REFLEXIONS ENTORN LA COL·LECTIVA DE SANT LLUC

Retaule de sant Lluc d'Andrea Mantegna

Si ahir fèiem anàlisi crític de  l’exposat , avui toca anar més enllà ja que el Sant Lluc comporta molt més i és en aquet apunt en el que cal incidir i molt.

Estic convençut que qualsevol persona amb un mínim de criteri , per més benvolent que sigui en el seu judici , haurà sortit decebuda de la seva passejada per l’exposició.  L’evidència és l’evidència. I vista la transcendència pública i principalment el gran nombre de visitants que té la mostra , és obligació dels organitzadors apostar per damunt de tot per la qualitat. Una exposició com el Sant Lluc ha de ser educadora i formadora de criteri i no al revés com és ara , incidint en una no volguda cerimònia de la confusió ja que a qualsevol desinformat el missatge que li arriba és de que “allò” que s’exposa és el que té qualitat i per tant és el que val.

El que potser passa és que ningú vol acceptar que la benevolència d’esperit de l’organització ,en aquest sentit festiu i populista de que el Sant Lluc és de tots (fals !!!) ,  el converteix en un veritable festival de fi de curs en el que sols poden somriure papas, mamas , avis i tietes. Sant Lluc és el patró dels artistes i a Mataró dona la curiositat que la gran majoria dels que poden lluir d’aquest apel·latiu la defugen del tot , mentre que aquells que ni tan sols podríem ser qualificats com aprenents, volen lluir de galons , i el pitjor és que fins i tot ho aconsegueixen. I a més a més , el que és molt indicatiu , els joves el defugen del tot, de manera que en aquesta ocasió em sembla que no hi ha cap artista de menys de trenta anys.

Amb aquests condicionaments crec que l’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules: Res a dir. I ho dic ja que  en el proper any no haurà de merèixer ni un paraulai en aquest blog. Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.

Per que al meu entendre , i ho he dit mil vegades i no em cansaré de repetir-ho i defensar-ho , cal retomar el sentit estricte del Sant Lluc . Aquell sentit professional amb el que endegaren la mostra els germans Arenas, en Cuyàs,  l’Opisso i els artistes de Mataró. Un esperit que s’ha malejat cap aquest sentit de participació alegre i joiosa , sense cap mena de miraments envers el concepte d’art que ha de dominar en la mostra. Recordem-ho una vegada més que Sant Lluc és el patró dels ARTISTES , així en majúscules, i no pas dels PINTORS. I aquesta diferència és cabdal.

Certament hi ha molt a fer , començant per un detall que pot semblar anecdòtic però que esdevé en bona part fonamental com és el de recuperar les dades properes a Sant Lluc ( 18 d’Octubre ) i evitar , de totes totes , aquestes dades de recepció de començament de setembre , tan lesives per a la participació en general, ja que en no haver-se recomençat l’activitat hi ha una tendència a l’oblit i al descuit.

Caldria a continuació preguntar-se del per què de la minsa participació dels artistes de cert nivell. Com pot ser que dels “40 principales” , per dir-ho de manera entenedora , hi participi un percentatge tan baix, i com també no s’aconsegueix de cap de les maneres arribar a les noves generacions de creadors.

Una reflexió conjunta , entre organització i aquests artistes , potser ens podria donar les claus o al menys indicar alguns trets definitoris, encara que en el fons tot sembla enrocar-se en aquest peix que es mossega la cua en el sentit de que els artistes qualificats no assisteixen per la poca qualitat i aquesta cada vegada va en davallada ja que no hi participen aquests artistes.

El Sant Lluc sols assolirà nivell si els artistes creuen en ell i avui per avui no hi creuen.  Saben que la seva absència els hi donarà més mèrit que no pas la seva presència , per el que caldria capgirar del tot aquesta idea. Cal aconseguir que estar en el Sant Lluc sigui un mèrit i això sols s’aconsegueix amb una acurada selecció que en les circumstàncies actuals passa per una selecció prèvia d’artistes consagrats convidats als que , si cal, s’ha d’anar a buscar per aconseguir la seva participació , mentre que  la resta ha de sortir mitjançant una estricta selecció que faci que ser escollit per participar en el Sant Lluc esdevingui un honor i un signe públic de qualitat.

Recuperar l’interès dels artistes és la clau. I s’ha d’aconseguir amb la promesa mútua de qualitat. No és de rebut que alguns artistes participants en aquesta edició hagin presentat obres que no es corresponen amb la qualitat que atresoren. La qualitat ha d’estar en el nom i en l’obra. I els artistes haurien de ser conscients de la importància i transcendència que per ells podria tenir un Sant Lluc potent, estar al costat dels grans eleva als petits i també al conjunt.

Però avui per avui no estan per la labor i en alguns casos no hi estan d’una manera insultant que demostra una absoluta manca de corresponsabilitat i jo arribaria a dir de manca d’ètica personal. No és de rebut que molts dels artistes que estan rebent suport constant per part de l’Associació  Sant Lluc i que han pogut exposar en els  espais expositius de l’entitat , amb tot el que això representa, no tinguin la decència de tornar el “favor” , si és que es pot dir així, oferint la seva col·laboració en forma de presència en el Sant Lluc.

Crec sincerament que és l’hora d’actuar si no volem que el Sant Lluc es malmeti de manera irremeiable. Ja sé que és un tema pelut i costerut. Que si cada any l’Associació es troba que perd socis per que ni han que en ser rebutjats es donen de baixa  Que podria passar si el Sant Lluc es torna exigent amb la qualitat ?. Però ara ja no s’accepten més dilacions.

Per tant la pilota està en mans de l’organització i ha d’actuar com cregui més convenient. La decisió per tant és seva i tan sols seva , però ha de tenir molt clar si la seva missió és potenciar l’art i la cultura local, o seguir amb aquest tipus de col·lectiva que no tan sols no afavoreix a l’art, ans el perjudica per la seva poca qualitat i per la confusió que provoca.

Per tant l’Associació Sant Lluc té la paraula. Que Sant Lluc els il·lumini.

Sort

Si heu arribat fins aquí, us he de dir que aquest escrit és en realitat una còpia posada al dia de la crítica que vaig fer pel Sant Lluc del 2012, és a dir que ja fa uns anys. Repassant els meus escrits el vaig retrobar i vaig veure que seguia absolutament vigent i per això el repeteixo ara. Espero que em perdonareu el petit truc. Gràcies.

"LA COL·LECTIVA"

 

Aquesta és la meva 50 crítica a la col·lectiva del sant Lluc, anomenada ara , absolutament de trascantó, “la col·lectiva”.  En dec ser el “participant”, no el més antic, però si el més participatiu, encara que l’organització no ho tingui en compte. Estimo el Sant Lluc i vull el  millor per ell. El vull de tots els artistes de la ciutat i que sigui la veritable representació de l’art local a través de la visió de els obres dels millors ,acompanyats de les noves esperances de l’art. I en el projecte ara presentat, no sol està molt lluny del meu desig, sinó que està en les antípodes.

És a dir, tinc un concepte de la mostra col·lectiva , molt semblant al que volien M. Cuyàs, M.Ribas, M.Zaragoza i el germans Arenas quan la van fundar el 1946. És per això que conceptualment parlant em desagradi , i molt, aquest sant Lluc ,amb greus errades que la converteixen en la col·lectiva de més baix nivell dels darrers anys. Però passem a fer-ne la veritable crítica.

Aquest dijous, a la sala de la Fundació Iluro, i sota la presidència de la regidora de Cultura, es va inaugurar l’exposició “La Col·lectiva”, falsa modernització en el nom de la tradicional Col·lectiva de Sant Lluc que assoliria la 63 edició, i no la 78 com es digué a la presentació, xifra que tampoc seria certa ja que si de cas seria la 79 (nombre d’edicions igual a la diferencia entre els anys de l’edició actual i l’inaugural , més un, ja que la primera edició és l’any zero).

La Col·lectiva està  conformada per 71 obres  (artistes) , i l’homenatge a Diego Guirao que va morir en començar l’any, amb l’oblit de realitzar el mateix amb Antoni Boix que mori en el decurs del darrer Sant LLuc i que va ser organitzador amb els santlluqueros, en l’epòca que va acabar el 1983. Una errada imperdonable  que hauria d’obligar a l’esmena per part dels organitzadors, col·locant obra seva en l’exposició. Ben a prop , en el fons Iluro tenen una obra seva de gran qualitat, com és la vista aèria de la plaça Sta Anna, per si els hi serveix de quelcom.

En el que pertoca als 71 participants, s’ha de dir de vell antuvi que no sembla una col·lectiva d’artistes locals. Un, porta cinquanta anys visitant el 99% de les exposicions que es celebren a Mataró i comarca, i desconeix al menys a una quarta part dels participants, ja que el fet de que no hagin realitzat alguna exposició hauria de desmerèixer de la participació en aquesta col·lectiva.  És clar que potser això succeeix per que l’exposició està oberta a una lliure participació (pagant sant Pere canta ) amb el que es trenca d’arrel el sentit de la mateixa.

Però clar quin ha de ser el sentit del sant Lluc. Fa uns quants anys, Pere Pascual Clopés “PIC”  deia en la crítica a la col·lectiva:  “Convengamos que en más de una ocasión los críticos puedan encontrarse “en frio” ante una exposición, pero convengamos también que ello puede ser debido que la idea objeto de la crítica no tenga la suficiente “chispa” como para encender el entusiasmo. Quedamos pues en un 50%.

En la colectiva sant Lluc de la presente edición me he encontrado en situación parecida .Hay chispas indudables a cargo de nombres ya muy conocidos, pero no hay obras que sean el “gancho”, que en sí es el acierto de una exposición.”.

Un , fa uns anys, deia : “El Sant Lluc de fa anys que es mou en la discussió de dues maneres d’entendre’l. Els que aposten per la qualitat i no la quantitat , entre els que em trobo jo mateix i un bon grup dels millors artistes de la ciutat ,que de fa temps han decidit que aquest format no els interessa i han defugit de la participació, i altres, encapçalats per l’organització que aposten per allò que en diuen ha de ser una festa  i que per tant la quantitat ha d’estar per damunt de la qualitat.

I sí , acaba essent una festa , però de barri marginal, sense pedegree i amb un nivell que a vegades no depassa el de la bona voluntat. I com sempre potser caldria recordar que Sant Lluc és el patró dels artistes , no dels pintors i dels aprenents. I que precisament una associació que en el seu nom diu “per l’art” hauria de vetllar principalment per això , per l’art.”

Pensaments ambdós amb els que combrego ara mateix i que l’organització veu just al contrari i per tant organitza una col·lectiva que és al meu entendre un desgavell col·lectiu supí, en el que , curiosament però, les obres del artistes de la directiva de l’organització, ocupen lloc de privilegi , ben llunyanes de la massa participant, cosa que mai hauria de ser. Un recorda als santlluqueros col·locant les seves obres al vell mig de les dels participants, mai atorgant-se espais de privilegi.

Poc a destacar del conjunt del presentat. Caldria fer un esment positiu al conjunt escultòric, amb Albert Jaime i Pere Bàguena com a obres més destacades, i amb una mitjana de qualitat que depassa en molt a la pictòrica. També cal remarcar el conjunt de gravats, que encara que inferiors a altres temporades , mostren el seu bon fer com en els casos de Casas, Huertos, Llorca , Morales i Rosell I prestar atenció a la fotografia, amb un conjunt de participants que en algun cas, supera l’apartat  simplement fotogràfic , passant a una nova dimensió artística de la fotografia.

Però el sant Lluc és una mostra essencialment pictòrica  en la que curiosament , forces artistes presenten obres fetes especialment i que no corresponen a la  seva realitat artística, i que confegeixen una mostra tan sols amb una quinzena d’obres correctes que corresponen  als pocs professionals que estan presents en la col·lectiva és a dir, els/les  Vilert, Duran, Badosa, Fageda, Martí, Safont Tria, Santamaria, Torrent, Vilaseca... al que caldria afegir noms com Antoni Luis, Tomàs Filbà, Margarida March, i el mossaicista Miquel Ortega .

I a les que cal afegir les sorpreses de l’exposició, noms desconeguts o poc coneguts, que son l’únic per el que serveix aquesta col·lectiva com els cassos de Luis Alberto Romero Monasterio, Fabienne Roux, Zina López o Mario Orestes Ferrari, amb estils i tendències ben diferents que donen alegria en el desideràtum d’autors presents, i els qualifico com autors  ja que per una gran majoria l’apel·latiu d’artista els hi va molt gran.

Fa anys el meu pare, gran crític i coneixedor de l’art i les persones, em va ensenyar que en una col·lectiva d’aquest tipus, els artistes anaven a veure el que feien els seus companys, els seu avenços, el canvi d’estil, els desenvolupament tècnics, mentre  que els pintors restaven ben a prop de les seves obres, per ensenyar-les al públic, obtenir-ne lloances i anar a dormir cofois i contents. El que passava en el primers Sant Lluc segueix avui en dia. I molts son els participants que no es mouen lluny de la seva obra, per poder rebre aplaudiments i elogis. I això vol dir el caduc que està aquesta col·lectiva del modus en que està organitzat.

A l,any 2006 es va establir un jurat de selecció de mirada ampla i eclèctica  format per Paco Rodon, Fontanals, Ricard Jordà, Josep Puig Pla i M.Faidella que va seleccionar a 30 artistes i  alhora va ser dúctil en ampliar el marge fins la setantena d’exposats. I no li va tremolar el pols per deixar de costat noms coneguts i santlluqueros de pro.  És que en una col·lectiva com aquesta s’ha d’apostar per les obres i no per els artistes, per que els organitzadors han de tenir clar que el nivell de la col·lectiva s’equipararà al nivell de l’art de la ciutat. I està ben clar que si vols tenir qualitat has d’apostar per “ els bons” i no fer caritat als “dolents”.

Fa tan sols tres anys que els organitzadors varen decidir anar a buscar els millors professionals de la ciutat per prendre part en el Sant Lluc del suposat 75 aniversari. Es va conformar una magnífica exposició amb 99 artistes ,dels que avui tan sols estan exposant en la Sant Lluc d’enguany 34 d’ells.

 Artistes, entre ells, bona part dels millors de la ciutat, que si no han tornat a la sant Lluc per alguna cosa serà, i veure-ho amb orgull , com ho fa l’organització , amb l’acostumat “ si no volen venir, que no vinguin. Ara , que esperin asseguts si esperen que el anem a buscar”, és la pitjor aposta per l’art i la seva difusió que es vulgui fer.

I és que per lògica per parlar d’un Sant Lluc en el que no hi son, els Albert Alis, Ester Aliu, Màximo Almeida, Laia Arnau, Rosa Codina Esteve, Josep Mª Codina, Ana Garcia,  Ana de Jaime, Ricard Jordà, Catherine Lorton, Mia Llauder, Ramon Manent, Eduard Novellas, Joan Parés, Perecoll, Marc Prat, Jordi Prat Pons, Enric Punsola,  Alberto Romero Gil, Joan Serra, Josep Serra, Olga Serral, Yago Vilamanyà,i d'altres, per dir noms que hi participaren en aquella ocasió, és parlar d’una mostra perduda, inútil  i que va més contra l’art local que a favor de la seva difusió.

Però per acabar cal parlar i molt bé del record a Diego Guirao, al que curiosa i lamentablement, qualifiquen d’artista convidat quan va morir a primers d’any. Les seves obres que haviem pogut admirar en el seu taller i en les seves darreres exposicions i de les que preparàvem exposició per Argentona, demostren la gran qualitat del bon amic que ens va deixar i de les que estaria bé que l’Ajuntament n’adquirís alguna per algun espai públic de la ciutat.

Amt tot el vist i descrit, només quda constatar que "La Col·lectiva" suspèn clarament en el seu projecte. El millorarà?, jo en tinc molts dubtes però l’esperança és el darrer que es perd.

Fotografies amb obra de les obres de : Diego Guirao, Marta Duran, Pere Bàguena, Jordi Santamaria, Tomàs Safont Tria, Luis Alberto Romero Monasterio, Mònica Vilert, Fabienne Roux, Jordi Torrent, Zina López, Joan Rosell, Margarida March, Mario Ferrari i Diego Guirao.

“La Col·lectiva”. Associació Sant Lluc per l’Art

Ateneu centre Cultural. Fundació Iluro

Del 19 de setembre al 27 d’Octubre de 2024