EN RECORD I HOMENATGE A JOAN ROSELL

 

Els Amics de l'Art del Maresme m’han demanat unes paraules en record i homenatge a Joan Rosell, que ens ha deixat fa uns mesos, i un òbviament no s’hi pot negar per que , malgrat el poc coneixement personal que tenia amb ell, les vegades que hi vaig parlar i conversar, em demostrà que la seva saviesa com artista era equiparable a la personal.

El darrer contacte que vaig tenir amb ell, va ser en la inauguració de l'exposició “Fer col·lecció” que es celebrava a ca l'Arenas. Ell constava com signant d'una de les obres que havien estat donades a la ciutat, però no estava exposada. Quan m'ho va dir el vaig animar, dient que l'important era que una obra seva estava en el fons del Museu i que si no havia estat exposada en aquell moment, segurament ho estaria en un altre i que allò havia de ser un element positiu per a ell. Em va donar la raó i em va dir que així li serviria d’estímul per seguir treballant. Ens vàrem acomiadar i no vaig tenir ocasió de tornar-lo a veure.

Però en tinc un record molt fort i positiu que potser ve de quan li vaig proposar exposar al Cap Gròs. Corria l'any 2018 i allà ens va sorprendre a tots amb una aposta visualment majestuosa com ho era sense dubte el gran mural  a l’estil patchwork amb el que va omplir mitjançant una setantena de treballs tota la gran paret lateral de l'espai , i ho va fer amb un mural contrastat, equilibrat , absolutament viu i cridaner que obliga a fixar la mirada i a analitzar els mil detalls que  s’acumulaven en el mateix , en un joc entre la seducció i l’abducció que funcionava més enllà del propi espai físic de la sala, motivant l'atenció de l'espectador que transitava per el carrer de Sant Benet.

Amb ell, en Joan Rosell se'ns mostrava com, a un artista d’arrel figurativa, camp que havia conreat de sempre , l’hi havia entrat una droga dura , sense remei possible, com ho era el gravat en el que  va anar evolucionant d'una manera ràpida i constant en l’eliminació de l’anècdota per cercar  amb tota intensitat l’essència més pura d’allò que volia expressar, fins assolir una abstracció d’arrel expressionista.

Una recerca dura i emotiva  en la que la depuració, posant l'accent especialment en el gest , el ritme i el moviment , amb el contrapunt acurat del color, va convertir el seu treball en quelcom especial i personal.

Era l'estiu del 2020 quan Joan Rosell presentava una esplendorosa exposició al Col·legi d’Aparelladors mataroní. En ella, un deia en la seva crítica que Rosell ens demostrava que definitivament havia trobat el seu camí pictòric. I dic camí pictòric i no artístic, ja que malgrat no emprar la pintura in stricto sensu, la seva obra calcografica era una obra absolutament pictòrica regida per el color, el gest, el ritme i la textura com si d'un quadre estàndard es tractés.

Equilibrat en les obres de format més petit i simfònic, en la composició d’etèries composicions de contradictoris i complementaris, Rosell feia una picada d'ullet permanent a l’espectador per que es submergís en la seva aposta estètica i sensitiva, més agosarada del que semblava en aparença.

I aquí estava la juguesca de l'autor. Mostrar-se com era, sense amagar la seva agosarada aposta, però entenent alhora a l'espectador que cercava un camí més plaent, més atractiu visualment. i en aquesta lluita personal que començà fa ja forces anys havia assolit un prestigi i un respecte absolut  de tots aquells que d’una o altre manera conformem el planeta de l’Art.

Avui, en l’hora d’aquest públic adeu, el recordo en la fira de l’Art al carrer de Mataró, un espai molt poc aprofitat per els artistes locals i comarcals que el donen de menys. En ell, tot xerrant em va dir que ell sabia que tota obra que venia allà era més estimada que a bon segur , moltes de les que podia vendre en una exposició. Era així , per que allà es produïa l’estranya connexió entre un desconegut  i la seva obra , és a dir , la seva expressió personal. I això per a ell tenia molta importància.

Avui, voldria que aquesta connexió que existeix agafés la màxima alçada i li arribés allà on es trobi, per dir-li que l’enyorem a ell, i al seu art, aquell que ens transportava al seu interior i que ens feia avinent amb les seves obres.

Joan, allà on estiguis,  rep l’aplaudiment interior de tots aquells que sentim que l’art ens uneix més enllà de les nostres fronteres personals.

Gràcies per tot i principalment per el teu ser i el teu fer.

Aquest és l'escrit que es va llegir ahir en la inauguració en l'homentage que es realitzà a Joan Rosell en la inauguració de l'exposició que realitza l'Associació per l'Art del Maresme a Arenys de Munt. 

Moltes  gràcies per pensar en mi.

 

MUSEUS D’ART.- CAP V . CENTRE BOTÍN. SANTANDER.

Seguint la nostra ruta pel Nord d’Espanya bo és acostar-se a Santander , capital de Cantabria i lloc magnífic per la varietat dels seus entorns.

A la mateixa capital i just en el seu centre marítim ens trobem amb  el Centre Botin, centre d’art depenent de la Fundació Botin, amb l’objectiu d’estimular  el desenvolupament econòmic, social i cultural de la societat.

Es troba en un edifici  dissenyat per l’arquitecte  i premi Pritzker, Renzo Piano . Situat en un lloc privilegiat de la badia de Santander, amb una intervenció urbana més ample, l’arquitecte va aconseguir amb  ell integrar el centre de la ciutat i els jardins de Pereda que l’envolten amb la badia .

L’edifici es troba en voladís sobre el mar, ja que no toca terra i es troba suspès amb pilars i columnes per damunt del cim dels arbres, fent de topall del mar. Aquesta elevació li permet el pas de la llum i possibilita les vistes de la badia en una complerta integració amb l’entorn natural.

L’edifici, bell i espectacular, està situat per allà on hi havia vials per els vehicles que ara passen per sota terra, oferint una mirada subjugant de la superfície del passeig. Un entorn al que ajuda la instal·lació de Cristina Iglesias amb una sèrie de cinc baix relleus  realitzats en pedra gris, que mostren motius orgànics tallats en ferro fos, simulant, segons la mateixa artista, les algues que podrien existiren un possible jardí submarí. Molt en l’estil de peces semblants que ara mateix presenta la mateixa autora a la seva expo de La Pedrera.

L’edifici, absolutament espectacular, alhora que integrat plenament en l’àmbit de la badia en la que es troba, s’organitza en dos volums units per una estructura d’espais i passarel·les . El del cantó oest està dedicat a les sales d’exposicions, amb nombre de dos, que ocupen 2500 m2 en total , acompanyades d’espais de restauració i comercials. L’ala est es dedica a activitats educatives i amb una gran terrassa amb. vistes a la badia, i una plaça coberta en la planta baixa de 950 m2.

Els espais expositius son amples, clars i diàfans, especialment l’espai principal. Recordo la meva visita amb una espectacular exposició de Joan Miró escultor, amb un parell de centenars de peces, des de algunes peces petites que semblaven bibelots, fins a un bon grapat de peces de gran mida com els que podem veure  a la seu de la seva fundació barcelonina. Si a més pots col·locar algunes d’aquestes peces en la part frontal de modus que quedin com suspeses sobre el mar, el resultat és absolutament impressionant.

La Fundació Botin però no acaba d’establir un ritme ben determinat en la seva programació en la que simultanejant alhora exposicions de grans mestres com Miró, Picasso, Maruja Mallo, Millares, Cristina Iglesias o Calder, al costat de noms molt més desconeguts com Ellen Gallagher, Edgar Celine, Nuno da Luz, Shimabuku, Shilpa Gupta, Carsten Holler i altres que en general son desconeguts per l’afeccionat normal .

Malgrat aquesta teòrica dissonància, i dic teòrica ja que a vegades les obres d’aquests autors menys coneguts t’impressionen i et deixen petjada, sols per
admirar el magnífic edifici i passejar-te per ell amb les escales que s’estructuren sobre el mar, i veure’l com s’integra en el passeig i conforma un element que depassa l’espai terrestre per convertir-se en un voladís públic que t’asserena l’esperit, fan del tot recomanable la seva visita.

Si a més hi afegim la ciutat i comunitat en que es troba , plena d’espais naturals i monuments a visitar, queda ben clar que és un espai que cap bon afeccionat pot deixar de banda si visita el nord del nostre país.

LA MATÈRIA EMOCIONAL DE NÚRIA GUINOVART

 

Núria Guinovart exposa al Museu del Càntir d’Argentona, amb una exposició que és com una cloenda del seu cicle expositiu pel Maresme on en els darrers anys ha exposat a Aparelladors de Mataró on vàrem gaudir de la seva obra més antiga amb el ciment i les incisions com idioma plàstic, i abans al Museu Monjo on presentava una mini antològica del seu treball.

Aquells que no havíem vist les seves darreres presències públiques no esperàvem el salt cromàtic tan important que marca de manera intensa, i crec que definitòria, el seu nou tarannà plàstic. En ell, segueix amb el ciment com a base i fonament, però  les formes amb les que marcava ritmes i territori, deixen de ser amebes que circulaven per l’obra,  per esdevenir ara, protagonistes totals de la mateixa, establint un diàleg plenament viu creant , com diu la mateixa autora en l’escrit de presentació, un espai obert, un moment congelat on l’emoció pren forma i es mostra tal qual és.

Queda lluny l’actual treball de l’autora d’aquella mirada abrupta, més dura , més primitiva potser, però que impregnava d’una rara i sensible bellesa. Una obra sense concesions, molt pensada i brillantment executada.

Però l’autora és de les que ara entén que l’art ho és en quan no es fa per a un mateix, ans el contrari , que l’Art no és Art si no comunica amb l’espectador fent-lo co-partícip  dels neguits i /o alegries de qui el gesta. Amb aquesta creença crec que l’autora ha realitzat un tomb absolut en el seu aspecte visual de la creació. 

Mantenint ben cimentada , i mai tan ben emprada la paraula, la seva base estructural, Núria Guinovart descobreix ara el color que essent seleccionat   per que no causi trencadisses, - avui per exemple ja no apareix el color ataronjat-, estableix amb verds i blaus un contrast benvolent que agafa volada intensa en algunes peces, que estableixen així un crit esperançat de qui fuig de la monocromia i d’una certa tensió ambiental, que ara es fa més dolça i esperançada.

L’exposició d’avui al Museu del Càntir és molt més un cant esperançat de futur, que no pas una evolució d’un passat més gris, i per que no dir-ho, trist.  Agitada, i empenyent una nova paleta cromàtica, Núria Guinovart dulcifica l’exterior de les seves obres, encara que mantenint el crit suau del seu interior, i gesta un nou capítol del seu brillant caminar artístic i creatiu.

Un caminar en el que cada vegada agafa més protagonisme el volum, com ens demostra avui de nou, amb la presentació d’unes escultures volumètriques en les que a la forma hi suma uns cromatismes perfectament adients, alhora que elaborats en brillant simfonia. Un element a seguir ja que estableix un punt de contacte altament valorable.

Ara tan sols resta esperar el futur per veure quin és el camí pres. Sigui el que sigui, seguirà essent el d’una artista enormement sincera que plasma, mitjançant la seva subtil abstracció,  les petjades del seu interior . i ho fa amb sinceritat i qualitat artística, elements avui per avui, molt valorables.

Una exposició doncs, aquesta de Núria Guinovart al Museu del Càntir, molt recomanable per a tothom i molt especialment per aquells a qui l’abstracció els neguiteja. Estic convençut que després de veure-la seran uns més rendits a la causa.

 

Núria Guinovart. “Entre la matèria i l’emoció, res no és pla”.

Museu del Càntir. Argentona

Del 14 de Novembre a l,11 de gener de 2026

 

EN EL RECORD DEL VELL I BELL AMIC, RICARD JORDÀ.

 

Obra de R. Jordà .De la meva col·lecció

Corria la primavera del 1976 quan et vaig fer la meva primera crítica a un mitjà públic. Era a “Crónica de Mataró” i va ser degut a l’exposició que vas fer a Tantra,- per qui no ho recordi , el nom original  de la que despès va ser Tertre, la galeria del carrer dels Alamos. D’ençà aquell primer moment, n’han estat moltes les crítiques, presentacions orals i escrites per catàlegs d’exposicions, i moltes mes les converses i xerrades que es van accentuar després de la meva jubilació.

Amb tú hem parlat de tot i de res , però principalment ho hem fet d’Art i de la vida, per que per a tu l’art era la translació plàstica de la teva vida, de la real i de la imaginaria, de la que feies i de la que t’hauria agradat fer i principalment la mirada plàstica als esdeveniments importants que t’afectaven  i als que responies amb la teva mirada crítica, amb el teu realisme tan real com imaginari, amb la teva pulcritud tècnica i el domini perfecte d’espais i materials que convertien les teves obres en una petita simfonia social en la que calia deturar-se atentament per cercar i trobar-hi les mil i una lectures crítiques que ens volies oferir.

El teu sempre terrible terrabastall personal. Que difícil és conjugar alhora art i passió sexual. Les teves anades i vingudes, quan no fugides, en la recerca d’una estabilitat personal per a poder crear. Però ni amb aquestes. Els teus punts crucials de creació van sempre acompanyats d’uns moments de tranquil·litat, per a no dir de sedació acceptada.

Però tu, sempre amb el somriure als llavis i amb l’abraçada i els dos petons a punt, per abraçar-te  a quí estimaves sabent-se alhora estimat. Per que tu Ricard que tant has estimat, a vegades a contracorrent, sempre has sabut fer-te estimar i es nota ara en que moltes persones alienes al món de l’art se m’acosten i m’expressen la pena que els hi ha causat la  teva desaparició i m’expliquen mil una anècdotes i en canvi no em parlen quasi d’art, ja que el personatge és potser més important que la persona, que és simplement un gran artista.

I un, com que et coneix molt, però principalment et coneix com artista, s’esgargamella per explicar el teu rerefons pictòric. La creació juntament amb l’Eduard Alcoy , en Josep Mª Rovira Brull i en Pepe Novellas i la col·laboració de Perecoll per gestar allò que un va batejar com “ L’Escola de Mataró. L’escola que mai va existir”, que mitjançant el realisme fantàstic vàreu saber crear un món particular i peculiar en el que es van escriure històries meravelloses, i que quan els altres companys van abandonar el vaixell per evolució dels seus idearis, tu vares saber mantenir-te en aquesta figuració fantàstica en la que vas crear moltes obres que van seduir a tots aquells que fixaven en elles la seva mirada.

A partir d’això van aparèixer moltes obres que varen anar evolucionant, deixant de costat uns protagonismes amb fons oníricament plans, per anar a la caça i captura d’uns treballs molt més intensos, amb detalls  pulcrament creats que conformaven un segon pla al que calia seguir llegint ja que eren el contrapunt perfecte a la història que ens explicaves.

I les teves giragonses amb imatges més de caire surreal, en les que apareixien insectes  o altres animals que assolien paper principal. I l’afegitó de petits animalons morts que juntament amb deixalles varies confegien un nou abecedari personal quan la salut visual minvava i pintar t’era difícil ja que l’ull no responia com calia.

I el que hauria sigut mortal en la intel·lectualitat d’un artista , assoleix en la capacitat creadora del mateix, una nova font d’inspiració  creant uns collages inesgotables en els que apareixen  tots els mostres que has domesticat en el teu cap i que has convertit en elements dòcils per seguir neguitejant ments i pensaments d’acomodaticis ciutadans  que es perden subjugats en el teu mon, per dir-te que tens raó i que l’art és la gran possibilitat per aconseguir que només aquells que son capaços de veure l’invisible, siguin capaços de fer l’impossible.

Potser per això, avui quan tan sols te’n has acabes de marxar mar enllà , ja t’enyorem apassionadament, i necessitem el teu somriure, els teus petons i aquella mirada neta que ens perdonava tots els nostres pecats.

Per això, i per molt més ,que queda entre nosaltres, gràcies Ricard per la teva lliçó d’art i de vida que esperem ens permeti assolir el nivell d’estimació que tu has aconseguit.

Fins aviat, encara que esperem que sigui el més tard possible. I mentre dones records i petons a tots aquells amb qui vàrem compartir el mon de l’art i que ens esperen per fer una nova xerrada , aquest cop, sense fi.

Un petó

DEEP BLUE. Mª JOSÉ CARRASCO

 

Fa justament dos anys que Mª José Carrasco, després del seu pas com a regidora municipal, es retrobava a La Cúpula amb la seva vivència artística més sentida. Per un llavors dèiem en acabar el comentari  que celebràvem el retorn alhora que esperàvem  a la nova realitat de l’artista per a una propera exposició. Ara amb la seva exposició a La Cúpula podem entrar ja en noves consideracions que ens provoquen un mar de dubtes que intentarem explicar en el comentari.

Entre el molts defectes que té qui això escriu està en que sempre intento situar-me en la paramètrica de l’artista protagonista i de les seves intencions, que en el cas  d’una exposició s’estableixen de manera clara en el títol de la mateixa , el text del catàleg i les obres que en el mateix reprodueix.

 

En aquest cas  el títol és “Deep blue” (Blau profund) i el subtítol és “exposició d’expressionisme abstracte”, i si bé podrem acceptar, amb certes reserves, el títol original, és absolutament fals que estiguem parlant d’una exposició d’expressionisme abstracte ja que en res s’assembla a aquesta estilística ni si ho agafem per la part formalista de Rothko o per la part més “salvatge” de Motherwell, Kline, Still, Pollock  o De Kooning o qualsevol altre expressionista abstracte.

Carrasco practica més aviat una pseudo abstracció que partint d’un fonament clarament figuratiu , intenta eliminar l’anècdota  per donar privilegi a la taca i el gest. La seva esdevé així un camí entremig entre la figuració i l’abstracció , en la que el gest i el gruix pictòric donen potència i moviment a l’estructura artística total.

Carrasco es mou així en una pintura que tendeix a l’amabilitat malgrat una certa potència del gest i en la que el color vol marcar força i intencionalitat, però encara està en mig el camí , ja que sembla té una certa recança a deixar definitivament de costat al concepte figuratiu, al que retorna sempre per més intent d’abstracció que sembli intenti cercar en les seves peces de mida més gran. El problema  està en la dualitat que presenta entre la part abstractiva i  un bon seguit de peces petites on amb habilitat treballa amb paisatgismes i formes de caire figuratiu amb una to modern , actual i absolutament escaient.

Per tant haurem de considerar aquesta exposició com un entremig  en el seu caminar. Ha de decidir per quins verals aposta. Si per l’ expressionista abstracte , o simplement per l’abstracció, o més aviat cap uns figuració evolucionada. Sigui com sigui , cal aprofitar aquesta passa endavant per agafar empenta i escollir el millor camí.

 

Deep Blue . Mª José Carrasco

La cúpula Art gallery. Mataró

Del 8 de Novembre al 9 de desembre de 2025

 

L'OBLIT TOTAL DEL 50 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE TERTRE.

Retrat de Nico del Rio. Autor, Parés de Mataró

Obra de F. Valbuena. De l'exposició inaugural

La impagable incultura municipal no ha tingut el més mínim detall en fer esment de que el passat 23 d’Octubre es veren acomplir 50 anys del naixement de Tertre, l’emblemàtica galeria mataronina que de la mà de Nicolàs del Rio, va col·locar a la ciutat en el mapa artístic del moment, que acudí quatre vegades a ARCO i que va generar un  caldo de cultiu artístic que va fer que en els següents anys la ciutat arribés a la xifra de 17 galeries o espais expositius d’art i es convertís en la segona ciutat, darrera Barcelona, en importància artística.

Tertre, que en néixer es va dir Tantra, va iniciar la seva activitat el 23 d’Octubre de 1975, a un mes escàs de la mort de Franco. Sempre vaig agrair-li a Nico del Rio que escollis per inaugurar el dia del meu aniversari. Ho va fer amb una excel·lent exposició de Paco Valbuena, artista informalista  de primera categoria com ha quedat demostrat en la seva presència en qualsevol exposició antològica de l’informalisme català i de l’espanyol.

El rebombori que va provocar a la ciutat la seva inauguració va ser espectacular. Per un cantó, era la primera galeria professional que mai havia existit. Per l’altre el seu director era un intel·lectual d’esquerres que havia estat treballant a la Renault de Paris en ple maig francès  (1968) , però que estava casat amb una filla de la burgesia clàssica mataronina, fet que ajuntava en la mateixa baralla a dretes i esquerres , en un moment clau. Recordem que Tertre naixia quasi just un mes abans de la mort del dictador Franco.

Sota aquests condicionaments naixia Tantra, que als pocs mesos  es convertia en Tertre, per una demanda d’una galeria asturiana que portava el seu nom. Tertre va ser el nom escollit en un concurs d’idees entre els amics, per trobar un nom artístic de sis lletres i poder així aprofitar l’espai lluminós i si a més a més començava per “T” el bingo era total. L’artista Pepe Novellas va ser qui va descobrir el nou nom amb el que quedà rebatejada la galeria. Un nom que Nico acceptà a contracor, no li acabava de fer el pes, però agarrat com era, li va semblar prou artístic i escaient.

Obra de David Salvadó

Tertre va ser , durant més de quinze anys, l'exemple de la realitat artística plenament actual. Nico va saber jugar amb saviesa  al contrapunt, per un costat apostava per artistes locals jove i prometedors, Jordà, Novellas i David Salvadó, van ser els seus primers poulains, però obviament sabia que Alcoy i Rovira Brull eren els seus plats forts de pròximitat. Però obviament també apostava per bons artistes del país, com per ex. la seva exposició inaugural va ser amb l’informalista Francisco Valbuena , al que seguiren noms com Tharrrats, Cardona Torrandell, Jorge Castillo, Clavé, Suirachs, F. Amat, Costa Beiro, Romà Vallés, Genovart, Guinovart, Elvira Fustero, Charles Collet,  Cruspinera etc , en un poti poti en el que al costat de noms super coneguts per tothom, deixava aparèixer algún nom menys conegut, que després en bona part van arribar a la primera línia.

Ortuño

Manuel Cusachs

A més a més, a partir de la segona temporada, la galeria acostumava a regalar com a complement del catàleg una petita serigrafia de l'autor, que era la mateixa que a nivell gran servia de poster anunciador. D'aquesta manera  es va conformar una col·lecció d'obres d'artistes importants que quedà a les col·leccions dels afeccionats locals.

Tertre va aconseguir d’aquesta manera assolir un lloc important en el món dels afeccionats a l'art , alhora que a nivell professional agafava tal volada que va  assolir plaça durant quatre anys(1983-86)  a  Arco, la fira d’art contemporània de  Madrid en la que acudí amb diversos autors mataronins.

Pal

Concha Ibañez

A partir de 1990, quan celebrà el 15 aniversari, la galeria començava a anar de davallada, amb un Nico del Rio, emprenyat amb tothom, i una ciutat que ja no veia convenient desplaçar-se fins el carrer dels Alamos per gaudir i comprar art. Si de cas preferia anar a Barcelona per comprar en qualsevol altre galeria, sense estar sotmesa a la xafarderia local.

LListat d'exposicions del primers 15 anys 

Si us fixeu en el llistat d’exposicions que publicà en el catàleg del seu 15 aniversari i que un va tenir l’honor de presidir amb un escaient escrit, la quantitat i qualitat d’artistes que hi van exposar és impressionant, i molt més si ho comparem amb el desert expositiu que domina actualment a la ciutat.

Cohen Fusé

Amèlia Riera

Per això és imprescindible el seu record. Una exposició en record i homenatge a Nico del Rio i als artistes que vàren participar en aquella iniciativa hauria de ser obligat en una ciutat que tingués algú que sabés el que ha passat en el passat més proper. Per això , ara i aquí, reclamo una exposició en record i homenatge a Tertre i a Nicolás del Rio , que en realitat seria un record a tots aquells que varem lluitar per l’art i la culura de la nostre ciutat.

Es farà realitat el desig?. Ja us dic jo que no, vista la ceguesa , ganduleria i incapacitat de qui dirigeix la cultura municipal i de qui son els seus adjunts.

Llàstima.

PS.- Els catàlegs i les obres reprodudes son de la meva propietat.

 

MUSEUS D’ART. CAPÍTOL IV. BELLAS ARTES DE BILBAO.

 

A Bilbao malauradament la gent de l’art hi viatja per visitar el Guggenheim, i s’oblida d’acostar-se al de Belles Arts que es troba ben a prop i a on pot gaudir d’una excel·lent col·lecció d’art, amb especial incidència en l’art propi del País Basc que està magníficament representat tant en l’apartat pictòric, com especialment l’escultòric, on es mostren obres d’artistes que ens son desconeguts per les nostres contrades i que tenen una gran qualitat .

El Museu de Belles Arts de Bilbao, justament aquest dimecres, va realitzar una visita a la premsa per mostrar l’estat de les obres que el convertiran en un dels grans Museus del país. Els responsables del Museu han recordat que la idea conductora de la proposta d’expansió està en recuperar el protagonisme de l’edifici de 1945.

Així, sobre les instal·lacions existents s’ha projectat un espai d’uns 2000 m2 de noves galeries  en una única planta diàfana i flexible. Norman Foster és el cap del nou projecte que el du a terme Luis Maria Uriarte, important arquitecte basc i que en poc temps donarà un aire nou a tan emblemàtic edifici.

Edifici que ja presideix en la seva façana sud l’escultura de Chillida, Elogio del Hierro III, que cedida per el BBVA honora l’edifici i convida a la seva visita.

La col·lecció del Museo de Bellas Artes de Bilbao aplega un important conjunt patrimonial de més de 10000 peces, de les que 1500 son pintures, 400 escultures, i més de 6500 obres sobre paper i un miler d’arts aplicades. Atresora elements importants de les escoles europees, de ceràmica de Manises o una bona col·lecció  de bronzes etruscs, romans i ibèrics.

 La col·lecció artística és important amb obres de  El Greco, Murillo, Zurbarán, Ribera, Goya i Fortuny, fins a Maria Blanchard, Tàpies i Barceló. I com no amb bona representació dels principals artistes del país com per ex Chillida, Oteiza o Zuloaga. Disposa també d’una ample representació de pintura flamenca, holandesa i italiana , així com primeres firmes de la cultura europea dels segle s XIX i XX , com per ex. Doré, Gauguin, Ensor o Bacon.

En el que pertoca a Art Contemporani , en  l’edifici modern s’inicia un recorregut des del segle XX fins els nostres díes. Apareix el cubisme i les seves derivacions – Maria Blanchard, Robert Delaunay−, el futurisme – Celso Lagar,  − y l’expressionismes amb obres de Kokoschka−. Les  acompanyen  escultures de Gargallo i Julio González, y obres influïdes per les propostes geomètriques o l’estilització de les formes −Torres Garcia, Vázquez Díaz i pintures surrealistes  d’Òscar Dominguez i de Togores. També es presenta un petit pastel  de la fase modernista de Picasso (Merendero, 1900) y també diversos  gravats d’ell mateix i de artista y de Miró, que no s’exposen de manera permanent per tema de sensibilitat lumínica.

Segueix amb Oteiza que introdueix amb la seva escultura els  moviments constructivistes o espaialistes de l’art europeu després de la Segona Guerra Mundial. Al seu costat Palazuelo  mostra el seu  magisteri junt amb Ibarrola que representa al realisme social . Destacades peces de Chillida, el gran escultor basc que tant va influir en l’art de seu entorno,

Al 1966 es van crear  els anomenats Grups de l’escola basca que van reunir als més significatius artistes bascs apareguts des de finals dels anys quaranta que estan magníficament representats.

En un àmbit independent es reuneixen alguns dels grans noms de l’abstracció espanyola, fonamentalment de caire informalista i caracteritzada per l’absència de color, como −Tàpies, Millares o Lucio Muñoz. o per una pintura de grans traços gestuals com Antonio Saura.

També es poden veure obres d’artistes bascos al costat d’altres dels millors artistes espanyols i un bon nombre de “firmes” internacionals amb obres de caire pop, surrealista o de les diferents corrents realistes. També s’exposen  obres de la transvanguarda italiana o de l’expressionisme figuratiu , com Barceló.

Per acabar s’exposen un seguit d’obres d’artistes bascos tant de les més recents tendències creatives com d’altre mirada que permeten visionar a artistes molt desconeguts a Catalunya i a la resta d’Espanya i amb un altíssim grau de qualitat.

Resumint un Museu d’alta qualitat, excel·lentment dirigit i que s’està convertint en un museu d’obligada visita. Actualment està dirigit en una segona etapa per Miguel Zugaza , la gran figura de la museística espanyola, que va decidir tornar a la seva casa nadiua del Bellas Artes (1996 a 2002) i on establí una gran dinàmica expositiva  esperonat pel naixement del veí Guggenheim. Ara, després d’una dècada i mitja dirigint El Prado (2002 -2017), torna a la seva casa mare  per revitalitzar el Museu cosa que fa amb molt interessants exposicions i ara mateix amb la posta a punt per convertir el Museu de Belles Arts en el veritable museu nacional del país basc.

Una visita que s’agraeix per la varietat, les signatures i qualitat de les obres exposades i la sorpresa que moltes d’elles representen.

Per visitar-lo en la propera visita a Bilbao.