En els cinquanta anys que un porta de crític d’art , he
acostumat a apostar per certs artistes joves
als que he conegut des dels seus inicis. Per el que veig no he errat tant
i en general el resultat de les meves apostes ha esta positiu.
Fa justament 11 anys, amb una exposició a l’espai capgròs ,
apadrinat per el seu professor en Josep Mª Codina, vaig conèixer a Pol Peiró
que em va sorprendre molt positivament. Curiosament per la seva edat i
coneixements, practicava una abstracció a la que definíem de “visceral” que ens
interessà molt, ja que quan l’havíem conegut uns mesos abans es movia per una
figuració expressionista. Vaig creure en ell i en el seu futur , però aquests
anys han estat una davallada constant del seu fer.
El seu aprenentatge a Belles Arts li va permetre solventar
problemes amb trucs tècnics i així la seva obra va perdre frescor i
originalitat, virant cap a l’abstracció de quadres de “botiga de mobles”. Falsa
abstracció jugant a una supèrflua modernitat que res aportava a la seva creació.
Si hi afegim la davallada cap el dibuix polític de caire independentista, tot significà
una destrucció absoluta de l’artista que creiem haver descobert.
Fa quatre anys, exposava al Museu de Llavaneres . la seva exposició era d’un abstracte decorativista simplement horrible. Molt, però que molt dolenta. Però un, acabava la seva crítica, tot dient :"Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors. Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta. Espero que en Pol no em falli.”.
Avui quatre anys més tard , Pol Peiró exposa al Monjo amb
una interessant exposició que el situa de nou entre els artistes que té quelcom
a dir en el món de l’art, de moment, de
la comarca.
Pol Peiró ens ofereix una exposició quasi monocorde de la seva lluita per assolir un camí en el que pugui expressar en plenitud la seva pulsió creativa . Es troba en un punt en que ha entès molt bé les reflexions de dos autors que l’han marcat profundament per el seu mestratge, com son Josep Mª Codina i Rafael Romero, autors que curiosament exposen el seu fer actualment a Mataró.
De Josep Mª Codina ha entès la necessitat d’interiorització de l’obra , d’aquesta
expressió personal i sentida, alhora de la necessitat d’un treball tècnicament
acurat i complex. Mentre que de Romero ha aprés la passió per l’aprofitament de
materials i formes creatives que semblen desaparegudes en el món febril que ens
domina actualment.
Amb aquests conceptes, i amb la serenor de pintar per plaer
i amb una necessitat més interior que material, Pol Peiró està agafant la serenor
de l’artista. Ha entès que no es pot saltar d’aquí cap allà, i fer tombs estranys
d’exposició a exposició. Ha començat a copsar que la carrera artística és
llarga i els canvis sorgeixen quasi per si sols, per un fet vital, per l’obra
descoberta d’un altre artista, per les emocions interiors i per el capbussament
permanent que tot creador manté en el seu cap.
I això fa que des de fora un
pugui pensar i dir que aquesta és l’exposició iniciàtica de l’artista.
Certament encara hi ha molt a destriar. Cal netejar les
obres , fer-les més receptives a la llum per que així puguem gaudir més de les
irisacions de color que queden massa amagades en la foscor. Cal aprofitar
millor la densitat de les obres i anar substituint el gruix aplicat per la
profunditat de pintura, per aconseguir així unes densitats més pures. Cal simplificar
en el superflu per aprofundir en l’essencial.
Una exposició que cal visitar per submergir-se en el món sensible i creatiu que
ens presenta. Una exposició amb algunes peces, justes les tres amb les que
acaba, en especial amb una obra sobre paper que no podem penjar degut a la dificultat de reproducció fotogràfica per la il·luminació i el vidre protector, amb les que comença a marcar un
nou camí que es presenta positiu, i que serveix per fer oblidar el desgavell
disbauxat d’aquest període anterior.
Una exposició que ha de servir de base i fonament per seguir
endavant i fer que el nom del seu protagonista, Pol Peiró, assoleixi el nivell
d’artista important. En el seu esforç, les seves mans i el seu cap, està en que
ho aconsegueixi.
Confluències. Arrels i tintes. Pol Peiró
Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar
Del 21 d’abril al 2 de juny de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada