Si no vaig errat, i amb això de l’edat
ja em comença a fallar la memòria, va ser el capità Enciam, el primer super
heroi del concepte ecològic reciclador, qui impulsava a les joves generacions a
realitzar petits gests per impulsar la milloria del planeta en base i fonament
del poder que tenen les petites coses.
Artísticament parlant està ben clar
que a tots els afeccionats se’ns fa la boca aigua davant certes exposicions,
certes programacions. Hi ha noms que ens fan salivar i qui més qui menys somia
en un seguit d’exposicions que desitjaria visitar si la butxaca li fos propicia
ja que , com hem dit moltes vegades , el nostre país precisament no és molt
procliu a un alt nivell en les seves manifestacions.
Però està clar també que al costat
d’aquest gran Art, d’aquest art espectacle si és que el voleu definir així, li
cal el contrast de la potenciació de l’art petit, del quotidià, d’aquell art
que depassant el concepte d’afeccionat, es mou en els llindars d’un
professionalisme més de desig que no pas monetari.
És allà on cal remarcar els
esforços de molts per potenciar aquesta llavor de l’art, esperonar a l’afecció
i estimular al pas endavant, en aquest concepte del Capità Enciam de que els
petits canvis son poderosos.
En aquest concepte del poder de les
coses petites tenim i hem tingut en aquests dies a Mataró tres exemples poderosos
que cal remarcar i recolzar, com ho son: El segon premi de Pintura de la
galeria Lolet Comas, la mostra de Punts de Llibre de la Sant Lluc i l’exposició
del Capgròs en que hi ha un maridatge magnífic entre comerç, poesia i plàstica.
La gent de Moldumat Art se l’ha
tornat a jugar i va llençar la convocatòria al segon premi de pintura amb un
resultat prou escaient en participació, una vuitantena de peces presentades , i
amb un petit pom de peces prou interessants que va fer ben difícil tasca del
jurat amb el resultat final de Jordi Santamaria com a guanyador i els noms d’Antoni
Martí, Pol Peiró i Mònica Vilert com accèssits.
Un concurs modest, senzill, però
altament esperonador per a molts artistes a qui serveix en alguns casos com a
primera porta per a presentar en públic el seu fer, i per altres ja més
reconeguts , un esperó en la lluita entre confrares del mateix nivell, per a
demostrar les seves aspiracions, progressos i resultats.
Un projecte que cal aplaudir, amb
el que cal col·laborar, i al que cal desitjar llarga vida. I fins i to vull dir
que cal desitjar que li apareguin “rivals”. Tot seria indicatiu del bullir d’un
segment de l’art , moltes vegades humil, en el que existeix sorpreses i
qualitat més que positives, que precisen de fets com aquest per donar-se a
conèixer i mostrar el seu bon fer.
Altre mostra ben recomanable és la de punts de llibre organitzada per l’Associació Sant Lluc que ja ha esdevingut un
clàssic, amb una edició, l’actual, amb 54 artistes participants. Els punts de
llibre son se’ns dubte un magnífic exercici de síntesi creativa, ja que exigeix
mantenir alhora el concepte creatiu de l’autor però realitzant-lo mitjançant
una considerable reducció de mides i limitant-se al format rectangular d’habitud.
Un repte al que de fa anys es
llencen agosarats els autors amb uns resultats generalment més que acceptables
i amb alguns resultats de qualitat que cal remarcar. Unes distincions que no
farem en aquest cas ja que mostres corals com aquesta precisen d’un anàlisi global
i no pas pormenoritzat, però si que incidirem ja que és de justícia, en la recomanació
de la visita en el segur que hom hi trobarà la peça escaient als seus
conceptes estètics més preuats.
Sota el títol de “Poesia al carrer”
, l’espai capgròs presenta una mostra d’aquelles que semblen intranscendents i
que son el reflex de la realitat quotidiana i del desig d’interacció entre dos
conceptes creatius tan potents com son la poesia i la plàstica , lligats i conxorxats
en la defensa del comerç , essencialment de proximitat.
De la poètica mà de Lola Casas i l’hàbil
mà pictòrica de Ramon Llinés, l’espai capgròs aplega el conjunt de pecs que han
servit per honorar i adornar un bon gruix de les botigues de l’Unió de
Botiguers , en aquest apropament entre comerç i cultura que tan desitjós i
desitjable és sempre.
Tres petites apostes, tres passes
sense càrrega de profunditat, tres juguesques en les que cal incidir. Tres
somriures que demostren el gran poder de les coses que tantes vegades
considerem petites però que en realitat no ho son tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada