dimecres, de novembre 20, 2024

RECORDANT DIDIER LOURENÇO

 



El passat divendres Moldumat Art , l’espai artístic del carrer de Sant Benet va aprofitar la inauguració oficial de les seves noves instal·lacions realitzant una gran exposició en record i homenatge a Didier Lourenço , artista premianec mort per Santes de l’any passat, i que havia estat habitual no sols com expositor ans també com a client ja que era l’espai habitual d’enmarcació de les seves obres per a les més diverses exposicions.

Didier Lourenço era un artista ben especial que comunicava molt bé amb el públic. La seva obra era jovenívola i semblava distreta, però tenia uns fonaments tècnics excepcionals, ben apresos del seu pare, gran tirador d’obres dels més grans artistes del nostre país, i aprofundits en la seva passió de ser un gran artista.





Ara, en aquesta encertada exposició d’homenatge que Moldumat li dedica, podem fer una oportuna repassada a la seva trajectòria, des de les seves darreres realitzacions amb les noies en bicicleta i altres obres més etèries, però també capbussar-nos en aquells paisatges primerencs d’alta densitat tan personal, com d’àmbit i conjunt.

Una exposició rodona que va ser aprofitada per una gran quantitat de públic que va omplir a vessar  l’espai i que va aprofitar per adquirir unes obres que malauradament ja no tindran continuïtat en el futur.




En el meu article de comiat  en el moment de la seva mort deia que “ un pensa que Didier a més de ser un gran artista, havia aconseguit el favor d’un públic, essencialment jove, que somiava en tenir una obra seva a la paret . I ho somiava ja que li feia agradable la vida i el feia somiar amb un futur millor. Eren obres, les seves, per les que no passava el temps, encara que per aquells que el jutjàvem com artista, li demanéssim un pas més enllà, fet que sempre ens negà, i el cert és què,  com podíem queixar-nos de qui era capaç d’il·lusionar i fer feliç a aquells que el veien més que com un artista, com aquell company/amic que sabia traslladar a la plàstica les seves inquietuds i il·lusions”.






Avui ho repeteixo ,alhora que convido a fer-ne visita de l’exposició. I encara que per a molts i per a mi, el seu record personal i el seu art serà inesborrable, seria bo que a Premià, lloc de residència, es mantingués un espai amb el recull de les seves obres per no tan sols recordar-lo , ans també fer entendre a molts que l’art i els artistes son  patrimoni de tots i el seu bon fer ha de romandre en la memòria col·lectiva i més , si com succeeix en el cas de Didier Lourenço, han esdevinguts artistes del món , del gran i del petit més proper, sense oblidar mai el paper de fer feliços a aquells que adquirien les seves obres i les admiren cada dia a la seva llar.


Moldumat Art. Record de Didiel Lourenço.

 

 

 

dimarts, de novembre 19, 2024

CARME PORTA. ALTERNANÇA

 



Vaig conèixer a Carme Porta  a través del seu company d’ofici i d’ensenyament universitari Rafael Romero i vaig quedar absolutament subjugat per la seva pintura. He de dir que em va aclaparar la seva valentia d’haver deixat el món de la Química , és llicenciada en Química per l’IQS, per llençar-se desfermada al món de l’art havent assolit plaça de docent investigadora en la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Quan va exposar al Museu Arxiu de Llavaneres, a l’abril del 2022, li vaig fer una crítica que ella va reproduir com a text en el llibre “Plurivers” en el que feia mostroari del seu fer i que ara segueix essent plenament vàlida per a l’exposició que avui presenta al Museu del Càntir d’Argentona, sota el títol d’ “Alternança”.



En ella, Porta es reafirma  en la seva dualitat pictòrica , aquella que té com a base la figuració però que com a forma d’expressió  precisa de l’alliberació de les formes i l’ajut d’un cromatisme de tons pujats amb el que accedir a un nou ordre mental , essencialment abstractiu, que a un el retrotrau al record essencial de zones de les ninfées de Monet, assolides en el punt més intens.



L’exposició de Carme Porta té un petit racó que és alhora, per a mi , l’explicació de la mateixa. Son quatre petites , i excepcionals obres , amb les que explicita la gestació i el pensament del seu treball. Copsant-les un entén amb molta més facilitat, tot el llenguatge pictòric que s’extén en l’exposició.




L’obra de Porta esdevé un conjunt melòdic en la que el gest, el color i el ritme confegeixen una harmonia plàstica que sedueix no en una poètica del silent, ans el contrari. Enamorada del color , i d’un color calent com aquell que sentia i sent quan s’acosta a la seva terra nadiua, Porta ens presenta avui la seva pintura més radical, submergida en un ritme harmònic en la que el color és destrament tractat, confegit i combinat per establir una comunicació plaent i intensa amb l’espectador . Un color viscut  que sembla vulgui oferir-nos un bri d’esperança cap al futur, davant la foscor ambiental del món que avui ens toca viure.

Un color que conforma unes amalgames plàstiques en les que com ja havíem dit,  sembla dominar el caos, quan en realitat ens porten a un potent ordre llunyà al cartesianisme i proper a l’ordre vital, aquell que surt del cor i l’ànima i no de la racionalitat.



Carme Porta segueix el seu caminar plàstic pels corriols que li genera la seva ment oberta i activa, plena d’un art  curull de giragonses cromàtiques  que estableixen “un ordre que ens permeti accedir a noves formes de pensar i sentir una realitat espai temporal limitada”, frases amb les que acaba la seva presentació en el catàleg de mà de l’exposició. 

Una exposició d’obligada visita  que ens permetrà descobrir a una massa amagada i massa poc coneguda autora, capaç de generar una pintura enormement seductora i de gran qualitat. Felicitats.

 

Alternança. Carme Porta

Museu del Càntir d’Argentona.

Del 16 de Novembre de 2024 al 5 de gener de 2025,

diumenge, de novembre 17, 2024

AQUARIUS O L’ESCENOGRAFIA PLÀSTICA DE SETXU XIRAU

 



Fa un any i mig que Setxu Xirau presentava una mostra de caire antològic a la sala de la Fundació Iluro. Ara de nou es retroba amb la nostra/seva comarca, tot presentant un nou capítol de la seva escenografia plàstica a la sala del Museu de Llavaneres en aquest cas amb el peix com a protagonista en una exposició que deixà bocabadat a la quasi absoluta majoria del públic visitant i que sols va ser refusada o considerada indiferent, per una escassa  minoria, en la qual m’hi trobo.



Després de quasi 50 anys dedicat a la crítica comarcal, hom sap com penso , el que defenso i allò que em treu de polleguera. I evidentment per a mi, el que presenta Xirau és una escenografia teatral per bocabadar incauts , o defensors  de la pseudo avantguarda, més preocupats de sorprendre amb la imatge que no pas en la realitat interior de l’obra que és justament el que la converteix en obra d’art en comptes de juguesca visual.

I avui vull repetir el que vaig dir en l’anterior crítica : “El que en alguns provoca una reflexió profunda, per a mi és la simple aposta d’una juguesca en la que banalitzar la transcendència mental a la que som capaços els humans davant un fet que ens sorprèn i ens separa de la realitat que hem o ens han fabricat. Un enriures de l’art al que hem sacralitzat per la teoria dels gestos quan en realitat és un acudit d’una certa gràcia  ben traslladat, això sí, a la vesant pública".



Per a Setxu Xirau el protagonisme de les seves obres son els peixos, com ho demostra en el catàleg farcit de primeres imatges de peixos dissecats i protagonistes del seu fer, mentre que les obres pictòriques presents son escasses i en comptes de reproduir les millors, centra en els peixos dissecats l’atenció pròpia i dels visitants que esmaperduts i temorosos de fer el ridícul mostrant el seu rebuig i/o indiferència , aplaudeixen embadalits  davant la gosadia de l’artista.




L’exposició està muntada de modus i manera que l’eix central queda clarament delimitat per una peça amb el protagonisme aclaparador d‘un peix dissecat, marcant caràcter a la mostra de la que plàsticament parlant  em quedo amb les obres més abstractives , en el que el pictòric té un alta densitat formal i qualitativa, encara que em sobra el peix que hi afegeix , com un ocellot fora la gàbia.



La mostra és igualment interessant per el joc cromàtic i el punt visual, podent destacar la peça de gran format amb un treball cromàtic ben atractiu i encertat i les tres obres més petites en les que malgrat l’afegitó dels peixos, respiren intenció i art. I com no en l’abstracció  que mostra en la peça de bona mida, de bon tractament i interès, lamentablement esguinçada amb l’afegitó  d’un peix incrustat en un  poliedre. Una peça , que es destrueix amb l’afegitó de la tauleta, quan els dos elements el pictòric, i el peix enclaustrat, tenen molta força i poder que es desapareix del tot  per la mala combinació d’ambdós elements.




I com a cloenda em repeteixo de nou. És evident per qualsevol que vulgui pensar quan s’enfronta a certes exposicions, que Setxu Xirau  és un artista  llunyà a la pintura i a l’escultura, que els peixos i qualsevol altre element,  son sols els estris per jugar i conjugar amb ells una reflexions que volen anar més enllà de la simple plàstica i fins hi tot estètica. Que preveu i intenta per altres verals, una reflexió personal més profunda ,que en el meu cas, i crec que en la majoria, s’escapa dels nostres àmbits i camins.

I com deia a l’exposició de la Fundació Iluro, el que em preocupa és que a final de tot, es tracti simplement d’una juguesca, en la que l’artista , ser superior, es mofi i se’n rigui dels espectadors que no l’han acabat de comprendre per que simplement no hi arriben , o no volen, o simplement creuen que és una presa de pel, i això sí que seria un greu error del Museu de Llavaneres.

 

Aquarius. Setxu Xirau Roig

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 8 de novembre al 8 de desembre de 2024

 

 

dijous, de novembre 14, 2024

DELS ORIGENS A LA POÈTICA DE L’EXPLOSIÓ. ENRIC PUNSOLA

 


Fa quasi dos anys que Enric Punsola no realitzava una exposició. Era pel desembre de 2022 quan amb el mateix títol realitzà una excel·lent mostra al Museu Monjo de Vilassar de Mar. Justament amb el mateix títol d’aquella exposició retorna ara a la jove sala de Sant Vicens de Montalt que recentment i de manera molt precària, sols obre els dissabtes al matí de 12 a 14 hores, s’acaba d’incorporar a l’activitat expositiva comarcal.




Punsola és un artista molt conscient del seu fer. Potser el fet de la seva tècnica, fonamentada en al pintura amb pólvora que descobrí accidentalment en una vista al Guggenheim de Bilbao on exposava el gran artista xinés Cai Guo Oiang , l’artista més important en aquesta ancestral tècnica oriental, ha fet del seu treball artístic un treball més reflexiu i lent que l’habitual, però alhora ha aconseguit una seriositat profunda que  fa que sols presenti treballs concrets i assumits com a propis i deixi de costat beceroles primerenques de resultats poc creatius.




Ara, Punsola exposa a sant Vicens de Montalt, i ho fa com si fos una prèvia d’una exposició més important. Conjuga en l’exposició obres molt recents, amb altres de prèvies, però que coincideixen en aquest període d’investigació i afermament de la seva plàstica. Una plàstica en la que sembla haver abandonat del tot la plàstica de l’explosió casual  per  aprofundir en una plàstica més personal i buscada.




Deia en la presentació que li vaig fer al Museu Monjo de Vilassar de Mar: I aquí el tenim, jugant, i valgui com mai la paraula, amb el foc i les seves conseqüències, però no amb un joc llibertí i una mica a l’espera de les circumstàncies, sinó jugant al sempre difícil art de la creació defugint la materialitat del visible, per encomanar-se sempre en la màgia de l’invisible. I ho repeteixo ara.



Ës en aquest invisible, convertit en una dinàmica abstracció, on Punsola crea i recrea els seus mons personals i els fa adients a tots amb una obra dinàmica, agosarada i terriblement atractiva visualment que llença als ulls dels visitants per que aquests la transformin en un plaer plàstic que va molt més enllà del decoratiu, per ser una mirada íntima i enormement personalitzada.

Restem doncs il·lusionats a una nova presència de l’autor en la que ens ofereixi de manera plena el seu nou pas en aquest caminar artístic tan ple de focs i aventures plàstiques.

 

“Dels orígens a la poètica de l’explosió”. Enric Punsola

Casal de Cultura de Sant Vicens d Montalt

Del 8 al 30 de novembre de 2024

 

 

dimarts, de novembre 12, 2024

ANNA DE JAIME PRESENTA ELS SEUS "ESPAIS" A APARELLADORS

 


Fa tan sols set ants i mig que Anna de Jaime debutava expositivament. Ho feia a l’espai Capgròs , tot presentant  una volguda imperfecció geomètrica en la que la puresa de les perspectives , angles i estructures , importava poc ja que per a ella semblava que fos l’acotació dels espais, l’harmonia dels volums i el joc del color el que veritablement li pagava la pena.

Des d’aquella exposició hem pogut seguir la seva  evolució i  hem pogut veure com alliberava la seva abstracció per camins més subtils tant a la Biennal Torres García com al premi de pintura de Llavaneres, i com s’afermava en l’abstracció lírica en la darrera presència a l’espai capgròs  al juny de 2021.



Ara tres anys més tard, retorna expositivament a la ciutat i ho fa amb una mostra en la que es referma en aquella abstracció que quasi podríem considerar com espiritual ja que es en l’eteri on troba el millor camí per expressar les seves sensacions.

De Jaime ens presenta en aquesta exposició un seguit de peces en les que exerceix un domini de ritmes i color establint una pintura dinàmica amb les que marca simfonies plàstiques en una abstracció essencial que crida l’atenció de l’espectador que fàcilment es submergeix en la bellesa formal que presenten i entra en la dinàmica comunicativa.  




Però cal destacar la presència d’un seguit d’obres petites  que marquen un nou ritme, en el que el color quasi desapareix per gestar-se amb la sensibilitat i l’ús primerenc del mateix , uns treballs que son del més interessant el presentat, i als que caldrà seguir el pas ja que en ells hi ha el futur de l’autora.




Un futur que sembla albirar-se com altament positiu, si aconsegueix seguir i fer del tot seu, aquest nou idioma plàstic en el que , al meu entendre, s’hi dipositen vímecs suficients pe aconseguir bastir un llenguatge més personal i propi que acabi de definir l’idioma plàstic d’aquesta jove autora que segueix seduint-nos en cada exposició.

A seguir


Anna de Jaime. "Espais"

Sala d'exposicions d'Aparelladors

Del 8 de novembre al 8 de desembre del 2024

dilluns, de novembre 11, 2024

TEXTURES I COLORS. ALBERT MOLEÓN

 



Fa poc més d’un mes que Albert Moleón tancava la seva exposició a la sala d’exposicions de la casa de Cultura de Sant Vicens de Montalt  quan ja en presenta una de nova al mataroní espai de La Cúpula Art Gallery, en la que hi va exposar encara no fa dos anys , amb el que segueix en l’enfebridora bogeria expositiva en la que s’ha embarcat.

No se’n adona que l’art precisa de producció silent i  que sols cal exposar quan hi ha alguna cosa nova que dir i que no val repetir permanentment les mateixes obres de manera cansina i sense horitzons i més si es fa en el mateix territori cultural com és el Maresme, com per exemple succeeix ara en que la peça mostrada en  el  cartell correspon als temps de la seva exposició al casal de Llavaneres.



El cert és que encara que no el conec personalment i mai he conversat amb ell, penso que és una persona molt inquieta que recerca de manera permanent la seva realitat plàstica, però alhora crec que confon la realitat artística amb  la realitat comercial.  Encara que ell es considera, segons hem llegit en una entrevista, com un expressionista abstracte pop (sic) crec que és difícil de definir ja que les seves exposicions son un poti pori de personalitats,   

Albert Moleón ve del mon de la publicitat, on el degoteig constant i permanent d’una imatge pot arribar a assolir uns resultats importants, però en el que també una sola imatge, de gran impacte i qualitat, és capaç de marcar de manera permanent una marca. En la dualitat, crec que ha escollit malament, i prefereix arribar per concatenació més que per qualitat.



Moleón és un artista que té elements per assolir el que pretén, té una mirada actual plena de força i color, té un llenguatge abstractiu que pot arribar principalment a la joventut, però alhora té l’entossudiment de creure’s en possessió de la veritat, quan no és així. Penso que podria assolir molts millors resultats, si no tingués tanta pressa, si reflexiones sobre ell mateix, i intentés aclarir quina és la seva línia artística.

Aquesta exposició hauria de ser definitiva per a ell. Cal un obligat stop pera la reflexió. Mirar d’entre les seves múltiples modalitats quina és aquella que s’acosta més al seu interior i desenvolupar-la fins a l’esgotament, deixant de costat tota la resta. Segur que així arribaria a un art que representes el seu propi jo, per que de seguir com ara es perdrà , com ja ho està fent, en el poti poti indiscriminat d’una orgia cromàtica i una estilística sense determinar

 

Textures i colors.  Albert Moleòn

La Cúpula Art gallery

A partir del 9  de novembre de 2024

 

 

dimecres, d’octubre 30, 2024

“ECLOSIONS”. JOAN SERRA. LA DESTIL:LERIA

 



Aquest mes de Novembre La Destil·leria ens ofereix “Eclosions”, una brillant exposició del ceramista Joan Serra que desviant-se del seu camí plàstic habitual, ens presenta la seva vesant més escultòrica, aquella que semblava mantenir amagada en el seu interior.

Fa molts anys que conec el bon fer  de Joan Serra. El vaig incluir en la gran col·lectiva inaugural de l’Espai 28 (2002) aquella galeria que va tenir intensa vida al carrer de san Francesc d’Assis de Mataró. També va estar entre els artistes de Tempus Fugit, la gran exposició d’artistes mataronins que es va celebrar ara farà 10 anys a la Nau Gaudí. I darrerament també el vaig incloure en la col·lectiva d’artistes del Maresme  que va cloure el gran any de Ca l’Antiga. Ho he fet sempre en el més absolut convenciment de la seva gran qualitat tècnica i essencialment artística.




És per a mi un gran plaer acostar-me a les seves exposicions i gaudir de les seves obres que en general esdevenen conseqüència de grans reflexions creatives i molt especialment tècniques. Això és  el que em va dir, i vaig reproduir en el catàleg de “Tempus Fugit”: "Tot es fonamenta en el comportament de la matèria segons els més diversos elements que li donaran un o altre resultat final”.

I justament això és el que ens mostra ara a La Destil·leria. Havent abandonat ja la formalitat, quasi estrictament física , de les seves aventures anteriors, ara Joan Serra desenvolupa en total llibertat el que per a mi és el seu canvi artístic més important, el variar des del reduccionisme tècnic, a la llibertat compositiva total. O dit d’altra manera , el pas des d’un ceramista formal en el que la tècnica predominava per damunt de tot, a un artista llibertari de caire escultòric que sembla haver acceptat  que la tècnica sols és un mitjà i que el que cal és treballar en la materialització de la creació.




Així ara ens trobem front d’un ceramista alliberat en part de la disciplina tècnica, encara que la domina en grau màxim, i deixant en tota llibertat a la concepció artística que vola per espais volumètrics lliures, en unes estructures que esdevenen a voltes en quasi organolèptiques. Una aposta difícil, però alhora absolutament reeixida en aquesta nova exposició a La Destil·leria.

Joan Serra sembla haver difractat molt en aquesta nova etapa en la que conjuga sinfònicament  la gran qualitat tècnica, aclaparada en el decurs dels anys, amb una creació artística que abandona la formalitat ceràmica per convertir-se, tal i com esperàvem molts, en una realitat escultòrica o dit d’altre manera una realitat en la que el joc i l’equilibri dels volums, assoleix el lloc de privilegi que semblava li era negat.




Els seguidors de Joan Serra, que son molts, es trobaran ara davant un dilema  clar que els hi provocarà aquesta nova dualitat artística: volum / ceramista . Uns, amants més aviat del purisme essencial de la ceràmica, en sortiran decebuts per la teòrica pèrdua d’unes arrels històriques , però la gran riquesa ceràmica que es fa avinent en aquests plantejaments essencialment escultòrics servirà per assolir encara més, el coneixement , l’estima i la varietat creativa d’aquesta gran tècnica.





Per a un , defensor de la ceràmica com a preuada eina i no com a element fonamental, aquesta exposició l’hi agrada enormement. I és així ja que Joan Serra encerta en l’equilibri entre tècnica i resultat, alhora que indirectament, les seves peces a l’esdevenir llunyanes a plantejaments anteriors, assoleixen un valor escultòric ben propi que les eleva a l’aplaudiment més sincer de l’espectador que es sent absolutament seduït per el gran treball qualitatiu que se li ofereix.




Arrodoneix l'exposició amb la presència d'un seguit de joies cerèmiques en la que a mena d'unes escultures de mida reduida, Serra  acosnegueix uns bibelots de gran bellesa i sense abandonar per res la seva força craetiva. Unes peces de gran interés.

Exposició d’obligada i detinguda visita, en la que s’aconsegueix un espectacular equilibri entre art i tècnica que l’eleva per damunt d’altres mostres d’igual caire. Molt aconsellable per tots aquells que consideren que la ceràmica no és un art menor. En ella hi obtindran la millor i més positiva resposta.


“Eclosions “ Joan Serra

La Destil·leria. Mataró

Del 26 d’Octubre al 20 de novembre de 2024