Aquest blog dedicat essencialment a la crítica artística
sembla haver-se convertit en aquests darrers dies en un obituari permanent. A
les morts de Jordi Puigggalí i de Miquel Àngel Faidella s’afegeix ara la de l’Emili
Badia, home discret i amatent, de gran cultura i saviesa que havia arribat a l’art
ja de gran , però amb una qualitat i capacitat que ja voldrien molts dels creedors
més saberuts.
Emili Badía havia sovintejat les classes d’Arts i Oficis en
la seva joventut, apassionat com era de l’art i el dibuix, però les
circumstàncies de la vida l’obligaren a desenvolupar paper en la industria
familiar. Quan va acabar aquesta, passats ja els seixanta d’edat, va voler
acomplir les seves il·lusions artístiques i va trobar en l’escultura ceràmica
el seu lloc de trobada.
El vaig conèixer amb profunditat en coincidir habitualment
en l’autobús de la Casas quan un tornava del treball i ell de les seves classes
artístiques en la que es mostrà com un disciplinat i ràpid aprenent. En
aquelles llargues i profitoses converses vaig tenir ocasió de conèixer a un
home savi, que havia recorregut molts indrets i d’uns grans coneixements
artístics.
Un dia em convidà al
seu taller, que es trobava a un pis de la cruïlla de la Plaça de Cuba amb el
carrer Unió i que compartia amb en Pepe Novellas. Feia llavors unes peces
dolces i acurades , plenes d’aire decoratiu i absentes de sentiments artístics.
Amb unes representacions de dofins com a
peça estrella. Li vaig fer conya dient-li que aquells treballs eren magnífics
per captivar a senyores sesentones de poca volada, però que en l’artístic no
servien.
Em va fer cas i va evolucionar amb plenitud amb peces com
les que es mostren en la imatge , la menina llueix resplendent a casa. O com un
seguit de toros amb una potència brutal, o una exposició de caire eròtic que
celebrà a la casa gòtica d’Argentona i en la que sorneguer com sempre i mb
aquells ulls d trapella que gastava em digué davant la meva sorpresa per la gosadia
eròtica de les peces, que ella amb la seva dona ,malgrat l’edat, encara feien “cosetes”.
L’any 2012 va ser l’artista convidat a la sant Lluc.
El vaig veure i vaig parlar amb ell per darrera vegada , a l’exposició
de Manuel Cusachs de qui era gran amic. Em va saludar com sempre amb aquell sr.
Pere que es gastava i el vaig trobar una mica mancat de forces però ple d’il·lusions.
Ara conec que ens ha deixat i ho ha fet marcant el record d’una gran persona i
un artista excel·lent a qui les
condicions de l’època van limitar.
Gràcies Emili per la teva amistat i el teu art i que la terra et sigui lleu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada