VARIACIONS HUERTOS

A l’art com a l’esport hi ha l’avantatge que després d’una derrota (mala exposició) o fins hi tot d’un desastre ( pèssima exposició) se’ns ofereix ràpidament la possibilitat de compensar-ho amb una victòria (bona exposició). Això ho veiem clarament avui mateix a Mataró que després del mal gust de boca de la pèssima exposició de Rafel Pou ens podem ràpidament recuperar amb l’excel·lent mostra d’Eduard Huertos que presenta les seves “variacions” a la sala d’Aparelladors.

Eduard Huertos no és pas un nouvingut a això de l’art , més aviat el contrari, però ja en la seva maduresa ha trobat en el gravat el punt exacte en el que poder expressar la seva sensibilitat creativa, com ho ha demostrat en les darrers exposicions i ho fa ara de nou amb aquestes “Variacions”.

En entrar en la sal i fer ràpida passada em va venir a la ment les variacions Goldberg, música celestial de Bach que podria sonar de manera ben adient en l’entorn expositiu, engrandint el gaudi sensitiu de la visita.

Ho dic així ja que les variacions Goldberg es componen d'un tema que en aquest cas una ària, que serveix de base per a les trenta variacions posteriors. Al final torna a repetir-se l'ària inicial. El que lliga totes les variacions no és la melodia del tema, sinó la base harmònica. Les melodies poden variar, però sempre amb un fil conductor harmònic. Només en l'última variació Bach va prendre llibertats, amb estranyes melodies musicals que s'allunyen del tema original, ja que són dues melodies folklòriques alemanyes. 

En aquesta exposició Huertos presenta en certa manera el seu treball del mateix modus, variacions al voltant d’una idea recurrent comuna, amb alguna afegitons colaterals. No com moltes vegades fan els gravadors que presenten tan sols petites variacions cromàtiques o formals al voltant de la repetida impressió d’una mateixa planxa. Aquí Huertos , juganer , estableix la dinàmica al voltants d’uns criteris comuns, que tenen a voltes la línia , a voltes un entramat que esdevé quasi paisatgístic a l’estil Conxa Ibañez, en altre més filosòfic però connectats per un eix comú que bé adobat amb el coneixement de l’ofici i l’amor cap el gravat, i una sensibilitta creativa i estètica fora mides.

Queda clar doncs que aquesta és una exposició d’obligada visita tant per els amants del gravat que en sortiren plenament satisfets com per aquells poc avesats i fins i tot per aquells que s’hi acostin per primera vegada  que entendran la bellesa d’aquesta tècnica ancestral quan cau en les mans d’un gran tècnic i un gran artista sensible, com ho és Eduard Huertos.

Exposició de visita ineludible.

Felicitats.

EDUARD HUERTOS. EL PRINCIPI ÉS EL DIBUIX.

No fa pas massa temps que l’Eduard Huertos s’ha fet de nou visible en el món de l’art , un món en que exposava per primera vegada al Museu de Mataró allà finals dels cinquanta.

Una rentré però,ferma i poderosa , principalment embolcallat en el món del gravat en el que sembla haver trobat  la tècnica més adient per  a la seva expressivitat , alhora que un estat perfecte entre el poder de la línia , el ritme de la composició i l’equilibri global de la peça.

No fa pas molt de temps que lloàvem amb tota justícia la seva magnífica exposició presentada a la sala d’Aparelladors, quan de nou hem de mantenir els elogis per la seva també poderosa mostra de l’espai capgròs, en al que posats a ser justos sols presenta un evident defecte que no és altre que és l’excés d’obra exposada que no permet airejar a les peces i donar-li aquella volatilitat que formes i colors exigeixen.

Ens diu l’Eduard que el principi era el dibuix, però jo diria que més que el principi, per a Huertos el dibuix és l’excusa per a construir els seus ritmes silents en els que la minuciositat d’artesà saberut , es barreja amb una capacitat compositiva quasi musical per establir una obra flexible i dinàmica en una certa teoria de fluxos estètiques que criden a la serenor i al bellesa.

Perfeccionista en alt grau, i encara que l’obra s’ofereix lliure i sembli quasi improvisada , l’anàlisi del detall ens permet observar que la mateixa respon en realitat a un veritable projecte arquitectònic en el que les tensions dominen l’entramat i generen tot el poder d’un concepte subjugant a simple vista , en el que les transformacions de les energies creatives es fan evidents.

Ja sigui mitjançant formes més geomètriques o més disbauxades , complexes o elementals, amb monocromia o amb diversitat cromàtica, des de la més apastellada  fins a la més accentuada en la seva nova aposta tècnica en el camp del gravat, Huertos sap perfectament que la tècnica ha de ser mitjà i mai finalitat , per tant sotmet la seva saviesa d’ofici a un concepte en el que l’estètica i la bellesa tenen un paper predominant.

Un sentit, aquest de la bellesa més evident, esclata en el seguit d’àgils apunts aquarel·lats de cromatismes atrevits en els que sembla voler alliberar-se de les fèrules obligades que imposa el món del gravat.

Tot per confegir una mostra en la que havent-hi de tot , no sobra res, -amb l’excecpció del nombre de pecs que comentàvem abans-, i que servei per evidenciar encara més, l’alt nivell d’aquest creador que no essent nouvingut , esclata ara en la qualitat del seu bon fer.

Una bona exposició, de recomanable vista.

Felicitats.

(fotografies extrtes de laes xarxes social de l'artista)

L'EXTREMA SENSIBILITAT DEL GRAVAT D'EDUARD HUERTOS

L’Eduard Huertos té un físic imponent, entenent com a tal aquell que imposa. Si em permet la comparança, jo el veig com el gegant amable de molts comptes infantils.  Un físic que per aquella estranya relació de valors ens imaginem correspondria a un artista vigorós, dur i complex. D’aquells que sembla hauria de barallar-se amb l’obra mitjançant el gest, la potència, i una certa intensitat de pinzellada. És a dir un artista més de broc gros, que no pas de petita i acurada sensibilitat que és com en realitat se’ns mostra en les seves obres i en aquesta magnífica exposició que ara presenta al Col·legi d’Aparelladors.

De Huertos en teníem presents tan sols petits apunts com darrerament ho va ser la portada de la Col·lectiva Sant Lluc o la magnífica obra que presentava la mateixa.

Avui en la que per a mi és la seva primera individual Huertos se’ns mostra com un artista minuciós, de treball acurat i artesanal, en uns aires poètics d’extrema sensibilitat que tant es pot acostar al cantó més minimal, com es pot moure en un geometrsime cartesià, com igualment pot avançar per zones més intenses amb el color com element amb el que també cal comptar, i molt especialment que entén perfectament la gran capacitat del gravat en la contemporaneïtat.

I és que l’exposició de l’Eduard Huertos encara que manté el monolitisme de la seva personalitat ,  ens permet observar que la mateixa no és tan plana com la seva obra i sí presenta uns certs encaixos polièdrics, elements tots ells establerts en el fonament d’un desig de perfecció tècnica, perfectament apresa de les mans de tan insignes mestres com son la Claudia i en Jordi, de Murtra edicions.

Comença la visita amb un magnífic gravat damunt metacrilat que ens transport a l’obra guanyadora de la darrera Biennal Torres Garcia. Un treball, acurat ,poètic i amb sensibilitat a flor de pell. Segueix amb un seguit d’experiències geomètriques, quasi  treball de delineant on la saviesa amb l’angle de gir de les planxes , dona una perspectiva especial. Malgrat l’aparença de la rigidesa estructural, son obres d’un dinamisme espectacular

Segueix amb un seguit de peces de caire contemporani, on demostra la seva capacitat compositiva defugint del tradicional i generant uns conceptes en res estàtics , plens de capacitat , vigor i qualitat.

La paret frontal s’estableix en un conjunt de col·lages en els que les estructures vectorials arrodonides per els volums cromàtics , generen uns espais dimensionals, dignes dels millors logos . Espectaculars en habilitat, capacitat i resultat.

Finalment podem gaudir d’un bon gruix de mini prints , elements que semblen a voltes simples processus previs, esbossos o semblants quan tenen per se autonomia pròpia en el concepte de la greu dificultat de la síntesi sense perdre orígens, eix i raons.

Diverses cares , formes de ser i sensacions , d’un artista al que cal conèixer més i fins i tot dir que caldrà d’exigir molt més després de veure la capacitat tècnica , gosadia creativa i sensibilitat personal que suren curulles en aquesta magnífica exposició d’obligada visita.