dissabte, d’abril 18, 2009

JA FA TRENTA ANYS

Recordo perfectament les primers eleccions municipals democràtiques. Llavors jo viva a Argentona on les eleccions i tota la campanya prèvia es va viure amb gran efervescència i amb una bona dosi de tensió ( es va arribar a cremar intencionadament una caravana en tasques electorals) , que no va acabar amb els resultats electorals.

Tres varen ser les forces que es van presentar a les urnes , i les tres arrossegant llargues reflexions i discussions prèvies. Per un costat estava Convergència encapçalada per Jordi Suari. L’elecció d’aquest cap de llista va ser dictada des de la seu central del partit i en contra de les opinions dels votants locals , el que va provocar una escissió de la que va sorgir la CAI ( Candidatura d’Argentonins Independents) formada pels militants que volien a Joan Mora com a cap de llista , tal i com per ampla majoria havia sortit a les eleccions de l’agrupació local.

Finalment es presentava la CUPA , coalició de tots els partits i grups considerats d’esquerres , encapçalada per Àngel Gómez , un gestor administratiu militant comunista , que no feia molt que residia al poble i no acabava de caure bé a tothom. A la gent d’Argentona de tota la vida per considerar-lo persona de fora , i al grup predominant del PSUC amb bona força a Argentona pel grapat de militants mataronins que en aquells anys havien traslladat la seva residència a la població. Aquest sector , del costat progre / intel·lectual , no li acabava de fer el pes la vessant més obrerista de Gómez que s’imposà com a cap de llista per la força del barri del Cros , barri que es considerava graner de vots de les esquerres i on els sectors catalanistes no rascarien bola.

El resultat final va ser de CAI 5 / CUPA 4 / CiU 2 , però rapidament es realitzà la combinació s’aliaren CUPA i CiU , Suari assolia l’alcaldia, les esquerres el poder i la gent de la CAI a l’oposició.

Aquest legal tripijoc no va ser entès per la gent de la CAI , en general llunyana a la política ja que es van sentir traïts per joc brut i van decidir dimitir en bloc el que bloquejava l’actuació municipal. Va haver d’actuar el Govern Civil amb dures amenaces el que va fer-los tirar enrera de les seves intencions.

Records ben vius que han passat pel cap com un veritable documental ara quan aquesta setmana s’han acomplert els tres decennis d’ajuntaments democràtics a la nostra ciutat.

PARTICIPACIÓ

Potser la reflexió unànime que han fet tots els partits i els polítics ha estat en la diferencia abismal existent entre la participació ciutadana en la política en aquells moments i ara mateix, i han fet una crida per afavorir aquesta participació.

La reflexió és tan correcta com evident, però l’error està en que sembla que la culpabilitat recau en el poble i al meu entendre és justament el contrari. Cert és que en aquells moments hi havia molt a fer i els poders i les forces municipals eren minses , per el que hom havia d’afegir-se a tirar del carro. Ara en canvi , els Ajuntaments s’han estratificat , burocratitzat fins uns límits inimaginables i son tants els esculls que ha de superar el poble per arribar , ni tan sols a ser escoltat , que els ciutadans de a peu abandonem decebuts del poc que se’ns valora.

Cal redefinir de nou tot el concepte de participació i convertir l’ideari en realitat , fent que les propostes no se les endugui el vent i de tant en tant tinguin un final feliç. Quan així sigui , i cal començar en les burrocràcies dels mateixos partits , llocs on justament el sentit de la participació és on està més escapçada pel domini de l’aparell, a bon segur que el ciutadà de nou creurà en el seu paper i retornarà al vell imaginari de que l’Ajuntament és de tots i els membres del consistori son els seus representants i no com ara en que els representants és creuen el poder i els ciutadans els súbdits.