ATEMPTAT ARTÍSTIC.

Quan fa més de quaranta anys un s’iniciava en el camí de la crítica artística, hi havia la gran discussió, sortosament ara ja desapareguda, entre art figuratiu i art abstracte. Entre els avantatges que defensaven els proclius a l’art figuratiu era que mentre quan una obra figurativa era dolenta això quedava ben clar als ulls dels professionals, afeccionats i neòfits, mentre que era precís ser un bon coneixedor de l’abstracció per reconèixer les obres dolentes de les bones i que per tant el filtre de qualitat era massa lax i permetia a l’abstracció ser refugi d’artistes dolents i de poca qualitat. Una teoria que si encara fos vigent estaria del tot desmuntada tan sols visitar l’exposició que aquest mes de gener Rafel Pou presenta sota el títol de  ‘RAF, Abst, 19’, a l’espai capgròs.

L’abstracció és una forma d’expressió artística en què s'aïlla conceptualment un sentiment, un objecte o una propietat d'un objecte. Es tracta d’enfrontar-se a l’essència d’allò que volem representar i per tant descontextualitzar-lo de la realitat i plasmar-lo de forma artística i creativa.

Però Rafel Pou no ho entén així i la seva constant referència a la realitat que intenta fer veure en les seves obres indica més , que davant la impossibilitat  de copsar-les artísticament d’una manera referencial ( realista, figurativa o pseudo figurativa) prefereix reduir-ho a un pastitx de taques , colors, ratlles i volums, establertes sobre les teles de manera inconnexa i desabrida ,formant un totum revolutum  disbauxat que més aviat retrau que no pas motiva a l’atenció.

De manera ben essencial l’art es redueix a l’equilibri entre fons i formes mitjan l’ús aplicat de la tècnica corresponent. El problema és quan no existeix fons (concepte) , formes ( estructura pictòrica) i la tècnica és redueix a unes beceroles  poc treballades. Llavors el fracàs és ineludible i és el que li passa a Rafel Pou. En alguna obra hi ha una petita espurna que pot ser plaent i cridar l’atenció, però si trenquem el seu aïllament i apliquem la lectura al conjunt, tal i com cal fer, observem ràpidament que aquell petit bri d’esperança artística ha estat sols fruit de la casualitat.

Pèssima exposició doncs la d’aquest mes a l’espai capgròs que hauria d’obligar a un profund plantejament creatiu a l’autor. Li cal preguntar-se que vol dir i com ho vol dir, i llavors intenta cercar mitjançant l’aprenentatge dels mitjans adients per aconseguir els seus objectius. Per que ara per ara el que practica és de manera planera un veritable atemptat artístic.