JOAQUIM TORRES GARCÍA. LA CARTA CULTURAL MATARONINA MÉS DESAPROFITADA.

 

Portada del catàleg de l'expo de Torres Garcia el 2008

Joaquim Torres García és un dels pocs artistes catalans que estan en la història de l’art amb lletres majúscules. Ara mateix les seves obres, fent costat a les de Piet Mondrian ocupen les sales de la 5ena planta del MOMA amb l’exposició “Circle and Square” fent memòria de la gran experiència que significà aquest “cercle et carré” que es fundà a Paris el 1929, amb artistes tan importants com Kandinsky, Mondrian, Julio González o Léger .

Per qui no ho sàpiga o recordi, Torres García era fill del mataroní Joaquim Torres Fradera , que havia emigrat a Montevideo on va néixer el seu fill. Va tornar a Mataró als 16 anys i a l’escola d’Arts i oficis i de la mà del professor Vinardell va començar el seu aprenentatge artístic, que aprofondí a la Llotja barcelonina. És juntament amb Viladomat l’artista més important que ha donat la nostra ciutat, i alhora el més desconegut.

El meu pare em va trametre la seva dèria  per ell, la seva obra i el seu reconeixement ciutadà, i per això quan ara fa vint anys que Teresa Roig , ànima màter del Sant Lluc, em va trucar per convidar-me a un sopar i em vaig trobar amb tota la junta del Sant Lluc interrogant-me sobre la possibilitat de la Biennal que tantes vegades havia reclamat, seguint el mateix que havia fet el meu pare sense cap mena de sort.

Recordo perfectament aquell sopar i el pseudo interrogatori que vaig patir i que com a fruit va donar un any més tard la Biennal que dintre de poc assolirà ja l’edició nombre 10. Vaig ser jo qui vaig proposar el nom de Torres García per la Biennal, homenatjant al meu pare que tant havia lluitat per ella. Igualment vaig proposar les poques imatges de Mataró  fetes per l’artista, com a complement, i que segueixen com a símbol d’identitat de la mateixa. Vaig bastir els fonaments de la biennal , remarcant la importància d’un jurat de categoria, esquer fonamental per cridar l’atenció dels artistes. I entre tots vàrem bastir uns fonaments que l’han convertit en una de les biennals més importants del país, ara ja amb quasi vint anys i deu edicions d’existència.

La memòria per això és sempre dèbil. Ja fa temps que no tenen la gentilesa de convidar-me a les deliberacions de les que mai se m’ha escapat una paraula, ni tan sols a l’acte inaugural, al que els hi agradi o no, he acudit sempre. I així ho penso seguir fent.

Amb la jove de Torres García, la màxima coneixedora de la seva obra

Però ara m’ha arribat una notícia, per a mi trista i lamentable. Som al mes de maig de 2024, l’any en què es compleix el 150 aniversari de Joaquim Torres-Garcia, i el 75è de la seva mort i, que jo sàpiga, ni l’Associació Sant Lluc per l’Art ni l’Ajuntament de Mataró no tenen res previst per commemorar aquesta efemèride de l’artista més universal vinculat amb Mataró. De moment, només Pere Tió, l’únic estudiós que ha investigat la relació de Torres-Garcia amb la nostra ciutat, ha publicat un interessant article als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria del mes de febrer on explica la gran influència de Torres en l’Avantguarda del segle XX i el paper que va tenir com a creador de l’estètica noucentista, a més de descobrir-nos com s’ho va fer Torres-Garcia per dibuixar l’estació de Mataró quan ja havia tornat a Montevideo.

I així de capgrosada en capgrossada l’art mataroní es va omplint de glòria. No fa pas gaires anys, amb Quim Fernández de regidor, la Generalitat va oferir a la ciutat el gruix de la col·lecció de VIladomat per que acompanyessin a la capella dels Dolors i permetessin una visió ample i generosa de l’obra de l’artista. Recordo que fins i tot es va plantejar de moment emprar el soterrani de la Fundació Iluro , però la directora del Museu es va negar. Fa ben poc han inaugurat a Manresa un gran Museu dedicat a al seva obra i a la d’altres autors del barroc català, mentre que aquí sols es pot visitar Viladomat a Sta Maria algun cap de setmana i si t'apuntes abans.

Renunciem a Viladomat , a Torres Garcia , tenim a l’edifici de Puig i Cadafalch com a un scape room, i no tenim tampoc obra dels nostres artistes més importants com son Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Comabella. els Estrany, els Arenas ... i tots els companys desapareguts. I volem que es doni importància  Torres Garcia que sols tenia sang de Mataró però que no la va viure ni sentir . Exigir això sols cap en el cap d’uns vells i quasi gagás crítics d’art que només emprenyen i no feliciten a la ciutat per la seva desacomplexada aposta per l’art contemporani, que no té cap fruit ni cap sentit, ni visitants, però fa bullir l’olla de quatre arreplegats aprofitats.

O sigui que ja ho sabeu amics mataronins, Torres Garcia servirà un any més com a cognom d’un important premi, però com sempre seguirà essent el creador més desconegut de la ciutat.

Felicitats