Hi ha exposicions que em provoquen seriosos dubtes a l’hora d’escriure la crítica. Son aquelles que per les raons que sigui em provoquen unes determinades emocions, mentre que alhora sé que el públic en general , per les causes que sigui, no es mourà en la mateixa paramètrica. Això m’ha succeït de manera ben clara en la mostra "SENSE TÍTOL" amb l’obra de l’amic Diego Guirao que va morir en començar l’any passat i ara rep una exposició pòstuma a ca L’Arenas.
Guirao, mataroní de naixement i estima, sols va exposar en
vida de manera individual una vegada a Mataró. Va ser a l’Ateneu de la Caixa
Laietana en iniciar-se la temporada 2009. Va participar també en l’exposició
Tempus Fugit a la Nau Gaudí on va ser la gran sorpresa doncs quasi tothom
desconeixia la seva existència. A posteriori sols l’exposició que realitzà pocs
mesos abans de la seva mort a Llavaneres
i la presència en la col·lectiva d’artistes maresmencs a Ca l’Antiga , han donat una imatge quasi nul·la
als afeccionats mataronins que el
desconeixen absolutament.
Just quan va morir estàvem preparant la seva exposició per
el Museu del Càntir, i malgrat el que s’havia dit des de Cultura, ell no en sabia
res del projecte de cap exposició a realitzar a Mataró. Sortosament en l’acte inaugural es va deixar
clar que hi havia una intenció però que no s’havia traslladat la mateixa a l’artista.
I faig aquesta puntualització per deixar les coses ben clares.
L’exposició actual és un simple recull d’algunes de les seves
darreres escultures, que ja havien estat mostrades en el Sant Lluc de l’any
passat, i un conjunt d’obres provinents de l'expo a la galeria H2O,que
resumeixen la seva escassa presència a la seva ciutat nadiua.
Per un costat , en les sales properes al pati, hi podem
visionar les seves pintures, que realitzava per aquells primera anys del segle,
acompanyades de les escultures d’aquells temps. Era per
un llavors, l’Ateneu Caixa Laietana en l’any
2009
Dèiem en aquella exposició de títol “Asimetrias Telúricas /
Anatomias Urbanas” : “Una exposició aquesta de Guirao que crec s’ha de veure en
aires de futur. Es nota l’existència d’una bona dosi de sensibilitat , de
cercar idees , d’intentar construir la seva “realitat” artística , però
existeixen encara unes mancances clares d’individualització de les mateixes i una
manca de depuració en el treball tècnic i de presentació que a vegades
desllueixen la vàlua de la mateixa peça. És en aquest futur en el que caldrà
mirar i examinar a Guirao , i en ell, no hi ha dubtes que és en la llibertat ,
en aquesta mena de gestual caos controlat que tant bé aconsegueix en algunes
obres, és on es troba el seu futur que cal esperar ben positiu”.
En la sala del vestíbul i en la planta superior ens trobem amb una magníficament muntada exposició en el que seria un resum , en forma de les peces que no va vendre, de l’exposició “Estranys habitatges” que realitzà a la galeria H2O, l’any 2018. Una magnífica exposició que recordo haver visitat conjuntament amb la Núria Poch. Una exposició que si en directe em va encantar ara en veure de nou les peces em retorna l’emoció.
El que passa és que actualment Guirao era molt més escultor que pintor i la mirada a l’exposició ens porta clarament a un pintor que a més feia escultores, el que és un fallo fonamental per poder entendre la seva obra i la seva trajectòria, ja que la realitat del dia en temps de la seva mort era que Diego Guirao era un escultor que pintava els seus projectes escultòrics en el desig de copsar previament el resultat final, fet que és impossible de discernir a través del muntatge de ca l’Arenas.
El mataroní Manuel Guerrero acabava l’escrit de presentació
del catàleg a l’H2O amb unes frases que el definien a la perfecció.” I és que
les obres de Diego Guirao ens enfronten
amb imatges ambigües i complexes que en captiven i ens atreuen , que ens interpel·len,
que ens parlen, potser del passat, del present o del futur, però que no ens deixen
indiferents. Son els estranys habitatges del nostre interior inquietant, del
nostre món convuls i enigmàtic, estrany i bell”. Unes frases que anirien
perfectes situades al bell mig de l’exposició,
en comptes de la insubstancial instal·lació de Verònica Aguilera
A finals del segle passat
Diego Guirao deia :”Només m’inquieta el coneixement, o en el seu defecte
el buit. Com en un somni deshabitat on el fruit de l’art se’ns apareix . com un
miratge, com un desig”. Aquestes frases que vaig aprofitar per el pròleg de l’exposició
de Llavaneres reflecteixen perfectament el que al meu entendre hauria d’haver estat
l’exposició de Guirao, un recórrer per la seva trajectòria, començant per els
obres que realitza en les carpetes del Museu de Mataró ( 1980) i L’aixernador d’Argentona
(1985) que ens haurien descobert el seus orígens, i a partir d’aquí seguir el
seu caminar , sense oblidar el magnífic “Someday I’m coming back” que presenta
a Tempus Fugit, una obra clau per entendre el seu salt pictòric als anys 90.
Però no. Com que al Museu de Mataró ningú tenia ni idea de qui era i quina havia sigut la trajectòria de Diego Guirao, ha estat la família qui s’ha encarregat del ideari de l’exposició i el resultat ha estat decebedor, malgrat que l’exposició sigui per se brillant.
 |
| Aquests dues obres corresponen a l'inici de la seva carrera ( anys 1980- 1985) i son de la meva col·lecció i no estan exposades |
En el moment inaugural va ser molta la gent que es va
sorprendre davant el que veia amb els seus ulls, les obres d’art d’altíssima
qualitat d’un artista local, molt desconegut. Però no veiem el que caldria que
és simplement l’alta qualitat en la trajectòria de l’artista, en la seva
evolució i en el seu fer, feina per la qual existeix Ca l’Arenas.
Resumint haurem de recomanar intensament la visita a tot
aquell afeccionat que desconegui el fer de l’artista, ja que obtindrà una bona
mirada del seus darrer anys i una
pinzellada del que feia allà el 2009. Veurà i gaudirà de l’obra de Guirao
encara que no sabrà ni podrà entendre les raons i causes de la seva evolució.
Si coneixeu l’obra de l’artista no fa falta la visita ja que no hi ha cap senyal ni cap camí, dels seus començaments, de la seva evolució, i principalment la visió escultòrica, la seva plenitud en el moment de la mort, és petita i escadussera
Una exposició que és la gran ocasió perduda per recuperar
per a la ciutat el treball d’un dels seus més importants i desconeguts artistes
del que ha gaudit la ciutat en els últims anys.
PS.- Alguna de les seves escultures hauria d’estar en una
plaça pública de la ciutat. S’ho apunta
senyor Alcalde.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada