INICI DE TEMPORADA

Avui fa just una setmana que s’inaugurava el Sant Lluc que segons és quasi ja frase feta és el toc de sortida oficial de la temporada artística local. Certament el dia de la inauguració la sala estava ben plena de públic, i que menys amb quasi un centenar de participants, però la transcendència de l’acte quedava resclosida en les quatre parets, la ciutat en general no participava d’aquesta teòrica gran festa de l’art local.

De fa ja uns anys , i ara ja imposada quasi de manera definitiva , les grans ciutats celebren la inauguració de la temporada d’una manera conjunta aconseguint així un ressò ciutadà important , exercint crit d’atenció de la importància de l’art i la cultura, i creant alhora un moviment envolvent amb el desig i la possibilitat de visitar-ho tot  i en uns pocs dies.

A set dies vista el ressò de la col·lectiva de sant Lluc que és mínim. Dissabte a la Destil·leria s‘inaugura una interessant exposició que acollirà als habituals però amb una transcendència igualment petita per no dir nul·la.

Potser seria el moment de no ser capgrossos i a un any vista  copiar sense embuts el que es èxit a altres indrets i reproduir-ho a la ciutat.

Imaginem inaugurar entre dijous i dissabte el Sant Lluc, i fins i tot un sant Lluc ampliat a ales tres plantes de l’Ateneu. A la inferior la crème de la crème i uns quants escollits més per el jurat , i per no perdre aquest imaginari ideari de festa, els afeccionants fent de cor a les plantes superiors.

Inaugurar la temporada en les sales oficials. Museu de Can Serra, Can Palauet, ca l’Arenas i can Marfà. Com no , també el Col·legi D’Aparelladors i les sales del Casal, espai Capgròs i la Destil·eria. Tot amb una publicitat conjunta convertint-ho en la festa de l’Art local. Una de les expos oficials podria ser la de “Singulars” aquest homenatge oficial a un artista veterà.

A més hi podríem afegir un acte institucional en forma de conferència i fins i tot podria ser el moment idoni per celebrar la Nit de Cultura, aquest malaurat projecte que si l’any passat va ser lamentable, aquest anys va per pitjor camí. De moment i malgrat  que al juny es va acabar el termini de presentar aspirants als premis, seguim sense conèixer jurat ni data,  de moment no està prevista pas per el mes d’Octubre.

O acostem l’art a la gent , o artísticament serem una ciutat morta.

Penso que no estaria pas malament encetar un projecte i intentar desenvolupar-lo . Senyors de Cultura ara vostès tenen la paraula per erigir-vos com a eix del projecte.

Ps.- Imatge "L'home de la harmònica"de Santí Surós, creador del saló d'Octubre de Barcelona. Col·lecció personal.

SANT LLUC 2018 ( II )

Com era d’esperar el meu post d’ahir ha provocat les primeres reaccions. Em satisfà però que em donen la raó en el general però com d,habitud es queixen de les formes. Es moment doncs d’aclarir i individualitzar els conceptes

El primer i fonamental es saber quin és l’objectiu de la col·lectiva. De fa anys diuen i asasveren que es mantenir el sentit de festa col·lectiva de tots els  artistes , afeccionats i professionals, i mostrar a al ciutat el que fan els seus creedors.

Curiosament l’any 1986, el primer d’aquesta època actual. Edició que sols va tenir 40 obres participants , d’elles quatre d’artistes que avui trenta dos anys més tard segueixen essent participants de la mateixa (Mariano Cabellos, Manuel Cusachs, Parés de Mataró i Tomàs Safont Tria).  En motiu d’aquella edició Jordi Arenas era entrevistat a Crónica de Mataró i explicant els orígens de la col·lectiva , deia:

“L’any 1947 i degut a l’èxit de participació i el gran nombre d’obres presentades es formà una comissió amb Marià Ribas. Marcos Zaragoza, Manuel Cuyàs i, jo i el meu germà. S’ acordà admetre tots les tendències  però només s’exposarien aquelles obres que gaudissin d’una qualitat mínima. Alhora també es tenia en compte l’autor. Si no era professional es mirava que estudiés arts plàstiques i que s’hi volgués dedicar ”.Ens trobàvem doncs amb un doble control: qualitatiu i de professionalitat

Igualment Arenas parla de la possibilitat de descobrir algun artista jove i ho exemplaritza amb Manuel Cusachs per qui la sant Lluc va ser un veritable trampolí.

Ara, quaranta anys més tard la nova “raó” del Sant Lluc, no acompleix en res amb els criteris de qualitat `i de possibilitat de ser rampa de llançament.

En el camp de la sorpresa, sols podem situar el nom de Gemma Esclusa i els dels alumnes de batxillerat  Anna Viciano i molt especialment Maria Díes. Poca cosa a fe de Déu.

I en el que pertoca a qualitat, si deixem de costat a Parés i Cusachs les dues úniques “patums artístiques” presents, podem demanar atenció en escultura a Mariano Cabellos, Pol Codina , Josep Mª Gomis i Agàpit Boràs. Joan Poch en ceràmica i Miquel Ortega en mosaic i en el camp del gravat , el més ben representat de l’exposició, mostren nivell Marta Cuixart, Catherine Lorton ,Cecilia Morales, Joan Rossell i Olga Serral, amb Eduard Huertos i Margarida March, tots amb obra abastament coneguda.

Pictòricament sols Glòria Badosa, Anna de Jaime, Oriol de la Hoz, Carme Fageda, Joan Hortós, Daniel LLin, Eduardo López de Haro Antoni Luis, Francisco Padilla, Tomàs  Safont Tria, Jordi Santamaria, Sussi Vilaseca i molt especialment Mònica Vilert, dominant la resta,  amb unes obres que no depassen els mínims de qualitat o que es mouen en una qualitat per sota de l’habitual dels seus creadors.

En resum no s’assoleix ni el 30% el nombre d’obres que tenen una qualitat digne i la sorpresa és inexistent. Per tant, encara que amb benvolença hi afegim uns pocs artistes més que presenten obres inferiors a la seva habitual vàlua, arribarem a tan sols una tercera part d’obres dignes d’una important exposició. 

malament anem 

Però cal fer una altra lectura molt important. El Sant Lluc és l’exposició més visitada de Mataró. I per a molts és l’única exposició que visitaran en un any. I una associació cultural els hi ofereix una mostra de tant baix nivell. Inacceptable del tot.

Altre cosa es la pocavergonyeria dels artistes qualificats que ara rebutgen allò que quan començaven reclamaven amb desig.  Uns per ser i considerar-e superiors , però el pìtjor és el bon grapat de no participants esperant que la seva absència els agrupi i anivelli amb els grans.

Si el sant Lluc no ofereix ni qualitat , ni capacitat de sorpresa, ni mostra la realitat  sinó artística , sí plàstica, de Mataró, algú m’explica per a que coi serveix.

Per tant el corol·lari és ben senzill un sant Lluc com l’actual ha de desaparèixer forçosament ja que és nociu per l’art , la ciutat i els ciutadans i cal renovar-se i reinventar-se , i potser la col·laboració Municipal ara i avui seria ben necessària.

I ara retopem amb raonaments, no amb il·lusions infantils

COL.LECTIVA SANT LLUC 2018. MOLT A VEURE , POC A MIRAR

Una de les meves primeres crítiques periodístiques va ser la del Sant Lluc de 1975. Amb la d’enguany portaré doncs 43 col·lectives expressant la meva opinió  crítica. A bon segur que potser tan sols Manuel Cusachs i Joan Parés em superaran en participacions.

En aquella primera ocasió vaig estructurar la crítica en tres apartats: els consagrats, les sorpreses , la resta. Em varen caure per tots cantons. Com és que certs artistes no estaven entre els consagrats; com és que a aquell o aquell de més enllà estaven en la morralla dels altres quan ...

La temporada següent vaig qualificar un per un a tots els participants. Ho vaig fer amb genèrics: Bo, regular, acceptable, interessant, fluix, dolent i així. I encara va ser pitjor: que és millor: regular o acceptable, dolent o fluix,  em van interrogar per arreu.

Vaig aprendre i a la  següent vaig puntuar del zero al cinc totes les obres presentades. Ja va ser el desideratum. Cartes al director on artistes que es creien respectables  es queixaven de que una trentena d’artistes tenien millor nota que ells i quasi semblant quantitat l’igualaven quan era evident que per el seu currículum havia de gaudir d’una nota molt més favorable.

Després de reflexionar ho vaig entendre tot. Ningú volia l’evidència de la crítica ja que tots tenien ben clar el paper que jugaven. El que volien era justament el contrari, la falsa crítica,  l’elogi que els fes diferents i a ser possible, superiors, al company, i així pujar el seu ego a nivells insospitats.

Ara quaranta anys més tard estem exactament igual. O és que la bona gent del sant Lluc no sap perfectament que la col·lectiva és una porqueri i sols es salven una dotzena de peces. Ho saben i ho alimenten. Afegir 15 obres més al mumerus clausus , significa afegir un 20% de morralla i en conseqüència devaluar en igual proporció la qualitat de la col·lectiva . Un veritable temptat  cultural. Però ho disfressem com que això és una festa popular, però ho fem per que si no un grapat de socis es donen de baixa si no tenen accés a  l’orgull d’estar exposant al costat de .. o de.., quan el seu nivell és d’exposar simplement al menjador de casa seva.

I dels artistes , que en diem dels artistes , en primer lloc no els qualifiquem com a tals i després seguim. Ego, ego i ego, davant obres impresentables i infumables. Allà els veus plantats al costat de la seva obra. Esperant amics i coneguts. : “Si aquest any presento això. Que, t’agrada? Oi tant , doncs la meva és aquella,. Doncs està molt bé. Felicitats . I tornem a fer guàrdia no passi de llarg algun conegut.

Afeccionats amb obres que no depassen els més misèrrims nivells de qualitat. I els altres, en general presentant qualsevol cosa que tenien pel taller. El 90% d’artistes d’aquells que ja fan petita carrera , no presenten com s’escauria, el bo i el millor de la seva producció, ans amb qualsevol cosa surten del pas, doncs sabedors del nivell mig de la col·lectiva  no volen “cremar” una peça de més qualitat

.

I és clar queden els honestos, que s’ho treballen i els agradaria un millor nivell, però ja se sap el sant Lluc és així i és això. I allà queden surant en mig de la desfeta una dotzena d’obres a salvar del naufragi.

I després queden els altres, els que s’ho miren des de fora, amb el pap ben ple, tot somrient, que hi faig jo al costat d’aquests aprenentets?. Quan ells haurien de ser la salvació del sant LLuc

I així, entre uns i altres farcim el sant Lluc. Una exposició que podria ser el millor aparador de l’art i els artistes mataronins  i amb aquestes condicions es converteix en una descarregada de brocanters de baix nivell.

Fa ben poc em queixava de que Cultura no destacava ni recomanava l’exposició. Ara he de reconèixer l’error i dir que fan bé , el sant Lluc d’enguany, el pitjor en molts anys, és quasi del tot insalvable i és molt difícil de recomanar

Jaume Simon i les seves escultures és el punt màxim a destacar , obres històriques amb potència actual .Al seu costat una dotzena de peces de bon nivell , a les que amb benvolença en podríem afegir una desena més. La resta, absolutament oblidable i indigne del tot d’ocupar un espai expositiu  com el de l’Ateneu.

Sant Lluc 2018. Molt a veure, i ben poc, quasi res  a mirar.

El matem ja?.

Ps. I ara tranquilament a disparar contra el pianista. Ell es el gran culpable de la desafinada

ENRIC PUNSOLA. ORÍGENS

L’Enric Punsola és un creador inquiet . Ho demostra clarament el seu currículum que es mou en el graduat en belles Arts en l’especialitat de gravat calcogràfic, el seu treball en aquest camp, però alhora amb la seva intensa relació amb el món del teatre en les seves diverses vessants i el de la música, especialment la tradicional.

Per això no és d’estranyar que quan va decidir entrar seriosament en el camp de la creació plàstica , defugis els camins habituals i escollís un camí ben poc habitual com ho és el de la creació amb pólvora, element que sembla més relacionat amb el món de la destrucció que no pas en el de la construcció creativa.

La pintura amb pólvora encara que no molt habitual és però una tècnica ancestral en especial en països orientals que darrerament ha agafat més volada a bon segur per la difusió  de l’obra del xinès Cai Guo Qiang que a l’octubre passat va ser el primer artista resident a el Prado a on va realitzar en viu i en directe diverses de les seves obres que dialoguen amb els clàssics establerts en el Museu.

Però aniríem malament si centren la nostra atenció amb la pólvora, Això és sols la tècnica i ja sabem que la tècnica és tan sols mitjà, mai finalitat. I així ho entén l’artista que es centra en els resultats plàstics del seu treball , deixant de costat la tècnica emprada.

Punsola en el fons investiga en les visions plàstiques de les grans preguntes de l’home: on som?, d’on venim? A on anem? I ho fa amb aquest veritable big bang de camins desconeguts , a voltes ben llunyans de les personals intencions del creador. I a partir d’elements bàsics: la línia, el quadrat, el cèrcol i amb l’ajut d’una reduïda banda cromàtica , confegir composicions espaials que ens transportin a l’eteri i a una lectura profunda del nostre paper el conjunt universal.

Punsola ha superat ja el primer dels esculls que se li presentaven, que era el de les mides. Unes mides que ja despassen les habituals del paper per expandir-se en taulers d’una certa contundència i ara li queda aprofundir en ampliar la banda cromàtica per ampliar els resultats visuals, però queda ben clar en aquesta exposició que està ben dirigit en el camí i que les seves investigacions donaran fruits positius ben aviat, el que ens permetrà introduir-nos més i millor en la seva filosofia plàstica que té aquest rar component creatiu que n’és la pólvora, anant per camins que depassen la seva simple explosió.

Enric Punsola. Orígens

Museu del Càntir . Argentona

 Del 14 de setembre al 4 de novembre 2018

Les imatges han estat extretes del catàleg de la mostra

QUIM VENTURA. EL REI DELS COLORS

Can Caralt inaugura temporada presentant l’obra de l’artista local Quim Ventura, auto denominat com a “rei dels colors”.

Ventura és dels pocs artistes , l’únic diria jo en les nostres contrades, practicant de l’art d’estilística hippie, però no a l’estil americà ,més establert en uns canons del psicodèlic i si en un estil més mediterrani clarament influenciat per el domini plàstic eivissenc amb obres clarament estructurades en el policromatisme, amb domini aclaparador de colors primaris i amb unes formes geomètriques simples i primàries ( línies , cèrcols...) amb les que establir unes obres alegres, dinàmiques i clarament vitals.

Amb aquests elements i amb l’escaient de la diversitat de materials que empra (aigua de mar, terra , sòlids i altres) que conjuga adientment amb els pigments i la diversitat dels suports , Quim Ventura realitza unes obres alegres , dinàmiques i plenes del goig de viure que fàcilment arriben a  l’espectador que les gaudeix tant en el visual com quasi una teràpia emocional.

Obres simples, senzilles , alegres, tant en paper, tela o en el disseny de samarretes, penjolls o objectes decoratius. Ben fetes, ben estructurades i comunicatives. Objectiu complert doncs.

El problema està quan Ventura vol anar més enllà, a més de l’alegria de viure , vol trametre un missatge filosòfic en relació de qualsevol problema o emoció que el/ens preocupa. Llavors és quan l’obra s’escrostona, es converteix en densa i quasi il·legible i perd l’encant de la teòrica ingenuïtat del seu treball.

És bo que Ventura no vulgui quedar-se en el juganer, en l’artista trapella i vulgui anar més enllà. Però aquesta depuració mental que curiosament implica una complexitat artística precisa d’una reflexió més depurada , tant en l’ètic com en l’estètic, que ara per ara encara no s’ha assolit.

Ens troben doncs davant de dues cares de l’artista. La vital, ben desenvolupada, cridanera i amb un llenguatge perfectament estructurat. I l’interior, més pensada i reflexiva, que a bon segur és el seu futur, però a la que falta encara polir el llenguatge per arribar al grau comunicatiu d’un artista que avui per avui, segueix tenint en les formes i els colors les seves millors armes de conquesta

Quim Ventura. El rei dels Colors

Can Caralt. Llavaneres

del 7 al 30 de setembre de 2018

Ps Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials

FINALISTES MATARONINS BIENNAL TORRES GARCÍA 2017

Encerta idea del Sant Lluc organitzant aquesta mini col·lectiva amb els treballs dels quatre artistes locals que van ser finalistes en la darrera edició de la biennal Torres García. Així en aquests dies la sala del Col·legi d’Aparelladors aplega i agermana els treballs de Anna de Jaime, Jaume Simón, Luisa M. Segura i Mònica Vilert en un exposició que en la seva varietat dona imatge i nivell al col·lectiu local amb la virtut de que la seva diversitat els complementa, configurant una agradable col·lectiva que mereix amplament la seva visita.

El veterà Jaume Simon està en un punt àlgid de la seva creació. Diuen que és en temps de crisi quan l’art brolla amb més sinceritat amb més puresa conceptual. En Jaume sembla voler donar la raó  a l’asserció i sembla concentrar les seves vicissituds personals en una plàstica, en teoria simple i primària, però d’una contundència comunicativa absoluta, com queda palès amb aquestes setanta cinc notes monocromàticas sobre paper esdevingudes petites i personals reflexions al voltant del ser humà, filosofant de manera visual ,diria jo, sobre la lleugeresa del ésser i la força immensa de l’art i el gest i el color. Aclaparador el mural en la seva totalitat i intimista en el detall personalitzat de cada peça. Caldrà seguir el seu progrès

Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal. Molt interessant.

Anna de Jaime és encara , i per raons òbvies de la seva joventut, la que ens presenta un camí més obert. Després de les seves darreres exposicions  en les que dominava el constructivisme i una certa passió geomètrica en la recerca d’espais, acotant les obres , ara comença la seva lliberació creativa, en la que sense renunciar al passat  comença a una cerca més intensa en textures, cromatismes i ambients. Sense abandonar aquesta abstracció subtil que practicava, sembla voler anar més enllà amb una cert organiscisme que vol convertir-se en eix de tot el treball. Evolució a la recerca de conceptes més personalitzats.A seguir

Mònica Vilert ha assolit ja la maduresa absoluta i això és nota en els seus treballs que esdevenen conseqüència d’una evolució lenta i a vegades quasi imperceptible d’aquell primigeni ideari que ens va enamorar a molts fa ja uns quants anys. Les seves formes , sempre seductorament primàries, el seu color verdós, esdevingut signe d’identitat , aquest desfilat actual que en comptes d’esfilagarsar les obres  les compacta. Aquest organicisme a voltes petri, a voltes matriu gestant, confegeixen uns treballs de lectura lenta, de seducció intensa , com petites teles d’aranya artístiques en les que l’espectador  acaba irremeiablement atrapat. Obra de gran qualitat que retorna a Vilert a la zona top de l’art mataroní.

Èxit absolut d'aquest projecte col·lectiu que obliga al sant lLuc a consolidar-lo per les properes edicions.

MARÍA CUSACHS. ATMÒSFERA

No fa encara un any que Maria Cusachs presentava el seu fer al Museu del Càntir d’Argentona amb una exposició de títol “Superfícies” quan repeteix experiència ara a l’espai capgròs i la mostra “Atmosfera”. No erraríem poc ni mica, si les reflexions que vàrem publicar en aquella exposició les repetíssim fil per randa per comentar aquesta nova. I és així ja que Maria Cusachs segueix en el seu camí, amb una evolució lenta i sincera ,mantenint del tot els seus projectes i ideals.

A la Maria Cusachs, li agrada la pintura i desitja mimetitzar-se amb ella. La vol protagonista i deixa que s’escampi amb llibertat per damunt els seus taulers, com buscant escapatòries a unes estructures interiors que basteixen  els seus treballs.

Tot amb uns plantejaments que volgudament cerquen l’estètica sense embuts ni vergonya , defugint aquesta estúpida moda que es practica en la contemporaneïtat, i molt recolzada des de la docència, en la necessitat a la renúncia pictòrica i especialment a la bellesa per aconseguir una obra vital i actual.

Deturar-se davant cada obra de les presentades per Maria Cusachs és un immens plaer, ja sigui en el goig de l’ofici i la ductilitat del seu treball tècnic, com especialment per la seductora i rítmica sensibilitat que un veu proper a la música de Mozart o Schumann. Una sensibilitat generadora de múltiples visions, vivències i conseqüentment sensacions íntimes i personals.   

Amb una abstracció d’un clar rerefons figuratiu, Cusachs escriu ara a l’espai Cap Gròs un nou capítol del seu caminar, aquest que fa de la pintura el seu eix, i de les emocions el seu futur. Cal visitar-la

Maria Cusachs

 Espai Cap Gròs

.Setembre 2018     

PERE MÀRTIR BRASÓ. ARTISTA I AMIC DE SEMPRE I PER SEMPRE

Arriba l’hora d’aixecar persiana d’aquest blog d’informació artística, tal i com hem fet en els darrers catorze anys, però òbviament no podem començar amb el repàs de les novetats que genera el començament de la temporada sense fer un potent i emocionat record a Pere Màrtir Brasó i Duran, artista vilassarenc/ mataroní que ens ha deixat aquest estiu després d’una llarga malaltia i del que vàrem gaudir amb intensitat del seu art i de la seva amistat.

M’arribava la notícia de la seva mort just quan em disposava a visitar l’exposició d’escultures de Miró al centro Botín de Santander. No puc dir que fos una notícia inesperada, però sí que em va sorprendre ja que estàvem acostumats a les nombroses pròrrogues que en Pere M. es treia de la màniga, o millor dit, del barret, quan tots teníem avall ja el pitjor i justament, la nostra darrera trobada a la inauguració de “Seny i rauxa” a  la Destil·leria  no m’havia donat senyals que no hagués vist altres vegades.

Amb en Pere ens coneixíem allò que es diu de sempre. Rivals des de l’infantesa al futbol, ell al Vilassar amb en Tàpies  de l’Espinaler, en Dani de Dani , en Fancheli i jo de porter a l’Argentona. Era un lateral que rascava , d’aquells que passava la pilota o el jugador, però mai ambdós. No m’havia fet mai cap gol, llavors no s’havia inventat els carrilers. Teníem doncs un coneixement a distància.

Distància que s’escurçà gràcies als comuns amics en Ramon Prujà i l’Alícia que ens van unir en l’art. Per un llavors Brasó practicava una línia molt entroncada en el còmic, però en la que deixava ben patent la seva visió expressionista i de crítica social. Així el vaig conèixer artísticament a Cartoon, una galeria especialitzada  a l’eixample barceloní.

Enamorat del desert, tant dels calents deserts africans , com de la fredor dels desert nòrdics, descoberts a Islàndia quan era un territori no visitat per ningú, en Pere M: comença la construcció del seu territori de solituds, un espai certament zen, en el que la natura dona sentit  a l’home en la seva petitesa i que li permet diseccionar al ésser humà de la manera crítica en el seu fer com a individu i com a ser social.

Comença amb una pintura certament lumínica i de cromatismes intensos com va ser la seva gran exposició a Tertre  (1992) i que tan va seduir a Nico del Rio, per arribar al parnàs amb “El bosc cremat” exposició realitzada a la galeria Lolet Comas. La seva millor exposició i de la que en tragué el màxim benefici personal amb el coneixement de la Isabel, far, punt, passió i guia durant la resta de la seva vida.

En Pere M.  havia traslladat el seu domicili a una caseta a Tordera i un brutal incendi forestal que arriba a fregar el seu domicili el frapà enormement. D’allà en va sorgir una exposició impactant en la que conjuga l’home i la seva acció, amb una sentiment crític molt intens i una lliçó plàstica d’alt voltatge.

D’aquí va sorgir una pintura molt més íntima i plena amb interesants exposicions com les de la sala tretze ( Banyoles), Galeria Il Canovaccio (Roma), un espai emblemàtic relacionat amb el mataroní Campeny, o la de la barcelonina magdalena Baixeres, o al Monjo del seu poble natal , o l‘espai CapGròs, o a Espai en blanc. Unes exposicions totes elles clarament individualitzades en les que l’artista s’analitza i alhora ens fa reflexionar i prendre posició davant temes transcendents com ho pugui ser la natura , la guerra , les noves religions ( esports, música , espectacle...) amb els seus nous deus i d’altres. I sempre amb la coherència personal , la seva gran virtud , que el fa fins i tot abandonar el seu treball professional a una entitat bancaria ja que el  considera embrutidor en el personal i el social.

Llavors en el 2009 arriba la malaltia , que li és diagnosticada en una irònica coincidència, el dia de l’enterrament de Pepe Novellas. En Pere ho entoma amb una gran força interior i veu clarament que en el fons l’art és qui el pot salvar i decideix abocar-s’hi amb més intensitat encara. Així apareix “continuarà” a l’espai capgròs que té com a resum un magnífic opuscle amb el mateix títol i escrits de bons amics que l’havien acompanyat en el temps i del que tinc l’honor, sí, l’honor d’escriure l’epíleg en el que dic :

 “Son aquestes unes obres íntimes i personals essent aquestes les claus precises i exactes per fer-ne lectura. No hi ha en ells res més que els sentiments i les vivències, i no existeix l’intent de que l’espectador les agafi com a pròpies. Ni li cal ni ho pretén. És simplement el traspuar d’unes sensacions i emocions en una obligada catarsi que el mateix artista pregona”.

I és reinventa amb el barret Peret i amb exposicions anuals Museu Monjo (2011), Col·legi d’Aparelladors ( 2012) , Can Caralt.Llavaneres (2013) , casa Gòtica. Argentona ( 2014) , expos totes elles que tinc el gran plaer i honor de presentar amb una conyeta repetitiva, tot dient que ell i jo ja semblàvem en Serrat i en Sabina, deixant ben clar qui era en Sabina, per el barret i per el seu enorme poder de seducció.

Son exposicions individualitzades en les que en Pere reflexiona i filosofa  no sobre el diví i l’humà i sí al voltant del més proper, convençut definitivament de la levitat del ser , de la petitesa de l’home i de la seva fragilitat.

Tècnicament impecable, amb el blanc com a raó i causa. Un blanc,  compacte en l’aparença externa però ple de matisos en la proximitat. Un blanc de blancs, roses , blaus i petites llambregades del color que dona forma a la vida , encara que al final tots sabem que a grans trets la vida s’escampa en la uniformitat del blanc.

I al damunt , el grafit i les paraules. El dibuix del proper , el símbol del territori. Els elements que conformen la nostra geografia mental . L’espai on sentir-se segur. I les paraules , sempre precises i exigents i més quan no estan prenyades de la fullaraca que tantes vegades emprem per enganyar tot enganyant-nos. Les paraules del poeta , les que ens porten alhora el record i la presència d’aquelles arrels convertides ja en fonaments vitals.

Però també apareix el negre, dur ,intens i colpidor, oferint no tan sols el contrast cromàtic  ans també l’emocional. El de la cara oculta ,la que s’amaga, aquella que no es pot passar per alt ni tan sols amb l’ajut de la tendresa de la carícia. Endinsant-se en aquest buit físic i mental, que no emocional. Però el buit de Brasó a més de ser un excel·lent i ben treballat recurs tècnic , jo diria que és un buit amb desig de ser omplert. El buit de la incertesa , el buit del futur , el buit del blanc,  sadollat en realitat per la gran dosi de bon art que en ell s’hi acumula. Un buit que ja no s’ha d’omplir.

I ja com a cloenda en Pere realitzà dos grans exposicions quasi com a  comiat als seus entorns propers i estimats. Al museu monjo ( 2016) i a la destil·leria al 2017.

Ara en la buidor de l’absència, el record de la seva gran generositat personal i de la enorme categoria del seu treball plàstic, ens fa sentir més orfes del veritable art, aquell que defuig de l’exterior per endinsar-se en l’interior del seus creadors i d’aquells que el gaudim.

Pere, que et sigui lleu el camí, et recordem amb l’emoció de l’amistat i el molt art que hem pogut compartir.

Fins sempre

Només algú sentint una desemparança

Tant profunda que arriba fins avui

Podria alçar amb les seves mans un mur

Que conservi aquesta fortalesa.

Algú que, avançant cap el no-res

Bastia un mur per protegir un camí

Cap un ordre final, potser magnífic

                                                       Joan Margarit

                                                       ( Murs de pedra en sec )

 ps. Les obres reprsentades son de la meva col.lecció particular fruit de la generositat d'en Pere en les nostres múltiples col·laboracions.