ANTONI LLEONART

El passat dijous s’inaugurà a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana , a la Pça de Sta Anna, la mostra dels darrers treballs del mataroní Antoni Lleonart (1944) , un dels bons artistes dels que disposem en el nostre entorn i que alhora és potser un dels més desconeguts.

Ho és en bona part per culpa seva. Reservat en el caràcter i el fer , llastrat per les exigències acadèmiques del seu treball com a professor d’Institut , l’Antoni Lleonart ha cercat en el seu art aquella llibertat total que l’ha fet anar contracorrent de tot , practicant la tendència que més li ha plagut en cada instant , sense mirar en cap de les maneres si era la que pertocava en el temps , en les exigències del mercat o en la teòrica evolució de la seva trajectòria, que per altra costat ha tingut una presència expositiva més aviat escassa.

Però la culpa d’aquest desconeixement ha de caure igualment en els espectadors , en els comentaristes , en la gent de l’art , que ha vegades no hem sabut reconèixer i remarcar les excel·lents virtuts pictòriques que atresoren els seus treballs, i fer esment de la seva personal filosofia comunicativa.

Ara feia set anys que Lleonart no exposava. La seva darrera presència , també a la Laietana , ens portava el flaire del classicisme dels bodegons del segle d’or i l’austeritat d’un paisatgisme erm de tota exuberància , com ho era el de las Bardenas reales. Abans , uns quants anys abans , ens deixava bocabadats amb una obra matèrica de desaforades intencions dominadores, I això per no recordar aquells móns plens de personatges que pul·lulaven en un desconcertat ordre en el seu imaginari real.

Avui Lleonart fa pública declaració d’intencions obrint la mostra amb uns vells retrats de l’Andreu , realitzats fa més de trenta anys. Uns retrats sobris , a lo Zabaleta . Per alguns aquesta presència pot ser una anècdota , o una referència a la figuració absent en tota l’exposició , per a mi és tota una declaració d’intencions , refermant-se en el classicisme auster com el seu veritable credo pictòric.

És en aquesta austeritat espiritual en la que l’artista navega per anar expressant els seus sentiments. Per un costat ho fa en el camp de la composició. Obres simples en aparença però d’alt grau creatiu. Sincronia de colors en la recerca del passat. Serenitat en les llums i ombres que generen l’ambient adequat per que la peça aconsegueixi dignitat. Peces silents que parlen d’altres temps i altres conceptes.

Però la força total de l’exposició està centrada en el paisatge destrament distribuït en dues zones: la sala noble per una llarga vintena de treballs de bona mida que donen la densitat deguda a l’exposició i en la petita un veritable bouquet d’essències amb obres més reduïdes de mida però en les que desenvolupa al màxim la seva capacitat de síntesi.

I potser aquest és el concepte clau per entendre la veritat pictòrica de Lleonart . Les seves peces ens ofereixen el nucli veritable d’allò que mostra. Per un costat existeix la geometria del concepte , la distribució , l’equilibri. L’ordenament perfecte dels elements formals en la concepció.

Per l’altra apareix el color. Milimetrat en la tonalitat, sempre a la recerca exacta de la llum , de la intensitat i de la força. Un color auster en la matèria i jugant alhora amb la densitat de la tela per recolzar la seva força o esmunyir-se si el que cal és el contrast . Un color dinàmic que servirà per aconseguir el repte de convertir en absolutament càlides , unes obres d’enganyosa aparença freda.

I aquí rau l’altre gran mèrit de l’autor. Lleonart despulla al conjunt de tota anècdota , sols li val l’ànima. Així la visió és la del silenci , a voltes trencats per un parlar del vent que s’intueix. Una imatge fora de vida humana , quasi post bomba de neutrons. I en aquest fantasmagòric aspecte de solitud ,tots intuïm en canvi una sensació vital aclaparadora que ens retorna a una natura i a uns indrets als que ha despullat de tota brutícia, per oferir-los purs i nets, quasi asèptics , però plens de vida.

Lleonart potser en el fons és un gran místic. El que sí és segur que és un gran filòsof , amb un sentit dual , en aquesta lluita sempre present entre la realitat i l’aparença. I en ella en fa tria ràpida. Ell es queda amb l’ànima i deixa l’exterior per a altres paladars menys exigents.

Sortosament la seva pintura és el suficient captivadora com per que qualsevol espectador quedi subjugat en l’ambient generat per l’artista com per decantar-se per la seva aposta. Una aposta espiritual i de futur, servida mitjançant una magnífica aposta plàstica , confegint en el tot una magnífica exposició que cal recomanar amb tota intensitat i que hauria de servir per situar definitivament a Antoni Lleonart en el graó que es mereix per la seva qualitat i fer.

Felicitats

Antoni Lleonart
Sala de la Caixa Laietana. Pça de Sta Anna
Del 2 d’abril al 10 de maig de 2009