CHILLIDA LEKU

 

Fa uns vint anys que vaig visitar Chillida Leku. Va ser un viatge artísticament molt emocionant ja que prèviament vaig visitar el Museu Oteiza, situat a Alzuza, molt a prop de Pamplona. Va ser l’enfrontament directe entre dos escultors que sempre m’havien agradat molt.

Era més chillidià, a bon segur per que havia conegut més la seva obra que havia vist en nombroses exposicions i museus, mentre que desconeixia més en profunditat la d’Oteiza, però tan sols sortir de la casa museu d’Oteiza, quedava absolutament clar en mi el triomf d’aquest, front el seu amic/enemic basc. Després he pogut veure, llegir i analitzar els seus treballs i sempre Oteiza guanyava aclaparadorament.

Però necessitava recuperar aquell Chillida que artísticament parlant m’havia ofert una impressió aclaparadora tal i com que em va produir el seu treball en aquell hàbitat especial , triat per ell mateix. El xoc sensitiu de la natura amb la grandiositat del treball de l’artista , junt a la sensibilitat extrema dels petits treballs acollits en el “caserio” , es mantenien encara frescos en la meva memòria. I això que la meva darrera visita era de fa 10 anys.

Hi havia volgut tornar però per primera vegada,  el seu tancament, i per segona  el covid, m’havia deixat amb el gust als llavis i sense la necessària visita. Per això, aprofitant el regal familiar del meu 74 aniversari, l’escapada a la campa de Lasarte on es troba era obligada, i en pura conseqüència la meva satisfacció artística ha estat complerta.

El mou Chillida Leku, ara en mans dels marchants suïssos de l’obra de l’autor, segueix quasi idèntic a l’inaugural, tan sols algunes escultures que han estat venudes han estat substituïdes per altres ,més petites i menys escollides per l’autor que les havia triat per formar part del seu museu públic/particular. Inclòs es manté la família en l’entramat. Així vàrem poder veure a un dels germans Chillida fent visita privada amb quatre persones.

Chillida Leku manté així l’esperit amb que es va crear aquell que seguint el pensar de l’artista lograva que “l’escultura ha de donar sempre la cara i estar atenta a tot el que es mou al seu voltant i la fa viva”, tal i com s’explicita en el planell que es dona a l’entrada al visitant.

Passejar-se per la campa és un absolut plaer dels sentits ja que s’ha aconseguit la fusió plena entre art i natura. Així, mentre trepitges l’herba i t’acostes a les obres, sempre en tens una altre que t’apareix més lluny, tot picant-te l’ullet, i convidant-te a gaudir-la iniciant un camí que sembla desgavellat ja que no és ni temporal, ni temàtic, ni estilístic.

En el tòric desordre organitzat de l’espai i amb el reforç de la natura que magnífica i quasi deïfica els treballs, t’introdueixes en el teòric joc de l’art per assaborir  fins el darrer glop, la potència i sensibilitat del treballs que esdevenen ànimes artístiques protectores de la teva debilitat.

Una debilitat que et dona força ja que totes les escultures es poden tocar i en l’acaronament de les mateixes hi ha una enorme transmissió de sentiment artístic que et fa sortir de la visita plenament conscient del lloc i al vàlua d’on has estat.

Chillida Leku  és un magnífic espai museístic en el que es fàcil  la comunicació entre artista , obra i espectador, i del que jo diria que sempre se’n surt satisfet.