ART A LLAVANERES

Sant Andreu de Llavaneres ocupa un lloc capdavanter de l’art en la comarca del Maresme. Amb un Museu  tant desconegut com important, en el que s’hi apleguen obres d’art dels més importants artistes del Maresme, al costat de molts d’altres i en el que cada any s’ofereix una temporada complerta de bones exposicions, ara sembla afegir-s’hi la sala del Casal de Llavaneres, espai amb ample història que sembla vol de nou agafar volada  encara que sigui amb un ritme més modest. Ara mateix, en ells hi coincideixen dues exposicions que mostren els seus respectius tarannàs.

Al Museu de Llavaneres es presenta la mostra que aplega als tres guardonats en el VII Concurs de Pintura i Escultura del Museu Arxiu de Llavaneres que es fallà l’any passat i del que un en va ser , com en anteriors ocasions , jurat del mateix. Ara es retroben, de forma ampliada , els tres guardonats confegint un exposició dispersa per la diferència estilística però amb la suficient qualitat com per merèixer la visita.

Catherine Lorton, que ne va ser la guanyadora, ens ofereix un petit mostrari del nou pas que ha realitzat en la seva carrera artística. Partint de les “Cartografies del caos” que presentara  en la mateixa sala fa cinc anys i de la seva evolució que vàrem tenir ocasió de gaudir al Museu del Càntir en fa quatre, i fa tan sols un parell a La Destil·leria, ara Lorton ens sorprèn a tots amb una interesantíssima variació evolutiva  en la que manté l’arrel ideològica però amb un salt plàstic al buit molt important.

Un salt que generant una evolució formal dels seus pictogrames, agafa força i empenta amb l’aparició cromàtica, un element que semblava haver anat deixant de costat i que agafa ara un inusitat i encertat protagonisme que dona més vida encara a les seves reflexions.

Una Catherine Lorton esclatant amb força i potència artística que ens dona una positivíssima notícia del seu fer encetant un nou camí , fresc i potent, que trencarà el clos en l que estava immersa. Magnífica presència la seva en aquesta exposició.

Glòria Badosa segueix evolucionant en la seva abstracció cromàtica , assolint amb les seves peces un petit assaig de pictogrames cromàtics que per a mi esdevenen una nova visió de les estacions naturals , tantes vegades expressades de mil i una formes , pels més diversos artistes.

Badosa amb la saviesa i el domini que té de la seva estilística, aprofita a la perfecció la proposta  amb una sensible i acurada gestació d’uns treballs  que com mostra en el petit projecte penjat, quasi haurien de romandre permanentment junts per  , en la seva globalitat, esdevindré una peça emblemàtica del bon fer de l’autora.

Antoni Darias presenta allò que habitualment pinta, en la línia d’un art amb molt  més garbuix formal que no pas emocional , molt més comercial que no pas l’obra que li va servir per assolir la tercera plaça del concurs.

Una obra d’habilitat compositiva però establerta amb un sol mètode que no és altra que seduir per la seva “raresa” a l’amant d’una mirada figurativa que en les mans de l’autor assoleix un deix únic i especial. Complement adequat al treball de les altres dues artistes, però essent això, simplement un complement .

 

Per l’altre cantó al casal de Llavaneres  hi exposen en un difícil per a no dir impossible paral·lelisme, Joanna Scheerman i Albert Moleon.

Albert Moleon segueix la seva dèria expositiva total, sens donar-se el temps per respirar i reflexionar al respecte del que cal fer per evolucionar la seva pintura.

Queda ben clar que la força de la seva expressió està en el color, però aquest no pot dipositar-se a la babalà sinó que la seva força ha de generar les tensions necessàries a l’obra per que aquest en surti guanyadora. De totes les obres que presenta a l’exposició, la majoria que ja havíem vist en altres mostres seves, sols hi ha una obra que ens atrau i que sembla poder obrir les portes al futur i és la que reproduïm fotogràficament.

Aquí, amb una força controlada i en un cert estat de serenor cromàtica creiem que està el futur de l’autor, que en la resta es perd en la disbauxa que no li permet cap bé.

Quasi el contrari hauríem de dir de Johanna Scheerman , artista que comparteix sala , encara que no pròpiament espai amb Moleon.

Fa un parell d’anys que la vàrem descobrir en una exposició que realitzara a La Cúpula. Allà dèiem d’ella que per a un estava clar que el millor residia en les obres més lliures i poc definides, i segueixo  pensant el mateix, Quan es mostra més a l’estil Alís, que va ser el seu mestre, és quan Scheerman  es veu més artista , però quan treballa, especialment en peces petites, hi vol afegir tants detalls abstractius i poc concrets que l’obra es difumina i perd. Cal delimitar camins per obrir noves i positives fronteres.

 

Johanna Sheerman / Albert Moleon. Casal de Llavaneres

Guanyadors 7é Concurs de Pintura. Museu de Llavaneres.

 

 

 

RUTA DE CENTRES D’ART. CAP 1. MUSEU OTEIZA

 

El darrer post dedicat al Chillida Leku va motivar a uns bons amics que em va demanar si els hi podia fer una petita ruta per visitar diversos museus de l’estat ja que havent de fer un petit viatge volien organitzar-se per visitar els més importants. Així ho hem fet i he pensat que per si podia ser d’interès d’aquelles que segueixen aquest post, el podia fer-lo públic .

La ruta establerta és :1.-  Museu Oteiza ( Alzuza. Navarra) ; 2.- Chillida Leku (Lasarte. Guipuzcoa); 3.- Guggenheiem . 4,- Museo de Bellas Artes de Bilbao (Bilbao) ; 5.- Centro Botin de Santander ; 6.-Museo del Prado. 7.- Museo Reina Sofia 8.- Museo Thyssen Bornemisza . 9.-Museo Sorolla 10.- Museo Lázaro Galdeano ( tots ells de Madrid). 11.- Museo de Arte Abstracto de Cuenca.-  12. Museo Fundación Antonio Pérez ( Cuenca) 13.- IVAM . València. 14.- Centre d’Art Hortensia Herrero ( València).

Amb aquest llistat al que de la resta d’Espanya sols hi afegiria el Museo Helga de Alvear de Càceres. Amb tots ells obtindrem una mirada ben ample de l’art d’ahir i d’avui que òbviament podriem accentuar amb la mirada d’altre museus més individuals o individualitzats temàticament que acabarien de fer el cercle de l’art dels nostre país.

Comencem doncs amb el nostre primer capítol dedicat al MUSEU OTEIZA.

És aquest un espai monogràfic que acull la col·lecció personal de Jorge Oteiza (Orio 1908- San Sebastián 2003), composada per 1800 escultures i 2400 peces del seu treball experimental, incluides les que conformen el seu “Laboratorio de Tizas”, amés a més d’una extensa presència de dibuixos i col·lages, completant-se el Museu amb la seva biblioteca personal, d’una altíssima qualitat.

El museu es troba just on l’artista va tenir el seu darrer taller, a Alzuza a tan sols 9 Km de Pamplona, i exposa una selecció ben representativa del fer de l’artista  que havent irromput internacionalment  l’any 1957 , guanyant la Biennal de Sao Paulo, va sostenir d’una manera artísticament plena, i essencialment convulsa, una lluita amb el volum i la seva projecció escultòrica. El Museu Oteiza és la realització del projecte de l’arquitecte Sáenz de Oiza  que va projectar un gran cub de formigó vermellós concebut com una gran metàfora del concepte espaial d’Oteiza, integrant-hi en ell la vivenda en la que l’autor hi residí des de 1975.

El Museu està distribuït al voltant de les tres plantes de l’ed ifici, connectades amb espaïs plenament oteizans  que permeten fer una mirada integral a la trajectòria escultòrica de l’artista, alhora que ens permeten observar i gaudir de bocets, estudis, dibuixos i elements documentals que faciliten a l’espectador, i molt més a l’expert, la comprensió del procés experimental i teòric de l’artista.

Passejar-se per l’interior del Museu permet anar introduint-nos en la capacitat creativa de l’autor, des de la part que podríem dir com és figurativa de l’autor, amb el fris dels apòstols del santuari d’Aránzazu, i els seus treballs al voltant, per endinsar-nos en els seus “laboratori de guixos” ( simplement emocionants), les seves macles i les seves construccions buides i obres conclusives.

Tot això és la prèvia del que ells diu  “activació espacial de l’estatua” en el que segons se’ns explica hi ha el salt dels plantejaments naturalistes d’ Henry Moore i comença una línia d’investigació que té com objectiu el pas de l’escultura massa, a la que ell anomena escultura energia, per arribar al clímax amb la investigació abstracta des de l’apertura del poliedres, per a mi la part més emocionant de l’exposat, amb el seguit d’estudis sobre les possibilitats de les caixes i les esferes en la realització mitjançant la seva dissecció / desconstrucció de gran espais que son alhora continents i contenidors, en l’aspecte més emocionant de la seva generació escultòrica.

Un museu digne absolutament de l’artista a qui es dedica i que converteix en l’art en element de primera dimensió en el plàstic i el filosòfic. D’obligadíssima visita. per a mi, el millor museu col·lecció d'un artista que he visitat mai, i n'he visitat molts.

 

Museu Oteiza

C de la Cuesta 7. Alzuza (Navarra)

 

CHILLIDA LEKU

 

Fa uns vint anys que vaig visitar Chillida Leku. Va ser un viatge artísticament molt emocionant ja que prèviament vaig visitar el Museu Oteiza, situat a Alzuza, molt a prop de Pamplona. Va ser l’enfrontament directe entre dos escultors que sempre m’havien agradat molt.

Era més chillidià, a bon segur per que havia conegut més la seva obra que havia vist en nombroses exposicions i museus, mentre que desconeixia més en profunditat la d’Oteiza, però tan sols sortir de la casa museu d’Oteiza, quedava absolutament clar en mi el triomf d’aquest, front el seu amic/enemic basc. Després he pogut veure, llegir i analitzar els seus treballs i sempre Oteiza guanyava aclaparadorament.

Però necessitava recuperar aquell Chillida que artísticament parlant m’havia ofert una impressió aclaparadora tal i com que em va produir el seu treball en aquell hàbitat especial , triat per ell mateix. El xoc sensitiu de la natura amb la grandiositat del treball de l’artista , junt a la sensibilitat extrema dels petits treballs acollits en el “caserio” , es mantenien encara frescos en la meva memòria. I això que la meva darrera visita era de fa 10 anys.

Hi havia volgut tornar però per primera vegada,  el seu tancament, i per segona  el covid, m’havia deixat amb el gust als llavis i sense la necessària visita. Per això, aprofitant el regal familiar del meu 74 aniversari, l’escapada a la campa de Lasarte on es troba era obligada, i en pura conseqüència la meva satisfacció artística ha estat complerta.

El mou Chillida Leku, ara en mans dels marchants suïssos de l’obra de l’autor, segueix quasi idèntic a l’inaugural, tan sols algunes escultures que han estat venudes han estat substituïdes per altres ,més petites i menys escollides per l’autor que les havia triat per formar part del seu museu públic/particular. Inclòs es manté la família en l’entramat. Així vàrem poder veure a un dels germans Chillida fent visita privada amb quatre persones.

Chillida Leku manté així l’esperit amb que es va crear aquell que seguint el pensar de l’artista lograva que “l’escultura ha de donar sempre la cara i estar atenta a tot el que es mou al seu voltant i la fa viva”, tal i com s’explicita en el planell que es dona a l’entrada al visitant.

Passejar-se per la campa és un absolut plaer dels sentits ja que s’ha aconseguit la fusió plena entre art i natura. Així, mentre trepitges l’herba i t’acostes a les obres, sempre en tens una altre que t’apareix més lluny, tot picant-te l’ullet, i convidant-te a gaudir-la iniciant un camí que sembla desgavellat ja que no és ni temporal, ni temàtic, ni estilístic.

En el tòric desordre organitzat de l’espai i amb el reforç de la natura que magnífica i quasi deïfica els treballs, t’introdueixes en el teòric joc de l’art per assaborir  fins el darrer glop, la potència i sensibilitat del treballs que esdevenen ànimes artístiques protectores de la teva debilitat.

Una debilitat que et dona força ja que totes les escultures es poden tocar i en l’acaronament de les mateixes hi ha una enorme transmissió de sentiment artístic que et fa sortir de la visita plenament conscient del lloc i al vàlua d’on has estat.

Chillida Leku  és un magnífic espai museístic en el que es fàcil  la comunicació entre artista , obra i espectador, i del que jo diria que sempre se’n surt satisfet.

SANT LLUC, PATRÓ DELS ARTISTES

 

Escenes de la vida de sant Lluc

Llorenç Saragossà (Documentat a Barcelona i València entre 1363 i 1406)

Aquestes quatre pintures van formar part de l'antic retaule dedicat a sant Lluc, del gremi de pintors i fusters, situat en el presbiteri de l'església de Sant Joan del Mercat de València. Constitueixen un dels exemples més notables del panorama pictòric valencià de l'últim quart del segle XIV.

Cadascuna de les escenes presenta una llegenda escrita en valencià al·lusiva al tema representat: Sant Lluc és rebut com a deixeble de sant Pau (Inv. 251); Sant Lluc és incorporat al col·legi apostòlic (Inv. 253); Sant Lluc escrivint el seu evangeli en presència de la Mare de Déu (Inv. 248); i Sant Lluc rebent de la Mare de Déu la seua vera efígie o verònica (Inv. 249).

Degué tractar-se d'un retaule de tres carrers, presidit per sant Lluc de cos sencer com a sant titular, i rematat pel preceptiu Calvari.

Glòria a sant LLuc, patró els artistes, no dels pintors

FONS D ‘ART JOAN PANNON. L ‘AIXERNADOR. ARGENTONA

Sixto Albertí

Planell, Hernández Pijuan, Guinovart, Domènec

L’Aixernador  va ser un centre cultural d’alt nivell i importància que va donar la capitalitat del Maresme a la població d’Argentona a finals del segle passat.

Iniciat per Josep Massó i Joan Pannon, i continuat durant molts anys per aquest darrer, va ser un indret en el que s’oferiren constants i ben diverses activitats culturals, que varen tenir com a nexe d’unió un seguit d’exposicions  en les que amb la col·laboració de Paco Rodon, per un llavors director del Museu Monjo, van obrir la porta d’exposar el seu art a grans pintors de reconeguda trajectòria, amb el seguit d’exposicions d’artistes del Maresme, donant obertura a una important quantitat d’artistes que van trobar allà el seu primer pas en la seva carrera artística.

Vista genereal

Amador, Marta Reniu

Serra Llimona

Perecoll, E. Alcoy

Amb aquests vímets , l’espai de l’Aixernador, que es trobava en una casa de poble, quasi front per front amb l’Ajuntament d’Argentona, es convertí en l’espai capital de l’art del maresme, junt amb el Museu Monjo, on hi exposaven els grans artistes del país, molts dels quals també van fer parada i fonda a l’Aixernador.

D’aquelles exposicions Joan Pannon va aconseguir una magnífica col·lecció d’art que lliurà fa uns anys a l’Ajuntament d’Argentona i que ara sota les pressions del mateix Pannon amb el suport i ajut d’Oriol Marfà i Josep Serra, s’ha decidit exposar-lo en diverses exposicions a celebrar cada temporada en els hall i la planta inferior de la sala Argentona.

Josep Tur

Josep Mª Codina

Rovira Brull, Parés de Mataró, Jordi Cuyàs

Todó

Així s’ha inaugurat la primera exposició , de la que n’he sigut orgullós comissari, amb la participació dels artistes argentonins S. Albertí, Amador, Gloria Badosa, Bernardino, J. Grau, M. Reniu, Josep Tur, J. Teixidó, mataronins E. Alcoy ,  R. Capitani, J.M. Codina, M. Cusachs, Jordi Cuyàs, Domènec , R, Estrany, J. Fernández, R. Jordà, Joan Parés, Perecoll , J. M. Rovira Brull , Y. Vilamanyà, M. Vilert i els catalans J. Abelló , C. Foncuberta, Garcia Vilella, J. Guinovart, Hernández Pijoan,  C. Planell, , Serra Llimona, F. Todo, Vila Arrufat i Vila Delclós.

Tots ells amb el seu bon fer i amb la gran qualitat que atresoren confegeixen una mostra històrica que ens permet fer ullada no tan sols a les seves obres ans també al tarannà de la realitat artística d’ells i del moment.

Vila Arrufat, Abelló, R.Estrany, Cusachs i R: Jordà

J. Fernández, M. Vilert i Y. VIlamanyà

Una exposició que es pot visionar tots els dies que hi ha activitat a la Sala i que un aconsella amb tot plaer.