EL QUE QUEDA DE MI. JÚLIA LLADÓ

 

El Museu del Càntir d’Argentona presenta  des del passat dissabte la mostra “El que queda de mi” de l’autora Júlia Lladó (Argentona 2000) una jove creadora local, graduada en Història de l’Art i que actualment cursa estudis de fotografia  a l’ IFEC.

 Segons ella mateixa explica en el catàleg de la mostra, ”la seva obra es construeix com una recerca de la identitat, centrada en l’exploració del cos i la pell com a materials artístics. A través del seu treball, qüestiona estereotips, desafia tabús  i reflexiona sobre col·lectius oprimits, incorporant en alguns projectes una mirada personal sobre allò queer i la salut mental”.

L’autora, que en el mateix catàleg ens parla de que las sèries que presenta parteixen de la seva experiència com a dona autista i disca , erra en centrar en ella, el seu pensament i les seves circumstàncies, tota l’exposició. No entén que en l’art evidentment l’autor expressa les seves idees i a més ho fa de la manera més adient per a ell mateix, per adreçar-se a l’espectador. Però que l’art sols es consuma, en la sublimació de la comunicació. Una comunicació que moltes vegades no transcorre com l’artista havia previst o volgut.

Júlia Lladó, al meu entendre, no fa l’exposició per el públic, sinó per a si mateixa, circumstància totalment vàlida, però que provoca un cert rebuig en l’espectador que se sent analfabet davant el que se li explica.

L’ús de paraules, alienes al mon habitual, per no dir al món artístic, com : Shutdown, meltdown, masking, patologització, neurodivergent, disca o capacitisme, que l’autora ha d’explicar en un fulletó apart al catàleg, mostra el difícil punt de trobada entre l’artista  i el públic que vol gaudir de les seves obres.

Júlia Lladó demostra en bon nivell, el seu grau de capacitat creativa, fonamentat, com en tot artista per la seva sensibilitat i el domini de la tècnica emprada, però ha de limitar la seva explicació escrita del seu interior, substituint-lo per una explicació essencialment plàstica o artística, del mateix, ja que com sabem quasi tots, els escrits d’una exposició sols son llegits per un percentatge de públic molt baix.

Si ho aconsegueix, com crec que evidentment així serà, deixarà de patir en l’exposició, ja que la mateixa deixarà de ser una evidència per passar a ser  una exposició comunicativa en la que a bon segur entrarà en diàleg amb els espectadors fet essencial, per a tot artista.

Exposició doncs aquesta plenament vàlida si al considerem com iniciàtica, i per tant amb molts punts a retocar, cosa que sols es pot fer amb l’auto convenciment de que res està fet, i el fet està encara per patir molts retocs. I aquesta auto evolució sols està en les mans del propi artista. Si aquest creu que ell ja és artista i que ho fa molt bé, no hi haurà camí per a ell.

Una exposició per intentar esbrinar un futur, molt més que per veure i gaudir d’un present.

 

El que queda de mi. Julia Lladó

Museu del Càntir. Argentona.

Del 16 de maig al 28 de juny de 2026