Una de les meves primeres crítiques periodístiques va ser la
del Sant Lluc de 1975. Amb la d’enguany portaré doncs 43 col·lectives expressant
la meva opinió crítica. A bon segur que potser
tan sols Manuel Cusachs i Joan Parés em superaran en participacions.
En aquella primera ocasió vaig estructurar la crítica en tres
apartats: els consagrats, les sorpreses , la resta. Em varen caure per tots
cantons. Com és que certs artistes no estaven entre els consagrats; com és que
a aquell o aquell de més enllà estaven en la morralla dels altres quan ...
La temporada següent vaig qualificar un per un a tots els
participants. Ho vaig fer amb genèrics: Bo, regular, acceptable, interessant,
fluix, dolent i així. I encara va ser pitjor: que és millor: regular o
acceptable, dolent o fluix, em van
interrogar per arreu.
Vaig aprendre i a la següent
vaig puntuar del zero al cinc totes les obres presentades. Ja va ser el desideratum.
Cartes al director on artistes que es creien respectables es queixaven de que una trentena d’artistes
tenien millor nota que ells i quasi semblant quantitat l’igualaven quan era
evident que per el seu currículum havia de gaudir d’una nota molt més
favorable.
Després de reflexionar ho vaig entendre tot. Ningú volia l’evidència
de la crítica ja que tots tenien ben clar el paper que jugaven. El que volien
era justament el contrari, la falsa crítica, l’elogi que els fes diferents i a ser possible,
superiors, al company, i així pujar el seu ego a nivells insospitats.
Ara quaranta anys més tard estem exactament igual. O és que la
bona gent del sant Lluc no sap perfectament que la col·lectiva és una porqueri i sols es salven una dotzena de peces. Ho saben i ho alimenten.
Afegir 15 obres més al mumerus clausus , significa afegir un 20% de morralla i
en conseqüència devaluar en igual proporció la qualitat de la col·lectiva . Un
veritable temptat cultural. Però ho disfressem com que això és una festa
popular, però ho fem per que si no un grapat de socis es donen de baixa si no
tenen accés a l’orgull d’estar exposant
al costat de .. o de.., quan el seu nivell és d’exposar simplement al menjador
de casa seva.
I dels artistes , que en diem dels artistes , en primer lloc
no els qualifiquem com a tals i després seguim. Ego, ego i ego, davant obres
impresentables i infumables. Allà els veus plantats al costat de la seva obra. Esperant
amics i coneguts. : “Si aquest any presento això. Que, t’agrada? Oi tant , doncs
la meva és aquella,. Doncs està molt bé. Felicitats . I tornem a fer guàrdia no
passi de llarg algun conegut.
Afeccionats amb obres que no depassen els més misèrrims nivells
de qualitat. I els altres, en general presentant qualsevol cosa que tenien pel
taller. El 90% d’artistes d’aquells que ja fan petita carrera , no presenten com
s’escauria, el bo i el millor de la seva producció, ans amb qualsevol cosa surten
del pas, doncs sabedors del nivell mig de la col·lectiva no volen “cremar” una peça de més qualitat
.
I és clar queden els honestos, que s’ho treballen i els agradaria
un millor nivell, però ja se sap el sant Lluc és així i és això. I allà queden
surant en mig de la desfeta una dotzena d’obres a salvar del naufragi.
I després queden els altres, els que s’ho miren des de fora,
amb el pap ben ple, tot somrient, que hi faig jo al costat d’aquests aprenentets?. Quan ells haurien de ser la salvació del sant LLuc
I així, entre uns i altres farcim el sant Lluc. Una exposició
que podria ser el millor aparador de l’art i els artistes mataronins i amb aquestes condicions es converteix en
una descarregada de brocanters de baix nivell.
Fa ben poc em queixava de que Cultura no destacava ni
recomanava l’exposició. Ara he de reconèixer l’error i dir que fan bé , el sant
Lluc d’enguany, el pitjor en molts anys, és quasi del tot insalvable i és molt
difícil de recomanar
Jaume Simon i les seves escultures és el punt màxim a destacar
, obres històriques amb potència actual .Al seu costat una dotzena de peces de
bon nivell , a les que amb benvolença en podríem afegir una desena més. La resta,
absolutament oblidable i indigne del tot d’ocupar un espai expositiu com el de l’Ateneu.
Sant Lluc 2018. Molt a veure, i ben poc, quasi res a mirar.
El matem ja?.
Ps. I ara tranquilament a disparar contra el pianista. Ell es el gran culpable de la desafinada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada