Arriba l’hora d’aixecar persiana d’aquest blog d’informació
artística, tal i com hem fet en els darrers catorze anys, però òbviament no podem
començar amb el repàs de les novetats que genera el començament de la temporada
sense fer un potent i emocionat record a Pere Màrtir Brasó i Duran, artista
vilassarenc/ mataroní que ens ha deixat aquest estiu després d’una llarga
malaltia i del que vàrem gaudir amb intensitat del seu art i de la seva amistat.
M’arribava la notícia de la seva mort just quan em disposava
a visitar l’exposició d’escultures de Miró al centro Botín de Santander. No puc
dir que fos una notícia inesperada, però sí que em va sorprendre ja que estàvem
acostumats a les nombroses pròrrogues que en Pere M. es treia de la màniga, o
millor dit, del barret, quan tots teníem avall ja el pitjor i justament, la
nostra darrera trobada a la inauguració de “Seny i rauxa” a la Destil·leria no m’havia donat senyals que no hagués vist
altres vegades.
Amb en Pere ens coneixíem allò que es diu de sempre. Rivals des
de l’infantesa al futbol, ell al Vilassar amb en Tàpies de l’Espinaler, en Dani de Dani , en Fancheli
i jo de porter a l’Argentona. Era un lateral que rascava , d’aquells que
passava la pilota o el jugador, però mai ambdós. No m’havia fet mai cap gol,
llavors no s’havia inventat els carrilers. Teníem doncs un coneixement a
distància.
Distància que s’escurçà gràcies als comuns amics en Ramon Prujà
i l’Alícia que ens van unir en l’art. Per un llavors Brasó practicava una línia
molt entroncada en el còmic, però en la que deixava ben patent la seva visió
expressionista i de crítica social. Així el vaig conèixer artísticament a Cartoon,
una galeria especialitzada a l’eixample
barceloní.
Enamorat del desert, tant dels calents deserts africans ,
com de la fredor dels desert nòrdics, descoberts a Islàndia quan era un
territori no visitat per ningú, en Pere M: comença la construcció del seu
territori de solituds, un espai certament zen, en el que la natura dona sentit a l’home en la seva petitesa i que li permet
diseccionar al ésser humà de la manera crítica en el seu fer com a individu i
com a ser social.
Comença amb una pintura certament lumínica i de cromatismes
intensos com va ser la seva gran exposició a Tertre (1992) i que tan va seduir a Nico del Rio, per
arribar al parnàs amb “El bosc cremat” exposició realitzada a la galeria Lolet
Comas. La seva millor exposició i de la que en tragué el màxim benefici personal
amb el coneixement de la Isabel, far, punt, passió i guia durant la resta de la
seva vida.
En Pere M. havia traslladat
el seu domicili a una caseta a Tordera i un brutal incendi forestal que arriba
a fregar el seu domicili el frapà enormement. D’allà en va sorgir una exposició
impactant en la que conjuga l’home i la seva acció, amb una sentiment crític
molt intens i una lliçó plàstica d’alt voltatge.
D’aquí va sorgir una pintura molt més íntima i plena amb interesants
exposicions com les de la sala tretze ( Banyoles), Galeria Il Canovaccio (Roma),
un espai emblemàtic relacionat amb el mataroní Campeny, o la de la barcelonina
magdalena Baixeres, o al Monjo del seu poble natal , o l‘espai CapGròs, o a Espai
en blanc. Unes exposicions totes elles clarament individualitzades en les que l’artista
s’analitza i alhora ens fa reflexionar i prendre posició davant temes transcendents
com ho pugui ser la natura , la guerra , les noves religions ( esports, música
, espectacle...) amb els seus nous deus i d’altres. I sempre amb la coherència
personal , la seva gran virtud , que el fa fins i tot abandonar el seu treball
professional a una entitat bancaria ja que el considera embrutidor en el personal i el
social.
Llavors en el 2009 arriba la malaltia , que li és
diagnosticada en una irònica coincidència, el dia de l’enterrament de Pepe
Novellas. En Pere ho entoma amb una gran força interior i veu clarament que en
el fons l’art és qui el pot salvar i decideix abocar-s’hi amb més intensitat
encara. Així apareix “continuarà” a l’espai capgròs que té com a resum un
magnífic opuscle amb el mateix títol i escrits de bons amics que l’havien
acompanyat en el temps i del que tinc l’honor, sí, l’honor d’escriure l’epíleg en
el que dic :
“Son aquestes unes
obres íntimes i personals essent aquestes les claus precises i exactes per
fer-ne lectura. No hi ha en ells res més que els sentiments i les vivències, i
no existeix l’intent de que l’espectador les agafi com a pròpies. Ni li cal ni
ho pretén. És simplement el traspuar d’unes sensacions i emocions en una
obligada catarsi que el mateix artista pregona”.
I és reinventa amb el barret Peret i amb exposicions anuals
Museu Monjo (2011), Col·legi d’Aparelladors ( 2012) , Can Caralt.Llavaneres (2013)
, casa Gòtica. Argentona ( 2014) , expos totes elles que tinc el gran plaer i
honor de presentar amb una conyeta repetitiva, tot dient que ell i jo ja semblàvem
en Serrat i en Sabina, deixant ben clar qui era en Sabina, per el barret i per
el seu enorme poder de seducció.
Son exposicions individualitzades en les que en Pere
reflexiona i filosofa no sobre el diví i l’humà i sí al voltant del
més proper, convençut definitivament de la levitat del ser , de la petitesa de
l’home i de la seva fragilitat.
Tècnicament impecable, amb el blanc com a raó i causa. Un blanc,
compacte en l’aparença externa però ple de matisos en la proximitat. Un
blanc de blancs, roses , blaus i petites llambregades del color que dona forma
a la vida , encara que al final tots sabem que a grans trets la vida s’escampa
en la uniformitat del blanc.
I al damunt , el grafit i les paraules. El dibuix del proper
, el símbol del territori. Els elements que conformen la nostra geografia
mental . L’espai on sentir-se segur. I les paraules , sempre precises i
exigents i més quan no estan prenyades de la fullaraca que tantes vegades
emprem per enganyar tot enganyant-nos. Les paraules del poeta , les que ens
porten alhora el record i la presència d’aquelles arrels convertides ja en
fonaments vitals.
Però també apareix el negre, dur ,intens i colpidor, oferint
no tan sols el contrast cromàtic ans també l’emocional. El de la
cara oculta ,la que s’amaga, aquella que no es pot passar per alt ni tan sols
amb l’ajut de la tendresa de la carícia. Endinsant-se en aquest buit físic i
mental, que no emocional. Però el buit de Brasó a més de ser un excel·lent i
ben treballat recurs tècnic , jo diria que és un buit amb desig de ser omplert.
El buit de la incertesa , el buit del futur , el buit del
blanc, sadollat en realitat per la gran dosi de bon art que en ell
s’hi acumula. Un buit que ja no s’ha d’omplir.
I ja com a cloenda en Pere realitzà dos grans exposicions quasi
com a comiat als seus entorns propers i
estimats. Al museu monjo ( 2016) i a la destil·leria al 2017.
Ara en la buidor de l’absència, el record de la seva gran
generositat personal i de la enorme categoria del seu treball plàstic, ens fa
sentir més orfes del veritable art, aquell que defuig de l’exterior per
endinsar-se en l’interior del seus creadors i d’aquells que el gaudim.
Pere, que et sigui lleu el camí, et recordem amb l’emoció de l’amistat
i el molt art que hem pogut compartir.
Fins sempre
Només algú sentint una desemparança
Tant profunda que arriba fins avui
Podria alçar amb les seves mans un mur
Que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap el no-res
Bastia un mur per protegir un camí
Cap un ordre final, potser magnífic
Joan Margarit
( Murs de pedra en sec )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada