VITIA PICTORIAL. JOAN DE LA OSSA

Ara fa tres anys que Joan de la Ossa tornava a l’activitat expositiva a la seva ciutat de Mataró després de molts anys d’absència ,amb una exposició a la ja desapareguda sala de Gal-Art.

Per un llavors vaig fer una crítica que incidia en dos conceptes molt clars , per un costat el fet de que la seva pintura s’havia immobilitzat en el passat i no presentava l’evolució necessària que el pas del temps marcava , i per l’altre en la necessitat de millorar tècnicament ja que la seva proposta plàstica estructurada en la figuració i el realisme exigia uns fonaments tècnics molt superiors als presentats fet que li provoca un munt de solucions tècnicament errònies als seus plantejaments plàstics.

Ara , tres anys més tard , Joan de la Ossa exposa al col·legi d’Aparelladors en la que és la seva primera exposició important a la ciutat sense haver fet cap cas de les recomanacions ( òbviament està en el seu dret i aquesta és la seva llibertat) i mantenint del tot els problemes estructurals que presentava ara fa tres anys.

Obviant que per fer que una obra d’art sigui reeixida s’ha d’aconseguir un equilibri adient entre continent i contingut, fet impossible d’aconseguir en aquest cas ja que de la Ossa segueix entestat en una dèria filosòfica mal plantejada en el desenvolupament plàstic i pitjor acabada en el tècnic amb una figuració realista plena d’errades que acaben d’enfonsar la totalitat de l’obra.

La lectura de la seva pintura ens porta al record d’aquell realisme màgic que practicava en la seva joventut amb altres col·legues allà per la Biga Blava. Una història que malgrat la dissertació d’algú poc coneixedor de la recent història de l’art local , és en res parella a la practicada per l’escola de Mataró , ja que mentre que aquesta mantenia una forta càrrega social , el grup de de la Ossa seguia en l’aposta del trompe l’oeil , de l’aparença, del voler significar , però amb una buidor al darrera que es feia , i es fa , evident tan sols escatar una mica el seu treball.

Una línia pictòrica amb un certs aires medievals, però que evidentment està a les antípodes d’una metafísica a lo de Chirico, un surealisme a l’estil Magritte , o uns reflexions renaixentistes a lo Delvaux , tal com s’insinuava , al meu entendre de manera tan errònia com absurda , en la presentació de l’exposició.

De la Ossa practica una línia que es mostra insípida , de caire fred , que no genera cap vibració al enfrontar-se a ella i que conseqüentment no genera el feeling precís per establir un nexe comunicatiu. La seva figura femenina es nota impostada, com si fos aliena a una història de la que curiosament n’és la protagonista fet que comporta el desmembrament absolut de l’estructura filosòfica , per dir-li d’alguna manera , que hauria de provocar la reflexió intel·lectual de l’espectador i que esdevé així una anècdota despenjada de tot , sense aportar res de positiu al conjunt.

Un distanciament del que bona part de culpa la té la poca qualitat tècnica de la seva figuració realista . Repassar la seva figura femenina  és fer repàs a un grup de dones “esgarrades” , com es diria en altres temps. Quasi és impossible en el conjunt general , trobar una figura en la que no existeixi un important defecte tècnic que trenqui la formalitat acadèmica exigida i la converteixi en poc natural i per tant desfaci l’encanteri que en aquest cas l’obra de de la Ossa precisa.

Si a més hi afegim altres inconvenients tècnics com ho puguin ser perspectives inversemblants, metodologies de stick-stack en la superposició d’imatges o altres inconvenients formals haurem de convenir que el resultat del presentat és del tot fluix i no respon ni a les exigències de l’espai , ni a les expectatives que caldria esperar del creador.

I dic expectatives ja que sempre he pensat , i penso ( encara que a bon segur no ho cregui l’autor) ,que de la Ossa té moltes més possibilitats de les que ofereix ara , i que en un món artístic tan eclèctic com l’actual el seu llenguatge pictòric també té el seu camp de conreu.

Però és clar que per aconseguir-ho ha de realitzar una doble evolució: Conceptual i tècnica. Conceptualment ha d’abandonar la seva asèpsia que no porta enlloc per virar vers una transmissió intensa que generi dialèctica comunicativa , i en el que pertoca al tècnic ha de millorar , i molt, la seva figura realista i la seva estructura que en podríem dir arquitectònica, per establir unes bases el suficientment sòlides com per fer creïble la seva intenció i que no succeeixi el d’ara , que fa que els seves exposicions siguin un cúmul d’intencions eternament fallides.

Una paraula , aquesta de “fallida” que és la que respon millor a una exposició que passarà amb més pena que no pas glòria en la petita història de l’habitualment reeixida sala del Col·legi d’Aparelladors.