Sant Andreu de Llavaneres ocupa un lloc capdavanter de l’art
en la comarca del Maresme. Amb un Museu tant
desconegut com important, en el que s’hi apleguen obres d’art dels més
importants artistes del Maresme, al costat de molts d’altres i en el que cada
any s’ofereix una temporada complerta de bones exposicions, ara sembla afegir-s’hi
la sala del Casal de Llavaneres, espai amb ample història que sembla vol de nou
agafar volada encara que sigui amb un
ritme més modest. Ara mateix, en ells hi coincideixen dues exposicions que
mostren els seus respectius tarannàs.
Al Museu de Llavaneres es presenta la mostra que aplega als tres guardonats en el VII Concurs de Pintura i Escultura del Museu Arxiu de Llavaneres que es fallà l’any passat i del que un en va ser , com en anteriors ocasions , jurat del mateix. Ara es retroben, de forma ampliada , els tres guardonats confegint un exposició dispersa per la diferència estilística però amb la suficient qualitat com per merèixer la visita.
Catherine Lorton, que ne va ser la guanyadora, ens ofereix
un petit mostrari del nou pas que ha realitzat en la seva carrera artística. Partint
de les “Cartografies del caos” que presentara
en la mateixa sala fa cinc anys i de la seva evolució que vàrem tenir
ocasió de gaudir al Museu del Càntir en fa quatre, i fa tan sols un parell a La
Destil·leria, ara Lorton ens sorprèn a tots amb una interesantíssima variació
evolutiva en la que manté l’arrel ideològica
però amb un salt plàstic al buit molt important.
Un salt que generant una evolució formal dels seus
pictogrames, agafa força i empenta amb l’aparició cromàtica, un element que
semblava haver anat deixant de costat i que agafa ara un inusitat i encertat protagonisme
que dona més vida encara a les seves reflexions.
Una Catherine Lorton esclatant amb força i potència
artística que ens dona una positivíssima notícia del seu fer encetant un nou
camí , fresc i potent, que trencarà el clos en l que estava immersa. Magnífica
presència la seva en aquesta exposició.
Glòria Badosa segueix evolucionant en la seva abstracció
cromàtica , assolint amb les seves peces un petit assaig de pictogrames
cromàtics que per a mi esdevenen una nova visió de les estacions naturals ,
tantes vegades expressades de mil i una formes , pels més diversos artistes.
Badosa amb la saviesa i el domini que té de la seva estilística,
aprofita a la perfecció la proposta amb
una sensible i acurada gestació d’uns treballs
que com mostra en el petit projecte penjat, quasi haurien de romandre permanentment
junts per , en la seva globalitat,
esdevindré una peça emblemàtica del bon fer de l’autora.
Antoni Darias presenta allò que habitualment pinta, en la
línia d’un art amb molt més garbuix formal
que no pas emocional , molt més comercial que no pas l’obra que li va servir
per assolir la tercera plaça del concurs.
Una obra d’habilitat compositiva però establerta amb un sol
mètode que no és altra que seduir per la seva “raresa” a l’amant d’una mirada
figurativa que en les mans de l’autor assoleix un deix únic i especial.
Complement adequat al treball de les altres dues artistes, però essent això,
simplement un complement .
Per l’altre cantó al casal de Llavaneres hi exposen en un difícil per a no dir impossible
paral·lelisme, Joanna Scheerman i Albert Moleon.
Albert Moleon segueix la seva dèria expositiva total, sens
donar-se el temps per respirar i reflexionar al respecte del que cal fer per
evolucionar la seva pintura.
Queda ben clar que la força de la seva expressió està en el
color, però aquest no pot dipositar-se a la babalà sinó que la seva força ha de
generar les tensions necessàries a l’obra per que aquest en surti guanyadora.
De totes les obres que presenta a l’exposició, la majoria que ja havíem vist en
altres mostres seves, sols hi ha una obra que ens atrau i que sembla poder obrir
les portes al futur i és la que reproduïm fotogràficament.
Aquí, amb una força controlada i en un cert estat de serenor
cromàtica creiem que està el futur de l’autor, que en la resta es perd en la
disbauxa que no li permet cap bé.
Quasi el contrari hauríem de dir de Johanna Scheerman ,
artista que comparteix sala , encara que no pròpiament espai amb Moleon.
Fa un parell d’anys que la vàrem descobrir en una exposició
que realitzara a La Cúpula. Allà dèiem d’ella que per a un estava clar que el
millor residia en les obres més lliures i poc definides, i segueixo pensant el mateix, Quan es mostra més a l’estil
Alís, que va ser el seu mestre, és quan Scheerman es veu més artista , però quan treballa,
especialment en peces petites, hi vol afegir tants detalls abstractius i poc
concrets que l’obra es difumina i perd. Cal delimitar camins per obrir noves i positives
fronteres.
Johanna Sheerman / Albert Moleon. Casal de Llavaneres
Guanyadors 7é Concurs de Pintura. Museu de Llavaneres.
