“TRES”. ANTONI LUIS A APARELLADORS.

 

Antoni Luis, després d’haver abandonat la direcció de l’Associació Sant Lluc ha trobat nous temps per allò que més li agrada com ho és la pràctica de l’art. Uns temps que li estan permeten entrar en una dinàmica més joiosa i de divertimento, ben llunyà al seu passat de pintor paisatgístic a l’estil del seu mestre i gran amic, Jordi Arenas.

Cada any a la Sant Lluc o en els punts de llibre o en el 15x15 , hem pogut anar veient les apostes que l’autor ens anava proposant, algunes ben interessants com “Con Junts” , exposició d’aire “pop” realitzada  fa justament sis anys, en la que , al meu entendre, és sens dubte la seva millor i més encertada aposta, o “Políptic” que ens presentà ara fa tres anys, en la que dèiem “ estableix una amable i esperançada simfonia constructiva i de color, que mereix sens dubte el nostre aplaudiment”.

Ara , en el seu retorn expositiu, ens presenta en aquest “Tres” que ens ofereix de nou a Aparelladors, dues línies molt properes i continuistes al seu treball de “Políptic”, mentre que en l’altre cara ens ofereix un sèrie de retrats imaginaris en l’aire estètic de l’anterior “Con Junts”, tot en un conjunt destrament compaginat en la disparitat del global, confegint una mostra  atractiva visualment  i d’una amplíssima força cromàtica que crida l’atenció malgrat que al conjunt expositiu li manqui un element unitiu que el compagini, però el cert és que l’exposició és visualment atractiva i crida positivament l’atenció.

El millor està en l’evolució cromàtica i compositiva  dels seus treballs purament geomètrics, ben conjuntats i amb una encertada aposta cromàtica  que genera una dinàmica alegre i constructiva que en el cas de les columnes és fàcil retrotraure’s a la visió d’uns gratacels cromàtics d’una serena estilística i bellesa.

Al seu costat hi ha la sèrie de “retrats”  realitzats en un estil que tendeix al pop, en els que cal mirar més enllà de l’aparença. Una estètica d’aire trencador limita la seva fredor per comunicar amb l’espectador. Finalment ens presenta un conjunt de peces  de “pluja cromàtica” , les més parelles a la seva exposició anterior que serveixen per arrodonir la mostra.

Tres parts que formen una bastida ben organitzada en la que Antoni Luis ens demostra que l’art és un tema de permanent evolució. Que malament quan un cau i s’estanca en allò que tant bé coneix i no cerca nous camins per conrear. Just el contrari de quan un s’embranca en la recerca de nous camins per expressar de manera adient el seu ideari plàstic, que és el que fa en aquesta ocasió l’Antoni  Luis , amb aquesta exposició que mereix la visita.

 Tres. Antoni Luis

Del 26 de setembre al 26 d’Octubre de 2025

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

 

HOMENATGE A RICARD JORDÀ

 

Aquest cap de setmana s’ha realitzat, amb important presència de públic, l’homenatge popular a Ricard Jordà  que es troba en un delicat estat de salut.

Un homenatge que ha consistit en l’exposició al carrer, de la seva col·lecció personal i en l’obertura pública del seu estudi, lloc de treball, meditació i conversa, en el que alguns  hem mantingut amb ell moltes i moltes llargues xerrades al voltant de l’art i de la ciutat en el decurs dels més de cinquanta anys que fa que ens coneixem i cohabitem en el món de l’art local.

L’homenatge ha estat un èxit total per que Jordà, personatge molt complex, amb una llarga història que podria ser l’argument d’una gran novel·la o una pel·lícula en la que s’expliqués la vida del país en els darrers 50 anys, ha rebut el que ja sabia, com és l’estima de la gent de la cultura mataronina que s’acostà el divendres nit a l’acte inaugural i que va passar pel carrer de Sant Joan el dissabte, per recordar el bon fer de l’artista.

Per tant s’ha de considerar l’homenatge com un èxit i ens hem de felicitar amplament per el mateix però s’ha de comentar també dos elements negatius que van mostrar de manera clara la pobre realitat actual del món artístic mataroní.

En primer lloc cal lamentar  l’escassíssima presència d’artistes mataronins , fet que acostuma a repetir-se en tots els actes artístics que darrerament es celebren a la ciutat, en la que a més a més existeixen unes coincidències perfectament salvables. Hi ha coincidències de dia i hora que fan molt de mal, als actes i de retop als col·lectius, i que haurien de ser fàcilment solventables. I en aquest cas, el nom i les circumstàncies haurien d’haver mogut alguna inauguració, però hi ha associacions que estant cavant la seva fosa a marxes forçades cremant les relacions amb l’art de la ciutat.

Detalls de l'estudi

En segon lloc, cal criticar profundament el protagonisme desmesurat i absolutament desencertat del malaurat alcalde Bote, anant a fer el discurset de torn ple de donar importància a l’art que es practica a la ciutat i omplir de lloances a l’artista , ben cofoi i content, quan en el seu primer mandat d’alcalde va permetre la suspensió de l’antològica de l’artista , que estava ben a punt i tot preparat per celebrar-se a la Fundació ILuro, i davant la seva negativa a que es celebrés a Ca l’Arenas va ser suspesa i mai s’ha refet la proposta, i obviament és/ens quedarem , ls ciutadans i els amants de l'art , sense ella.

Un autor maleit per la Casa Gran ja que després de fer una bona i nombrosa donació d’obres a al ciutat, cap d’elles va ser triada per ser exposada en la mostra “Fer col·lecció. Fons d’art del Museu de Mataró” que es celebrà la passada primavera i estiu a ca l’Arenas.

És a dir putegem i ningunegem a l’artista, però ens aprofitem d’ell per fer-nos propaganda. Així es demostra el menysteniment absolut del Govern de la ciutat cap a l’art i els artistes de la mateixa.

Per sort hi ha l’obra d’artistes com Ricard Jordá que ens permeten albirar una mica de cel blau en la cultura mataronina i front la nefasta gestió municipal de la plàstica local.

 

TOLL. NEFER ROVIRA

Ara fa just sis anys que un no havia vist una exposició de la Nefer. Va ser la seva, al meu parer malaurada, exposició antològica a ca L’Arenas. Avui retorna el seu bon fer als meus ulls i a la meva ànima, amb l’exposició “Toll” , al museu del Càntir d’Argentona, en aquesta mostra dual que tindrà dintre de poc la segona part al museu de Llavaneres.

Amb Toll, i segons se’ns explica al catàleg de l’exposició. “ Toll és una immersió en les aigües de la memòria, la natura i el sagrat. Amb Toll, Nefer ens convida a mirar cap endins, a escoltar els murmuris de l’aigua estancada, a reconèixer allò que es conserva en el fons, i que potser encara podem salvar”.

Sembla com si en aquests anys de silenci expositiu, Nefer hagi fet un reset del seu fer, que hagi tingut temps per mirar enrere, veure la seva ampla i positiva trajectòria , i tot recordant-la, hagi fet un revelat positiu de tot el bo que hi ha en el seu caminar artístic i deixant de costat anècdotes i fruits negatius, a bon segur de petites circumstàncies personals, ha tornat a conrear amb ulls d’ara mateix aquelles elements expressius que han gestat el seu idioma plàstic i que li han permès trametre amb  plena vigència , la seva personal i sempre interessant lectura, del món, la vida i el seu transcorrer.

Ara, al Museu del Càntir d’Argentona, amb la centralitat de Demèter, deessa que simbolitza la fertilitat i la força creativa de la terra, Nefer estructura la seva exposició . Aquesta figura, una deessa maternal però curulla d’un passat i de tota la història que està als seu peus, centrifuga la història artística de l’autora amb les obres que pengen de les parets de la sala, que ens porten la mirada al passat creatiu de Nefer però amb un seductor deix a nou que convida i permet entrar en elles i sentir-les com a pròpies i estimades.

Amb Toll, es recupera un idioma plàstic, el de la Nefer, adaptat a l’actualitat més absoluta, en aquest caminar per uns entorns màgics però que supuren i destil·len una realitat que depassa a la pròpia autora, per esdevenir en realitat col·lectiva. Ella, i els seu màgics personatges, generen un entorn artístic i mental d’alta intensitat.

Una exposició, aquest Toll d’ara mateix al museu del Cântir, que ens il·lusiona per gaudir en l’altre part, que ens oferirà a partir del primer dissabte d’Octubre, al museu de Llavaneres, en aquesta dualitat expositiva que serveix per recuperar el contacte directe amb aquesta excel·lent artista que és la Nefer.

Exposició d’obligada visita.

 

Toll. Nefer Rovira

Del 19 de setembre al 9 de novembre de 2025

Museu del Càntir d’Argentona.

 

REFLEXIONS ENTORN LA COL·LECTIVA DE SANT LLUC

Retaule de sant Lluc d'Andrea Mantegna

Si ahir fèiem anàlisi crític de  l’exposat , avui toca anar més enllà ja que el Sant Lluc comporta molt més i és en aquet apunt en el que cal incidir i molt.

Estic convençut que qualsevol persona amb un mínim de criteri , per més benvolent que sigui en el seu judici , haurà sortit decebuda de la seva passejada per l’exposició.  L’evidència és l’evidència. I vista la transcendència pública i principalment el gran nombre de visitants que té la mostra , és obligació dels organitzadors apostar per damunt de tot per la qualitat. Una exposició com el Sant Lluc ha de ser educadora i formadora de criteri i no al revés com és ara , incidint en una no volguda cerimònia de la confusió ja que a qualsevol desinformat el missatge que li arriba és de que “allò” que s’exposa és el que té qualitat i per tant és el que val.

El que potser passa és que ningú vol acceptar que la benevolència d’esperit de l’organització ,en aquest sentit festiu i populista de que el Sant Lluc és de tots (fals !!!) ,  el converteix en un veritable festival de fi de curs en el que sols poden somriure papas, mamas , avis i tietes. Sant Lluc és el patró dels artistes i a Mataró dona la curiositat que la gran majoria dels que poden lluir d’aquest apel·latiu la defugen del tot , mentre que aquells que ni tan sols podríem ser qualificats com aprenents, volen lluir de galons , i el pitjor és que fins i tot ho aconsegueixen. I a més a més , el que és molt indicatiu , els joves el defugen del tot, de manera que en aquesta ocasió em sembla que no hi ha cap artista de menys de trenta anys.

Amb aquests condicionaments crec que l’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules: Res a dir. I ho dic ja que  en el proper any no haurà de merèixer ni un paraulai en aquest blog. Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.

Per que al meu entendre , i ho he dit mil vegades i no em cansaré de repetir-ho i defensar-ho , cal retomar el sentit estricte del Sant Lluc . Aquell sentit professional amb el que endegaren la mostra els germans Arenas, en Cuyàs,  l’Opisso i els artistes de Mataró. Un esperit que s’ha malejat cap aquest sentit de participació alegre i joiosa , sense cap mena de miraments envers el concepte d’art que ha de dominar en la mostra. Recordem-ho una vegada més que Sant Lluc és el patró dels ARTISTES , així en majúscules, i no pas dels PINTORS. I aquesta diferència és cabdal.

Certament hi ha molt a fer , començant per un detall que pot semblar anecdòtic però que esdevé en bona part fonamental com és el de recuperar les dades properes a Sant Lluc ( 18 d’Octubre ) i evitar , de totes totes , aquestes dades de recepció de començament de setembre , tan lesives per a la participació en general, ja que en no haver-se recomençat l’activitat hi ha una tendència a l’oblit i al descuit.

Caldria a continuació preguntar-se del per què de la minsa participació dels artistes de cert nivell. Com pot ser que dels “40 principales” , per dir-ho de manera entenedora , hi participi un percentatge tan baix, i com també no s’aconsegueix de cap de les maneres arribar a les noves generacions de creadors.

Una reflexió conjunta , entre organització i aquests artistes , potser ens podria donar les claus o al menys indicar alguns trets definitoris, encara que en el fons tot sembla enrocar-se en aquest peix que es mossega la cua en el sentit de que els artistes qualificats no assisteixen per la poca qualitat i aquesta cada vegada va en davallada ja que no hi participen aquests artistes.

El Sant Lluc sols assolirà nivell si els artistes creuen en ell i avui per avui no hi creuen.  Saben que la seva absència els hi donarà més mèrit que no pas la seva presència , per el que caldria capgirar del tot aquesta idea. Cal aconseguir que estar en el Sant Lluc sigui un mèrit i això sols s’aconsegueix amb una acurada selecció que en les circumstàncies actuals passa per una selecció prèvia d’artistes consagrats convidats als que , si cal, s’ha d’anar a buscar per aconseguir la seva participació , mentre que  la resta ha de sortir mitjançant una estricta selecció que faci que ser escollit per participar en el Sant Lluc esdevingui un honor i un signe públic de qualitat.

Recuperar l’interès dels artistes és la clau. I s’ha d’aconseguir amb la promesa mútua de qualitat. No és de rebut que alguns artistes participants en aquesta edició hagin presentat obres que no es corresponen amb la qualitat que atresoren. La qualitat ha d’estar en el nom i en l’obra. I els artistes haurien de ser conscients de la importància i transcendència que per ells podria tenir un Sant Lluc potent, estar al costat dels grans eleva als petits i també al conjunt.

Però avui per avui no estan per la labor i en alguns casos no hi estan d’una manera insultant que demostra una absoluta manca de corresponsabilitat i jo arribaria a dir de manca d’ètica personal. No és de rebut que molts dels artistes que estan rebent suport constant per part de l’Associació  Sant Lluc i que han pogut exposar en els  espais expositius de l’entitat , amb tot el que això representa, no tinguin la decència de tornar el “favor” , si és que es pot dir així, oferint la seva col·laboració en forma de presència en el Sant Lluc.

Crec sincerament que és l’hora d’actuar si no volem que el Sant Lluc es malmeti de manera irremeiable. Ja sé que és un tema pelut i costerut. Que si cada any l’Associació es troba que perd socis per que ni han que en ser rebutjats es donen de baixa  Que podria passar si el Sant Lluc es torna exigent amb la qualitat ?. Però ara ja no s’accepten més dilacions.

Per tant la pilota està en mans de l’organització i ha d’actuar com cregui més convenient. La decisió per tant és seva i tan sols seva , però ha de tenir molt clar si la seva missió és potenciar l’art i la cultura local, o seguir amb aquest tipus de col·lectiva que no tan sols no afavoreix a l’art, ans el perjudica per la seva poca qualitat i per la confusió que provoca.

Per tant l’Associació Sant Lluc té la paraula. Que Sant Lluc els il·lumini.

Sort

Si heu arribat fins aquí, us he de dir que aquest escrit és en realitat una còpia posada al dia de la crítica que vaig fer pel Sant Lluc del 2012, és a dir que ja fa uns anys. Repassant els meus escrits el vaig retrobar i vaig veure que seguia absolutament vigent i per això el repeteixo ara. Espero que em perdonareu el petit truc. Gràcies.

"LA COL·LECTIVA" , ANTIGA “ SANT LLUC”. ANY 2025

 

Aquestes obres  que encapçalen aquest escrit  i que corresponen a Mònica Vilert, Enric Punsola i el barceloní Luís Alberto Romero son les úniques de mèrit d’aquest trist i pobríssim Sant Lluc, o millor dit, La Col·lectiva, que s’ha inaugurat aquest vespre a la sala de la Fundació Iluro.

Essent benvolents hi podríem afegir com a màxim una quinzena d’obres més, però és una evidència palmària per a qualsevol que tingui el més mínim criteri artístic, que més de la meitat de la col·lectiva pertany a autors de nivell afeccionat i no pas dels  espavilats.

Si a més a més l’Organització dona lloc de privilegi atorgant tota la sala principal a Verónica Aguilera, artista mataronina  que curiosament crec que no ha participat mai en la sant Lluc , mentre s’oblida d’homenatjar a artistes mataronins que si hi han participat en altres edicions i que per raons d‘edat interès o salut no hi prendran part més, com per ex Ricard Jordà, Yago Vilamanyà, Rosa Codina Esteva, Perecoll i altres, s’indica el nul interès de l’organització per lligar amb l’art local de qualitat que passa absolutament de la mostra.

Però queda clar que una organització incapaç de comptar el nombre d’edicions de l’acte que porta a terme, hauria d’abandonar la cura del mateix.  Ells parlen de la 79 edició de la Sant Lluc, quan sols s’han celebrat  64 col·lectives. Si es vol comptar des dels inicis, - que és fer trampa-, serien 80 edicions (1946 -2025), no 79 com ells indiquen.  O sigui que no n’encerten ni una.

Com no encertarà el públic visitant la mostra a menys que sigui molt estricte en la selecció . He vist i fet crítica ,amb aquesta, de 51 edicions de la Sant Lluc. A bon segur que soc el que més Sant Llucs ha visitat de tota la ciutat,  i he de dir que aquesta edició és de les cinc pitjors que un ha patit, per el que sols hi ha un únic consell per donar: Cal refer l’ideari i apostar i exigir qualitat. Si no es fa, la sant Lluc té ja dada de defunció i seria trist, molt trist.

 O sigui que a l’organització se li gira molta feina.

 

LA FESTA DEL VIVER

Ahir, 14 des setembre, es celebrà, tal i com marca la tradició la Festa de la Mare de Déu del Viver a Argentona. El segon diumenge de setembre, la litúrgia catòlica celebra el dia de les Verges trobades. La finca del Viver, des del segle XIX, obre les seves portes per celebrar l’aplec de la Mare de Déu del Viver i ahir va ser un any més.

Des d’abans de la Pandèmia  que no havia visitat el Viver, tal i com ho acostumo a fer. Des de fa molts anys, tants com quasi setanta quan hi anava amb la catequesi, tal i com indica la pròpia baronia en la seva pàgina oficial. “En paraules del veí i crític d’art Pere Pascual  ”Pic” “a un, El Viver li porta records d’infantesa; la processó desprès de catequesi, el rosari, la xocolata i l’ensaïmada…”. I així és.

He estimat sempre el Viver .M’hi vaig voler casar, i no va ser possible, com tampoc que la meva filla agafés el nom de Viver, per oposició absoluta de la resta de la família. Però el Viver sempre ha tingut un gran pes emocional en la meva persona, potser heretat del meu avi que n’havia sigut gran amic del Baró de Viver, a bon segur per la identitat monàrquica que tots dos mantenien.

Ahir hi vaig tornar després de la meva darrera vista , i em vaig retrobar amb una finca esplèndida que és una llàstima que sols s’obri al públic en general en la celebració de la Diada de la seva Mare de Déu, i en un reducte molt més reduït en alguna que altre ocasió per la celebració d’algun fet cultural.

M’agradaria moltíssim, que el Viver fos més argentoní, i d’una manera periòdica, per ex. una vegada al trimestre, obris les portes a la ciutadania amb la celebració, òbviament amb la correspondència municipal, d’actes culturals. Passejar pels jardins del Viver omple de serenor i cultura alhora que genera un estímul altament positiu de bones vibracions que positivitzen l’esperit i tendeixen a la bellesa, la cultura i l’art.

Ahir es va mostrar un cop més. Quan la gent passejava cívicament pels jardins, amb un respecte absolut amb l’entorn, mentre que un nombrós grup d’artistes plasmaven les belleses de cada recó, els sardanistes feien seva la ballada, i es podia gaudir d’un selecte grup d’escultures, tot amanit amb la música d’afeccionats més o menys qualificats, un sentia que la bellesa de l’entorn s’apoderava del seu interior i gaudia d’un racó ben proper, ple de sensibilitat i bellesa com costa trobar enlloc.

Per això us convido a que us apunteu la data per a l’any vinent, tot esperant que algun altre acte ens permeti gaudir abans i de nou d’un indret, molt especial pels argentonins , que seria magnífic tingués altres actes públics en el decurs de  l’any.

I acabem com ho fan els goigs en el seu honor:

Puig que sóu reverenciada

de tot aquest poble enter;

siau la nostra advocada,

Mare de Deu del Vivèr.

Que així sia.

 

 

A RICARD JORDÀ, ARTISTA I AMIC , PER DAMUNT DE TOT.

 

Obra dels començaments de Ricard Jordà, amb Josep Tur com a mestre.

 

Per a finals d’aquest mes de setembre  s’està organitzant un homenatge a Ricard Jordà , a celebrar amb una exposició de les seves obres , aquelles que encara romanen a casa seva, per tot el carrer de Sant Joan, recuperant l’esperit de mític Sant Pere més alt , aquella mostra d’art mataronina que ha quedat a la història de l’art ciutadà encara que son ja pocs els que la poden explicar.

Encara que discrepo amb la participació municipal en aquest acte de reconeixment amical, ja que entenc que el paper municipal hauria de ser altre, i més després d'haver suspes fa uns anys l'exposició de caire antològic que se li deu encara, i que no hagi publicitat com es mereix la donació d'obres que realitzà fa poc temps al Museu de la ciutat. Però em quedaré amb el resquemor per dintre i activaré en el posible la meva estima i admiració per l'amic Ricard amb qui he compartit tota la meva vida com a  crític d'art.

Per això, i com a previ homenatge, reprodueixo l’escrit que li vaig fer per una exposició a la primavera del 1990 , esa dir fa ja trenta cinc anys-,  i que ell va reproduir en el llibre sobre la seva obra , de tant sols 50 exemplars, el novembre de 1999.

“Només els que son capaços de veure l’invisible, són capaços de fer l’impossible “ (H.Lawn. Premi Nobel de la Pau)

 

Si presentar una exposició és sempre tasca difícil, presentar a Mataró una mostra de Ricard Jordá, encara que aquesta vagi ara per uns camins ben peculiars, encara ho és més. I és que enfrontar-se a cercar una nova divagació sobre una personalitat tan clara i definida, com ho és la de l’autor que ens ocupa, segurament ens portaria a embolicar el nostre pensament per acabar, a ben segur,dient allò dels presentadors més afamats de les varietats, que amb entonació ben peculiar, omplen pulmons per esclatar amb la cantarella de “Senyores i senyors, amb vostès ... l’obra de Ricard Jordà, i així  esta ja tot dit.

I és que, que podem dir en una presentació a corre cuites sobre el nou treball de Ricard Jordá? En ares de la brevetat ens podríem quedar en allò tradicional que Jordá ens presenta un seguit de “jordás”. I no mentiríem i ens entendríem tots, però alhora no seria del tot correcte l’enunciat. Per què avui l’autor ens sorprèn de nou en la seva habilitat amb un recull de peces d’aquelles  que podríem considerar “menors” però que son amplament posseïdores  del regust de la bona collita.

Certament si entréssim a parlar de la transcendència de l’art, en totes les seves façanes, direccions i motivacions, ho podríem fer en una interminable estona, i potser acabaríem coincidint en què la veritable transcendència escapa a la pròpia sensació de l’autor i sols assoleix quan és recollida per l’espectador en la seva total intensitat. I aquesta transcendència , fonamental per considerar un treball com obra d’art, pot arribar per qualsevol camí.

Ricard Jorá i J. Mª Rovira Brull

Ricard Jordà vell lluitador en l’afany de crear sensacions internes, ha mastegat la pols de tots els camins, I després de tanta lluita, ara s’atreveix a cercar la intensitat transcendent en el que bé podríem considerar divertimentos I en ells ens trobem barrejades obres sense cap més intenció que la produïda en un moment d’interludi, i altres prenyades de l’eterna cançó de llibertat de l’artista. Però si sempre el ritme l’han marcat les pinzellades acurades del dominador tècnic,  ara  aquest es gira d’esquena i són els elements quotidians, els que , combinats en interessants collages conformen unes peces que en tots els nivells de valoració mantenen el to, que és en especial força alt en uns determinats indrets en els que l’artista intenta superar-se a si mateix.

I potser tot això que podria semblar de difícil explicació es podria resumir en el capicua que encerclaria aquest comentari. Sols artistes capaços de veure l’invisible poden ser capaços de fer un impossible. A priori semblava impossible fer una interessant mostra  de col.lages de Ricard Jordà sense perdre la seva intensitat. Ell ho ha aconseguit. Ara sols ens falta que ens segueixi fent visible aquells elements que s’escapen a la sensibilitat de l’espectador, i per tant en més grau, a la sempre eterna ceguesa de la crítica.

Ara slsl queda esperar l'èxit de la convocatòria per donar la gran abraçada d'ànim que sens dubte mereix Ricard Jordà.

TONI BATLLORI. EL MÉS MERESCUT HOMENATGE

 

 

Avui, aquest capvespre, a  la sala d’exposicions de “La Unió” , espai que també aixopluga el memorial dedicat al seu pare, el dibuixant Antoni Batllori Jufré ,  ha acollit  la inauguració de la primera exposició en record d'Antoni Batllori , gran ninotaire i artista , que morí el gener del 2023, amb abundant presència dels seus convilatans i l’absència generalitzada, - no n’he vist a cap-, dels artistes maresmencs que eren els seus companys.

Realitzar una exposició en record i homenatge a un dibuixant que cada dia penjava la seva obra en un mitjà tan difós com ho va ser en els darrers vint anys “La Vanguardia”, com abans ho havia fet a “El Noticiero Universal”, l´”Avui”, o “El País” no és tasca fàcil. Però els organitzadors, grans coneixedors de l’artista i la seva obra ho han aconseguit.  I així podem gaudir del treball d’un artista ,d’un ninotaire de gran fama i popularitat però al que li agradava seguir essent un home de Teià, població a la que dedicà bonhomia i esforç, i que aquesta ara li retorna l’estima, amb aquesta magnífica exposició.

És molt difícil, per a no dir impossible, resumir en un espai com el de La Unió, la realitat històrica de l’art d’un ninotaire i artista com ell. La seva presència diària amb una obra nova, multiplica i fa inabastable fer un una mirada total al seu fer.

Però sortosament, el comissariat el coneixia molt bé. I així la tria escollida per aquesta ocasió, com estarem segur succeirà en la propera a Ca l’Antiga , és absolutament escaient alhora que ens permet gaudir d’algunes de les cares d’aquest poligonal artista.

Des del detallat estudi de l’escultura “Malip” (Monument a les il·lusions perdudes), passant pel grapat de petites escultures, les tres obres acolorides que quasi presideixen l’espai, el seguit de caixes objecte , petits divertiments dels seus darrers anys, i el seguit d’obres dibuixades que després ocupaven espai en el diari de cada dia,  conformen un tot espectacular, agraït , de fàcil i grata visita que ens permeten un primer tastet de la immensitat creativa que Toni Batllori tenia en la seva ment i expressava amb el seu bon i personal fer.

Exposició d’obligada i respectuosa vista que ens retorna el bon fer artístic i la capacitat creativa intel·lectual de tan important artista. Per no perdre-se-la  de cap de les maneres.

 

Picant Les altres cares del ninotaire. Toni Batllori

La Unió. Teià

Del 10 de setembre al 12 d’Octubre del 2025

 

 

 Ps.- Amb el comentari de l'expo de Toni Batllori, assoleix aquest blog la seva entrada 2500 amb 713768 visitants que li han donat ullada. Fet per el que un es troba del tot satisfet i us dona les gràcies més infinites.

 

SANT TORNEM-HI

 

Era el 17 de setembre del 2005 quan un va iniciar aquest blog, que per tant el proper cap de setmana acomplirà el seu 20 aniversari, circumstància ja ben poc habitual, ja que aquest sistema comunicatiu ha quedat per a molts obsolet, no pas per a mi ja que em permet expressar la meva opinió crítica de les activitats artístiques que es desenvolupen en el meu entorn, i que aquestes quedin arxivades i englobades en un sol espai el que permet una ràpida mirada al passat en qualsevol moment que ho precisi.

Tornem-hi doncs a la comunicació artística després d’un llarg silenci d’un estiu i unes vacances absolutament atípiques per a mi, ja que en elles no he acudit a visitar cap exposició, fora de l’homenatge a Munné, realitzat al Casal de Llavaneres que em va provocar una profunda reflexió interna i personal, en veure que a la inauguració no hi era present cap membre ni de l’Ajuntament ni del Museu de Llavaneres, dues entitat que estaven obligades per natura a assistir-hi.

Aquest fet que desqualifica del tot als responsables d’ambdues entitats, em va provocar una profunda reflexió en la que encara hi estic immers , al respecte de les obligades relacions entre els estaments públics i els artistes i que ara de nou s’ha accentuat amb l’Ajuntament de Mataró que vol ser protagonista en l’homenatge a Jordà organitzat per un grup d’amics, però en canvi no en vol saber res de l’antològica que li va robar, obligant-lo a anar a Ca l’Arenas, - fet que no va acceptar ni ell ni Pere M. Brasó a qui també se li va oferir- ,quan estava pactada i preparada per fer a la Fundació Iluro. Però d’antològiques res, i d’ensenyar les obres que va lliurar al Museu de Mataró, tampoc.

Per això segueixo amb la mala llet latent, que explota quan veig que el divendres vinent tenen lloc, i a la mateixa hora, la inauguració de quatre exposicions a la comarca, la Sant Lluc a la Fundació Iluro, Jordi Homar a la Múndia, Nefer al Museu del Càntir d’Argentona i l’exposició de "Picant", - homenatge a Jordi Batllori-, a ca l’Antiga.

Quatre inauguracions de sis llocs expositius del Maresme. Tant costa fer  una reunió i distribuir-se els dies d’inauguració i aconseguir així una possibilitat de màxima audiència i assistència. Si no ho feu demostrareu públicament que el vostre jo és més important que l’art que dieu voleu difondre.

Com veieu no comencem amb serenor i bon fer l’escarransida temporada d’art a la comarca. Esperem que el final sigui del tot diferent.