E LA NAVE VA. SANT LLUC 2013 (I)

Permeteu-me el plagi del títol, molt emprat en aquests dies de la Via Catalana però m’ha semblat el més escaient per començar el seguit de post en relació al sant Lluc que s’inaugurà el passat dijous a les sales de l’Ateneu Fundació Iluro.

La nave va. Rumb clar i definit , passatgers contents i cofois i un públic admirat davant de les meravelles que es presenten. Tots mirant-nos el melic , dient els guapos que som , el bé que ho faig , - i tu també per cert -, i la foto amb tietes i demés família. I un, quasi catatònic i amb suor freda per l’esquena, tanca els ulls i en  obrir-los sembla haver anat enrere , deu anys enrere més o menys , i quan es recobra del seu estat lipotímic, pensa que això no és res i que a bon segur d’aquí deu anys estarem igual.

Vaig debutar com a crític seriós en el Sant Lluc del 75. Porto dons quasi una quarantena de Sant Lluc a les esquenes i fa no sé quants anys que repeteixo la mateixa cantarella, No ho faré avui, és feina perduda.

La gent del Sant Lluc vol aquesta mena de sant Lluc llunyana del tot del concepte art que diuen defensar, dons endavant. Hi ha un centenar d’artistes a qui ja els hi va bé aquesta mena d’exposició, doncs endavant. Que la majoria de creadors qualificats en defugen, dons endavant. Que hi ha més públic que en cap altre exposició i tots sabem que el públic té sempre la raó, dons endavant. Que la qualitat va minvant , any rere any de manera alarmant, dons endavant. Que la imatge artística de Mataró que ens ofereix la mostra és d’una decadència absoluta que no correspon en res a la veritable imatge creativa de Mataró, doncs endavant. A fi de comptes , si l’únic que es queixa és el crític , és obvi que és ell el que està equivocat. Per tant, com es diu en castellà: “Señores, con su pan se lo coman”.

Oblidant dons causes i raons , i centrant-nos pura i exclusivament en la vesant creativa, i deixant de costat els pocs noms d’artistes coneguts i reconeguts que es presenten a la col·lectiva i que per ser coneguts de tots ja mereixen per si sols l’atenció de l’espectador, voldria destacar de manera important, compartint l’imaginari pòdium de la col·lectiva , els treballs següents , que al meu entendre  son el més remarcable en el camí d’una intencionalitat creativa i una recerca interior . Ells  son:

BETH FORNAS .- “Esperit i matèria” ( escultura)

MARGARIDA MARCH .- “ s/t “ ( Gravat collage gofrat s/paper japó)

ANTONI MARTÍ .- “Paisatge erm” ( acrílic s/paper)

Encara que ja coneguda , l’escultura que l’escultora / ceramista Beth Fornas ens presenta ens segueix seduint en alt grau. Tècnicament molt ben desenvolupada , amb un acabat cromàtic ajustat al màxim en la intencionalitat , l’obra traspua frescor , intensitat , i principalment ritme i gestualitat. Una obra estructurada en la senzillesa però que pren cos, força i volada per si mateixa per acabar essent un veritable esclat atístic. Magnífica.

Durant uns anys  Margarida March ha anat presentant els seus resultats en la feixuga lluita de fer maridatge de les seves dues passions , com ho son el gravat i l’esmalt. Enguany però s’ha decidit a apostar per la teòrica simplicitat d’un gravat amb collage gofrat.

I dic teòrica simplicitat ja que el treball precisa , no tan sols d’un domini tècnic excel·lent, ans també d’una sensibilitat a flor de pell tant en la juguesca cromàtica com en el fons del gravat que marca intencions i desitjos. Uns conceptes plenament assolits en aquesta majèstatica peça d'alt aplaudiment amb l'únic però de la possibilitat d'anar encara un pas més enllà.

Fa ja un temps que Antoni Martí es fa notar allà per on va. La seva abstracció, volgudament referencial, s’estructura en un perfecte equilibri de fons i formes, equilibri en el que el color hi juga a més, un paper predominant. Avui ens demostra una vegada més el seu bon fer. Potser al meu entendre , encara li manca una mica més d’agosarament per encara fer una selecció d’imputs i arribar a un concepte molt més minimalista , però la peça respira ritme, frescor, intensitat i un domini pictòric prou important com per assolir més alts nivells i per esperar il·lusionats la mostra individual que la qualitat de la seva obra exigeix.

A més a més cal fer esment  als dos espai particulars de l’exposició: el del record a Santi Estrany i el de l’artista convidat Joan Sola.  En el cas de Santi Estrany , magnífica la idea de l’espai diferenciat i de dedicar la portada de la festa a una magnífica obra que porta la seva signatura . Igualment remarcable el racó destinat a tornar a viure les seves obres i amb elles el sentit del seu nivell i mestratge. 

En el cas de Joan Solà, cal dir que representa justament l’esperit del que parlàvem en començar aquest post. Porto quasi quaranta anys en la crítica i no recordo una exposició seva , per tant estem parlant de l’afecció per damunt del sentit creatiu. El sant Lluc creu que aquest és el seu camp i camí, i que per tant cal remarcar-ho. Res a dir.

E la nave va.

PS.- L’alcalde Joan Mora va fer un veritable míting en el discurs inaugural. Res a dir si no fos per les grosses bajanades que se li van escapar i que em motiven aquestes reflexions.

"Demano l'ajuda als artistes , que presentin projectes , que preguntin..". No és una mica cínica aquesta demanda tenint en compte que comencem la desena temporada ( si, han llegit bé, deu temporades) sense que un artista plàstic mataroní viu hagi exposat a Can Palauet i que la presència al Museu sols ha estat per fets puntuals i no a l'entorn d'una temporada expositiva com cal ?. Se'n fot l'alcalde dels creadors locals o és un demostració de populisme que hauria d'obviar?. O potser el que vaig errat soc jo doncs a partir d'ara mateix els artistes plàstics locals tenen les portes obertes per exposar al museu i a Can Palauet com seria el natural?. Pregunto

"La gran quantitat d'artistes i públic que assisteix a aquesta inauguració, vol dir que l'art està ben viu a la nostra ciutat". Tenint en compte que a les inauguracions de les exposicions de Can Palauet , el Museu i ca l'Arenas hi assisteixen quatre gats i a l'exposició en si encara menys , vol dir això que l'art que es realitza sota l'aixopluc municipal està mort?. Pregunto.