INADMISIBLE

 

Entre les més diverses tasques que ha d’emprendre la nova junta de l’Associació Sant Lluc per L’Art Mataró, n’hi ha una que és fonamental ja que és la que li dona més visibilitat. Es tracta com no, de la renovació programàtica de les sales d’exposicions que depenen d’ella.

En fa uns quants anys, la cosa quedava ben clara: A Aparelladors, s’exhibien les exposicions “de primera”, bones i variades, amb presència d’autors locals i de fora. A la sala de la Presó , bàsicament artistes locals que havien depassat el qualificatiu de simples afeccionats  i estaven en un nivell prou valorable. Era la promoció per fer el salt a Aparelladors. Finalment la sala del Casal anava destinada a autor afeccionats, artistes novells i experiències iniciàtiques, generalment de poc nivell i qualitat però entre les que de tant en tant apareixia una espurna esperançadora.

En les darreres temporades, essencialment des de poc abans de la pandèmia, tot el castell anava en orris  en un desmembrament que començà un temps abans quan l’Associació va ser desnonada de la Presó i perdia aquell espai que tant útil era per els artistes diríem que de classe mitjana de Mataró.

Actualment, Aparelladors ha perdut molta embranzida, i al costat d’exposicions notables, com l’actual de Badosa, han cohabitat d’altres  d’un nivell indigne en relació a la vàlua de la sala. Però on s’ha arribat al desideràtum total es en la programació de la sala del casal Aliança en la que es succeeixen de manera continuada un seguit de mostres de suspens absolut , indignes de ser qualificades com exposicions d’art realitzades per artistes.

Entenem perfectament que les inhòspites condicions de l’espai faci que siguin molts els artistes que ni tan sols el considerin com indret per exposar els seus treballs, però això no hauria de provocar que s’accepti qualsevol proposta  expositiva sense exigir un mínim de qualitat que faci que l’exposat no esdevingui un insult a l’art i de retop a la cultura.

Tota aquesta reflexió , que es generava ja fa temps, ha explotat després de visitar la mostra dels que s’ auto anomenen “Amics de les Arts”, quan no ho son , ans el contrari. Amb l’excepció de Tomàs Filbà, digne afeccionat com ho demostra cada any en el Sant Lluc amb el seu detallisme poètic del quotidià, els tres que l’acompanyen, a qui em nego a qualificar com artistes, perpetren un castic total al concepte artístic que no hauria d’haver estat acceptat per una associació que té un per l’art en el seu nom i en el seu ADN.

Mai he entès la laxitud amb la que s’accepta que algú sense la més mínima habilitat plàstica tan tècnica com conceptual es cregui amb el dret de demanar poder exposar les seves obres  per que puguin ser “admirades” per el públic en general. I em sorprèn encara més que associacions i institucions publiques i privades escoltin els seus precs.

Per que això sols succeir amb la plàstica. Si est un afeccionat o estudiant de música, saps abastament que fora del festival de fi de curs, sols podràs accedir a la realització d’un recital o tan sols a fer una audició publica quan tinguis el mínim nivell per que no grinyoli i soni a música i no sigui tan sols un soroll poc agradable. Per que aquesta exigència no l’apliquem també a dibuixants, pintors , escultors i artistes de tota mena?.

Tasca difícil i complexa la que ha de solucionar la nova Junta de la sant lluc però alhora essencial per el desenvolupament de l’Art  a la ciutat i el dels seus artistes. Esperem i desitgem que se’n surtin i ben aviat els espais expositius de l’Associació tornin a brillar com fa unes temporades.