BETH FORNAS, SEGUINT EL TRAÇ, PERÒ, QUIN TRAÇ?

A tots ens ha passat alguna vegada de  sortir d’una obra de teatre o de veure una pel·lícula, amb una total admiració per la interpretació de tots o algun dels actors però afirmant rotundament alhora que aquella pel·lícula o aquella peça teatral era dolenta ja que fallava la història que esdevenia insalvable malgrat l’esforç dels actors. Una idea semblant és la que he sentit després de visitar la mostra que Bet Fornas presenta a la sala de l’Ateneu , sota el títol , absolutment banal i impossible, de “Seguint el traç”.

I dic això ja que en el conjunt de la seixantena de peces que es presenten, col·locades de manera disbauxada i inintel·ligible per la sala, n’hi ha algunes que tenen prou interés i mereixen atenció, però això és impossible ja que suren com a nàufrags en un mar de desconcert expositiu en el que l’epectador no troba fusta alguna a la que agafar-se per poder surar del naufragi.

Bet Fornas és artista amb suficient currículum com per saber que una exposició no és presentar un conjunt de peces col·locades d’una manera més o menys estètica, que una exposició és una història plàstica que ha de ser explicada i rebuda per eles espectadors per així completar el treball de l’artista. Una història que precisa d’uns punts d’ancoratge i molt més encara si es tracta d’una mostra de caire retrospectiva i la protagonista no és una autora que hagi mantingut un camí lineal en la seva trajectòria que en el cas de Fornas es bigarrada en conceptes i tècniques , amb salts evidents i posteriors capitombes.

Llavors no val presentar una mostra minimalista sols amanida amb quatre paraules que queden molt bé però que res marquen ni indiquen,fora d’un intelectualisme barat. No pot ser que no hi hagi cap indicador en les peces. Si bé els títols tots sabem que moltes vegdes sols existeixen a modus de sumari, però si que és imprescindible la indicació de ladata de realitzacio, el material, i en cas de formar part d’alguna sèrie, la pertinent identificació. Sols així podrem seguir el traç com indica l’autora. De moment amb aquest, tan erroni muntatge, és impossible saber d’on vé, a on està ni quin és el seu futur. Quina és la seva evolució, progressió etc,. és a dir ens quedem orfes de tot element de lectura i digestió de l’exposició.

M?agradaria que Fornas es plantegés el problema, i en fes correcció.  permetent gaudir , ara sí, de la qualitat de les seves obres que queden ara ofegades en la seva orfandat, sense lluir i sense poder-les valorar en el seu valor intrínsec que en alguns casos és ben elevat..

Una exposicó que li fa mal a l’artista i fa mal a l’Ateneu ja que queda ben palès de nou que amb els euros a la mà es pot exposar en aquell espai sense que és  tingui en compte el projecte expositiu que ha de ser sempre la clau del criteri de selecció.

En resum peces més que acceptables per un horrorós i del tot erroni projecte expositiu, indigne d’un artista i una sala professional.

(Les fotografies corresponen a anteriors exposicions de l’artista i han estat extretes de la xarxa , en especial d’altres comentaris d’aquest mateix transport públic)

ESPAI D'ART. BETH FORNAS

Aquí teniu el darrer espai d'Art , amb entrevista amb l'escultora Beth Fornas que exposa actualment al Col·legi d'Aparelladors

BETH FORNES . ESPERIT I MATÈRIA

Quasi des del seu començament que la sala del Col·legi d’Aparelladors ha esdevingut com un segur de qualitat expositiva. Amb molt poques excepcions , el treball de la gent del Sant Lluc, encapçalades en aquest indret per Teresa Roig , han anat desgranant diverses opcions creatives amb un nivell de qualitat prou remarcable com per fer-ne recomanable visita. Aquest mes no trenquen nivell ,ans al contrari l’augmenten, amb la magnífica exposició de Beth Fornes que deixa ja de banda l’apel·latiu de ceramista per agafar-se al concepte definitori d’escultora.

Als bons afeccionats el sonarà el nom de Beth Fornes per les seves exposicions a la comarca i per la seva selecció com a “jove” en el Sant Lluc. En l’exposició corresponent,  allà el juny del 2009 dèiem textualment: “...uns treballs en els que conjuga l’escultura amb altres elements especialment amb la ceràmica.
Aquesta dualitat que moltes vegades desintegra el conjunt compacte que generalment precisen els treballs volumètrics en aquesta ocasió es utilitzada de manera ben adient aconseguint el contrapunt entre la força del fonament de ferro i la ductilitat textural de la ceràmica.
Un diàleg entre contraris ple de sensibilitat en el que les obvies referències no hi fan cap mena de mal.”

Ara la cosa ha canviat la dualitat no està entre contraris materials i sí entre contraris espirituals , tot a l’entorn d’una correspondència creativa poètica en la que presenta les dues cares de la moneda : Per un costat una obra més sensible en l’aparença , potser més decorativa i comprensible , i per l’altra una pbra contundent , dura però no esquerpa , que dona cos , potència i vigor al conjunt del presentat.

Amb un treball tècnic certament remarcable , Fornas ha abandonat la seva cridòria cromàtica i constructiva per oferir-nos una mirada que volent semblar silenciosa , és el suficientment impactant com  per copsar l’atenció externa que ofereix el seu treball, i el que és més important per fer-nos endinsar en el seu món orgànic , en aquesta comunió amb la natura a la que segresta del seu habitat natural, per “petrificar-la”, i valgui aquí tots els sentits de la paraula ,amb un treball que manté un punt de romanticisme silent però que alhora es desborda en una passió creativa que vol anar molt més enllà de l’aparença.

L’exposició queda així dividida en dues zones ben delimitades. Per un costat tenim la seva obra més “naturalista” en un concepte d’apropament a un cert misticisme d’arrels més minimals. Una obra que podríem considerar natural, propera, amb un sentit immens de fragilitat . una obra de caire orientalitzant , en la recerca d’un teòric “zen” que generi l’estat més idoni per la contemplació.

En l’altra costat estan unes obres de més pes , físic i conceptual. Obres denses, amb desig de copejar , en un demostració de la gran capacitat de bellesa que poden oferir unes formes objectuals en aparença llunyanes a un concepte estètic agraït , degut a la seva textura , forma i cromatisme. Unes obres  que per a mi son el millor de llarg de l’exposició i que semblen obrir un camí en el que l’autora pugui desenvolupar aquesta , la seva nova dualitat , enfrontant dues cares , en aparença diverses i divergents , però que en el fons demostren l’unicitat de sentiments conceptuals i creatius d’una artista que caldrà seguir.

Una exposició magnífica , aquesta de Beth Fornas , en les que posat a trobar alguna punt més imperfecte , haurem de deturar-nos en el seu apartat frontissa, és a dir en les seves obres de caire més pictòric en el que no aconsegueix lligar exitosament els conceptes , i també apuntar-nos a un cert excés d’obra. Una depuració de la mateix accentuaria el caràcter intimista i personal del conjunt que , al meu entendre , assoliria encara un resultat més plaent que no pas ara.

Beth Fornas , un nom que els bons afeccionats han d’apuntar ja a la seva memòria , amb una exposició al Col·legi d’Aparelladors que no s’han de perdre de cap de les maneres.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)