CRISTINA IGLESIAS. PASSATGES

 

La Pedrera acull en aquest darrer trimestre de l’any  l’exposició de caire antològic de l’escultora Cristina Iglesias , una de les grans en l’àmbit de l’escultura espanyola i amb gran reconeixement internacional, que ara recrea una mica la seva història escultòrica mitjançant una complexa exposició de caire antològicque no deixarà indiferent a ningú.

Vaig conèixer amb amplitud el treball de Cristina Iglesias l,any 1998 al Guggenheim bilbaí amb una exposició, potser la primera gran exposició que realitzava al nostre/ seu país, però quan vaig quedar absolutament prendat del seu fer va ser amb les portes/ escultures que realitzà per encàrrec de Moneo per l’ampliació del Museu del Prado. La magnificència detallista del treball que enllaçava a la perfecció amb l’entorn funcional per el que havia estat realitzada , la subordinació de l’art cap a una feina funcional, subvertint absolutament els termes em deixà aclaparat.

En canvi em va decebre molt la instal·lació exterior que va realitzar per el Centre Botin de Santander on no vaig entendre ni el seu missatge ni el treball plàstic que havia dut a terme que al meu entendre col·lisionava del tot amb l’edifici mare al que havia d’acompanyar.

Ara a La Pedrera presenta una exposició difícil en si mateixa per el fet de tractar-se d’una mena d’antològica en la que les peces cohabiten , més en funció del propi espai de La Pedrera i les seves limitacions espacials que no pas en funció de les obres presentades i el temps de la seva creació, el que provoca un seguit de salts  que si ja son complexos per aquell que coneix el treball de l’artista, esdevenen un camí incomprensible per el visitant ocasional de l’espai i de l’exposició.

El cert és que es pot gaudir de l’ample diversitat conceptual de l’artista  a través “d’un repertori que combina formes fictícies i naturals, amb el que les seves obres inclouen  des de pavellons suspesos i gelosies, fins a passadissos, laberints i murals impregnats de textos , així com obra gràfica i dibuixos realitzats en suports de materials diversos amb els quals l’artista  redefineix l’espai de manera poètica, esborra les línies entre interior i exterior i entre el que és orgànic i el que és artificial. Sovint les seves instal·lacions evoquen la memòria del paisatge , fan referència a la geologia i el subsol, i creen experiències sensorials inesperades per l’espectador”, tal i com s’explica en el catàleg de mà.

Així , en un garbuix una mica desorganitzat ens podem introduir dins de les dues instal·lacions  dels Pavellons dels somnis, que esdevenen elements claustrofòbics per la seva densitat envolvent, o introduir-nos en els mon vegetal que ens retrotrau a les portes del Prado, o restar seduïts per la teòrica placidesa del bosc mineral, obra creada especialment per aquesta exposició i que dialoga a la perfecció amb l’àmbit en el que es troba.

I com a contrapunt, seduir-nos amb les malles estructurals en els que es depositen mil i un detalls del fer i de l’art de l’autora. I com no, establir ponts de seducció amb les escultures planes en forma de continents màgics, generalment amb aigua interior, que ens porta a imatges primitives i enormement seductores. Son com zones freàtiques, zones subterrànies saturades d’aigua, bosses d’aigua plenes de vegetacions i mol·luscs, vida que parla de l’origen, l’immens mar que va gestar la terra.

Exposició emocionalment dura, complexa, plena de detalls i visions personals en les que costa entrar-hi. Però alhora vigorosa, plena de força que potencia l’ànima de les obres. Una exposició que s’ha de visitar sí o sí , i en ella deixar-se fluir pels camins que gesta l’artista , per més complexos i complicats que ens semblin, sabent que al final de tot sentirem haver gaudit d’una gran demostració d’art veritable.

Cristina Iglesias. Passatges

Fundació La Pedrera

Del 2 d’Octubre de 2025 al 25 de gener de 2026