Avui ha mort Josep Mª Castellet . Una
pèrdua important malgrat que podia esperar-se tant per la seva edat , 87 anys ,
com per el seu estat de salut. De la importància del seu paper i la seva vàlua
en van plens tots els mitjans informatius i no seré jo qui pugui aportar alguna
cosa més que la meva petita anècdota personal.
Veia sovint a Josep Mª Castellet allà
a mig matí, carrer Provença enllà camí del Passeig de Gràcia. Caminava recolzat
en el bastó, amb aquell caminar mig encorbat i guerxo que no feia desmerèixer
ni un gram la seva prestància que li donava el seu físic alt i llargarut , al
que acompanyava una mena d’elegància natural que li donava un clar atractiu.
A més Josep Mª Castellet era client
del lloc on treballo. Un dia , fa tres o quatre anys , vàrem coincidir a la
porta de la feina i cedint-li l’entrada li vaig dir “Bon dia , Sr Castellet”.
Em va respondre mig sorprès: “Ens coneixem?”. Em va sortir contestar-li: “M’agrada
molt llegir i si a un li agrada llegir l’ha de conèixer forçosament”. Es va
marcar un somriure i em va dir :”Gràcies per l’elogi”.
D’ençà aquell dia cada
vegada que coincidíem al carrer , el meu “Bon dia Sr. Castellet” era respòs
indefectiblement amb un bon dia i un moviment de cap. Feia dies que no el veia
i ara ja sé que no es repetirà la salutació.
I si la mort d’una persona
important és sempre lamentable, el fer magistral de Castellet en l’eterna
disputa dels conceptes de cultura catalana i literatura catalana , en l’eterna
contradicció de l’ús del català i castellà , hauria estat far clarivident en el
futur més proper.
Però ja no serà així. Sortosament ,
com sempre es diu, i diem , en el cas dels creadors la seva obra roman entre
nosaltres i en aquest cas caldrà prestar-li de nou tota l’atenció i tot l’anàlisi.
