Mañetis / manyetis .- Definició.- Es diu d’aquell artista que va formar part del taller de Pablo Mañé allà en els anys setanta / vuitanta.
La passada setmana vaig tenir el
plaer de presentar l’exposició del bon amic Matías Lizana a l’espai capgròs.
Rememorant el seu historial vaig recordar que forma part dels “mañetis” aquest
grup informal del que prenen part tots aquells que van mantenir “ensenyament”
amb Pablo Mañé , l’artista i intel·lectual uruguaià que va fer estada a Mataró
i va reunir al seu redós un grapat important de joves artistes que amb ell s’iniciaren
a la contemplació, el gaudi i la realització de l’art.
Noms com Duran, Guirao, Benítez,
Comabella, Suari , Lizana , Casas Peña, Alís, Gomis ... i un llarg etcètera van ser els protagonistes d’una impressionant
experiència de la que mai n’ha quedat constància històrica a la ciutat , i el
cert és que la va tenir.
Mataró en aquells anys estava
dominada en el concepte d’ensenyaments artístics pels germans Arenas , amb petits
grups que de la mà de Finet, Zaragoza, Sanchís i alguna d’altre que feien un
ensenyament de caire acadèmic i molt tradicional. Per les seves mans hi van
passar la gran majoria d’artistes que estan més propers als seixanta que no pas
als cinquanta.
L’arribada de Mañé, trencant
motlles , amb un ensenyament més intel·lectual i culturalitzat , deixant de
costat el traç acadèmic va trasbalsar la didàctica artística a la ciutat. El seu
Taller, més taller de vida que no pas d’art , com així ho han definit en
general els seus protagonistes , generà una concepció molt més actual i “revolucionaria”
, en el sentit de l’època, que va comportar una important transcendència
artística en el món local.
És per això que bo seria que
algú en fes la petita història plàstica , i si es va més enllà en el concepte historiogràfic,
millor que millor. Que algú poses en solfa aquell temps i valorés la
importància que va tenir.
Per això cada vegada que
presento alguna exposició d’un mañetis, repeteixo la invitació. No és a mi a
qui toca fer aquest paper ja que és una història que jo vaig viure de manera
tangencial per la meva relació amb els seus components. A més em seria difícil ser
neutre davant la figura de Mañé a la que respecto en el seu paper d’artista i
intel·lectual però que em repèl profundament en el seu aspecte humà, a bon segur
després d’aquell dia a la UR Laru en la que essent jurats d’un concurs de
pintura ràpida que havia organitzat l’entitat , després del veredicte en que
guanyà l’artista Josep M.Jubany , alumne de Jordi Arenas, Mañé , amb més
alcohol al damunt del que podia traginar , el va agafar per les solapes amb la
intenció de tirar-lo per la balconada, ja que segons ella havia fet trampa per afavorir-lo.
Amb penes i treballs el varem poder dominar i les seves furibundes amenaces personals les
recordo com si fos ara mateix.
Però una cosa és la persona i
altra la seva obra. I és d’aquesta de la que caldria parlar mitjançant el fer
del seus alumnes.
Ara , en temps de crisi cal
solucions interessants , imaginatives i de baix cost. Que us sembla una
exposició de “mañetis” amb una obra realitzada en aquell temps i un parell de
treballs actuals?.Si ho acompanyem amb un bon grapat de fotografies , catàlegs
i documentació vària , una taula rodona etc ... , crec que en podria sortir una
mostra tan atractiva com interessant.
Algú s’hi atraveix?.
