EN RECORD I HOMENATGE A JOAN ROSELL

 

Els Amics de l'Art del Maresme m’han demanat unes paraules en record i homenatge a Joan Rosell, que ens ha deixat fa uns mesos, i un òbviament no s’hi pot negar per que , malgrat el poc coneixement personal que tenia amb ell, les vegades que hi vaig parlar i conversar, em demostrà que la seva saviesa com artista era equiparable a la personal.

El darrer contacte que vaig tenir amb ell, va ser en la inauguració de l'exposició “Fer col·lecció” que es celebrava a ca l'Arenas. Ell constava com signant d'una de les obres que havien estat donades a la ciutat, però no estava exposada. Quan m'ho va dir el vaig animar, dient que l'important era que una obra seva estava en el fons del Museu i que si no havia estat exposada en aquell moment, segurament ho estaria en un altre i que allò havia de ser un element positiu per a ell. Em va donar la raó i em va dir que així li serviria d’estímul per seguir treballant. Ens vàrem acomiadar i no vaig tenir ocasió de tornar-lo a veure.

Però en tinc un record molt fort i positiu que potser ve de quan li vaig proposar exposar al Cap Gròs. Corria l'any 2018 i allà ens va sorprendre a tots amb una aposta visualment majestuosa com ho era sense dubte el gran mural  a l’estil patchwork amb el que va omplir mitjançant una setantena de treballs tota la gran paret lateral de l'espai , i ho va fer amb un mural contrastat, equilibrat , absolutament viu i cridaner que obliga a fixar la mirada i a analitzar els mil detalls que  s’acumulaven en el mateix , en un joc entre la seducció i l’abducció que funcionava més enllà del propi espai físic de la sala, motivant l'atenció de l'espectador que transitava per el carrer de Sant Benet.

Amb ell, en Joan Rosell se'ns mostrava com, a un artista d’arrel figurativa, camp que havia conreat de sempre , l’hi havia entrat una droga dura , sense remei possible, com ho era el gravat en el que  va anar evolucionant d'una manera ràpida i constant en l’eliminació de l’anècdota per cercar  amb tota intensitat l’essència més pura d’allò que volia expressar, fins assolir una abstracció d’arrel expressionista.

Una recerca dura i emotiva  en la que la depuració, posant l'accent especialment en el gest , el ritme i el moviment , amb el contrapunt acurat del color, va convertir el seu treball en quelcom especial i personal.

Era l'estiu del 2020 quan Joan Rosell presentava una esplendorosa exposició al Col·legi d’Aparelladors mataroní. En ella, un deia en la seva crítica que Rosell ens demostrava que definitivament havia trobat el seu camí pictòric. I dic camí pictòric i no artístic, ja que malgrat no emprar la pintura in stricto sensu, la seva obra calcografica era una obra absolutament pictòrica regida per el color, el gest, el ritme i la textura com si d'un quadre estàndard es tractés.

Equilibrat en les obres de format més petit i simfònic, en la composició d’etèries composicions de contradictoris i complementaris, Rosell feia una picada d'ullet permanent a l’espectador per que es submergís en la seva aposta estètica i sensitiva, més agosarada del que semblava en aparença.

I aquí estava la juguesca de l'autor. Mostrar-se com era, sense amagar la seva agosarada aposta, però entenent alhora a l'espectador que cercava un camí més plaent, més atractiu visualment. i en aquesta lluita personal que començà fa ja forces anys havia assolit un prestigi i un respecte absolut  de tots aquells que d’una o altre manera conformem el planeta de l’Art.

Avui, en l’hora d’aquest públic adeu, el recordo en la fira de l’Art al carrer de Mataró, un espai molt poc aprofitat per els artistes locals i comarcals que el donen de menys. En ell, tot xerrant em va dir que ell sabia que tota obra que venia allà era més estimada que a bon segur , moltes de les que podia vendre en una exposició. Era així , per que allà es produïa l’estranya connexió entre un desconegut  i la seva obra , és a dir , la seva expressió personal. I això per a ell tenia molta importància.

Avui, voldria que aquesta connexió que existeix agafés la màxima alçada i li arribés allà on es trobi, per dir-li que l’enyorem a ell, i al seu art, aquell que ens transportava al seu interior i que ens feia avinent amb les seves obres.

Joan, allà on estiguis,  rep l’aplaudiment interior de tots aquells que sentim que l’art ens uneix més enllà de les nostres fronteres personals.

Gràcies per tot i principalment per el teu ser i el teu fer.

Aquest és l'escrit que es va llegir ahir en la inauguració en l'homentage que es realitzà a Joan Rosell en la inauguració de l'exposició que realitza l'Associació per l'Art del Maresme a Arenys de Munt. 

Moltes  gràcies per pensar en mi.