No puc negar que tinc una gran enveja d’en Ramon (Bassas) , d’en Joan Antoni (Baron) i d’altres que son capaços d’escriure un post cada dia. Ja se que hi ha petits trucs informàtics que ho permeten , però en els casos que esmento no és pas l’habitual.

A un li agradaria escriure un xic més, i a ser possible d’una manera més reflexiva que no pas com sempre, és a dir tal com raja. És clar que potser així un no seria un i perdria el seu tradicional estil incisiu ( oi, Joan Antoni) que el caracteritza.

Així succeeix que cal treballar cada dia , i que cal seguir amb les obligacions que un s’ha imposat ( “Espai d’Art” a TVM dijous sí, dijous no) , cal omplir el rebost i s’ha d’anar a l’Alcampo de torn de tan en quant, i a vegades hi ha torn de dissabte al matí i s'ha d'anara treballar, i també sembla que comença a fer fred i potser caldria veure si cal alguna peça de roba per renovar el vestuari, i les tardes del dissabte estan per això.

O s’ha de fer de pare amatent i estar a Martorell a les deu del matí d’un diumenge per veure com la filla i companyes juguen a volei , i passa el que passa, que a vegades es guanya i altres no., que no sempre es juga be i surt el que surt.

Per tant l’escriure esdevé plaer personal i toca quan toca, generalment quan la resta de família dominada per qui acostuma a manar , la petita, mira ( quina vergonya) “Operación Triunfo” , i que li hem de fer.

PREMI TORRES-GARCÍA

Però tot això no ha de fer oblidar la bona nova que significà que el passat dijous es va presentar públicament la segona edició de la Biennal de Pintura Torres-García, Ciutat de Mataró.

Estic orgullós d’haver col·laborat intensament en la creació d’aquesta Biennal. Ara la gent de l’Associació Sant Lluc han seguit el camí de la venturosa primera edició i tot presumeix que serà un èxit. A més han aconseguit que la ciutat fes mirada interior de la vàlua del concurs i apostés per el mateix adquirint el Premi Guanyador que restarà en el Fons d’Art de la Ciutat.

Una biennal comença quan s’acaba l’altra , els hi deia tot celebrant l’èxit de la primera convocatòria. Ho van entendre. Han treballat dur i en silenci i els resultant fan presumir un èxit absolut, que ja ha començat tot repetint aquest impagable jurat ( gràcies Paco ) al que s’ha afegit per arrodonir la festa en Josep Guinovart.

Quan es treballa així els resultats surten i és ben just que l’Ajuntament ( gràcies Joan Antoni ) hagi respost de la manera que ho ha fet.

Llàstima que no tot hagin sigut flors i violes. L’enuig per ni haver estat seleccionat en el Sant Lluc d’enguany ha fet que Xavier Ubach que públicament havia explicitat el seu desig de patrocinar una beca destinada a artistes joves s’ha fet enrera.
Crec que és un fet de rebequeria infantil que el bon amic Xavier hauria de retornar al seu just lloc. No s’han de confondre mai les coses i el Sant Lluc respon a una paramètrica ben diferent a la Bienal . Malgrat que les bases ja estan llençades , sempre queda temps per un afegitó , i més si aquest és de la importància de la beca que ell pregonitzava.

En el sentit de la bona relació que tenim, i que em va permetre aconsellar-li en els camins que haurien de seguir les seves beques , molt m’agradaria un pas enrera demostrant, encara més, que l’art és més una realitat social que no pas personal.

ALTRES

El bon camí que s’albira per la “Torres-García” no ens ha de fer perdre el nord davant altres temes artístics de la ciutat que no rutllen com caldria.

Mentre es parla del fons d’Art de la Ciutat al respecte de l’adquisició de l’obra guanyadora del Torres-García, el Fons d’Art d’artistes locals segueix absolutament deturat. Recordem que el 15 de Setembre s’hauria d’haver rebut l’informe jurídic, calia discutir-lo i als voltants del 15 de Novembre fer-ne la presentació pública d’intencions.
El silenci per part del PMC roman d’ençà l’estiu.

Can Xalant s’endú la major part del pastís pressupostari d’arts plàstiques ( perdó, visuals ) i segueix essent el gran element desconegut per a la ciutat.
Fa poc anunciaven ( en hora intempestiva de mitja tarda, com sempre ) , la presentació dels resultats de l’intercanvi d’un artista estranger ( crec que colombià) amb un de català. Ni jo, ni ningú amb qui he parlat s’havia assabentat de la seva presència a la ciutat , ni quin havia estat el seu treball.
I com això quasi tot , però segueixen tenint la mamella del pressupost ben agafada i algú hauria de donar explicacions.

Es clar que per explicacions les de Ca l’Arenas. Havia de ser el nucli generador de tota la cultura artística dels creadors locals. Han passat cinc mesos d’ençà la seva inauguració , i fora de quatre exposicions de poc interès, no hi ha hagut cap acte complementari en forma de taller, conferència, xerrada ... etc, tal i com estava previst.
Els que sabien que tot el que queda en mans del Museu i de la seva inepta direcció esdevé mort ràpidament, hem tingut raó de nou.
Per a quan les reflexions oportunes del desastre?.

ART , ART , i MÉS ART

Quan un va començar aquest blog tenia clar que volia parlar d’art per damunt de qualsevol altra cosa. Alguna vegada s’escapava alguna que altra consideració sobre política local , però últimament , i per obvies raons cojunturals, hem entrat en una opinió més política, sempre sota el prisma del pensament personal, llunyà a qualsevol militància amb el que de subordinació comporta.

Curiosament però, el nivell d’audiències augmenta quan parlo de política i disminueix quan parlo d’art. Serà que la política interessa més que la cultura?. O serà que interessa més la política vista des de el prisma de la llibertat, que no pas encotillada en l’actiu militarisme de bona part dels blocaires en actiu?.

Si més no, com diria algun saberut, una qüestió per reflexionar.

Però sigui com sigui avui toca , amb el premis de l’audiència , parlar d’art.

15 DE NOVEMBRE

És una data que tinc remarcada en la meva agenda, La raó ?, el timming que els defensors del Fons d’Art, dit “Proposta Mataró”, vàrem establir amb l’Ajuntament, i especialment amb el PMC representat per els Srs Graupera i Milan al respecte de la posta en marxa de la tan remenada col·lecció.

En la definitiva reunió del mes de Juliol, en presència de l’alcalde la ciutat , es decidí establir unes fites clares i marcades per dur a bon terme el Fons d’Art. Així es considerava el dia 15 de setembre com a punt de mira per establir els fonaments jurídics. El 15 de novembre per haver-ne fets els retocs i presentar el projecte públicament . El 15 de Gener per començar la recollida d’obres. El 15 d’Abril per establir-ne la selecció. I finalment el 15 de setembre per la inauguració de la proposta.

El 14 de setembre em trucà Rafel Milan , per comunicar-me que el dictamen jurídic encara no estava a punt i que ho estaria en pocs dies. Que ho deia no fos cas que un al dia següent un, llences ja les seves diatribes asseverant incompliments de dates. Que en quatre dies, allà per la Mercè, tot estaria a punt.

Avui, dia més dia menys, hauríem de presentar públicament “Proposta Mataró” , el Fons d’Art dels artistes de Mataró, i aquella va ser la última trucada , la darrera noticia.
És clar que , què son dos mesos de retard davant la immensitat de l’Univers ?.

EXPOSICIONS

Fa dies que vull parlar d’alguna que altra exposició que be val visitar. Espero fer-ho en diversos post però d’avui no passa que us digui que la mostra que és absolutament recomanable és “Side B” que ocupa l’espai del Foment amb l’art del grafitti.

Dir que el grafitti és un art és un fet incontestable avui en dia. No tant quan fa , fet i fotut vint anys, que en Nico del Rio, va tallar el carrer dels Alamos per fer-ne una magnífica experiència que un va tenir el goig de presentar ( recordatori per aquells que em veuen com un carca rescomit ).

Darrerament hem pogut gaudir d’altres experiències com les de l’Ateneu , amb demostració inclosa al Parc, o el magnífic treball en el pas subterrani cap a la Platja a l’alçada de l’Escola Universitària, que de manera quasi religiosa ha estat respectat per tothom.
Ara l’Associació d’Artistes Urbans del Maresme, personalitzada en Jordi Zaragoza, Àlex López i Mateo Lara , presenten al Foment una privilegiada lliçó del seu fer, en una mostra de caire didàctic que es gaudeix en tots els sentits.

Dic en tots els sentits ja que passejar-se per la mateixa és fer-ho en un sentit plàstic a l’entorn d’aquesta peculiar visió estètica, i fer-ho podent fixar la mirada tant en el desenvolupament tècnic del conjunt, com en l’explicitació estètica de la cultura gràfica en tots els seus detalls puntuals.

A més, l’acurada concepció de la mostra, ens aporta un plus de didactisme específic, que acomplerta una visió global d’un fenòmens que ja res te a veure al voltant d’una certa marginalitat, per endinsar-se en el sentit més integra d’allò que en diem art, sigui quina sigui la manera de practicar-lo.

PARLAR D’ART

En Ramon Bassas parla sovint d’art. Ho fa a la revista “Valors” i en el seu blog, com ahir mateix. Ho fa , i ho fa molt be. A bon segur per el fet que es nota de que gaudeix intensament en aquells moments, que ell qualifica de solitud, i jo diria de diàleg amb si mateix, que signifiquen les seves visites a les sales d’exposicions.
Llegeixo els seus escrits , els comparteixo quasi sempre, i de portes a dintre em tranquil·litza el saber que per ell la política és molt important, i per tant encara no es un competidor en això de la crítica , ja que si ho fos potser un , tindria ja la carrera perduda.

Atinadament , passeja per les exposicions a la recerca d’emocions. I dir emocions, no vol dir el trompe l’oeil del record plaent del darrer cap de setmana o d’aquella visita que.... Bassas es capaç de mirar endins en la recerca d’un quelcom més , Busca aquell esgarip nerviós que apareix quan davant d’un es presenta aquell element que provoca un neguit interior que activa totes les senyals d’alarma. Cerca , com diu ell, trobar el moment en que el cervell s’altera per conquerir universos de pell ( com ell els defineix) i universos de coneixement ( com completaria jo ).

Encara que discrepo amb ell per la seva benevolència ( defensar la mostra de “On son les dones” , sols es pot comprendre per corporativisme polític) comparteixo la seva objectivitat , a bon segur tan fregadissa amb la llibertat , com quan el que això signa escriu de política.

Un munt de teories que queden demostrades en l’anàlisi de la mostra d’Alís, que per si algú no ho sap, és d’obligada visita . Una exposició d’essències , i que fora de la crítica habitual, en recomanaria una visita a la recerca de detalls: La barana de Montmartre, el pont de Can Marfà, la flor de trascantó, ves a saber si en homentage a Gaya..... Els elements fugissers de la figuració a la recerca, encara no trobada de la llibertat de l’abstracció.

Gràcies Ramon per la teva clara visió, i apunta allò per el que molts firmarien: “Saps el feliç que podries ser dirigint Cultura ....? ”.
Pensa-ho i parla amb en Joan Anton.

Seria bo considerar-ho.

(Per cert, caldria comparar els comentaris dels posts de Bassas polític i Bassas cultureta). A bon segur hi hauria més d'una sorpresa

CONCLUSIÓ, FORA DE MARGES
( Affaire Alícia Romero)

Algú em diu que si vull em dona el telèfon de l’Alícia Romero. Que he estat molt dur i que no hi ha per tant. Que no s’ho mereix i que treballa molt bé.
M’ho diu un amic, que no és de l’Ajuntament , i ves a saber si té raó. A bon segur en te ja que apunta que tenim molts paral·lelismes , resumits en dos , la nostra tenacitat i el nostre geni, en el millor sentit de la paraula .

Certament sembla la crònica d’un mal entès que podent acabar be, acabi amb estirades de cabell. No ho voldria pas així.
La història a bon segur es fruit del mal enteniment de la transversalitat que té el nostre Consistori ( i de la pèssima base de dades de que disposa ). Cultura i Promoció s’han de donar de la mà sempre, i més ara quan la Cultura ha esdevingut un element generador de tota mena de bens.
Per això, be valguin les intencions i que algú apunti que la Cultura ha de ser un element de primer nivell en l’IMPEM.
I si cal un cafè, te, cervesa o cubata, ja ho sabeu. Per una vegada , i que no es prengui per costum, jo convido.

Serà per el fet de que m'avisen que trompades de comançament, com aquestes , poden ser generadores d'una amistat a prova de bombes.

Ja ho veurem.


DIA 16

Aquest dia si que el tinc en vermell en el Calendari. Demà la meva filla Júlia fa 12 anys.
Demà també, surt a la llum la segona edició d’un filla que no vaig engendrar, però amb la que vaig col·laborar intensament en el seu part.
Demà a les dotze es presenta a l’Ajuntament la segona Edició de la Biennal Torres Garcia.
Serà , de totes totes, un dia per marcar en vermell.
Estic per demanar-me festa.

POEMARI DIVERS ( III )


Entre ametllers escabellats
A dalt del cim, la nit arriba.
Se’n van els corbs,
el mar d’escata s’adormissa.
Ombres i branques van teixint,
amb mà febrosa, al meu voltant,
una cortina.

I quan encara el cel
a ponent vermelleja,
Lluny en el mar la lluna surt
com un globus inflat en una barca negra


“Estampa”. Tomàs Garcés

RAVELL

D’entre les mil i una fotografies que s’ha publicat en aquests dies a l’entorn de l’Entesa amb quedo amb la de Montilla, Carod i Saura sortint de dinar de Can Ravell. I ho faig per diversos motius.

En primer lloc per que aquesta és una casa que em porta records d’infantesa. Encara que hi passo sovint, està en el meu caminar diari del treball , és un indret que em porta a aquell “aroma de hogar” que popularitzà l’anunci de “Heno de Pravia”.
Ravell està a Aragó 313 al costat del mercat de la Concepció i els meus avis vivien a Aragó 360 , a menys de cent metres. A casa dels avis hi anava sovint de ben petit. M’agradava molt ja que llavors el Carrer Aragó estava dividit a banda i banda per el tren que circulava a cor obert , i jo des de la “tribuna” ( balconada tancada habitual en les cases de l’eixampla barceloní ) en tenia una visió privilegiada.
Era llavors quan en dies ben especials anava amb l’avi o amb l’oncle Pep que vivia al costat, a Ravell ( Mantequeria Ravell es deia llavors ) a buscar vi o un cava ( llavors champany) , o fiambres , o algun requisit i jo quedava embadalit en aquell especial ambient, que ara sols recordo en establiments parells a Italia. I sempre queia una llaminadura de la mà de l’amatent depenent de torn.

Només per això ja m’ha agradat el fet , però a més he saltat d’alegria en llegir el que han menjat, amb plats tan sucosos com ànec amb naps i altres de cuina ben nostrada.
Que una entesa es fonamenti en cuina d’aquest tipus i deixi de costat deconstruccions i altres paridetes de disseny, sembla que ens vulgui dir, que van a per feina, que és ni més ni menys el que d’ells desitgem.

( I potser amb sort s’hauran trobat a n’en Fradera , el mític pianista del conjunt musical mataroní “Luis XV” que amb els seus companys Rivera, Trigo i Pal varen aconseguir triomfar a Madrid allà els anys 60 . Sé de bona tinta que de tant en tant s’escapoleix per fer-hi allà un bon àpat. Ves a saber si hi va coincidir).

POLÍTICAMENT CORRECTE

Moltes son les vegades que he dit que cada vegada soc més políticament incorrecte. Com molt be deia no fa tan en Javier Marías ( el meu aliment espiritual de cada setmana a EPS ) s’està creant una corrent que ja no permet expressar cap idea ja que sempre hi ha un grup defensor justament del contrari, que se sent íntimament ofès i intenta que aquella defensa no surti a la llum.
Marías defensa , encertadament crec jo, el fugir dels eufemismes. Ens entendrem , jo no sento per una orella per tant crec que soc sord d’una oïda. Sord, i no disminuït auditiu. I si voleu ,continuem amb els paral·lelismes.

Però tot s'acosta al paroxisme quan hi entra el sexe pel bell mig. El sumun però, crec que ha arribat quan llegeixo ahir al diari que a Alemanya s’ha editat la Bíblia políticament correcta, que arriba al desideràtum de parlar de l' oració del parenostre tot dient: “ Pare i mare nostre/a que estas en els cels....”. A un, que defuig de la religió , no és que li vagi molt el tema, però és d’una ridiculesa absoluta.

Quasi tant com el tema de la paritat. Acabo de llegir que potser Bargalló no serà el responsable de Cultura de la Generalitat, i que potser ho serà la seva dona. La raó? , la paritat.
No soc confús en la vàlua de la dona en el treball. Ho sé per tots cantons. Per el proper ja que conec la gran vàlua de la meva dona i del bon paper que fa en el seu espai professional. Per el ,professional, ja que treballo en un empresa de majoria femenina. La gerent és dona, com també ho és el Director tècnic , i les unitats estan dirigides per dones en una proporció superior a la de 7 a 3. Sempre he tingut una dona com a cap directe i de tot, como en botica, he trobat. És a dir , com en el cas dels homes.

Per això la meva paritat és la de la qualitat, ja siguin homes o dones. Certament cal una discriminació positiva per apropar percentatges, però quan es tracta de dirigir la qualitat ha d’estar per sobre de tot.

Per això pensar que el Govern del nostre país està en standbay per raons de sexe em sembla una manca de responsabilitat. A mí com home m’ofen, i si fos dona sera pitjor , em sentiria insultat, ja que sempre queda el dubte de si s’assoleix el càrrec per la vàlua, o simplement per ser equilibrador de la políticament correcte paritat.

CESÀREO RODRIGUEZ AGUILERA

Llegeixo la notícia de la mort de Cesàreo Rodríguez Aguilera als 90 anys d’edat . El seu nom està lligat en la seva saviesa a tota una generació.

Fora dels reconeguts mèrits jurídics que assolí en la seva carrera, cal remarcar el seu paper com a crític i historiador de l’Art , amb llibres tan importants , per la seva senzillesa i didactisme , com "Arte moderno en Cataluña. Examen de qué cosa sea arte y que cosa modernidad" , que va editar Planeta ara fa 20 anys amb pròleg de Pere Gimferrer i que ara rellegiré en la seguretat que em seguirà impressionant com en la primera vegada.

El vaig conèixer de trascantó en alguna xerrada amb Garcés, Serrahima i altres importants del moment, i després a traves d’Alcoy, Rovira Brull, Nico del Rio i Paco Rodon, havent fet alguna presentació a Tertre. I si no vaig mal errat en Perecoll en tenia també ampla coneixença.

La seva mort és una desaparició més en aquest entorn quasi científic de l’art, en que fora de modes, modismes i necessitats de modernitats, s'entra específicament en la reflexió al voltant de les intencions i les qualitats, és a dir , el que de veritat cal jutjar.

RESPOSTA A ALÍCIA ROMERO

La regidora de l’IMPEM m’adreça un amatent mail en que es mostra queixosa al respecte del comentari aparegut en aquest blog per la presentació d’una guia d’arquitectura de la ciutat, promoguda per La Salle, escrit que transcric a continuació, ja que malgrat ser una resposta privada , al parlar de que vol aclarir elements susceptibles de confondre als lectors, crec que val la pena fer-lo públic.

L’altre dia vaig llegir en el seu blog un escrit molt crític per la presentació d’una guia d’arquitectura que s’havia fet a Mataró. M’agradaria aclarir alguna informació que presenta en el seu article ja que són susceptibles de confondre al lector.

En primer lloc, voldria comentar-li que la guia no la impulsava ni la promovia l’IMPEM, ni la va encarregar. Aquesta guia és una proposta, únicament, de la universitat “La Salle” que, de manera continuada, a través del treball dels seus alumnes de darrer curs d’arquitectura, realitza i publica guies d’arquitectura sobre ciutats, sota els seus criteris. El darrer número que havien treballat i publicat era sobre Mataró i van trucar-nos per convidar-nos a l’acte i demanar-nos ajuda sobre l’espai on poder fer la presentació.

En aquest sentit, ens vam sentir molt satisfets de rebre la informació de primera mà i poder acompanyar-los en la presentació a la nostra ciutat. Ens sembla molt adient que, no només sigui l'administració qui s'encarregui de promoure aspectes d'interès de la nostra ciutat, com l'arquitectura en aquest cas, i per aquest motiu no vam dubtar en recolzar la iniciativa. El resultat de la tasca de promoure Mataró dins i fóra del municipi creix si, a l'esforç públic, s'hi sumen iniciatives privades com la de la Universitat de la Salle.

En tot cas, acceptem la seva queixa i ens lamentem que la informació no arribés a persones interessades com vostè. Per properes ocasions ho tindrem en compte, i intentarem fer una millor difusió.

Sobre la possibilitat de que li enviem un exemplar d’aquesta guia, li haig de dir que nosaltres com a IMPEM o Ajuntament no comptem amb exemplars de la mateixa. Ens en van regalar un a la presentació, tan sols. Per tant, lamento no poder enviar-li cap exemplar. Imagino que, com qualsevol publicació de caire privat, deu estar a la venta a les llibreries.


Atentament,


Alícia Romero



He dir que mai he parlat amb Alícia Romero, el que de per si ja es lamentable, ja que si ella és responsable de la promoció de la ciutat, i un porta més de trenta anys intentant defensar el paper dels seus creadors plàstics, el normal és que n’existís una coneixença. Però ja que parla de la possibilitat de confondre als lectors , aquí queda ben explicitada la seva resposta, deixant a l’abast dels curiosos el post publicat en aquest blog el passat dilluns dia 6 .

De la resta res a dir. Amb un escrit i amb la seva resposta hom queda retratat i cadascun en pot treure conseqüències. El que si no puc passar per alt ,és quan es parla de la possibilitat de que se m’envií un exemplar de l’obra.

No pateixi senyora Romero, Malgrat fa més de trenta anys que desenvolupo de manera absolutament altruista la meva tasca de comentarista d’art , l’Ajuntament no te per costum, com si fan altres entitats, d’enviar-me de manera regular els catàlegs , opuscles o altres elements que moltes vegades em son necessaris per la meva tasca. Això, per no parlar del fet que ni tan sols sigui habitual que rebi invitacions als actes que l’Ajuntament organitza, promou o dona aixopluc ( com és el cas que ens ocupa).

Estic acostumat, senyora Romero, a pagar de la meva butxaca catàlegs i llibres editats, promoguts o en els que existeix col·laboració per part de l’Ajuntament. En cap moment en el meu escrit es parla de res semblant. Ans el contrari, intentava assabentar-me del lloc on es podia aconseguir l’obra i quin era el seu preu, per adquirir-lo del modus tradicional per a mi, és a dir pagant-lo com qualsevol altra ciutadà.

Em sento personalment dolgut per les seves insinuacions , fruit que atribueixo al desconeixement , que a bon segur és el mateix que permet sense immutar-se que en la presentació del llibre es diguin coses tan esfereïdores ( llegeixo de Capgros.com) com aquelles que parlen de l’arquitecte creador de “Laia l’arquera”.

Malgrat tot rebi el sincer sentiment del meu apreci, en la seguretat que si algun dia te a be promoure el nom de Mataró mitjançant el treball dels seus artistes, estic a la seva disposició per allò que vostè cregui convenient.
Més de trenta anys treballant per amor a l’Art i a Mataró, i pagant molts catàlegs, potser em dona un petit coneixement del mateix.

Amb el meu respecte.

MIRANT

No se si vaig néixer mirant, però em sembla que és el que estic fent tota la vida. Professionalment la meva feina es concentra en mirar per el microscopi. L’altra feina, la de crític, es tracta de nou de mirar. Això fa que a vegades la gent em digui que sembla tingui un radar que observa el voltant i com un badoc, detecti, observi, miri. Em passa sovint que la mirada em funciona com un radar i allò vist quedi com arxivat en el disc dur, en espera de ser processat.

No hi puc fer-hi res a aquest incessant mirar. Fa poc comentava en un post el comportament d’alguns càrrecs en un dinar amb Montilla. Ahir la meva mirada va volar per la coreografia de la presentació de l’Entesa i avui he fixat molta atenció en la foto de família.
De fet no soc l’únic a “El Periódico” d’avui hi ha un excel·lent article amb anàlisi d’aquesta etologia particular. Jo m’he fixat amb la nostra Consol Prados. A la foto està en una fila superior, però en la imatge plana queda al costat d’Ernest Maragall , que alhora està amb Montserrat Tura. Bons companys sens dubte. A més està en aquell punt al voltant del centre que fa que aparegui en moltes de les imatges reduïdes que han presentat els diaris.

Si voleu no significa res. Però si voleu una mica més, ves a saber....

SOCIOLOGIA DE BUTXACA

No soc presumit. No ho soc a bon segur, ja que ni m’acompanya el físic ni la butxaca. Potser si fos positiva alguna d’aquestes dues circumstàncies la cosa seria diferent i tindria farcit el vestidor de camises agosarades, pantalons de mil colors, o americanes llampants , això si ben llunyanes de les de Sala Martin, al que no vull ni qualificar.

A més i per raons de feina soc de vestit i corbata , el que encotilla la possibilitat de la fantasia que es redueix a les corbates , de les que no puc negar soc un boig. Ara lamentablement limitat ja que el preu està per els núvols, no com a Italia que per menys de 10 euros trobes meravelles ( si algú viatja a Roma que avisi que al voltant de la Fontana de Trevi hi ha meravelles per aquest preu) , i el subministrament del top manta del Passeig de Gràcia ha desaparegut..

La corbata és un quelcom personal i el seu anàlisi quasi és grafologia pura. Per ella podem saber si el seu portador es tradicional, agosarat, te personalitat pròpia o vol caure en la mediocritat i passar desapercebut ....

Per això em fixo sempre en les corbates dels personatges públics. D’ells el campió és sens dubte Duran Lleida. Impecable, elegant però amb un toc d’agressivitat , és exemple a seguir. Mirar les seves fotografies en aquests dies ho fan evident. Mas al contrari, segueix pensant que el bonic és ell i no en te cura. La que va usar el dia electoral era penosa.
Carod i Puigcercos es mouen en to discret. Apunten a la moda ( ara toca ratllat potent) però sense sobresortir. Saura , quan la porta, va un punt més enllà i incideix en un to juvenil.
Montilla, com Zapatero, son la discreció personificada. Tons blaus, discrets, sense cap senyal que els identifiqui, semblen encarregats del Corte Ingés. Els hi caldria un punt més d’alegria en el seu posat. Un dia Montilla es va atrevir amb un ratllat vermell i blanc (vegeu foto)que trencava el seu posat d’avorrit i l’afavoria fent-lo més actual i proper.

Per cert l'estrella en un avorrit concert de tranquilitats, estava en la magnífica corbata rossa pujat de Nadal ( ves a saber si com la de Boss de la foto ) que marca un ail·lusió per a ell que ja voldriem de tota la resta.

A Mataró la cosa no va malament. Baron sap jugar amb habilitat. No vol ser agosarat però li agrada que tinguin vida i sembla que no tingui neguit per fer un pas endavant amb un punt d’atreviment que l’afavoriria. Bassas en això te un contrast més incisiu. Avui per presentar el recurs de multes informàtic estava potent. Comas es potser el més atrevit i el que marca una emprempta més personal.

Ja veieu, la de filosofies barates que es poden fer mitjançant una corbata. El que no es filosofia és que una corbata mai s’ha de regalar a aquells a qui els agrada. Quasi res és més personal.

QUE S’HAN CREGUT

L’Isabel és una gran amiga meva. Te sols un defecte (perdonable) vota a Convergència. Com podeu pensar en aquests dies estem llençant-nos pedretes , i demà que soparem junts amb el quartet de vells amics ( quasi vint-i-cinc anys de sopars personals i sense parelles) a bon segur riurem molt explicant- nos històries personals.
Avui m’ha reenviat un missatge. En ell es diu que el tripartit és una burla a la democràcia i es convoca a una vaga general.

En Madí s’ha tornat més boig del que habitualment està ?. S’han tornat bojos tots?. A on es vol anar a parar?. Ho sento però cada vegada més CiU i PP son més cosins germans.

POEMARI DIVERS ( I I )

Convertir la palabra en la materia
Donde lo que quisiéramos decir no pueda
Penetrar más allá
De lo que la matéria nos diría
Si a ella, como a un vientre ,
Delicado aplicásemos
Desnudo , blanco vientre,
Delicado el oído pra oír
El mar , el indistinto
Rumor del mar , que más allá de ti,
El no nombrada amor, te engendra siempre.

Materia
Jose Ángel Valente

ENTESA

Dons si, ens entenem. O al menys això sembla. Que perduri , al menys per quatre anys.

L’escenari s’ha omplert amb el protagonista Montilla, l’actor secundari Carod-Rovira, el segon secundari Saura , un magnífic grup d’actors d’aquells que diríem de repartiment però que tenen nivell de sèries de la BBC , i tot amanit amb el cor de figurants que en molts casos quasi sols assoleixen el paper d’extres sense paraula.
Els actors estan ja a l’escena tot esperant que s’apugi el teló de la nova legislatura. Esperem que tots sàpiguen el paper , i que tinguin també l’habilitat de seguir quan a algú se li oblidi i improvisi sobre la marxa. Tot per aconseguir el més gran èxit de públic i crítica.

Certament que encara ens queda la curiositat per saber-ne el repartiment exacte. Per el que a un pertoca, segueix amb el dubte de si serà Bargalló qui s’encarregarà de Cultura, fet que a priori pot donar alçada a un paper al que Mieras no va saber treure el suc, i Mascarell , del que molts creiem que el mantindria, va intentar remuntar sense aconseguir-ho del tot, llastrat per aquest concepte tan barceloní de la modernitat, no tocant de peus en terra per veure que a Catalunya les infrastructures culturals son tan minses , que es precís reforçar aquest fonament, abans d’intentar volar per camins de grandesa i modernitat. Però el cert és que semblava que ja ho començava a entendre i estava per la labor.

Bargalló em va agradar en el seu pas per el Govern, ara veurem com actuarà. M’agradaria una línia més universalista de la cultura i no caure en un folcklorisme carrincló de sardanes, bastoners, gegantes i castellers .... , per acontentar al nacionalisme d’espardenya i barretina. És clar que algú ens podria parlar de la mateixa altra cara de la moneda , amb l’errònia política cultural de barris del PSC , de la que se’n podria treure profitoses reflexions en la seva relació amb l’abstenció , per no haver afavorit, ans el contrari, la deguda integració al país.

DELS DIARIS

El mestre Josep Ramoneda en el seu article d’avui a “El País” encerta de ple en la diana, amb unes reflexions que un signaria fil per randa. Un article majestuós, que penso que hauria de ser d’obligada lectura i reflexió per tots els polítics i per tots aquells que ens acostem amb curiositat a la mateixa. Un article per guardar i poder rellegir dintre d’un temps.

Dels polítics , tal i com s’esperava. Trista i decebedora la postura de CiU i en especial la d’Artur Mas. Parlar de “pèrdua de qualitat democràtica” és pixar molt fora de test i demostrar que ell segueix mirant-se al mirall i tot preguntant-se qui és el més guapo de tots , no entén com és possible que la princesa poder li hagi donat una altra vegada carbasses.
Això per no parlar del No de CiU avui al Congres en unes lleis que si algú fos coherent hauria de fer enrogir de vergonya a aquells que han aixecat la ma.

De la cassolada barcelonina d’ahir millor no parlar-ne. Que algú em retopi si erro, però no recordo un fet semblant quan CiU va pactar amb el PP per fer el seu especial tripartit ( Convergència, Unió i Partit Popular ).
Si entenc una certa emprenyamenta de les bases més nacionalistes d’ERC , que preferien un bloc nacionalista que no pas d’esquerres. Les entenc ja que jo no entendria de cap de les maneres la sociovergència. Oli i aigua son sempre impossibles de lligar.

Fora d’això sempre és bo apuntar-se a n’en Sostres i a Libertad Digital. Especialment si un pateix d’estrenyiment. Molt millor que no pas els tradicionals supositoris de glicerina.

ARXIU PUIG i CADAFALCH

Llegeixo amb alegria l’entrada a l’ANC de l’arxiu de Puig i Cadafalch , trobat en una habitació dissimulada en la seva casa. Un arxiu que per el que s’explicita a premsa disposa d’una bona documentació política, junt a papers familiars i un bon recull artístic i cultural.
Estaria be que un part en forma d’exposició pogués ser vist a Mataró. L’ANC ja te costum de fer exposicions quan li arriba un fons documental important, per això bo seria que l’Ajuntament i en aquest cas el PMC fes les primeres passes per que aquest llegat personal d’un dels mataronins més insignes, tingués a la seva ciutat el ressò que mereix.

COROLARI

Parlant de l’Arxiu Nacional de Catalunya, em ve el record d’una de les primeres imatges de la mostra sobre la Guerra Civil que ahir comentava. És una carta provinent d’Andalusia on apareix la pregunta amb clara resposta positiva, de per què Catalunya no te tot el dret de decidir i actuar per ai mateixa.
És una carta dels trenta i pocs, i sembla que estigui escrita avui mateix.
Potser en caldria fer copia per enviar a Bono, Chaves e Ibarra , els tres impresentables tenors, o potser barons.


POEMARI DIVERS ( I )

I ja no seràs més transfigurada,
sinó tornada a l’aire de la nit,
que ara en ma llar un altra amor fa estada
i jo sento gronxar-se , a ma besada ,
roses immarcescibles en son pit,-

(”El retorn”. Josep Carner)

DE TRIPARTITS I EXPOSICIONS

Tot el que ahir s’ensumava, avui sembla ben lligat. M’agrada el fet i m’agrada la manera en que sembla ser s’escenificarà ( segons TV3). Que voleu que us digui , a un l’estètica sempre el perdrà. Ara sols em queda la incògnita de qui remenarà les cireres a Cultura, que queda en el plat d’ERC. Ara és qüestió de veure i jutjar ,encara que sigui tan sols a priori.
Sigui com sigui , i pensant que la negociació seria molt més llarga, havia pensat en un seguit d’exposicions que be podien ajudar. Son algunes del munt que he visitat en aquests deu darrers dies ( passen de la dotzena ). Moltes d’elles, - de les que parlaré en aquest i propers dies -, son del tot aconsellables.

GUERRA CIVIL A CATALUNYA

Amb raons didàctiques, treball de recerca de la meva filla, m’apropo a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat on es presenta una exposició sobre la Guerra Civil a Catalunya.
És d’aquelles exposicions com les que normalment ofereix el Museu de Mataró, però en bo i amb una gran dosis d’interès. Estructurada en cinc capítols: La segona república. El 19 de Juliol. Polítiques i institucions. Vida quotidiana en un país en guerra i revolució. El conflicte militar. La mostra ens ofereix amb uns acuradíssims plafons, uns treballats vídeos, una oportuna, curiosa i atractiva documentació del desenvolupament dels diferents capítols, sota un àmbit historiogràfic, llunyà al papanatisme de qualsevol color , que permet tenir una visió més que valuosa del conflicte històric.

Una exposició magnífica que cal recomanar ( visites al ANC de Sant Cugat fins el 29 de desembre de 10 a 19 hores els dies laborables i de 10a 14 h. els dissabtes).
Una mostra que molt ens agradaria veure a casa. Acostumat està el Museu a demanar itineràncies sense solta ni volta. Be estaria que per una vegada l’encertés i fes les gestions per si es possible exposar aquesta mostra de molt agraïda visita.

GARGALLO

La Pedrera ens ofereix fins el 28 de gener la millor de les antològiques possibles de Pablo Gargallo, aquest incontestable artista nascut a Maella el 1881 i mot prematurament a Reus el 1934.
Gargallo és a bon segur un dels noms que hom té in mente en el moment de parlar de creadors transcendentals del segles passat. Encavalcat entre tots els conceptes possibles, el seny i la rauxa, el classicisme i les avantguardes, Gargallo desenvolupa un treball eclèctic en que cada cosa té el seu moment i el seu estil, però mostrant alhora la capacitat de compaginar creences, explicitant la comptabilitat de les mateixes demostrant que classicisme i avantguarda son les cares d’una sola moneda, quan la mateixa hi porta encunyada el nivell de qualitat.
Una exposició de la que caldrà parlar-ne amb calma, - temps hi haurà- , però a la que tot bon afeccionat ha de fer ja forat en la seva agenda. Una mostra imprescindible per a tot amant de l’art.


ALBERT ALÍS

Hi ha exposicions que per les raons que siguin, son un quelcom més, Son aquelles que depasen l’invisible marge de l’habitual per fer un pas més enllà. És quan un artista se’n dona compte que ha depassat una frontera invisible que no ofereix el pas enrera. És quan un , d’una manera imperceptible, adquireix la virtut tan tènue i alhora tan preuada, com és la de la maduresa artística. aquella que el converteix de pintor a artista amb tots els ets i uts. Ni més ni menys és que succeeix amb l’exposició d’Albert Alís a l’Ateneu Laietana.
Alís ha apostat fort amb “Procés” la mostra que ens presenta a l’Ateneu però ho fet amb la carta marcada de l’encert segur.
Acostumat a guanyar amb la carta de la complicitat, ara Alís aposta per la nuesa, seva i la de les seves obres. Amb una petita concessió al que podríem dir element turístic, Alis s’allunya de referències properes per enfrontar-se a espais deserts on la figura humana és més referència de temps que no pas essència de ser.
És la immensitat de l’estació, la proximitat de Can Marfà, l’abrupte concepte de la mina, on podem observar la pèrfida juguesca del creador, aparellant elements dispersos i n’aparença contradictoris, per oferir-nos l’elemental corol·lari de la bellesa interior. Res en realitat és res, i tot flueix segons la bellesa interior, aquella de la que sols poden gaudir els escollits.
Una magnífica exposició que enalteix a l’artista i que convida a una lectura més enllà dels límits de l’aparença.
Felicitats Albert

VENTURA AMETLLER

El que ahir deia en el paper avui ho he pogut fer en viu i en directe. Per casualitat m’he trobat a n’en Ventura al bell mig del carrer Sant Josep. Ens hem fet una encaixada / abraçada d’aquelles que supuren apreci. La seva filla li havia fet a mans les quatre ratlles aparegudes en el post d’ahir, cosa que de nou em causa sorpresa en veure la gent que de manera periòdica però constant s’acosten a aquestes més que simples reflexions.
Parlem de la seva emoció i de l’alegria que li ha causat l’homenatge, però també recordem el passat i el seu immens amor a l’art. Son pocs minuts però intensos , amb un intel·lectual al que igualment caldria recordar aquí i ara.

COMUNICAR

Gràcies al Capgros.com m’assabento de que el passat divendres es va presentar un recull artístic-arquitectònic de les “meravellas” de les que gaudim a la ciutat, de la mà de l’IMPEM.
M’emprenyo i molt. Hi ha qui es capaç de trucar al mòbil per convidar-te a un míting, demanar-te una col·laboració política en un moment determinat, o t’intenta convèncer que Montilla és el no va más. Però quan de cop i volta es fa una presentació d’una cosa en la que hi estàs abocat de fa anys, llavors , res de res, i sort que n’ets xafarder i entres a Internet....
Dons bé. Avui, aquesta tarda m’he apropat al magnífic lloc d’informació als baixos de l’Ajuntament. Espero més de cinc minuts que la recepcionista acabi d’explicar el cap de setmana i no se que d’uns mails a una interlocutora desconeguda.
Després, en castellà per cert, i davant de la meva pregunta de on puc aconseguir el llibre / opuscle, quin és el seu preu i demés consideracions, la seva resposta és res de res. O millor dit menteixo, que el puc aconseguir a “La Salle” . Una mirada ferotge que quasi ho diu tot , em referencia al Robafaves amb l’avís previ de que passi d’aquí uns dies per què segur que no el tenen. De soto voce m’afegeix , jo ni tan sols l’he vist, i em vaig assabentar quasi en el moment es que es celebrava l’acte.
Premi a la comunicació. Per no dir més coses, vist l’apunt d’en Josep Puig Pla.
Però anem al gra. Sabedor que gent del Govern llegeix de tant en tant aquest post. Algú tindria la gentilesa de dir-me on puc aconseguir aquest opuscle i que he de fer per poder-me assabentar de presentacions semblants.
Sàpiga que el meu agraïment de vell antuvi.

TRIPARTIT

A mitja tarda poso la ràdio per saber com han acabat els partits de futbol i em trobo amb la bona nova , els locutors de la SER que son els que escolto no ho deien amb molt alegria, que sembla que hi ha de nou tripartit. Ho dic a la Xoni ( la meva dona) i els dos esclatem amb aplaudiments. És una excel·lent noticia.
El telenotícies confirma i explica la noticia , i encara que ja sabem allò del blat, el sac i ben lligat, tot sembla ben assegurat, i estic convençut que és la millor notícia que podíem rebre. La millor tant per Catalunya com per el PSC. Per el país perquè així s’assegura un govern d’esquerres i de progrés. Per el PSC ja que sembla marcar un punt d’inflexió envers la dependència servil del PSOE.

Suposo i desitjo que tots han après del passat. Sortosament ara no plana sobre el govern un tema tan espinós com el de l’Estatut, tema que tots hem de recordar va obviar CiU en tots els seus mandats. Ara és qüestió de governar. I seguir el camí encetat.

Lamentablement la gran tasca feta no s’ha sabut explicar ( com a Mataró ). Justícia, Educació, Sanitat , Benestar Social, Cultura... han fet passos de gegant en relació a la deixadesa dels governs convergents , més engrescats en una idea utòpica de pàtria, que no pas en el treball diari de fer un gran país. Ara és el moment de continuar.

Estic convençut que és el millor per Catalunya. Tant que fins i tot podrem suportar que Montilla en sigui el seu President.

VENTURA AMETLLER

Vull sumar-me a l’homenatge que ahir li va retre la seva vila nadiua i de cor que n’és Pals. El bon amic Josep Mª Codina em convidà a l’acte, però obligacions familiars ho feien impossible, però hi vaig estar en el sentiment.

Amb Ventura Ametller he tingut relacions professionals i personals i sé que gaudeixo del seu apreci, i de la lectura dels meus escrits ( com jo dels seus).
Encara que no tanta gent ho recordi , ha estat un home molt proper a l’art, i no per relacions familiars de primer grau, i sí per la seva estima al fet cultural en general i a la plàstica en particular.

Aquells que recordem els temps de Tertre, Fuset, l’Abast, sabem de la seva saviesa crítica i d’aquell concepte de l’art en un entorn de cultura global , que ara sembla mig enterrat.
Per tot, aquest ha estat un homenatge de justícia i estic orgullós que el meu alcalde hi hagi estat present

HEM PERDUT. HEM GUANYAT ??

Els resultats estan encara calents. Les anàlisis apareixen per arreu. Els dirigents s’apropen als seus interessos, mal creient que la gent vulgar, els simples votants com un mateix, som tontos i som fàcils d’enganyar. La comèdia post-electoral tornar a ocupar l’escenari i els demés, badocs d’ella, ens anem dient a nosaltres mateixos , i quasi ho fem amb veu alta per intentar que s’adonin, que no és això companys, no és això. Que el poble retopa el que mana l’aparell burocràtic del partit ( de tots) i que us està dient molt fort i molt alt que cal canviar de manera de fer política.

Jo he votat PSC. Amb la ma petita i el cor encongit, ben cert. Ho he fet per què crec en una Catalunya de progrés i d’esquerres , i per que programa del PSC és el que s’apropa més al que un entenc com la manera millor d’actuar per Catalunya. I ho he fet d’aquesta manera pensant també que Montilla no és ni de molt lluny, l’home per dirigir aquest projecte.

Temps hi haurà de totes les anàlisi possible. Gent molt intel·ligent en farà autòpsia dels resultats , i ens dirà per on ha caigut un i s’ha aixecat l’altre. Però en calent , que a vegades és quan més sincer s’és i menys ens traeix el conscient , cal dir: Que hem perdut les eleccions. I cal dir-ho clar, fort i sense embuts, no com ho ha fet Iceta en la seva aparició en la seu de Nicaragua. CiU ha guanyat les eleccions i el PSC les ha perdut. La postura d’Iceta , com la de Chacon en les altres eleccions, parlen , al menys a mi, d’un PSC llunyà a les essències i al poble, en el que cal guardar la cadira sobre totes les coses, i que per tant reconèixer un fracàs , es donar ales a l’enemic, al de dintre i al de fora.

Dons be. S’ha perdut en escons, en vots, a les quatre circumscripcions, a Barcelona, a Mataró.... L’abstenció ha estat superior . Ha aparegut en l’arc parlamentari el partit dels Ciutadans, amb tot el de negatiu que significa el seu posat...

Però sí, és cert ,hem guanyat. Penso que es repetirà el tripartit, malgrat que Montilla fa tan sols quatre dies al Ritz, ens parlava d’Esquerra i el dragó Khan, com uns elements a foragitar ben lluny , en una aposta per una estabilitat política d’un pacte PSC – ICV que ara és foc d’encenalls.

Hem guanyat dons CiU queda molt lluny de les seves aspiracions. La seva Catalunya, de barretina i espardenya, carrinclona i melic del mon on tots s’han d’emmirallar, barroera en el mètode i sectària en l’actitud , xenòfoba en la immigració, amb la política del ploramiques davant de Madrid, s’haurà de quedar quatre anys més en l’oposició, mentre Mas es pentina i Madí confegeix un nou vídeo igual de pocavergonya.

Hem guanyat i el nou ventall de forces ha de proclamar un govern més coherent i cohesionat , amb una línia més definida , que ha de seguir fent avançar en el social aquesta Catalunya, que sortosament ha deixat de ser l’hortet d’en Pujol.

Però a més crec que cal considerar una fet important dintre del PSC. En aquestes eleccions ha quedat ben palesa la derrota del PSOE. La pèssima elecció de Montilla , el barrar el pas a la vessant PSC a la que s’ha contentat amb noms a les llistes, però sense aparèixer per enlloc , no fos cas.... fa aparèixer un altre mapa real en el partit.

Queden quatre anys per unes noves eleccions ( o això espero i que el tripartit m’escolti ) i cal fer un tomb. Hi ha quatre anys per preparar un bon candidat i deixar Montilla com una anècdota. Un candidat que aplegui el veritable sentir del PSC com partit català , i es puguin recuperar les posicions avui perdudes.

L’aposta Montilla ha estat una aposta perdedora. No s’han recuperat els vots PSOE del cinturó i en canvi s’ha perdut vots d’aquells d’àmbit més català que no han volgut fer com jo, i votar amb el cor petit . Una aposta que aquells que no trepitgem les seus del partit, que no escoltem el que diuen les burrocràcies ( de burro) de l’aparell, però que en canvi sentim el carrer , el company de treball, el que viatja al costat en el bus, el que es parla a la barra del cafè, i per tant ja sabíem. Que l’havíem cagat . Seria bon que algú n’assumís la culpa.

Temps hi haurà per reflexionar. O potser millor dit, ja reflexionarem, que el d’ara és a cor calent. Però sigui com sigui podem resumir:

Ha guanyat CiU , però ha perdut.

Ha perdut PSC , però ha guanyat el tripartit ( felicitats ICV).

Hi ha hagut massa abstenció i per tant hi perd el país i caldria que tots els partits en fessin reflexió.

Han entrat Ciutadans , i malgrat l’accent de la pluralitat, penso que és la demostració que Catalunya no és pas un oasi somiat, que també hi ha elements per avergonyir-se.

I finalment que ha perdut PSOE , i guanya PSC , el que per a mi, i penso que per a Catalunya és molt, però que molt bo.

DONES

Quin dia. Tot ell de bòlid, amunt i avall , i sempre envoltat per dones per totes parts. Al matí en el treball, aquesta tarda en el volei femení, ben aviat amb la gent de l’IME que celebrava avui un emotiu comiat a n’en Pep Fité , pal de paller de l’escoles bressols mataronines durant tants anys. I després seguiré amb dones ja que caldrà anar a buscar a la filla al cinema i fer de repartidora, de les amigues, com no. I.....
Potser per això que no em queda més remei que afegir el comentari de l’exposició “ On són les dones? “ que és actualitat en aquests dies a Can Palauet.

On són les dones? , és una exposició amb trampa. Trampa en el títol que sembla parlar d’una mostra protagonitzada per dones artistes, idea que encara es reforça amb el subtitulat “espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX, quan tan sols ho són en una molt petita part.

Trampa en el fil argumental ja que la dona i el seu espai és un element agafat amb pinces en moltes de les obres presentades , essent de forma majoritària més un element accidental del discurs pictòric, que no pas causa i raó com en seria escaient.

Trampa també en el context general de la mostra ja que a l’important llistat d’artistes participants, no hi correspon unes obres de parella importància. En general son obres de caire menor , poc representatives i fins hi tot en alguns casos, absolutament discordants amb la trajectòria del mateix artista , convertint a bona part de l’exposició en impossible juguesca d’aparellar obra i creador.

Amb tot això queda clar que tot es resumeix en un recull divergent i variat, sense un nexe fot d’unió que el sustenti , d’unes obres que ens parlen més de la diversitat de l’art català que no pas del sentit que n’és excusa de la mostra.

El fluix muntatge que converteix Can Palauet en un bigarrat mostroari, la deficient senyalètica de la mostra que no permet situar obres i artistes en el seu entorn estilístic i personal, converteixen a la mostra en un puzzle discret i de poc interès, que res te a veure amb la mostra parella amb tema de paisatge que fa un parell de temporades aplaudíem amb intensitat.

Una exposició que seria remarcable en poblacions de menys nivell en les que es difícil la presència dels grans artistes, però sdevé inacceptable en una ciutat com Mataró que cerca el seu lloc i el seu pes en l’àmbit cultural del nostre país.

On són les dones?
Espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX
Can Palauet
Del 20 d’Octubre al 26 de Novembre de 2006

EL 641

Aquest migdia 641 persones s’han aplegat al Ritz , en el dinar de “Tribuna Barcelona” aquest reconegut fòrum d’opinió que sota el paraigües de “El Periòdico”, però dirigit per la societat civil amb Serra Ramoneda i López Burniol de caps de cartell , fan repassada periòdica a la realitat del país. Avui ha estat per escoltar les propostes electorals de Jose Montilla.

641 persones que representava el més granat de la societat civil, cultural i empresarial catalana, i com no a la societat política del cantó del convidat. Consellers, parlamentaris, direcció del partit, membres de la Diputació i altres ens prou importants, Alcaldes, regidors.... i a bon segur el 641 de la llista, seguint criteris d’importància era el que això signa.
El passat cap de setmana vaig rebre un mail per convidar-me, amb el simpàtic afegitó de que encara que sabien que era dur de convèncer , esperaven que amb aquesta veuria amb millors ulls a Montilla. L’oferta era irresistible, i vaig acceptar ràpid. Ho vaig fer per curiositat personal i política, i si volem anar més enllà, per curiositat sociològica. He de dir que totes han quedat acomplertes.

Políticament, res a dir. Montilla desgrana el seu discurs , llegint-lo, en el que fa repàs del programa, amb accent oportú en diferents punts. Si segueixes el discurs, observes el que ja sabies o intuïes , és un bon programa superior en bona mida a la resta, i potser el que és més important, plenament possibilista.
Montilla però el desgrana com si d’un rosari es tractés. No hi ha emoció, el to monocorde,- ni s’excita en els pocs moments en que fa crítica de l’adversari,-, convida a la somnolència . Malgrat això el que diu potser enganxa per la sinceritat que desprèn, tot sabent que en cap moment hi ha el picar l’ullet a la càmara, el buscar el costat bo, el presentar l’esquer per fer l’acudit fàcil i la rialla encara més.

Surt airós de les preguntes, encara que s’ha de reconèixer que han estat toves. Malgrat els evidents problemes idiomàtics, - es nota molt que constantment tradueix encara que les errades no han estat ni moltes, ni molt evidents -, intenta estar àgil i amb cintura per lligar la pregunta al missatge que pretén explicitar.
Està convincent, dona un to de seguretat, supura eficiència i fa olor a honradesa. És a dir és la imatge perfecta del conseller en cap. I dic això amb cert pesar, però a Montilla li manca el carisma que cal exigir al President de Catalunya i per tant al representant públic i polític del nostre país.

De la resta moltes coses per assimilar i més, si un s’ha dedicat a intentar observar amb ulls oberts. Discernir el nivell d’un polític, per el nombre de gent que ràpidament s’acosta a saludar-lo. Cercar proximitat i indiferències. I si és vol filar prim , seguir en la llista de convidats quins estan en un saló i quins en un altra més allunyat. Ho he fet, entre els noms que coneixia, i us puc assegurar que és un exercici ben profitós.
Per el que pertoca a Mataró, es nota que hi ha to . Situats en sala de primer nivell, hi ha més convidats que d’altres zones que sobre el paper semblen tenir més poder. A més destaca que els convidats son gent de la societat civil i no pas els regidors de torn.

La situació espaial fa que per veure les imatges de Montilla la vista es dirigeixi cap el que hauríem de considerar segona taula ( plena de pesos pesants ). En ella els més atents són Vallés ( cofoi per els merescuts elogis que rep) , Gili i Mieras. El més rialler Williams Carner, Josep Mª Sala com si estigués de tornada de tot juga amb l’agenda electrònica i Royes te badallera, però en un entorn general prou atent, com si el lloc estigués en joc.

En resum, constatació en quasi tot. Que el programa és molt bo i que un no entén l’entossudiment d’aplicar-lo sols a la imatge Montilla, quan queda molt clar que fer-ho a la imatge de marca PSC seria molt més rendible.
Que seguim sense entendre la renúncia al ticket Montilla - Castells que tan bons resultats podria produir , en especial en l’electorat més català , establint aquest domini aclaparador de la vessant PSOE front la natural que seria PSC.
Que el tripartit no es reeditarà ( veurem que succeeix segons els resultats) o dit d’altra manera que mentar Carod és mentar la “bicha”.

Potser per tant ,cal una reflexió final. Que el programa del PSC és el MILLOR. Que Montilla fa el que pot però no dona la talla ( i no és acudit fàcil) o potser al contrari , que si tots tenim clar que és eficient, honrat, sensible en el social, normal per dir-ho d’una manera, potser caldria fer-ne aposta ferma.

Per el que a mi pertoca està clar. Cal votar PSC, és el millor per a Catalunya. Montilla?. No és el meu candidat, però hi ha algú amb sa judici que pugui dir que Mas és millor?.
En resum, i per que quedi clar. Cal votar PSC , i potser el no aprofitar aquest slogan tan primari pot ser el gran error que faci perdre unes eleccions.

PS.- Aquest post està penjat en hora diferent. Estava previst penjar-lo el dijous vespre, però va ser impossible per problemes de servidor.

MESTRES

Sempre he dit que “El Periódico” és un diari de transport i de bar . Avui però quan m’he acostat al quiosc a comprar la meva bíblia ( la meva dona dixit ) és a dir “El País” , la portada de la competència esclatava entre tots.

He de dir que l’ensenyament és un tema recurrent en les converses casolanes, i ja no dic quan es reuneix tota la família. Les quatre dones de la família es mouen en el camp de l’ensenyament , i en vessants diferents, d’aquí que l’ensenyament sigui un tema que d’una o altra manera visc de manera ben propera.
Per això no m’ha estranyat ni un pel la carta que “El Periódico” ha encertat col·locant en portada. Una carta amb algun però, i amb moltes preguntes de difícil resposta.

Però la veritat està aquí. És allò d l’educació que dèiem ahir. Cal posar fonaments ferms per poder tirar endavant. És cert que la societat no està per la labor. Que mil coses són més importants que no pas l’educació, per a massa persones, però és aquí a on el govern ha d’establir els criteris per redreçar les situacions.
Per què el que està clar és que el problema ja no es cosa de quatre i s’ha generalitzat. No valen els regals electorals d’unes beques de menjador per aquí, uns llibres per allà, una subvenció per l’altra costat. Això està molt be, però queda reforçar l’arrel. Si no ho fem així l’ensenyament al nostre país seguirà essent la gran causa de posteriors mals. I tot tenint en compte la magnífica tasca dels mestres.

I fins ara, tots però que quasi tots, hem fet la viu viu, i hem deixat de costat les justes demandes dels professionals.
La defensa aferrissada per un ensenyament públic i de qualitat ha de ser punt fonamental en qualsevol programa que vulgui tenir alguna cosa a dir en aquesta societat.

La carta que avui es publicava , quasi exigeix una resposta punt a punt per part dels partits polítics. M’agradaria pensar que el PSC ho farà.

ACTIVITAT ELECTORAL

Faig passada per diversos blogs polítics. Em deturo , com no, en el de Saül Gordillo, tan ben informat com sempre i tan partidista com sempre , portant aigua al seu molí cosa que tan bon profit li va reportar en la seva estada a “El Punt del Maresme” . Faig repassada dels vídeos electorals ( m’estalvia triar en el munt que hi ha a internet ) i em quedo amb una frase del d’Artur Mas: “ Tothom que estima Catalunya té l’obligació de votar un bon Govern”. Si no fos que sé que és un vídeo de CiU diria que fan propaganda del nou tripartit.

Diumenge vaig riure molt amb en “Tata”, el bon amic que és l’alter-ego de Carod a “Polònia”. Xafarderies vàries de les filmacions, repàs del macking-off , anècdotes per un porró. De totes em quedo amb que Mas es deixa maquillar però sota cap concepte es deixa pentinar. Diu que tot és un toc personal.

Correus de Mataró ha actuat de manera ben intel·ligent. Ahir em vaig trobar a la bústia de casa les 10 propagandes electorals ( 5 per la dona i 5 per a mi). Dic que és una bona idea ja que així van anar totes directament a la brossa i no en va quedar cap rodant per la casa. Algú podria dia als partits que si anunciessin que no faran la tramesa electoral i a canvi destinaran els diners que costa a qualsevol ONG , a bon segur guanyarien més vots que no pas d’aquesta manera, sabedors de que quasi el cent per cent de la mateixa va a la brossa.

ESTRANYA SENSACIÓ

Avui la meva filla gran , disset anys, m’ha vingut amb la còpia del seu primer contracte de treball i amb el nombre de la Seguretat Social.
Està fent de monitora a l’escola esportiva de l’escola on estudia i li han fet el contracte que li pertoca. Em sembla molt be. Encara que sigui per quatre hores i quatre euros , aquestes legalitzacions són del millor que es pugui fer.
Ara ja és una més en el mon laboral. Dintre d’un temps rebrà allò de la vida laboral, aquella que m’acollona quan em diu que fa més de trenta tres anys que treballo i això que el parèntesi de la mili és un forat negre ( en tots els sentits) de la meva vida.

EDUCACIÓ I CULTURA

“Tot això es soluciona amb més educació i cultura”. Aquesta frase, que ja és frase feta l’hem dit i sentit mil i una vegades , i malgrat el seu ús repetit atresora tanta veritat que segueix essent allò d’una veritat com un temple.

D’educació alguna cosa es parla en aquest moments electorals, Diverses propostes , marcant diferències entre els conceptes dominants d’escola pública o privada, però unes propostes en una majoria convincents per la seva necessitat i de les que penso que les del PSC són les millors amb difeència. Encara que espero i desitjo tinguin una plasmació en la realitat d’una manera més ben estructurada que la necessària sisena hores que tan maldecaps ha comportat.

Però la cultura en canvi ha augmentat el seu paper de “maria” sense transcendència. Ni tan sols s’apunta en els mitings electorals, fora d’algun apunt personalitzat segons l’indret on es realitzi , i ni un borrall en declaracions, debats i discussions entre les propostes.

Que jo sàpiga a Mataró hi ha hagut dos presentacions en l’àmbit cultural, i les dues diria jo que han estat de forma quasi clandestina. De la d’IC en tinc coneixement per el resum del capgros.com , i la pressuposo en forma de roda de premsa , sense intervenció dels agents culturals.

De la del PSC en tinc coneixement per un mail quan ja feia estona que funcionava. Cert és que era un mail del diumenge, i un no va obrir el correu fins dilluns al vespre ( raons obvies de lleure un dia i de treball l’altra) , però penso que hauria calgut més anticipació en el comunicat particular i molt especialment una publicitació general que obris el coneixement a tothom, que a bon segur és del que es tracta: Mostrar propostes per convèncer a aquells que dubten en el PSC com opció definitiva.

No tinc noticia de com va anar, fora del blog de l’alcalde en el que en parla molt positivament i en el que trobo enllaç amb el programa de cultura del PSC que evidentment desconeixia. El llegiré mica en mica, que com si no res es tracta de més de cent planes que somio sucoses.
Però en la citació hi ha alguns punts que em fan fregadís .

La cultura , i ho he dit i ho repetiré tantes vegades com faci falta i a qui faci falta , és a Mataró la gran assignatura pendent del PSC. Per un costat no ha existit ni un veritable interès en ser posseïdor de la regiduria , i per l’altra no s’ha potenciat ni la seva sectorial ni s’ha fet presència en el òrgans de govern del PMC amb persones amb pes cultural i que fossin conegudes del teixit cultural de la ciutat, deixant-se el poder en mans del dirigisme veïnal, massa vegades inclinat a la cultureta del record de les festes de barri , absolutament obsoletes i sense sentit fora d’alguna remarcable excepció , i obviant no ja la gran cultura ( obligatòria en una ciutat que vol tenir pes capital) , ans també la realitat cultural global que ha fet que el PSC no tingués cap mena de pes en decisions transcendentals com puguin ser els affairs Monumental, Can Xalant, Ca l’Arenas, Mostra de Cinema, Companyia Trànsit, Sta Maria , Proposta Mataró , Carnestoltes .... , temes en els que sols l’actuació personalitzada de l’alcaldia ha pogut redreçar , quan amb una presència més activa en el si de Cultura podrien haver tingut uns molt millors resultats.

Per això els noms de Ferran Bello, Cultura Popular i Casa d’Andalusia com a lloc de celebració, segueixen marcant aquest dirigisme i pes específic de l’associacionisme veïnal en el camí a seguir en la cultura del PSC , que com queda palès en el resum dels darrers anys , no ha estat per tirar coets, ans el contrari , dons precisa una profunda reflexió i autocrítica per donar a la cultura ( la gran i la petita) el pes, la força i el dinamisme que la ciutat precisa i que un partit com el PSC ha d’oferir a la ciutadania.

Unes reflexions que a partir del seu programa de cultura , que llegiré amb tota intensitat , ha de permetre estructurar un programa cultural, potent i engrescador, per a les properes eleccions municipals. Per això cal apostar decididament i fer-ho amb criteri i coherència . No seguir en la inèrcia actual que no porta enlloc, i eliminant el que calgui ( que és molt) , portar de nou la il·lusió al món cultural mataroní, adormit, sedat i fastiguejat per quatre anys de direccionisme enlloc i de pèrdua constant de qualitat en el conjunt de les activitats.

I per damunt de tot recordar que es tracta del PSC . Socialisme i Catalunya han de ser els fonaments, eixos i bastides, per donar força a aquesta Cultura que tan malalta està en la nostra ciutat.

23 d’OCTUBRE . SANT PERE PASCUAL

No és que ningú s’hagi tornat boig i intenti la meva santificació , però si vosaltres teniu un d’aquells dietaris de sobretaula, d’aquells de dos forats, que cada dia en fas passa enllà i et queda a doble plana. Dons be, en una bon grapat dels mateixos, consta que avui és Sant Pere Pascual.

Evidentment no soc jo i sí un frare mercedari valencià que morí martiritzat a Jaen, on era bisbe. De jove va estar a París, va ser canonge de la catedral de València, anomenat per Jaume I que el va anomenar tutor del seu fill Sancho.
Alguns el consideren ànima bessona de Raimon Llull , va crear la Biblia parva, primera adaptació de la Biblia al valencià, alhora que va traduir bona part dels Evangelis.
Està sepultat a la catedral de Baeza.

És a dir, que ja ni sant puc ser, dons em tenen ocupat nom i cognom.


55

Però avui també és el meu aniversari. Em dic Pere com el pare, l’avi, com és diu el meu fill... i Pascual com a cognom familiar. Per tant res a dir amb el dia, fora de la curiositat espacial.

Avui fa 55 que vaig néixer, és a dir que ja tinc una edat. M’ha consolat però que al celebrar-ho amb cava a l’hora de dinar , - amb pregunta inclosa . “Que sou del Madrid?-, no ser si per fer animar-me, em deien que semblo més jove. Fet que també em repetien algunes companyes que obviament em comparaven amb els seus pares, a voltes més joves que jo.

55 anys , algunes que altres salves deixades anar, però encara amb molta guerra a la butxaca.55 anys que és la flor de la vida i amb el total convenciment que el millor encara ha d’arribar.

I a més el 23 d’Octubre és un bon dia: Marcava els bitllets de mil, es va inaugurar Tertre , i a més és l’aniversari de Pelé ( 65, deu més que jo) i de Zubizarreta (45, 10 menys que jo). Així és lògic que m’agradi tant el futbol.

Pere cert. Ahir no va haver-hi lliga, no?.

RELACIONS

Sembla que aquest blog el llegeix més gent de la que pensava. Justament aquesta tarda a la Riera era en Manuel Mas el que em deia que tot llegint aquest blog s’ha assabentat de coses que succeïren en el seu mandat i que desconeixia del tot.
Dic això ja que avui he rebut alguna que altre trucada dient-me que sí, que estaven d’acord amb el que expressava ahir , i que ja és hora d’una per totes de trencar relacions amb el patronat.

Aquesta idea cada vegada està surant més en l’ambient artístic mataroní. Va tenir pes en una reunió de diferents artistes auspiciada per el dissenyador Xavier Martín , en que a més d’intentar fer coses, es va reflexionar sobre la manera de protestar per la sectària actitud del Patronat.
Està en el sentiment de Perecoll que després de la seva experiència madrilenya no en vol saber res d’un Patronat que li nega suport, però que desplaça ( encara que sortosament l’aviació va ser justa, i es van quedar a terra) a Graupera i Milan per lluir a la foto i suposo que per aprofitar la tirada. En renega en bona part el Sant Lluc que gestiona directament amb alcaldia la Torres Garcia , passant de la ineficacia del Patronat. Ho diuen Màximo Almeida i Alberto Romero Gil, que després de ser finalistes un cop més del premi Fundació Banc Sabadell a la Parés, exploten al ser entrevistats a TVM per que mai ningú del Patronat els hi ha dit res.

I si cal seguim explicitant noms. Hi ha un cansament absolut davant la desidia, la inoperància, la ineptitud , i molt especialment el sentiment generalitzat de despreci que reben als artistes mataronins a la seu de Benficència.

Tot això tenint en compte que en el projecte d’actuacions per l’any vinent consta com objectiu “treballar al costat dels col·lectius i artistes de la ciutat per incorporar les seves aportacions al programa d’arts visuals”. Esperem que al menys constin en el punt 1 del llistat d’accions a realitzar: “ Elaboració i desenvolupament del programa d’Arts Visuals de la Ciutat amb l’elaboració d’un Mapa d’Arts Visuals amb el suport de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona.”

Clar que en el punt 7 parla de “concretar amb els representants dels artistes de la ciutat les formes de col·laboració per a la creació del Fons d’Art, i creant-ne les bases per a la seva difusió amb una exposició pública a la ciutat i l’edició d’una publicació”.
Era per juliol quan es fixà la data del quinze de setembre com a punt per discutir l’informe jurídic. Fer-ho amb lleugeresa ja que a mitjans de novembre calia fer-ne presentació pública i tan sols passat Reis començar la recollida d’obra i documentació.

El 14 de setembre rebia la pertinent trucada de que “estamos en ello” i en un no res enfilarem el procés. Han passat quaranta dies del comunicat i més de noranta de que el servei jurídic en fes dictamen.
Com molt be deia avui mateix en Perecoll, venen ganes d’exabruptes com el tan parodiat de Fernando Fernán Gómez, però es que com diria la meva avia ( sabiduria popular de Torelló) això passa de taca d’oli.

ON SÓN LES DONES ?

Aquest titular , amb l’afegitó de “espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX “ , és el títol trampa de la més que fluixa exposició que omple Can Palauet.
Diem trampa ja que el títol i l’explicitat en la nota del Patronat , amb l’afegitó de que la figura del cartell és de Sacharoff , porta la confusió de que es tracta d’una mostra d’artistes de sexe femení.

Res més lluny de la realitat, és una mostra amb peces que tenen, i val més que mai l’expressió, a la dona com objecte de la seva contemplació, ja sigui com a protagonista, com element complementari de l’obra o tan sols com un accesoria més o menys accidental.
Malgrat la bona nòmina d’artistes signants la mostra és d’una escassa qualitat i de resultat absolutament decbedor, amb un recomanació minsa de visita , en un interés més important degut a qui signa les obres que no pas al valor relatiu de les mateixes en el seu fer.

UN MALENTÈS ?, DE QUI?.

Tal i com deia ahir, avui m’he posat en contacte amb el PMC per parlar de l’exposició d’Autoretrats dels Germans Arenas. Després de molts intents, quan no comunicava , no contesten, fet que demostra la gran feina que hi ha al PMC, he pogut parlar amb Laia Gelonch.
Amb l’amabilitat que la caracteritza m’ha explicat els fets d’ahir, - dels que semblava tenir coneixement -., tot indicant que havia estat un malentès. Sí que s’havia realitzat la inauguració, però no s’havia celebrat cap acte inaugural, És a dir s’havien exposats les noves peces però sense cap mena d’oficialitat. “Hi ha exposicions que per el seu nivell no precisen d’inauguració. Són simplement canvis de quadres en una col·lecció” , Gelonch dixit. Per això el malentès al voltant del concepte inauguració. “Simplement son qüestions de nivell” han estat les seves darreres paraules , abans de que un pengés educadament , després de mossegar-se els llavis per no contestar , ja que a bon segur ella no en tenia cap responsabilitat.

Diverses son les reflexions del fet: 1.- La qualitativa . L’exposició ( la he visitada avui) supera en molt la mitjana de qualitat de l’edifici. Juntament amb la mostra de Cuyàs és el millor de l’exposat d’ençà la seva inauguració.

2.- Davant les meves reiterades queixes per l’oblit de Jaume Arenas en els actes inaugurals, hom em va tacar la boca, tot dient que justament amb motiu d’aquesta exposició hi hauria l’oportú reconeixement. Especial èmfasi d’aquest reconeixent va estar en boca de Jaume Graupera en la darrera reunió al voltant del Fons d’Art celebrada el mes de juliol, Testimonis,: Alis, Baron, Codina i Milán,.
La qüestió del reconeixement queda ben palesa: l’oblit i el silenci.

3.- Acceptant l’error de decidir no celebrar una inauguració oficial, algú em pot explicar el fet de la manca de tot mena d’avis de l’existència d’aquesta exposició?.
El dimecres arribava correu del PMC amb convidada per les mostres avui inaugurades a Can Palauet i a la pròpia Casa Arenas. De la mostra d’autoretrats , res de res. Fet parell succeïa amb el correu electrònic: avis de la mostra dels nassos, i silenci envers la dels germans Arenas.

Per això i per moltes més coses potser cal dir d’una manera ben clara que ja n’hi ha prou. Que una cosa és defensar el que un creu, i altra molt diferent és humiliar i intentar aniquilar la cara contraria, postura batasunera en la que és mestra el PMC.

Per això i de manera pública vull expressar el meu trencament de relacions amb el PMC , alhora que públicament demano que siguin eliminades les meves dades de qualsevol arxiu del que ells i elements afins ( Museu, Can Xalant, Ca l’Arenas...) puguin disposar.
No vull cap mena d’informació, ni cap contacte, amb aquells que son capaços d’humiliar i despreciar a aquells que conreen un art que es diferent a la seva monolítica opció de l’art contemporani.

És una postura que sols es pot reconsiderar quan el PMC actui amb els criteris d’igualtat que haurien de ser el seu punt de mira, i especialment quan per part del PMC es realitzi la deguda rehabilitació de la figura de Jaume Arenas, tal i com ell mereix, i el regidor va prometre de manera pública.

De la resta en parlarem un altra dia.

DESAPARICIONS

Avui , dia a19 d’Octubre , segons l’agenda del mes d’octubre del PMC i la programació que fins ahir mateix es donava ( suposo que avui també) a Ca l’Arenas, diu que al Menjador hi havia canvi i es presentaven autoretrats dels germans Arenas.

No he negat mai el meu enorme apreci per Jaume Arenas. D’aquí el meu enuig absolut en els actes inaugurals( el despreci vers Jaume Arenas en tots els actes inaugurals de la Casa Arenas és un fet que sempre em quedarà en la valoració dels marmesors i dels que varen muntar les mostres inaugurals com indicatiu clar de la seva escasa qualitat humana, i molt especialment quan després de ser conscients del fet, han deixat passar el temps sense fer res).
Llavors Baron, Graupera, Masriera, Luis... em varen dir que en feia un gra massa. Que en un no res estava prevista aquesta mostra conjunta d’autoretrats i que podria veure que no tenia raó. Que el centre és diu Ca l’Arenas , en comptes de Germans Arenas per culpa meva i de l’acrònim que formava....

Avui a dos quarts de set de la tarda ( hora activa a Ca l’Arenas) he trucat al número telefònic que s’indica en un opuscle rebut ahir mateix ( 93 741 29 30). La meva sorpresa ha estat quan desprès de molt sonar ha contestat una persona que al parlar de Ca l’Arenas, salta ràpid, “això és el Patronat Municipal de Cultura”. Avenços de la tècnica i de les trucades redirigides. Pregunta meva al respecte de si s’inaugura la mostra d’autoretrats. Silenci, sons del teclat de l’ordinador, i resposta de que no hi ha cap inauguració. Pregunta meva al respecte de la informació de l’agenda, silenci, consulta al costat, i una veu de fons que li remarca que no, que avui és un dia normal amb l’horari normal. Pregunta de que si s’ha ajornat o que passa, i curiosament la comunicació es talla. No segueixo ja que tinc el temps just per que avui és dijous i tinc programa a TVM.

Que ha passat?. No serà que els artistes s’han retardat en l’entrega d’originals?. I que se’m perdoni la ironia i l’humor negre.
Com pot ser que una exposició com aquesta s’ajorni. Es tracta de quatre peces, classificades totes elles en l’inventari, en una mostra planificada fa més de mig any. Algú em pot donar resposta?.

Queda clar que demà al matí la demanaré al propi PMC, però no n’hi ha prou. La gent del carrer ha de saber com es possible que amb tan sols quatre mesos de vida, s’ajornin exposicions, no s’ha fet cap acte complementari, dels tallers ni noticia, el mateix del mateix al respecte de les bases de dades informatitzades que hauries d’estar a disposició de la gent per saber els tresors dels que gaudim en les nostres col·leccions públiques....
I que dir del magnífic cafè a prendre en l’interval de la sucosa visita a les diverses exposicions de la casa?
Algú m’ho explica?.Serà culpa de l’externalització?. O potser de la ineptitud?.

Us he de dir ben clar que jo aposto per aquesta darrera figura.

APARICIONS

Curiosament, i sense estar anunciada apareix per demà “Projecte N.A.S.” al mateix Ca l’Arenas , que s’exposarà a La Finestra i a La galeria.
El responsable es Jordi Lafon , artista de Vic, i com tots sabem enormement lligat amb Mataró , ciutat a la que ves a saber si arribarà mercès el GPS.

És a dir, allò que està previst , en un entorn i una línia determinada desapareix, i en canvi una cosa ben diferent i que no tes res a veure ni amb el centre ni amb la ciutat, però sí amb l’art contemporani, ja que pertany a “H” de Vic , germana de “ACM” i per tant manaire de Can Xalant apareix amb tots els ets i uts.

Es menja d’alguna manera?.

De veritat, crec que el PMC ho hauria d’explicar públicament.

CATÀLEGS.

Observant el darrer que m’ha arribat no veig que en cap lloc indiqui qui l’ha fet. És Pere Fradera, responsable de la idea original, o és Jordi Cuyàs que sembla tenir-ne l’exclusiva sense cap raó que s’hagi explicat?.
O potser serà que en el PMC hi ha tràfic d’influències fonamentades en raons personals de difícil explicació?.

Per això vagi a l'aire la meva darrera pregunta: Qui fa aquests opuscles de Ca l’Arenas?. En raó a què: adjudicació directa, concurs, favoritisme....?. Que s’ha de fer per poder optar a un encàrrec ?.
Espero resposta.

CONCLUSIÓ

Observat amb visió contemporània , potser tot està ben clar. La clau és tocar-nos els nassos , o d’una manera menys políticament correcta, allò que no sona.



MONTILLA

El bon amic Ramon Bassas adjunta la seva sempre encertada visió en un comentari a un post. Li agraeixo.
L’aprecio mot, especialment per la seva sensibilitat i els seus coneixements d’art, i encara que discrepo de la seva vessant de comissari polític, se que actua en el convenciment.
Però a mi no m’ha de convèncer de res. La dicotomia PSC – PSOE és una evidència comentada per arreu. I aquells que venim de lluny , que en unes primeres eleccions vàrem votar PSP , el partit de Tierno Galván amb l’aviador Mata de cap de llista, i que mai hem obtingut la més mínima prebenda del poder ( a un li segueixen negant informació, invitacions i catàlegs en actes organitzats per les entitats públiques municipals ) ningú ens ha de vendre cap moto.

Un votarà PSC ja que està plenament convençut que és el millor per Catalunya. I un somiarà que Catalunya hi surti guanyant, encara que pensi que a Montilla, Corbacho, Zaragoza i Chacón , per dir els quatre pesos pessants del PSOE que mai pensaran en Catalunya com una nació o com un país, i sí sempre com una comunitat com pugui ser La Rioja o Múrcia, no disposaran del poder suficient com per poder subjugar al PSC envers el PSOE.

Un està convençut que en poc temps existirà una refundació del PSC , aliat com no amb el PSOE, però no subjugat. Llavors no tinc cap dubte que m’afiliaré ( si em volen) . La pregunta està en....,Joan Anton, Ivan, Ramon.., en quin costat estaríeu?. I no val sortit d’estudi. Son dues opcions prou diferents com per fer-ne diferència.

18 D’OCTUBRE

Segons el calendari, avui és Sant Lluc, patró dels artistes. Un dia important per a mi. El meu pare, més boig per l’art que jo mateix, va voler casar-se en aquest dia, Avui en fa 57. L’endemà, després de la tradicional nit de nuvis a un hotel de Barcelona, visita al saló d’Octubre, on va coincidir amb José Luis Comerón. Històries que en un dia com avui retornen a la memòria explicada .

Soc fruit dons d’aquest dia. En el mateix dia em vaig treure el carnet de conduir. Un dia important sens dubte. Un dia en el que em sento feliç. Per a mi l’art segueix essent una cosa molt important , molt més a bon segur que aquells que remenen les cireres en el tema. D’aquí el meu desencís i els meus rebots.

Però avui estic feliç. Mai he pintat però és el dia del meu patró, i m’agradaria que ningú pensi el contrari.
Per tant. Felicitats als que viviu que les arts són important per a vosaltres. Avui és el dia del vostre patró. Avui és Sant Lluc. Felicitats.
(Per decència. Gent del PMC , abstenir-se)

EMPRESA CASAS

El capgros.com va ple d’opinions contra l’Empresa Casas. Qui ha seguit aquest blog sap que més d’una vegada he llençat la meva queixa davant el despreci continuat de l’empresa vers els seus usuaris.
Ara de cop i volta hom es llença a queixar-se i val la pena. El tracte de la Casas és en general indigne, i fins i tot insultant.
Per això m’agradaria pensar que algú de l’oficialitat farà alguna cosa. Fa un any i davant les meves queixes l’alcaldia va dir que en faria seguiment. Ara són múltiples.
Avui per avui la majoria dels serveis de la Casas son indignes i el tracte amb el passatgers encara més humiliant. M’agradaria rebre alguna noticia de que algú li ha tocat el crostó. Per poc que sigui serà merescut.

Avui per avui, en un país normalitzat, a l’Empresa Casas li seria retirada l’autorització. Però ens agradi o no, estem on estem. I que ningú s’enganyi. El transport de viatgers per carretera és responsabilitat de la Generalitat.

MONTILLA

Avui ha estat a Mataró. Òbviament no he assistit al míting, El meu vot és de totes totes per el PSC. La seva línia política crec que és la millor per Catalunya. És tant cert com penso que Montilla i de Madre en son una rèmora i mai em sentiré representant per ells, imatge d’una Espanya que m’agradaria enterrada, i absolutament contraries a la Catalunya d’esquerres en la que somio.

Per això em quedo bocabadat davant les declaracions de bons amics que es dediquen a cantar les lloances de Montilla, Per favor, sigueu honestos. Pregoneu les virtuts del PSC i la seva capacitat de govern que a bon segur afavorirà a Catalunya, sempre que el PSOE de Montilla i de Madre sigui capaç d’escoltar i no imposar.

Cal guanyar. Sigui com sigui, Montilla sempre serà millor que Mas, encara que costi trobar-hi la diferència.
I a mi em costa, i molt, malgrat estar convençut que el meu vot sols pot ser un , el del PSC , i repeteixo PSC , que si ningú és capaç de demostrar-me el contrari està molt lluny d’aquest PSOE que malauradament per a bona part d’aquells que ens sentim socialistes i catalans, es el que en veritat es presenta a les eleccions.
És aquella creu que hem de patir aquells que pensem en socialista i en Catalunya.
Sigui com sigui, però, guanyarem.