ciutat nadiua. L’any passat va acceptar generosament la petició d’exposar al Museu del Càntir , on realitzà una memorable explosió i ara s’acosta a Vilassar e Mar on presenta una mostra al museu Monjo que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Poza en aquesta ocasió aposta per dues cares del seu fer, una presentant treballs dels darrers anys i l’altre presentant la seva realitat actual conformant així una mostra excelsa en la que l’espectador no sols queda subjugat i absort davant la qualitat i la bellesa del presentat ans queda absolutament subjugat per la tela d’aranya que creen les seves obres, amb el paper com a matèria esencial i primigenia, i en la que un , de manera ineludible hi queda atrapat , intentant copsar el llenguatge crípticament personal que empra l’autora.

El joc emocional que provoca la sensibilitat extrema de les peces  de l’exposició provoquen “la poètica del silenci i de la reflexió”  com titula en el catàleg de la mostra Ramon Casalé , comissari de l’exposició. Un silenci religiós i una reflexió quasi conventual, diria jo, en la que l’espectador volgudament es sotmet per compondre i gaudir, intentant copsar el munt  de vibracions sensibles i quasi musicals que Francesca Poza ens ofereix en cada peça present en la mostra.

Quan Francesca Poza va exposar al Museu del Càntir dèiem . “Passejar-se per la sala és fer-ho per una nebulosa que ens va enviant imputs en el seductor passeig en que esdevé la visita de la mostra. Allà les obres ens criden per que copsem el seu interior, ens perdem en el mateix i en sortir d’elles , sapiguem sentir-nos feliços per el trajecte que ens ha pogut permetre esbrinar una mica l’interior de l’autora i ens ha sadollat l’ànima amb la seva plàstica sensibilitat”.

Unes paraules que ara ens plau repetir però amb un accent més gran encara ja que en la diversitat de treballs i intencions que com una amanuense posa en el domini absolut de la tècnica, Francesca Poza conjuga màgica i quasi miraculosament a l’abast de l’espectador els sons més propis i personals de la seva ànima d’artista que esclata majestuosa en una exposició per recordar i que cap bon afeccionat s’hauria de perdre.

Moltíssimes felicitats.

Mostra d’obligadíssima visita i gaudi.

 

"Soc vertical, però preferiria ser horitzontal". Francesca Poza

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 14 de desembre del 2025 al ’1 de març del 2026

 

COL·LECTIVA 15 X15. ASSOCIACIÓ SANT LLUC

 

Un any més en arribar aquestes dates, l’Associació Sant Lluc realitza la mostra "15 x15" , mostra col·lectiva oberta als seus associats i a tot aquell afeccionat o professional que hi vulgui prendre part.

Com ja saben abastament els lectors, es tracta de la realització d’una peça de mides de 15 cm per cantó que pot ser adquirida en la immediatesa de la visita i aprofitar així per fer un regal artístic ben personalitzat.

En aquesta edició hi prenen part més d’un centenar de participants  amb un resultat general, tant en el qualitatiu com en l’expositiu prou brillant, superant el nivell de les darreres edicions. Com ja hem dit en altres anys, no deixa de ser aquesta,  una exposició curiosa, ja que en la detinguda mirada, al costat d’obres de les que fàcil és endevinar  el seu autor, n’ hi ha d’altres que és molt difícil ja que els autors, especialment els no prou coneguts, intenten amb apostes agosarades, encara que no sempre reeixides, sorprendre a l’espectador per destacar en el maremàgnum de propostes presents en l’exposició.

Exposició de molt recomanable visita, tant per la varietat estilística presentada, com per el nom dels artistes que hi prenen part i molt especialment per la possibilitat d’adquirir a un preu assequible una petita obra, cosa que si fem cada any ens permetrà assolir una petita col·lecció ben pròpia i estimada.

 

Col·lectiva 15 x15. “Mercat d'Art”

Associació Sant lluc per l’Art

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 12 de desembre de 2025 a l’11 de gener de 2026

LA MORT DE L’ART EXPOSITIU A MATARÓ

Estem quasi a cap de setmana i el cert és que des de mitjans de novembre , sols han merescut comentari crític, dues exposicions: la de Núria Guinovart a Argentona i la de Josep Madaula a La Múndia. Un fet de tanta escassesa que demostra palpablement l’estat de deteriorament absolut en que es troba l’art mataroní en l’expositiu, i al que no dona ajut la col·lectiva de salvament de La Destil·leria , un epai que sembla ja definitivament perdut com espai expositiu.

Ara fa 50 anys, l’obertura de la Galeria Tertre  al carrer dels Alamos , iniciava l’explosió  expositiva i en conseqüència artística a Mataró. En un parell d’anys la ciutat es convertia en un batibull d’exposicions que va arribar a permetre que el diàri “Mataró”, atorgués una plana cada setmana a la crítica d’art, amb la sempre enyorada “Página de Arte” i que arribés tenir un premis d’art, que atorgava la crítica local, els premis PIC

A Mataró hi varen arribar a existir els següents Espais expositius, entre els anys 1975 i 1980: Tertre, L’Abast ( amb dos espais) Galeria Fuset, Studium 48, Anticus, Caixa Laietana, Museu Municipal, Foment Mataroní, Casal, L’hort del rector ( Sta Maria ), Banc Mercantil de Manresa, Caixa Catalunya, Banc de Bilbao, Ràdio Nyala, V&A, Club Nàutic, C. Atlètic Laietània . Espero no haver-me’n deixat cap.

Amb tot aquest batibull d’espais la ciutat assolí un nivell expositiu altament interessant ja que conformà un brou de cultiu ben especial. Per un costat hi havia la pintura tradicional, amb professionals i un bon nombre d’artistes locals, al costat els quals apareixien un ventall d’artistes afeccionats i l joves locals i forans de tota mena, que practicaven un espai divers,  generós en estil, tendències i resultats . I per acabar els pocs espais professionalitzats oferien unes exposicions variades però de cert nivell, en la varietat de tendències del moment.

Això és el que em bullia pel cap a l’hora de decidir-me per escriure-ho. Els anys 50 i poc , Mataró ja va ser la segona ciutat expositiva del país , ja que en el seu Museu hi varen debutar expositivament, o va ser lloc d’una de les seves primeres exposicions, noms tan importants com Hernàndez Pijuan, Tàpies, Cuixart, Tharrats i tota la sèrie de gran artistes del país, - recordem els orígens artístics mataronins de Villèlia,  mentre que a la Biblioteca Popular  eren Lloveras, tot el grup de la Punyalada i del Passeig de Gràcia, els que presentaven la pintura més tradicional però alhora avançada.

Vint-i-cinc anys més tard es repetia  la història amb  Tertre i  la Caixa Laietana, on podíem gaudir d’artistes més novedosos a Tertre, mentre que a la Laietana apareixien les patums de Miró, Subirachs, Hernández PIjuan , Equipo Crònica i altres.

No succeí el mateix al començar el segle, i molt menys ara mateix en la que Mataró és un desert expositiu total, i no sols parlo d’artistes mataronins, ans no hi ha cap professional de mitjana alçada que vulgui presentar el seu art a la ciutat, mentre en canvi si accepta fer-ho a Llavaneres , Argentona o el museu Monjo de Vilassar.

Una vegada desaparegut el comerç artístic local, no hi ha ningú de l’oficialitat que faci una petjada. Amb un consistori amb la regidora més inútil que ha tingut cultura en democràcia, amb una directora del Museu que ni sap ni coneix la ciutat i el seu mon artístic, amb una Fundació Iluro amb una responsable que la supera en desconeixement del que hi ha  en l’àmbit artístic local, i amb poc desig de presentar una expo com la que l’espai mereix. Amb aquests vímets el millor és fotre el camp , tant per els artistes com per els visitants.

Per això avui és obligat el consell. Aquest diumenge inaugura el Museu Monjo una gran i important exposició de la mataronina Francesca Poza, una autora amb èxit europeu amb les seves obres amb paper i que la temporada passada vaig tenir el gran plaer de que exposés al Museu del Càntir d’Argentona. Per a quan a algun responsable dels que parlàvem en el paràgraf anterior se li ocorrerà demanar-li per que exposi a Mataró, la seva ciutat natal i en la que no ha fet mai una exposició important?.

Però mentre no hi ha art, la gent perd el cul ,- ja ho veuen en l’anunci, a tota plana de La Vanguardia i en color- més de 50000 visitants per veure l’infumable muntatge visual “Leonardo vs Michelangelo”. Certament l’Art està morint-se a gran velocitat i sols quedem quatre primmirats que seguim cercant-lo per tots els camins possibles.

Quina llàstima.

 

JOSEP MADAULA . LA MÚNDIA

 

La Múndia és un espai d’art que en l’any que porta obert ens ha acostumat a sorprendre amb les seves propostes artístiques  que sempre son creatives i que en certa manera ocupen un segment que difícilment ocuparà un espai  d’art tradicional, però en el que per la qualitat de l’exposat supera habitualment moltes de les exposicions que es poden veure en els espais expositius de la comarca.

Avui per exemple ocupen les seves parets les pintures i gravats de Josep Madaula. L’autor que ha estat professor de dibuix a l’Escola Massana i com ell mateix confessa, la possibilitat de poder compaginar la pràctica de la pintura amb la docència li ha donat temps i estabilitat per treballar lliurement la recerca artística.

Una recerca artística que ara presenta d’una manera nua i vital a La Múndia, amb un seguit de pintures, dibuixos i gravats que mostren la seva habilitat de mestre en la realització, alhora que també la diàspora de la seva creació en quant a temes es refereix, que un , visitant fora de la inauguració, no ha sabut entendre si és real o circumstancial.

Sigui com sigui, el cert és que passejar-se davant l’obra de Madaula és fer-ho davant un hàbil creador d’ambients, capaç de copsar l’atenció de l’espectador que es submergeix en l’abducció  que  pressuposo intencionadament provoca amb les seves obres, que van  des de la potentíssima obra humanista dels avis estirats al llit, passant pels paisatges amb una bassa  o una piscina com a protagonistes, realitzats amb mà de mestre, en un concepte personal d’un paisatgisme íntim que alhora és camperol i urbà.

Al seu costat apareixen un parell de peces en un paisatgisme peculiar de caire oníric , realitzats amb rara perfecció tant en els concepte estructural com en el cromàtic. Peces que mostren la seva vàlua al costat d’un parell del seu mateix aire, però més peites  en mides i ideari. Obres que fan contrapunt a un interior despullat i alhora bigarrat en el seu sostre, i molt espacialment a la sèrie de 3 gravats en els que conjuga la seva obra , perfectament realitzada, amb una acuradíssima poètica que l’enalteix i la honora.

Així vesteix Madaula la seva primera exposició a Mataró  en la que la màgia que sap envoltar a les seves creacions, genera un ambient personal en el que  com bon professor, exerceix classe magistral de presentació en la que la valoració global supera en molt, el desgavell temàtic , més proper a les exposicions de fa cinquanta anys que no pas a les actuals.

Una exposició per visitar-la detingudament i fruir-la amb intensitat, en la que es recupera el to de la pintura treballada de manera acurada en la intenció d’obtenir-ne un excel·lent resultat, tant en l’aspecte tècnic i formal, com en el conceptual, de l’obra presentada.

Aconsellem la seva visita.

Jaume Madaula

La Múndia. Muralla de la Presó  11 b. Mataró

del 21 de Novembre al 12 de desembre

 

 

EN RECORD I HOMENATGE A JOAN ROSELL

 

Els Amics de l'Art del Maresme m’han demanat unes paraules en record i homenatge a Joan Rosell, que ens ha deixat fa uns mesos, i un òbviament no s’hi pot negar per que , malgrat el poc coneixement personal que tenia amb ell, les vegades que hi vaig parlar i conversar, em demostrà que la seva saviesa com artista era equiparable a la personal.

El darrer contacte que vaig tenir amb ell, va ser en la inauguració de l'exposició “Fer col·lecció” que es celebrava a ca l'Arenas. Ell constava com signant d'una de les obres que havien estat donades a la ciutat, però no estava exposada. Quan m'ho va dir el vaig animar, dient que l'important era que una obra seva estava en el fons del Museu i que si no havia estat exposada en aquell moment, segurament ho estaria en un altre i que allò havia de ser un element positiu per a ell. Em va donar la raó i em va dir que així li serviria d’estímul per seguir treballant. Ens vàrem acomiadar i no vaig tenir ocasió de tornar-lo a veure.

Però en tinc un record molt fort i positiu que potser ve de quan li vaig proposar exposar al Cap Gròs. Corria l'any 2018 i allà ens va sorprendre a tots amb una aposta visualment majestuosa com ho era sense dubte el gran mural  a l’estil patchwork amb el que va omplir mitjançant una setantena de treballs tota la gran paret lateral de l'espai , i ho va fer amb un mural contrastat, equilibrat , absolutament viu i cridaner que obliga a fixar la mirada i a analitzar els mil detalls que  s’acumulaven en el mateix , en un joc entre la seducció i l’abducció que funcionava més enllà del propi espai físic de la sala, motivant l'atenció de l'espectador que transitava per el carrer de Sant Benet.

Amb ell, en Joan Rosell se'ns mostrava com, a un artista d’arrel figurativa, camp que havia conreat de sempre , l’hi havia entrat una droga dura , sense remei possible, com ho era el gravat en el que  va anar evolucionant d'una manera ràpida i constant en l’eliminació de l’anècdota per cercar  amb tota intensitat l’essència més pura d’allò que volia expressar, fins assolir una abstracció d’arrel expressionista.

Una recerca dura i emotiva  en la que la depuració, posant l'accent especialment en el gest , el ritme i el moviment , amb el contrapunt acurat del color, va convertir el seu treball en quelcom especial i personal.

Era l'estiu del 2020 quan Joan Rosell presentava una esplendorosa exposició al Col·legi d’Aparelladors mataroní. En ella, un deia en la seva crítica que Rosell ens demostrava que definitivament havia trobat el seu camí pictòric. I dic camí pictòric i no artístic, ja que malgrat no emprar la pintura in stricto sensu, la seva obra calcografica era una obra absolutament pictòrica regida per el color, el gest, el ritme i la textura com si d'un quadre estàndard es tractés.

Equilibrat en les obres de format més petit i simfònic, en la composició d’etèries composicions de contradictoris i complementaris, Rosell feia una picada d'ullet permanent a l’espectador per que es submergís en la seva aposta estètica i sensitiva, més agosarada del que semblava en aparença.

I aquí estava la juguesca de l'autor. Mostrar-se com era, sense amagar la seva agosarada aposta, però entenent alhora a l'espectador que cercava un camí més plaent, més atractiu visualment. i en aquesta lluita personal que començà fa ja forces anys havia assolit un prestigi i un respecte absolut  de tots aquells que d’una o altre manera conformem el planeta de l’Art.

Avui, en l’hora d’aquest públic adeu, el recordo en la fira de l’Art al carrer de Mataró, un espai molt poc aprofitat per els artistes locals i comarcals que el donen de menys. En ell, tot xerrant em va dir que ell sabia que tota obra que venia allà era més estimada que a bon segur , moltes de les que podia vendre en una exposició. Era així , per que allà es produïa l’estranya connexió entre un desconegut  i la seva obra , és a dir , la seva expressió personal. I això per a ell tenia molta importància.

Avui, voldria que aquesta connexió que existeix agafés la màxima alçada i li arribés allà on es trobi, per dir-li que l’enyorem a ell, i al seu art, aquell que ens transportava al seu interior i que ens feia avinent amb les seves obres.

Joan, allà on estiguis,  rep l’aplaudiment interior de tots aquells que sentim que l’art ens uneix més enllà de les nostres fronteres personals.

Gràcies per tot i principalment per el teu ser i el teu fer.

Aquest és l'escrit que es va llegir ahir en la inauguració en l'homentage que es realitzà a Joan Rosell en la inauguració de l'exposició que realitza l'Associació per l'Art del Maresme a Arenys de Munt. 

Moltes  gràcies per pensar en mi.

 

MUSEUS D’ART.- CAP V . CENTRE BOTÍN. SANTANDER.

Seguint la nostra ruta pel Nord d’Espanya bo és acostar-se a Santander , capital de Cantabria i lloc magnífic per la varietat dels seus entorns.

A la mateixa capital i just en el seu centre marítim ens trobem amb  el Centre Botin, centre d’art depenent de la Fundació Botin, amb l’objectiu d’estimular  el desenvolupament econòmic, social i cultural de la societat.

Es troba en un edifici  dissenyat per l’arquitecte  i premi Pritzker, Renzo Piano . Situat en un lloc privilegiat de la badia de Santander, amb una intervenció urbana més ample, l’arquitecte va aconseguir amb  ell integrar el centre de la ciutat i els jardins de Pereda que l’envolten amb la badia .

L’edifici es troba en voladís sobre el mar, ja que no toca terra i es troba suspès amb pilars i columnes per damunt del cim dels arbres, fent de topall del mar. Aquesta elevació li permet el pas de la llum i possibilita les vistes de la badia en una complerta integració amb l’entorn natural.

L’edifici, bell i espectacular, està situat per allà on hi havia vials per els vehicles que ara passen per sota terra, oferint una mirada subjugant de la superfície del passeig. Un entorn al que ajuda la instal·lació de Cristina Iglesias amb una sèrie de cinc baix relleus  realitzats en pedra gris, que mostren motius orgànics tallats en ferro fos, simulant, segons la mateixa artista, les algues que podrien existiren un possible jardí submarí. Molt en l’estil de peces semblants que ara mateix presenta la mateixa autora a la seva expo de La Pedrera.

L’edifici, absolutament espectacular, alhora que integrat plenament en l’àmbit de la badia en la que es troba, s’organitza en dos volums units per una estructura d’espais i passarel·les . El del cantó oest està dedicat a les sales d’exposicions, amb nombre de dos, que ocupen 2500 m2 en total , acompanyades d’espais de restauració i comercials. L’ala est es dedica a activitats educatives i amb una gran terrassa amb. vistes a la badia, i una plaça coberta en la planta baixa de 950 m2.

Els espais expositius son amples, clars i diàfans, especialment l’espai principal. Recordo la meva visita amb una espectacular exposició de Joan Miró escultor, amb un parell de centenars de peces, des de algunes peces petites que semblaven bibelots, fins a un bon grapat de peces de gran mida com els que podem veure  a la seu de la seva fundació barcelonina. Si a més pots col·locar algunes d’aquestes peces en la part frontal de modus que quedin com suspeses sobre el mar, el resultat és absolutament impressionant.

La Fundació Botin però no acaba d’establir un ritme ben determinat en la seva programació en la que simultanejant alhora exposicions de grans mestres com Miró, Picasso, Maruja Mallo, Millares, Cristina Iglesias o Calder, al costat de noms molt més desconeguts com Ellen Gallagher, Edgar Celine, Nuno da Luz, Shimabuku, Shilpa Gupta, Carsten Holler i altres que en general son desconeguts per l’afeccionat normal .

Malgrat aquesta teòrica dissonància, i dic teòrica ja que a vegades les obres d’aquests autors menys coneguts t’impressionen i et deixen petjada, sols per
admirar el magnífic edifici i passejar-te per ell amb les escales que s’estructuren sobre el mar, i veure’l com s’integra en el passeig i conforma un element que depassa l’espai terrestre per convertir-se en un voladís públic que t’asserena l’esperit, fan del tot recomanable la seva visita.

Si a més hi afegim la ciutat i comunitat en que es troba , plena d’espais naturals i monuments a visitar, queda ben clar que és un espai que cap bon afeccionat pot deixar de banda si visita el nord del nostre país.

LA MATÈRIA EMOCIONAL DE NÚRIA GUINOVART

 

Núria Guinovart exposa al Museu del Càntir d’Argentona, amb una exposició que és com una cloenda del seu cicle expositiu pel Maresme on en els darrers anys ha exposat a Aparelladors de Mataró on vàrem gaudir de la seva obra més antiga amb el ciment i les incisions com idioma plàstic, i abans al Museu Monjo on presentava una mini antològica del seu treball.

Aquells que no havíem vist les seves darreres presències públiques no esperàvem el salt cromàtic tan important que marca de manera intensa, i crec que definitòria, el seu nou tarannà plàstic. En ell, segueix amb el ciment com a base i fonament, però  les formes amb les que marcava ritmes i territori, deixen de ser amebes que circulaven per l’obra,  per esdevenir ara, protagonistes totals de la mateixa, establint un diàleg plenament viu creant , com diu la mateixa autora en l’escrit de presentació, un espai obert, un moment congelat on l’emoció pren forma i es mostra tal qual és.

Queda lluny l’actual treball de l’autora d’aquella mirada abrupta, més dura , més primitiva potser, però que impregnava d’una rara i sensible bellesa. Una obra sense concesions, molt pensada i brillantment executada.

Però l’autora és de les que ara entén que l’art ho és en quan no es fa per a un mateix, ans el contrari , que l’Art no és Art si no comunica amb l’espectador fent-lo co-partícip  dels neguits i /o alegries de qui el gesta. Amb aquesta creença crec que l’autora ha realitzat un tomb absolut en el seu aspecte visual de la creació. 

Mantenint ben cimentada , i mai tan ben emprada la paraula, la seva base estructural, Núria Guinovart descobreix ara el color que essent seleccionat   per que no causi trencadisses, - avui per exemple ja no apareix el color ataronjat-, estableix amb verds i blaus un contrast benvolent que agafa volada intensa en algunes peces, que estableixen així un crit esperançat de qui fuig de la monocromia i d’una certa tensió ambiental, que ara es fa més dolça i esperançada.

L’exposició d’avui al Museu del Càntir és molt més un cant esperançat de futur, que no pas una evolució d’un passat més gris, i per que no dir-ho, trist.  Agitada, i empenyent una nova paleta cromàtica, Núria Guinovart dulcifica l’exterior de les seves obres, encara que mantenint el crit suau del seu interior, i gesta un nou capítol del seu brillant caminar artístic i creatiu.

Un caminar en el que cada vegada agafa més protagonisme el volum, com ens demostra avui de nou, amb la presentació d’unes escultures volumètriques en les que a la forma hi suma uns cromatismes perfectament adients, alhora que elaborats en brillant simfonia. Un element a seguir ja que estableix un punt de contacte altament valorable.

Ara tan sols resta esperar el futur per veure quin és el camí pres. Sigui el que sigui, seguirà essent el d’una artista enormement sincera que plasma, mitjançant la seva subtil abstracció,  les petjades del seu interior . i ho fa amb sinceritat i qualitat artística, elements avui per avui, molt valorables.

Una exposició doncs, aquesta de Núria Guinovart al Museu del Càntir, molt recomanable per a tothom i molt especialment per aquells a qui l’abstracció els neguiteja. Estic convençut que després de veure-la seran uns més rendits a la causa.

 

Núria Guinovart. “Entre la matèria i l’emoció, res no és pla”.

Museu del Càntir. Argentona

Del 14 de Novembre a l,11 de gener de 2026