PERE MÀRTIR VIADA

 

Aquest passat dilluns , 29 de setembre, es va complir 20 anys de la mort de Pere Màrtir Viada, l’iconoclasta artista mataroní que era de tots conegut i estimat, i més per mi ja que érem família , els pares d’ell i el meu eren cosins.

Per recordar-lo, que falta fa, he pensat que valia la pena reproduir l’article que vaig escriure en aquell moment per a ser publicat al capgròs i l'apunt que vaig fer en aquest blog. Artistes i personatges com ell, es recorden sempre.

 

“Amb la mort de Pere Màrtir Viada desapareix el darrer exponent de la bohèmia àcrata i intel·lectual de la nostra ciutat. Un artista per i sobre totes les coses. Un artista personal i inconfusible , amb la màxima magnitud que puguem donar a aquests adjectius.
Bohèmia per la seva manera d’entendre la vida ,àcrata per aquest posar la llibertat com a bandera, medi i fi , i intel·lectual para la seva enorme formació artística , filosòfica, històrica i política , que deixava bocabadats a aquells que sols el coneixien per la seva desmanegada imatge exterior.

Encara que es definia com un expressionista abstracte ,el seu art, del que es difícil trobar paral·lelismes o referències , és indefinible . La seva constant reflexió, moltes vegades amagada sota el trompe l’oeil d’una aparença juganera, és l’eix d’uns treballs en les que s’amunteguen bigarradament tota mena de signes, icones i elements, estructurats en un aparent caos perfectament equilibrat.

Una atmosfera de color, enormement seductora i vital el serveix d’embolcall per proposar-nos un misteri personal que va de la felicitat a l’angoixa. En aquest ,el seu imaginari real , els signes no són pas formes per interpretar , al contrari, son formes ja interpretades, provinents de la reflexió d’una vida vista sempre amb ulls sorneguers, al darrera d’unes ulleres enganxades amb super-glue , endinsat en la boira permanent d’un ducados inacabable i la mà massegant-se la barba d’aquella manera que com ell, era també personal i inconfusible.”

 

I el post  continuava amb el que va a continuació i que ara em plau reproduir:

 

Però està clar que en Pere per a mi era molt més. No ho sap molta gent, però érem parents. Els pares, cosins germans, o sigui que nosaltres cosins segons em sembla que en diuen, però hi havia més.

En Pere Màrtir i el meu pare tenien una relació especial. Sempre el saludava amb un tiet i amb dos petons, i mai oblidaré els seus sanglots espasmòdics quan va morir. El pare el va ajudar tot el que va poder. Va aconseguir que la Titit , la filla d’en Puig i Cadafalch que era professora de la Sorbona l’acullis a casa seva mentre en Pere feia d’artista a París. Era a finals dels seixanta. Imagineu una filla d’en Puig i Cadafalch i en Viada, Per sucar-hi pa amb les discussions.

A en Pere dec la meva primera i única mitja borratxera , amb sangria, al Cau, un bar que va tenir allà el carrer Sant Bru. I les primeres arrambades i alguna cosa més a l “Ava Ava Mahana discotech”(sic) , un pub discoteca que amb en Ricard Jordà varen muntar a la Rda Exterior d’Argentona quan encara no estava asfaltada , just al costat d’una casa de meuques, i que com podeu imaginar era del més lliberal del moment.

I li dec moltes discussions sobre art, sobre política, sobre pensament. Recordant les seves discussions amb Saura, que una vegada va quedar sorprès amb la seva pintura i vàreu veure néixer el sol tot discutint sobre art ( ara al retrobar-se a bon segur continuaran). I recordo Jovi, un estudi de disseny amb en Jordà i que varen crear tota la imatge del Club Tortuga i mil coses més. O els seus quadres per Galerias ( galeres en deia ell) Preciados , amb en Jordà i l’Uriach pintant amb sèrie , amb els quadres alineats al passadís, i un fent els cels , l’altre les cases, l’altre els arbres...

I moltes coses mes, com per exemple el seu entossudiment a que jo fos qui presentes el catàleg de la seva exposició a Can Palauet. En Toni Cabré i la Gisele dient que de cap manera.(Un estava ,i està, vedat pel PMC que ni tan sols li envia l’agenda cultural del més, malgrat les meves protestes a tothom). En Pere tossut ell: o ho escriu en PIC o el catàleg va sense presentació. Deu dies abans de la inauguració em varen donar vint-i-quatre hores per fer l’escrit, l’únic d’ençà que està inaugurat can Palauet. I...

Amb en Pere vàrem viure essencialment l’Art. Que si el Sant Pere més Alt, que sí l’Abast, que sí..... Tot fins la darrera abraçada fa un mes en la festa del carrer Sant Pere més Alt. Se’l veia content. Li vaig preguntar com anava i a veiam sí d’una punyetera vegada es posava a pintar, que em devia el quadre promès com a pagament del catàleg que abans comentava. Em va respondre joiós, deixa passar l’estiu que ara fa massa calor , però et prometo que per Sant Lluc tindràs un quadre meu dels grossos,...

M’he quedat sense quadre , i el cert és que no en tinc cap de seu, però estic convençut que en Pere ja ho arreglarà quan ens retrobem. Però, de cor, Pere, permetem que per una vegada trenqui la virtut de la meva puntualitat. Si em dones permís, esperaré encara una estona, o millor dit, tot el que pugui.

Ho entens, no?. Una abraçada i un petó ben fort del teu cosí
En PIC.

DIEGO GUIRAO . SENSE TITOL

 

Hi ha exposicions que em provoquen seriosos dubtes a l’hora d’escriure la crítica. Son aquelles que per les raons que sigui em provoquen unes determinades emocions, mentre que alhora sé que el públic en general , per les causes que sigui, no es mourà en la mateixa paramètrica. Això m’ha succeït de manera ben clara en la mostra "SENSE TÍTOL" amb l’obra de l’amic Diego Guirao que va morir en començar l’any passat i ara rep una exposició pòstuma a ca L’Arenas.

Guirao, mataroní de naixement i estima, sols va exposar en vida de manera individual una vegada a Mataró. Va ser a l’Ateneu de la Caixa Laietana en iniciar-se la temporada 2009. Va participar també en l’exposició Tempus Fugit a la Nau Gaudí on va ser la gran sorpresa doncs quasi tothom desconeixia la seva existència. A posteriori sols l’exposició que realitzà pocs mesos abans de la seva mort a Llavaneres  i la presència en la col·lectiva d’artistes maresmencs a  Ca l’Antiga , han donat una imatge quasi nul·la als afeccionats mataronins  que el desconeixen absolutament.

Just quan va morir estàvem preparant la seva exposició per el Museu del Càntir, i malgrat el que s’havia dit des de Cultura, ell no en sabia res del projecte de cap exposició a realitzar a Mataró.  Sortosament en l’acte inaugural es va deixar clar que hi havia una intenció però que no s’havia traslladat la mateixa a l’artista. I faig aquesta puntualització per deixar les coses ben clares.

L’exposició actual és un simple recull d’algunes de les seves darreres escultures, que ja havien estat mostrades en el Sant Lluc de l’any passat, i un  conjunt d’obres provinents de l'expo a la galeria H2O,que resumeixen la seva escassa presència a la seva ciutat nadiua.

Per un costat , en les sales properes al pati, hi podem visionar les seves pintures, que realitzava per aquells primera anys del segle, acompanyades de les escultures d’aquells temps.  Era  per un llavors,  l’Ateneu Caixa Laietana en l’any 2009

Dèiem en aquella exposició de títol “Asimetrias Telúricas / Anatomias Urbanas” : “Una exposició aquesta de Guirao que crec s’ha de veure en aires de futur. Es nota l’existència d’una bona dosi de sensibilitat , de cercar idees , d’intentar construir la seva “realitat” artística , però existeixen encara unes mancances clares d’individualització de les mateixes i una manca de depuració en el treball tècnic i de presentació que a vegades desllueixen la vàlua de la mateixa peça. És en aquest futur en el que caldrà mirar i examinar a Guirao , i en ell, no hi ha dubtes que és en la llibertat , en aquesta mena de gestual caos controlat que tant bé aconsegueix en algunes obres, és on es troba el seu futur que cal esperar ben positiu”.

En la sala del vestíbul i en la planta superior ens trobem amb una magníficament muntada exposició en el que seria un resum , en forma de les peces que no va vendre, de l’exposició  “Estranys habitatges” que realitzà a la galeria H2O, l’any 2018. Una magnífica exposició que recordo haver visitat conjuntament amb la Núria Poch. Una exposició que si en directe em va encantar ara en veure de nou les peces em retorna l’emoció.

El que passa és que actualment Guirao era molt més escultor que pintor i la mirada a l’exposició ens porta clarament a un pintor que a més feia escultores, el que és un fallo fonamental per poder entendre la seva obra i la seva trajectòria, ja que  la realitat del dia en temps de la seva mort era que Diego Guirao era un escultor que pintava els seus projectes escultòrics en el desig de copsar previament el resultat final, fet que és impossible de discernir a través del muntatge de ca l’Arenas.

El mataroní Manuel Guerrero acabava l’escrit de presentació del catàleg a l’H2O amb unes frases que el definien a la perfecció.” I és que les obres de Diego Guirao  ens enfronten amb imatges ambigües i complexes que en captiven i ens atreuen , que ens interpel·len, que ens parlen, potser del passat, del present o del futur, però que no ens deixen indiferents. Son els estranys habitatges del nostre interior inquietant, del nostre món convuls i enigmàtic, estrany i bell”. Unes frases que anirien perfectes  situades al bell mig de l’exposició, en comptes de la insubstancial instal·lació de Verònica Aguilera

A finals del segle passat  Diego Guirao deia :”Només m’inquieta el coneixement, o en el seu defecte el buit. Com en un somni deshabitat on el fruit de l’art se’ns apareix . com un miratge, com un desig”. Aquestes frases que vaig aprofitar per el pròleg de l’exposició de Llavaneres reflecteixen perfectament el que al meu entendre hauria d’haver estat l’exposició de Guirao, un recórrer per la seva trajectòria, començant per els obres que realitza en les carpetes del Museu de Mataró ( 1980) i L’aixernador d’Argentona (1985) que ens haurien descobert el seus orígens, i a partir d’aquí seguir el seu caminar , sense oblidar el magnífic “Someday I’m coming back” que presenta a Tempus Fugit, una obra clau per entendre el seu salt pictòric  als anys 90.

Però no. Com que al Museu de Mataró ningú tenia ni idea  de qui era i quina havia sigut la trajectòria de Diego Guirao, ha estat la família qui s’ha encarregat del ideari de l’exposició i el resultat ha estat decebedor, malgrat que l’exposició sigui per se brillant.

Aquests dues obres corresponen a l'inici de la seva carrera  ( anys 1980- 1985) i son de la meva col·lecció i no estan exposades

En el moment inaugural va ser molta la gent que es va sorprendre davant el que veia amb els seus ulls, les obres d’art d’altíssima qualitat d’un artista local, molt desconegut. Però no veiem el que caldria que és simplement l’alta qualitat en la trajectòria de l’artista, en la seva evolució i en el seu fer, feina per la qual existeix Ca l’Arenas.

Resumint haurem de recomanar intensament la visita a tot aquell afeccionat que desconegui el fer de l’artista, ja que obtindrà una bona mirada del seus darrer anys i  una pinzellada del que feia allà el 2009. Veurà i gaudirà de l’obra de Guirao encara que no sabrà ni podrà entendre les raons i causes de la seva evolució.

Si coneixeu l’obra de l’artista no fa falta la visita ja que no hi ha cap senyal ni cap camí, dels seus començaments, de la seva evolució, i principalment la visió escultòrica, la seva plenitud en el moment de la mort, és petita i escadussera

Una exposició que és la gran ocasió perduda per recuperar per a la ciutat el treball d’un dels seus més importants i desconeguts artistes del que ha gaudit la ciutat en els últims anys.

 

PS.- Alguna de les seves escultures hauria d’estar en una plaça pública de la ciutat.  S’ho apunta senyor Alcalde.

Diego Guirao. Sense títol 

Ca l'Arenas. Museu de Mataró

Del 18 de setembre de 2025 al 12 d,abril del 20026