JORDI PUIGGALÍ

Els Amics de Ca l’Arenas han tingut l’encert de retre homenatge al veterà escultor mataroní Jordi Puiggalí en motiu d’acomplir el seu 90 aniversari. Ho han fet amb un seguit d’actes composats per una petita exposició a Ca l’Arenas , una visita guiada per els diferents indrets religiosos de la ciutat  en els que hi té dipositada part important del seu treball i una visita al seu taller mataroní, visita que se celebrarà el proper diumenge a les onze del matí.

La coincidència de dia i hora de l’acte inaugural d’aquest homenatge amb la inauguració de l’exposició “El buit” a l’Ateneu Laietana, expo de la que n’era presentador , em va impedir assistir al mateix , però com no que l’endemà en vaig fer l’oportuna visita  per torbar-me amb  una petita exposició situada al soterrani de Ca l’Arenas on han aplegat un conjunt de peces diverses del seu fer , tant en el que pertoca a al seva cara escultòrica com a la seva mirada de dibuixant en la que sempre ha cercat la tercera dimensió. Tot amanit amb un seguit de retrats fets a l’artista per part d’amics i companys.

És obvi que la intencionalitat dels Amics de Ca L’Arenas no està en aprofundir en el treball de Jordi Puiggalí i si fer-ne tan sols un toc amical. Els bons afeccionats encara recordaran la mostra que es celebrà fa uns anys a l’Ateneu Caixa Laietana que ens va sorprendre a tots dons vàrem tenir l’ocasió de descobrir la seva qualitat artística , desenvolupada de manera especial en els anys que van des dels quaranta fins a la transició. Ara s’incideix en la mateixa amb un bigarrat muntatge que ens ofereix mostroari de les seves diverses habilitats.

No puc ni vull negar que amb Jordi Puiggalí i la seva obra he mantingut sempre una relació que podríem definir com a tensa. Els primers records de la seva obra estan per a mi en dues magnífiques terracotes que es trobaven en lloc preeminent a casa els pares. Una era una imatge de Sant Pere i l’altra, una pantera. Ambdues eren unes figures plenes de força, qualitat i esperit. Per això cada vegada que m’enfrontava amb la seva obra , que va ser a partir dels setanta llargs , hi havia una forta trontollada ja que el que veien els meus ulls eren uns treballs molt més esmorteïts , reforçats en el formalisme i sense la força interior del que jo veia cada dia a casa

Per això l’antològica de l’Ateneu , abans esmentada , em va fer veure les dues cares de Puiggalí. La cara plena d’empenta dels seus inicis i de la seva afirmació escultòrica , i la cara més avorrida , formal, en un classicisme al meu entendre mal entès , que destilla la segona part de la seva carrera.

Ara , i de manera ben encertada , els Amics de Ca l’Arenas li reten homenatge. Espero poder assistir a la visita al seu taller on a bon segur encara hi trobarem alguna espurna del seu especial caràcter que d’una o altra manera va marcar la seva trajectòria. Una trajectòria de la que ara en podem fer puntual ullada.