“Esa maraña invisible que es la NADA”. FRANCESCA POZA

 

Y fue perdiéndose en esa maraña invisble que es la Nada

de una forma sutil, sin tiempo para despedidas.

se desdibujo su sonrisa, se hizo triste su mirada ,

que iba perdiendose cada vez que mirava.

 

El Museu del Càntir d’Argentona presenta en aquest final de primavera una exposició excepcional que mostra l’altíssima sensibilitat i qualitat de la seva autora , la mataronina Francesca Poza, que torna a exposar ben a prop de casa seva desprès de quasi quatre dècades d’absència. Ara, en el seu retorn als seus verals més propers,  ens demostra amb la teòrica simplesa del seu fer, l’alt nivell del seu treball i la profunda càrrega que atresora cadascuna de les seves obres.

Els que visitem moltes exposicions , rarament ens sentim emocionats i absolutament seduïts i abduïts per alguna d’elles. Certament quan anem a un Museu o ens enfrontem a una  exposició d’aquelles que podríem dir antològiques o d’un gran mestre, se’ns relaxa l’esperit i la predisposició a l’emoció i/o aplaudiment, és molt més fàcil i escaient.

Però quan passem per les galeries i observem una exposició, diem-li que normal, son molt poques les vegades que sortim sadollats i satisfets per el que hem vist. La causa més habitual és que, en el millor del casos, ens trobem amb obres que ens recorden a d’altres , o que no veiem l’imprescindible evolució de l’artista cap el camí que intuïm o creiem, que li pertoca.

Potser per això quan un es troba amb el treball d’una artista tan senzilla , que no simple, com és el cas de Francesca Poza, a aquell veritable amant de l’art  se li mouen les tripes artístiques i predisposa el cos i l’ànima a gaudir de la sensibilitat, en aquest cas quasi poètica, del seu fer, sabent perfectament que aquesta visió serà per a ell aliment indispensable per depassar el temps en que tardi en trobar una altre exposició que li renovi l’esperit.

Vaig conèixer a Francesca Poza fa quasi quaranta anys a Mataró. Per un llavors estava començant a exposar, després d’haver fet aprenentatge en el taller dels germans Arenas. Ho va fer amb en Jaume amb qui l’unia el toc de personalitat i rebel·lia . A la seva mort passà a mans del seu germà Jordi, amb qui no es va entendre i començava a caminar sola per els camins de l’art, amb algunes amigues com per ex. Mª J: Carrasco, però va desaparèixer de la ciutat i d’exposar en la mateixa. La vaig retrobar a les xarxes fa uns  anys i he pogut seguir i gaudir de la seva evolució des del gravat, per passar a convertir el paper, de suport a protagonista, amb la manipulació més absoluta i íntima.

Avui tenim la sort de que es mostra en la nuesa més absoluta al Museu del Càntir d’ Argentona i ho fa amb un treball personal, íntim i seductor , en el que el paper i el fil que el subjecta, esdevenen els subtils elements  per expressar amb emotivitat i senzillesa, els  esbiaixos de la seva ànima d’artista.  El paper com a matèria i el fil com a símbol, com el títol de la xerrada que l’artista efectuarà al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Com molt bé explica en el catàleg . “ La subtilesa del fil organitza el temps, l’enllaç, la continuïtat, embolicar, desembolicar, teixir en una frontera poètica summament delicada. Amb el paper com a matèria i el fil com a símbol. Un fil que és epifania i metàfora del que és fràgil, que en trenar-se, es fa fort, es converteix en textura densa, resistent”.

Així amb la sensibilitat del material i la seva pròpia d’artista, Poza va escrivint les seves obres que sedueixen en al primera mirada i que neguitegen en la mirada més profunda, ja que el lector interessat, compren a la perfecció que aquell tros d’intimitat de l’artista és en realitat un tros compartit, ja que som molts els que ens sentim aclaparats en la nuesa que ens aparta de la massa general per esdevenir protagonistes únics d’un món  en el que memòria i oblit son injustament considerades circumstàncies a les que cal dominar i no ser seduïdes en la seva profunditat.

Com si fos una Penélope actual, Francesca Poza, teixeix i desteixeix, no en l’afany de fidelitat i perdurabilitat, si no en el sentit de permanència del més íntim i de tot allò que volem que perduri per sempre entre nosaltres per el que ens ha marcat, induït i/ o produït. D’aquí que les seves obres ens sedueixen, no sols per la bellesa, ans al contrari, ho fan també per la càrrega  sentimental i interior que arrosseguen .

Si afegim que el treball tècnic per aconseguir els objectius, és  absolutament encisador i el resultat obtingut amb el mateix aconsegueix una bellesa visual que iguala com a mínim la gran carga emotiva que genera el conjunt total de la peça, haurem de convenir la gran qualitat, exterior i interior, de les peces que presenta l’autora.

Passejar-se per la sala del Museu del Càntir és fer-ho per una nebulosa que ens va enviant imputs en el seductor passeig en que esdevé la vista  la mostra. Allà les obres ens criden per que copsem el seu interior, ens perdem en el mateix i en sortir d’elles , sapiguem sentir-nos feliços per el trajecte que ens ha pogut permetre esbrinar una mica l’interior de l’autora i ens ha sadollat l’ànima amb la seva plàstica sensibilitat.

És per això que aconsellem la detinguda visita a aquesta exposició, que a més de descobrir a una artista nostra i propera , ens ofereix entendre art en el seu estat més pur, que com deia Joseph Beuys , és simplement la vida, aquella que de forma ben pura s’evidencia en aquesta magnífica exposició d’obligada visita

 

Esa maraña invisible que es la NADA. Francesca Poza

Museu del Càntir. Pça de l’Església 9.Argentona

Del 25 de maig al 23 de juny de 2024