SENSIBILITAT

En aquests darrers dies hem parlat del menysteniment i menyspreu que rep la plàstica mataronina per part del Govern de la ciutat i molt especialment per part del regidor de cultura i de l’IMAC.

El fet és fastigós en sí mateix però davant d’ell ens queda el recurs de la paciència . Sabedors qui son els culpables , eliminats aquest és possible tornar a la normalitat i cal esperar que en les properes eleccions el nostre ínclit regidor de cultura camparà per altres verals on poder demostrar la seva incapacitat manifesta.

Però hi ha un fet més preocupant i no és altra que aquesta manca de sensibilitat envers el plàstic i l’artístic sembla haver-se escampat per arreu de l’edifici municipal. En aquests dies dos exemples ben clars m’ho han evidenciat.
Un és ben recent , d’ahir mateix , i es tracta de l’escultura de Yago Vilamanyà que s’ha col·locat a la Pça Sta Anna en record del pubillatge sardanístic de la ciutat . l’altra el pèssim tracte rebut per l’obra d'Antoni Perna , guanyadora del passat Torres-Garcia.

En el cas de l’escultura de Yago Vilamanyà , deixant de costat que no és pas del més reeixit que ha realitzat el bon amic de l’ànima que n’és en Yago , i sí més aviat és al contrari , m’agradaria saber qui ha sigut el savi que ha decidit el seu emplaçament.

Algú hauria d’entendre que col·locar una escultura pública no significa dipositar-la en qualsevol indret. L’escultura pública juntament per aquest fet ha de respondre integrant-se en l’espai , i fer-ho de tal manera que la seva magnificència acabi dominant-lo i convertint-se així en l’eix al voltant del qual s’estructuri to l’espai. No succeeix això en aquest cas amb l’inri de que n’és difícil trobar una col·locació pitjor.

Penso que la intenció i la lectura ha estat senzilla. On es ballen les sardanes? , dons just al costat en deixarem el record. I allà tenim la pesant estructura amb el monòlit ofegat per l’arbrada , ancorada en un racó sense cap mena de possibilitat d’un correcte angle de visió , sense punt de fuga de cap mena i amb una bona dosi d’espais publicitaris que li fan costat.

Tots sabem que un bon quadre pot quedar esmorteït amb un emmarcat deficient. , però també sabem que pot succeir el contrari. Una millor i més adient ubicació potser hauria salvat en part , la fallida escultura del bon amic Yago.

Com tots sabem , els organitzadors de la Biennal Torres-García fan donació a la ciutat de l’obra guanyadora. Així ho van fer amb el treball de l’Antoni Perna , guanyador de la darrera edició.
Va costar poder fer lliurament de l’obra. Ja se sap que las cosas de palacio van despacio. Ha costat que es col·loqués en un espai públic , essent finalment la Biblioteca Pompeu Fabra el lloc escollit . Però com en el cas anterior cada obra precisa d’un espai propi i d’un ambient adient, i de nou és difícil trobar tan alt grau d’insensibilitat artística com en els que ha decidit l’indret escollit.

Com es pot observar en la imatge , el treball de Perna destaca per la subtilitat. És en la conjunció dels cromatismes , la intensitat de la pinzellada que manté el to pla de tota l’obra i el ritme del gest com s’estructura el concepte que ens ha de fer gaudir de la seva contemplació. Davant d’aquestes característiques dos son els elements imprescindibles en la seva exposició: Proximitat i lluminositat.

Dons bé , la sensibilitat de qui ha decidit l’indret l’ha col·locat a gran alçada , - just damunt d’un taulell amb ordinadors per a usuaris -, i en un indret sense il·luminació de cap mena i en un permanent contrallum.

Això és el perillós ja que canviar les persones , i més els dirigents polítics , pot ser fàcil , però canviar el sentiment de que tot si val , que una obra d’art es pot col·locar a qualsevol lloc , total..... Aquí està el perill i aquest virus ja esta molt implantat en el nostre Ajuntament i costarà molt de foragitar-lo.

Però mentre , per qùe no arreclem les desfetes?.

25 MIRADES

El passat divendres s’inaugurà a l’Espai Capgròs l’exposició “25 Mirades” , de la que un n’ha estat comissari , mostra realitzada de manera ben especial per celebrar els 25 anys de la revista.
Quan en Mateu Ros em preguntava quina exposició “potent” podíem organitzar en els actes d’aniversari , ràpidament va quedar ben clar que no podia ser cap individual. Fos el qui fos l’escollit hauríem errat, ja que Mataró disposa d’un bon grapat d’excel·lents artistes , però dels que cap sobresurt per damunt la resta.

És per això que cartesià que és un, i per tant pensant en certa manera en el lligam de les coses, al damunt la taula va anar quedant l’obligat 25 , el sentit de Mataró ( una ciutat , la nostra ), el concepte d’Artista ( autor , creador , artífex ) i el de mirada ( acció d’observar amb els ulls , d’observar amb la ment per jutjar ). Amb aquests elements es va arribar a la idea , que si bé no és nova i s’ha realitzat en altres llocs , de proposar a 25 artistes de plasmar la seva visó artística de la ciutat en forma de mirada.

Mancava tan sols donar forma tècnica a l’idea i establir la llista de participants. Per un costat es va creure convenient que hom treballés amb la mateixa mida i en una tela aportada per l’organització, i en el cas del llistat es tractava de ser eclèctic, variat , sempre marcant un cert nivell de qualitat i amb noms amb els que existeix un cert lligam , per haver col·laborat a la revista , exposat a l’Espai Capgròs , que ho faran ben aviat., o ....

Partint de que crèiem convenient la presència dels fotògrafs que han fet la “mirada” visual de la revista en aquests anys , van quedar 20 places per Albert Alís , Laia Arnau , Francesc Bas , Pere Màrtir Brassó , Mariano Cabellos , Raúl Capitani, Ramon Manent , Albert Canalejo ( f), Romuald Gallofré (f), Alberto Romero , MargaCruz (f), Sergio Ruiz (f) , Eduard Novellas , Santi Flores (f), Marta Duran , Ana García , Parés de Mataró, Carlos Soriano, Antoni Luis , Daniel Llin, Marc Prat , Perecoll , Tomàs Safont-Tria , Josep M. Codina i Manuel Cusachs. ( l’indicatiu “f” és significatiu de fotògraf ). Tots ells varen contestar afirmativament a la proposta , fet que agraïm com no saben prou.

D’aquí l’escrit que servia de presentació:
“Vint-i-cinc artistes es reuneixen per celebrar el 25è Aniversari de Capgròs emprant el mateix element que ha estat eix de la publicació en aquest temps: una mirada a la ciutat. Mirada d’observació, informativa, descriptiva, però alhora de judici, de crítica o lloança. Una mirada però en la que l’èmfasi cultural hi té punt de cabdal importància.
Vint-i-cinc artistes amb vint-i-cinc mirades diferents, en la més ampla diversitat de conceptes, estils, ismes i tendències. La polièdrica mirada de l’art envers una ciutat igual de polièdrica.
Mataró. Mirades. Artistes. Seductors elements per a un engrescador cocktail plàstic per degustar i gaudir amb tota intensitat.”

I el resultat final ha estat magnífic , amb una exposició de múltiples lectures.
Per un costat hi ha la lectura artística i aquesta depassa el que podíem esperar. Tots els artistes s’han esmerçat en fer un treball més que digne , - jo diria que alguns casos de màxima qualitat -, cercant aquell toc diferencial però que alhora els fes perfectament identificables amb la seva manera de treballar.
Han lluitat contra els inconvenients de temps i mides , i ho han fet amb total entrega. Els de caire figuratiu , que damunt el paper tenien un tasca més fàcil. S’han complicat voluntàriament la vida en la recerca de l’angle impensable , mentre que els de caire abstractiu han sabut copsar l’esperit i l’ànima de la ciutat. Crec que tots ells mereixen la felicitació.

Però també existeixen altres lectures prou importants com que aquesta exposició és al meu entendre , de nou un crit silent contra la política del govern municipal que els manté oblidats i arraconats , que els hi ha robat Ca l’Arenas , que no els deixa exposar a Can Palauet ( cap plàstic en 6 anys) , que no els permet entrar en cap política d’art jove., etc.
És un crit silent que no crida contra ningú i sí a favor d’ell mateix, to dient: Aquí estem, som de Mataró, estimem Mataró i tenim qualitat més que suficient per merèixer l’atenció oficial de la ciutat.

Finalment , i en aquest cas en un sentit més personal, crec existeix la lectura de la complicitat entre “capgròs” i els artistes , sabedors els dos que ens tenim mútuament en l’intent d’afavorir la creació i la publicitació de l’activitat artística.

Ens trobem dons davant una mostra especial en moltes coses . Una exposició diferent que ens ofereix una visió d’un Mataró diferent. Una exposició que en el fons i en la forma mereix sens dubte una acurada visita.

ABSÈNCIES

L’acte inaugural, curull de gent , va comptar amb la presència de nombrosos polítics encapçalats perls membres del govern Ramon Bassa i Alícia Romero , als que acompanyaven regidors de CiU i del PP , amb els seus respectius caps, el cap local d’IU , però no hi havia el regidor de Cultura ni cap representant de l’IMAC.

Hi ha actes que son d’obligada presència, i aquest n’era un d’ells. No tan sols es tractava d’un acte important en l’aniversari d’un setmanari que té en la difusió cultural un dels seus pilars i que a bon segur promociona i difon , més que ningú, tots i cadascun dels actes que la cultura oficial organitza.. Era obligada la presència ja que es tractava d’una exposició de 25 artistes mataronins , i no pas justament dels pitjors.

Però Penedès menysprea de manera intensa la plàstica. Fa , ha fet i penso que farà, tot el possible per intentar cobrir-la del núvol més espès possible , i creu que la seva volguda absència és públic indicatiu del poc valor que té l’acte.
Penedès ja no va fer acte de presència al Sant Lluc ( una setantena d’artistes), ara repeteix jugada , però és igual , ell sap perfectament que no guanyarà la partida ja que qualsevol creador , per petit i ínfim que sigui , el supera en dignitat i el fa persona gens grata pel càrrec que ocupa.

Entenem el seu entestament , en la seva incapacitat d’obrir els ulls per veure l’evidència. Allà ell. Però el que és molt difícil d’entendre és el silenci contemplatiu i per tant còmplice de la resta del Govern que és capaç de mirar cap un altra costat per no veure el desgavell d’un regidor que ha aconseguit el que per a tots semblava impossible en començar la legislatura , fer bo a Jaume Graupera.

UN SANT JORDI BEN ESPECIAL

Sempre m’ha agradat la festa de Sant Jordi. És una festa que he viscut intensament ja de ben petit quan es celebrava poc, però ja llavors el meu pare, lector compulsiu, em duia a Can Tria , per triar ( i no és joc de paraules) i remenar. Com no que ara que s’ha convertit en la veritable Festa Nacional de Catalunya , i en la que s’hi apleguen sense cap mena de distinció tots aquells que vivim en aquest el nostre país, per a mi segueix essent una diada d’especial veneració.

Enguany no ha sigut menys. Tot magnífic des de el començament amb la sorpresa del regal d’un conte l’Empresa Casas, fins a la darrera passejada per la Riera i la Pça de Sta Anna plenes a vessar i on era difícil ni tan sols donar un pas endavant.

En mig les roses de rigor per les tres dones de casa , els llibres de rigor en els que per un costat hem estat en la línia majoritària, amb l”Anatomia de un instante” d’en Javier Cercas , que espero confirmi els magnífics pronòstics rebuts en aquests darrers setmanes i hem estat més agosarats amb “Per l’ull de l’Art” de l’Antoni Llena , un recull dels seus articles periodístics , del que tothom en parla molt bé i que estic segur m’atraparà , com ja ho ha fet en altres ocasions.

Un Sant Jordi amb un temps espatarrant que ens ha portat l’explosió de la primavera i la llum de l’estiu al carrer i ens ha tret de cop la closca en la que de tant en tant ens aixoplugàvem . Un Sant Jordi que ens ha fet sentir-nos del tot vius , i com pertoca en aquesta diada , individus d’un país a ben segur que ni millor ni pitjor que els altres, però que és el nostre i per el que volem un futur molt millor que l’horitzó marcat i estancat que ara mateix s’ofereix a la nostre vista.

Un Sant Jordi que sobre el paper ha estat igual d’il·lusionant que molts d’altres , al menys fins queno fa pas gaire una trucada ho ha trasbalsat tot. Era el meu fill Pere que em comunicava que si tot anava bé , abans de fi d’any em canviaria la categoria social i m’estrenaria com a nou avi , noticia que com tots entendreu m’ha omplert d’il·lusió.

Com comprendreu aquest Sant Jordi ha estat una diada ben especial i serà impossible d’oblidar.

COL·LECTIVES MAGNÍFIQUES.

Demà a partir de les 6 de la tarda i amb inauguració oficial a dos quarts de vuit , l’Espai Capgròs presenta l’exposició que ha organitzat en motiu de la celebració dels seus 25 anys.
És una mostra col·lectiva , que he tingut el gust de comissariar , de títol “Mataró. Mirades” , en que 25 ( un per any) artistes de casa ( 6 fotògrafs i 19 pintors) han acceptat crear una obra nova , en un format reduït i uniforme , oferint-nos una visió del “seu” Mataró.

Una mostra sense antecedents a la ciutat i amb uns resultats finals que crec es poden qualificar com emocionants i sorprenents.
Una exposició que us recomano i de la que en parlarem abastament els propers dies.



L’altra magnífica mostra és la que la gent del Sant Lluc presenta en el seu local del Casal. Prop d’una cinquantena d’artistes ens ofereixen un parell de centenars llarg de personals ”punts de llibre” . Petits treballs en la mida però magnífiques representacions d’un excel·lent fer. Obres vibrants , personals i personalitzades que demostres com la capacitat creativa pot esatblir-se en qualsevol lloc , espai o suport

Una exposició d’agradable i interessant visita que us recomano absolutament i en la que molt fàcil és caure en la més que agradable temptació de la compra.

FONS MIRALLES

M’arriba la notícia de que sembla ser que ja s’ha signat el compromís definitiu que portarà el Fons- Arxiu del crític d’art Francesc Miralles a Mataró.

Per aquells que no tinguin molta memòria , la història va començar aviat farà dos anys , un xic després de la proposta Bassat de fer aterrar el seu projecte museístic a Mataró. Era un proposta feta amb en Perecoll, gran amic del crític com a mitjancer , en el que a canvi d’un espai on dipositar de manera ordenada i disposat per ser consultat , el seu arxiu d’art format per escrits , llibres i revistes de tot tipus , que aplega més de quaranta anys d’història de l’art català , essent a bon segur un dels més importants de l’estat, aquest arxiu era cedit a la ciutat.

Amb el ritme cansí habitual del nostre consistori , es va trobar ( potser el correcte seria dir , en Perecoll va trobar ) , un espai adient en la cruïlla de Biada cantonada Iluro , ben a prop de Can Fàbregas , espai que va semblar correcte per a tots . A partir del mateix s’han discutit les condicions particulars de la cessió etc i desprès de mesos d’impasse , segons sembla tot ha quedat ja dat i signat.

Però del fet res ha sortit a la llum pública quan és aconteixement de traca i mocador. No hi ha hagut ni explicacions , ni paraules , ni presentació pública , ni tan sols l’habitual roda de premsa que tant sembla agradar a Alcalde i regidors. Sols hi ha hagut silenci, i del més espès.

I és una llàstima. Primer pel fet de la notícia en sí i després per la transcendència de la mateixa en l’àmbit de la història de l’art dels darrers cinquanta anys . A més a més seria el correcte per agrair públicament la generositat de l’artista i si es vol com a detall final, per comunicar-ho als ciutadans.

Però ja ho veiem. Res de res. I pensar que la Universitat de Vic en agraïment a Daniel Giralt Miracle per haver fet el mateix amb el seu arxiu , cedint-lo a la mateixa , va donar el seu nom a la nova biblioteca recentment inaugurada.

Potser amb coses com aquests s’entén la puixança de certes ciutats i l’esmorteïment d’altres. .

PENSAMENTS AL VENT

JOVE CREACIÓ EUROPEA ( 2007 – 2009)

El Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet manté un reconeixement unànime a la seva qualitat. A vint minuts amb metro del centre de Barcelona, ofereix unes temporades que fan embadalir , sense cap mena de por de la proximitat de la capital, excusa fàcil per a altres ciutats com la nostra que més que res serveix per encobrir les mancances de capacitat i sensibilitat.
Dons bé, al Tecla Sala i des de aquest dimecres 22 i fins al t juny es presenta l’exposició itinerant d’art contemporani “Jove Creació Europea” amb la participació de creadors de França , Lituània , Àustria , Itàlia , Portugal i com no de Catalunya /Espanya.

És una mostra en la que els comissaris de cada un dels països proposen conceptes i temàtiques diferents , amb la intenció de donar una visió de la jove plàstica europea contemporània. En aquesta edició ,- la tercera -, els comissaris dels diferents països han selccionat artistes de les escoles i facultat d’art. El treball dels artistes catalans seleccionats gira entorn dels espai mentals i arquitectura de la memòria com a fil conductor de les obres.

A priori una exposició important de jove creació en art contemporani que no veurem a Mataró.
Tenint en compte el poder comtemporani de Mataró , com és posible que exposicions com aquesta passin de llarg ?. No aniria malament una resposta i que aquesta no sigui que es que és tracta de rivals de Can Xalant.

DAMIÀ CAMPENY.-

Malgrat ser a bon segur l’artista més important que ha donat la nostra ciutat , la seva memòria segueix sota l’ombra de l’oblit malgrat la magnífica monografia que fa uns anys li dedicà la Caixa Laietana.

Ara a Barcelona i a l’entorn de l’exposició “La bellesa ideal” que organitza el Museu Marés a Antoni Solà / 1780-1861) , escultor a Roma , s’ha organitzat una sèrie de conferències entre les que destaca la que tindrà lloc el proper dijous 14 de Maig a les 19 h. i a la Casa Llotja de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi , de tema “Els grans escultors neoclàssics catalans: Antoni Solà i Damià Campeny” , conferència que realitzarà la Dra. Pilar Vélez.

Tenint en compte el nom de Campeny i que la conferenciant és resident a Arenys i habitual assistent a actes mataronins , no hi ha Ajuntament , Caixa Laietana , o altra entitat que sigui capaç d’apostar per dur aquesta conferència a la nostra ciutat?.

Penso que l’IMAC hauria de fer quelcom per no desaprofitar l’ocasió.

CESSIÓ IL·LEGAL?

M’arriben unes veus autoritzades que em prevenen de la possible il·legalitat de la cessió del que l’IMAC anomena “Espai Can Xalant”, fet realitat el passat divendres.

El comunicant m’avisa de que essent Can Xalant una concessió externalitzada amb pressupost independent , fruit de l’aportació de la Generalitat i de l’Ajuntament , amb finalitat de que sigui amb aquests diners els que gestioni tota les seves activitats , no és correcte que obtingui fora de pressupost i sense cap mena d’aprovació per part del Ple de l’Ajuntament i de l’IMAC una nova cessió , en aquest cas en forma d’espai que ha estat segregat d’un conjunt unitari ( Can Palauet) per a ús particular del col·lectiu de Can xalant , sense mediar cap pagament en forma d’arrendament.

El cert és que tot això de les legalitats de contractes , cessió d’us , externalització i demés em sona del tot estrany i no hi entenc res, però davant del dubte que ha aparegut no estaria de més que l’IMAC expliqués el què , el com i el de quina manera s’ha produït aquesta cessió d’espai , i per quin període de temps.

No fos pas que alguns malpensats pugnessin pensar que era tan sols una concessió més mitjançant el sempre famós article 29.

ESTAR AL DIA

No podem pas dir que aa informació que ens ofereix el nostre estimat IMAC estigui molt al dia.

Ahir vaig tornar a fer ullada al weeb municipal i en ell segueix apareixent l’exposició de l’Eduard Comabella ( acabada el 15 de febrer) com la mostra actual de Can Palauet.
Però potser el rècord està en la cartellera municipal que es troba a la Riera , en l’edifici del Museu. En ella segueix del tot viu l’anunci de l’exposició d’aquarel·les de Jaume Arenas que s’acabà el novembre de l’any passat.
Felicitats i gràcies per l'esforç i estar tant al dia en la informació cultural als ciutadans.

DICTADURA XALANT

El passat divendres i naturalment mitjançant el capgròs.com , element imprescindible per estar a l’aguait del que passa a la ciutat , vaig assabentar-me que d’ençà aquell mateix dia , una de les petites sales de Can Palauet , quedava esquinçada del projecte comú i passava a ser un element aliè , de nom “Espai Can Xalant”, dedicat única i exclusivament a la visualització pública del que es fa en aquest centre.
D’ençà el naixement de Can Xalant , un naixement fet amb fòrceps , no volgut per ningú fora dels quatre que se n’aprofiten com a modus d’espai de creació i com a modus vivendi ja que és el seu lloc de treball oficial , els dos punts fonamentals de queixa han estat : el gran dispendi que significa el manteniment d’aquest “cortijo” artístic, que s’endú la part més important del per sí escàs pastís pressupostari cultural de la ciutat , i la nul·la visibilitat a nivell urbà , ciutadà i artístic del que allà si feia.

Vist així sembla, a vol ras, que el fet de disposar , i més en la pròpia sala d’exposicions municipals , d’un espai adient pot servir per trencar aquest aïllament , per altra part ben potenciat des de el mateix Centre .Però escatant més i fent-ne una mirada més intensa i més global , aquesta nova “possessió” és un punt més en el desig de colonització absoluta dels espais artístics públics en el desig mai amagat de que tots els espais públics dedicats a l’activitat artística tinguin una sola direcció , la de l’art contemporani.

Fa molt de temps que dic que la postura artística municipal és de tipus “batasunero” , que raonat a tall de carrer vol dir actuar de manera en que alhora que es potencia al màxim la línia desitjada ( en aquest cas el per ells anomenat art contemporani) , per l’altra costat s’intenta segar tota l’herba possible per provocar la desaparició per anul·lació, de qualsevol altra pensament creatiu. ( Si algú vol afegir una definició política a aquest fer n’és ben lliure de fer-ho).

La realitat és tan evident que no caldria explicitar-ho , però per els miops recalcitrants de la casa gran , be valgui un petit repàs.

Can Palauet.- La seva programació va dedicada en la seva totalitat a l’Art Contemporani , amb petites excepcions de mostres de caire històric / antològic , com per ex. la recent dedicada a Eduard Comabella o la mostra del Fons Bassat.

Si els comptes no em fallen fa sis anys que cap artista plàstic mataroní exposa a Can Palauet, essent Nefer a l’Octubre de 2003 qui va tenir el darrer honor.
Uns artistes locals que han tingut molt escassa presència en el centre que inaugurà Rovira Brull. Tan sols Calleja, Vilert, Duran, J.M. Codina, Perecoll, Llucià González, Pere Fradera , als que podríem afegir Manolo Prieto (mataroní d’adopció) i Raúl Capitani que forma part de la mostra d’artistes de Mendoza han pogut gaudir del protagonisme de l’espai.

Una xifra del tot ridícula que no arriba a la xifra d’una exposició per temporada ( Can Palauet s’inaugura al 1996 ) percentatge que disminueix si trèiem els noms del mandat de Remigi Herrero que va intentar equilibrar la situació.

Noms importants com el del recentment desaparegut Pepe Novellas , o els de Codina Esteve , Estrany , Vilamanyà, Alís i tants d’altres mai han estat convidats a exposar en aquest indret.

CA L’ARENAS

Deixant de costat el desgavell que significa el Pla d’Usos de Ca l’Arenas, amb el que s’ha capgirat del tot el desig testamentari de Jordi Arenas , de tal manera que és expressió comú que si Jordi Arenas ressuscités segur que es moriria de nou del disgust que tindria , la realitat ens parla de la molt escassa presència d’artistes plàstics en la seva programació.

En les tres temporades d’existència han estat vuit els artistes que han pogut penjar un esquitx en la petita Sala 1 , xifra que es reparteix entre els ja desapareguts Opisso i Cuyàs , els veterans Puiggalí, Estrany i Cusachs , per ser finalment Novellas , Codina i Santi Clavell els d’una generació més d’avui mateix. Per cert , de totes aquests tastets tan sols Santi Clavell el va realitzar de manera expressa.

Aquesta petita xifra de participació d’artistes plàstics queda apallissada en el cas dels espais Sala 2 , La Finestra , La galeria , dedicades exclusivament a l’art contemporani , amb relació directa amb Can Xalant encarregat de proporcionar els diferents artistes. En les dues primeres temporades d’un total de 31 exposicions realitzades tan sols sis poden considerar-se relacionades amb la vessant plàstica , el que significa un patètic percentatge que no arriba al 20%. Percentatge que baixarà . i molt, aquesta temporada ja que la plàstica és de moment inexistent.

Unes sales , les abans anomenades que s’aprofiten d’una curiosa circumstància, mentre que els catàlegs dedicats a la monogràfica del 1 pis , la sala 1 i els germans Arenas sols son en català , els catàlegs dedicats a l’Art Contemporani son amb traducció a l’anglès i el castellà.

Igualment cal remarcar que en el weeb municipal sols parla de la relació de ca l’Arenas amb la vessant contemporània , oblidant tota la resta.

ESPAI F
Dedicat als creadors més joves però sempre que tinguin dedicació per les arts visuals no referides a la plàstica. D’ençà la seva reforma no ha acollit cap exposició plàstica.

MOSTRA D’ART JOVE
Destinada únicament a creadors de caire contemporani . la resta de creadors ni tan sols son convocats malgrat alguns tinguin el nivell de l’Alberto Romero becat repetides vegades per Antonio López.

Xifres clares per lectures clares. El propòsit de Carmina Benito de venjar-se de Rovira Brull per velles històries del PSUC i que van trobar a Pilar Bonet com a magnífica executora malmetent l’antològica de l’artista , han arribat al seu límit. Ara sols falta que a Cultura , en el sublim exercici de la conceptualitat contemporània col·loquin un rètol que digui més o menys : “En el dia d’avui captiu i desarmat l’exèrcit plàstic , les tropes contemporànies han assolit els seus últims objectius anihiladors. L’art s’ha acabat”.


ESPAI NOVELLAS

El proper dia 4 de maig comença a funcionar d’una manera regular aquest centre de formació i creació , engegat amb moltes ganes pels germans Dani i Santi Domínguez i que així com no vol comença amb cursos dirigits per Perecoll. J.M. Codina , A. Alís , M. Duran , A.Romero, Manolo Prieto ,.... ( si voleu més informació http://www.espainovellas.cat/ i cliqueu al damunt de “tallers”.

Una idea que pot ser important i valuosa per la ciutat malgrat els inconvenients del moment i que està rebent suports de per arreu.
Els organitzadors s’han dirigit a diverses àrees municipals i han rebut ja diverses visites ( Anna Barrera , Ramon Bassas ) tenen citea amb Alícia Romero i amb l’IME per el tema del centre de “3 Roques” , existint en totes les converses un desig comú de que aquest projecte pugui dur-se a terme, i explorant les possibilitats de col·laboració que es puguin estructurar.

Tan sols un estament municipal no ha respost als diferents correus i a les diverses trucades demanant una cita per explicar el projecte. Evidenment no faria falta dir res més ja que tots els que llegeixen això saben de qui parlem.

Dons sí , el Sr. Sergi Penedès i l’IMAC han donat la callada per resposta.

Algun dia m’agradaria saber quin ha estat el pecat de la nostra ciutat per haver de patir tal càstig.

JA FA TRENTA ANYS

Recordo perfectament les primers eleccions municipals democràtiques. Llavors jo viva a Argentona on les eleccions i tota la campanya prèvia es va viure amb gran efervescència i amb una bona dosi de tensió ( es va arribar a cremar intencionadament una caravana en tasques electorals) , que no va acabar amb els resultats electorals.

Tres varen ser les forces que es van presentar a les urnes , i les tres arrossegant llargues reflexions i discussions prèvies. Per un costat estava Convergència encapçalada per Jordi Suari. L’elecció d’aquest cap de llista va ser dictada des de la seu central del partit i en contra de les opinions dels votants locals , el que va provocar una escissió de la que va sorgir la CAI ( Candidatura d’Argentonins Independents) formada pels militants que volien a Joan Mora com a cap de llista , tal i com per ampla majoria havia sortit a les eleccions de l’agrupació local.

Finalment es presentava la CUPA , coalició de tots els partits i grups considerats d’esquerres , encapçalada per Àngel Gómez , un gestor administratiu militant comunista , que no feia molt que residia al poble i no acabava de caure bé a tothom. A la gent d’Argentona de tota la vida per considerar-lo persona de fora , i al grup predominant del PSUC amb bona força a Argentona pel grapat de militants mataronins que en aquells anys havien traslladat la seva residència a la població. Aquest sector , del costat progre / intel·lectual , no li acabava de fer el pes la vessant més obrerista de Gómez que s’imposà com a cap de llista per la força del barri del Cros , barri que es considerava graner de vots de les esquerres i on els sectors catalanistes no rascarien bola.

El resultat final va ser de CAI 5 / CUPA 4 / CiU 2 , però rapidament es realitzà la combinació s’aliaren CUPA i CiU , Suari assolia l’alcaldia, les esquerres el poder i la gent de la CAI a l’oposició.

Aquest legal tripijoc no va ser entès per la gent de la CAI , en general llunyana a la política ja que es van sentir traïts per joc brut i van decidir dimitir en bloc el que bloquejava l’actuació municipal. Va haver d’actuar el Govern Civil amb dures amenaces el que va fer-los tirar enrera de les seves intencions.

Records ben vius que han passat pel cap com un veritable documental ara quan aquesta setmana s’han acomplert els tres decennis d’ajuntaments democràtics a la nostra ciutat.

PARTICIPACIÓ

Potser la reflexió unànime que han fet tots els partits i els polítics ha estat en la diferencia abismal existent entre la participació ciutadana en la política en aquells moments i ara mateix, i han fet una crida per afavorir aquesta participació.

La reflexió és tan correcta com evident, però l’error està en que sembla que la culpabilitat recau en el poble i al meu entendre és justament el contrari. Cert és que en aquells moments hi havia molt a fer i els poders i les forces municipals eren minses , per el que hom havia d’afegir-se a tirar del carro. Ara en canvi , els Ajuntaments s’han estratificat , burocratitzat fins uns límits inimaginables i son tants els esculls que ha de superar el poble per arribar , ni tan sols a ser escoltat , que els ciutadans de a peu abandonem decebuts del poc que se’ns valora.

Cal redefinir de nou tot el concepte de participació i convertir l’ideari en realitat , fent que les propostes no se les endugui el vent i de tant en tant tinguin un final feliç. Quan així sigui , i cal començar en les burrocràcies dels mateixos partits , llocs on justament el sentit de la participació és on està més escapçada pel domini de l’aparell, a bon segur que el ciutadà de nou creurà en el seu paper i retornarà al vell imaginari de que l’Ajuntament és de tots i els membres del consistori son els seus representants i no com ara en que els representants és creuen el poder i els ciutadans els súbdits.

HETEROGENIS I SINGULARS

L’Ateneu Caixa Laietana acompleix 10 anys de vida alhora que arriba a la bonica xifra de 100 exposicions. Aprofitant l’avinentesa , el passat dimecres i així com de trascantó va obrir , sense cap mena d’acte inaugural ni oficial com potser convindria davant les rodones xifres , l’exposició “Heterogenis i singulars” , mostra col·lectiva que aplega a sis artistes sense lligam unitiu , ja que aquest és simplement l’aixopluc de la barcelonina Maragall, galeria d’art.

És aquesta una mostra d’aquelles una mica sense sentit, d’aquelles més per tapar forats que no pas fruit d’un concepte raonat. Mostra parella a les col·lectives escollides de final de temporada i que ara i aquí es nota encara més de trascantó ja que fa ben poc de la cloenda del “quatre” d’enguany , que sí ha arrelat i assolit el seu lloc en el discurs expositiu de cada temporada.
“Heterogenis i singulars” , títol triat per a la mostra respon amb tota exactitud al seu contingut : Sis creadors diferents en concepte , tècnica i realització, presentant-se amb la seva personal identitat creativa, sense que en cap moment aparegui un element capaç de conformar un eix que aguanti el sentit del col·lectiu. Sis artistes que a més que en el seu conjunt no assoleixen ni de bon tros , aquell nivell de qualitat que podria fer atractiva aquesta insípida exposició.

Natxo Arteta , amb una plàstica geomètrica de clares i evidents referències , s’esmicola en la fredor compositiva a la que no salva ni el joc cromàtic amb el que li vol donar vida. Obra freda, decorativa i en la que el truc domina a la passió, limitant una comunicació que sembla perduda del tot.
D’Uwe Geest en tenim prou referències a les nostres contrades. Habitual del Monjo i havent exposat a l’Espai 28, ha perdut bona part de la força i intencionalitat de fa uns anys. El seu progressiu abandó al protagonisme de les sorres com dinàmic element de múltiples possibilitats i el seu accent en una pintura més tova i asèptica, han reduït la seva captació de sensacions i la seva emissió d’emocions , amb unes peces que queden coixes i més si les mirem en la comparança del passat.

Núria Guinovart . juntament amb Lluís Pericó és el millor del presentat. Guinovart opta per una abstracció sentida , apostant per la teòrica contradicció de l’ús d’un component tècnic dur ( ciment asísmic ) amb una projecció estètica de caire poètic. Les seves obres , estructurades al voltant d’unes incisions que delimiten espais, apareixen enriquides amb una iconografia personal de lírica senzilla i formes elementals, amb la que juga per accentuar el contrast de la seva aposta

.
Tècnicament ben realitzades , plàsticament atractives i estèticament amb equilibri , sensibilitat i potència , els treball de Núria Guinovart son prou interessant com per prestar-hi tota l’atenció.

Fet que es repeteix en el cas de Lluís Pericó , amb unes obres n’aparença abstractes però en les que apareix clarament dominadora una arrel figurativa que n’és eix i motor de tot el treball. La seva habilitat en jugar amb les tintes dipositades sobre tàblex, amb un ample domini tècnic , produeix unes peces agradables en el visual i amb bon resultat final.
Potser seria recomanable una major intencionalitat en les obres apostant per unes majors contradiccions estètiques i plàstiques , però en aquests moments el seu fer és prou escaient com per prestar-hi atenció.
Una atenció que de manera més aviat escassa mereix Gabriel Rigo. El seu concepte estructurat en una il·lustració modernitzada amb un caire renaixentista , no aconsegueix ser esquer suficient ja que la lectura del presentat és escassa en contingut oferint una mirada de sentiment trivial en el concepte que no ofereix cap mena d’atractiu.

Finalment Yolanda Martin aposta per la tant vista abstracció cromàtica en base tan sols a la tensió de formes i colors. Un discurs repetit i al que res de nou aporta ja que es queda massa en el formalisme tècnic ( treballs ben realitzats ) però no intenta, o no aconsegueix , anar més enllà.

Una exposició en conjunt que a bon segur passarà del tot desapercebuda i que no correspon a la qualitat de la celebració numèrica que s’assoleix amb la mateixa.

BARRUT

Explicava fa uns dies en Pep Guardiola que entre les expressions que va dirigir a l’àrbitre de la Champions i que varen motivar la seva expulsió hi estava la de “barrut”.

És aquesta una expressió que no fa tant era habitual i que ha quedat en certa manera en desús. A vegades encara s’usa el “quina barra” , però en general sembla expressió ja del passat , que a bon segur caldria recuperar ja que explicita una manera de ser i fer , que va més enllà del “caradura” que en podria ser la traducció literal , per expressar una manera de ser poc recomanable pel seu pasotisme, prepotència, ..... . Una paraula que mentalment tots sabem el que vol dir , però de difícil definició.

M’ha vingut avui al cap al veure la “Memòria d’Activitats de l’Ajuntament” que es troba en el weeb municipal i que gentilment ens oferia Ramon Bassas en el seu post d’ahir.
Aquesta memòria és un llarg document de 240 planes, que cal aplaudir i agrair, en que s’explicita tot el que ha fet l’Ajuntament en els seus diversos àmbits . Una explicació que a més és quantificada en dades que permeten acostar-nos a la realitat. Podem saber el nombre d’alumnes de P-3 , el de casaments civils , els actes protocol·laris , agermanaments , anuncis oficials... etc, ésa dir un pastís molt atractiu per a xafarders com un mateix.

Així , mentre anava saltant de plana en plana , pensava que al final sabria els secrets més ben guardats de l’IMAC: Els actes que ha realitzat , la seva audiència , les despeses, etc.... Però, oh gran decepció !! , de tot això, res de res en la memòria municipal.

L’apartat IMAC que ocupa les planes de la 119 a la 130 , ens permet saber d’actuacions arqueològiques , nombre de lectors de la biblioteca , nombre de carnets , de prèstecs, audiencia i despeses de la setmana de Música Antiga , però curiosament no hi ha manera de saber, nombre d’exposicions a Can Palauet , a Ca l’Arenas . Nombre de visitants, etc.

Potser serà que el nostre regidor ha tingut vergonya de les dades i ha pensat que millor no dir-les a falsejar-les com feia Graupera. Que tots sabem que a Ca L’Arenas el nombre habitual de visitants és de zero,. Que la gent de Can Palauet tenen ordre de compatr com visitant de l’exposició a hom que passi del taulell, vagi a l’Arxiu , a un curset , o al WC.

Però això no és això. Si es parla d’exposicions patrimonials del Museu amb la xifra de 2 permanents i 20 temporals ( xifres que no lliguen ni amb Can Serra ni a ca l’Arenas) amb dades de 4829 i 14626 visitants respectivament ( que no és creu ni ell) , per què no saber el demés quan fins i tot s’explicita el nombre de litres gastats a la Ruxada.?

Per tot això i per molt més crec que “barrut” és l’expressió que més adient està en la definició del que , per desgracia de tots i especialment de la ciutat , mana en la Cultura municipal ,
Per això també li demano de nou que per el bé de tots plegui d’una vegada , però abans que ens expliqui les dades que amaga , i de pas que faci el monogràfic de programació d’Arts Plàstiques que estava previst en l’IMAC , que es va suspendre tan sols 24 hores abans de la seva realització, i que mai més ha estat convocat.

Amb la mateixa indignació que Guardiola , això sí , gesticulant menys , em dirigeixo a Penedès i li dic cridant desaforadament : Ets un barrut.
El càstig que em pertoca, ja el saben: Dos partits , ja que en el meu cas no hi ha penediment de cap mena per reduïr-los.

DE TOT MENYS BARRUTS

El que van ser els regidors dels primers ajuntaments democràtics , dels que avui se celebren els 30 anys. Valgui per a tots ells el meu respecte i consideració.
Dels meus records personals ja en parlarem potser demà.

PENKING CLUB

Ja està . Com una alenada d’aquest fort vent que ha bufat aquest dies , el vermell del calendari , aquell illot il·lusionat que miràvem amb desig en la travessa del sempre llarg desert del primer trimestre de l’any , ja ha girat cua i ens deixa encarats cap el començament del temps festiu , flairant ja les roses i els llibres de la setmana vinent , i amb quasi olor de xurros i sucre cremat , de fira i paradeta , pensant ja tots una mica que l’estiu ja s’acosta.
Però mentre , els quatre escassos i esquerps dies que tenim la majoria dels mortals , han passat i ho han fet , al menys en el meu cas , amb tranquil·litat , migdiades , lectures , cinema , futbol , i com no amb la Mona com a plat final.

Ja fa uns quants anys que a casa vàrem decidir , per raons de treball i també de comoditat , no marxar per Setmana Santa i en canvi reservar-nos un dies per a poc després. Seran d’aquí dues setmanes , just abans del pont de l’1 de maig , i la Rioja ens espera ansiosa.
Vagin dons avui , i com a petits apunts , algunes reflexions del molt divers que he fet en aquest dies.

PROCESSONS.-

La pluja , el TDT i el satèl·lit m’han ofert una mirada més ample de la que ja tenia , i m’han afermat en les meves conviccions. Segueixo pensant que al costat d’un punt de religiositat , l’espectacle domina i a vegades aquest és esperpèntic.

Veure una processó , crec que a Màlaga , amb els legionaris marcant el pas i fent quasi malabars amb el pas de la creu , crec que ens retorna a una imatge de país del més ranci i sub desenvolupat.
Com espectacle d’un masclisme màxim en allò de la consideració de la hombria mal entesa, n'és l’estúpida o potser inútil, - dubto en l'adjectiu -, local pujada per les escaletes , en la que com explicita un portant en comentari en un digital, fer-ho és qüestió de genitals.
Dons ves per on , la fe i la religiositat.

Per cert , llegeixo que l’alcalde Baron , va estar allà per donar el “toc” de sortida. Vull pensar que ho va fer a títol particular , en el seu dret , la seva creença i la seva llibertat. Per tant , res a dir.
Però si ho va fer com alcalde la ciutat , em sembla un greu error.

Com a punt i final de tota aquesta història de processons , no m’estic de reproduir el poema que el bon amic , i home ben arrelat en la seva parròquia , l’Ildefonso Mármol , m’apuntava en un comentari. Diu així:

Si probablemente no hay Dios. / pero sí hay procesiones
Si todo es mentira / bautizos y comuniones
Bulas y penitencias / misas i extremaunciones
¿Porqué lo pagamos todos?
Que sean las religiones / asunto de los creyentes.
Paguen ellos sus pendones
Y a los demás que nos dejen / de tocarnos los cojones.

Diu que és d’un confrare amic. Definitiu.

NOUS MINISTRES

Que sí i que no , i posats a fer , també tot el contrari. Penso que a bon segur és el pensament que a molts ens volta pel cap quan és l’hora de jutjar la nova remodelació.

Potser no és el moment de dir res d’ells . Els diaris aquests dies han estat curulls de totes les opinions que han omplert tot el ventall de l’arc de Sant Martí. Veurem i jutjarem , encara que jo vull deixar el meu aplaudiment per Solbes a qui ara s’està esquarterant i tothom sembla oblidar que la seva actuació en el debat públic front Pizarro , el que havia de ser gran guru econòmic del PP , potser va ser decisiu per el triomf electoral del PSOE. Les seves reflexions , la seva postura , el seu tarannà i jo diria que la seva visió van convèncer a molts.

Però del molt que he llegit em quedo amb l’article de Patxo Unzueta , en el País (http://www.elpais.com/articulo/espana/prueba/nuevos/elpepiesp/20090409elpepinac_6/Tes) , en el que parla del greu problema de comunicació del Govern , que penso que fen-ne translació , respon fil per randa al que succeix en la nostra ciutat.

Parla de la manifestació de vanitat i d’autoestima : “som mol bons però tímids per lluir del que fem”. Parla de la incapacitat per argumentar políticament amb claredat. De la pèrdua del gust per argumentar , del que s’afirmen o neguen les coses i amb un petit adjectiu ni ha prou , sense oferir més raons. Les frases mes buides , son pronunciades a vegades com si de parlaments de Cicerón es tractés , afegeix.

Un article que molt us recomano i que be farien els polític locals de prendre en consideració.

CULTURA.-

El nomenament de la nova ministre del ram , també ha portat polseguera. Confio en ella i penso que essent tan especialista del seu tema , entendrà perfectament que calen responsables de les àrees que tinguin capacitat i amplitud de mires. De moment el nomenament de Guardans , malgrat pesi als de CiU , marca un camí de recerca del bon coneixedor del tema , que molt haurien de tenir en compte , governants de totes les institucions i de tots els colors polítics.

Parlant de cultura , magnífic l’article de Catalina Serra , publicat en el suplement en català de El País del passat dijous . Espero podr-lo oferir quan el trobi en la recerca digital.

El seu títol és “La cultura no és gratis” i reflexiona al voltant de l’èxit de la gratuïtat de certs Museu els diumenges a la tarda. Felicitant-se de l’apropament dels horaris a la realitat del ciutadà , es pregunta si aquest èxit vol dir que la gent no vol pagar per veure els Museus, tot preferint les masses a la necessària tranquil·litat d’una visita com cal.

Creu que “s’ha instal·lat una mena de sensacó de que la cultura ha de ser de franc” , el que obviament obligaria a una major inversió pública.
“Els Museus no son gratis. Ens costen molts diners als ciutadans i encara més n’haurien de dedicar per complir els seus objectius amb nivells desitjables”... “La cultura , ben feta , és cara. Això ho hem d’assumir tots” continua , per acabar amb la definició de la gran batalla. “Cultura d’accés gratis , sí. Però no ens surt de franc”.

I pagant , com toca , he seguit el consell de tants amics i coneguts i he anat a veure “Gran Torino” i com no que he quedat bocabadat una vegada més per la saviesa de Clint Eastwood , a qui ja ningú pot discutir el seu nivell de “gran” entre els grans dels cinema.

Un , que en això del cinema va d’espectador , a ser possible informat , ha de dir que el resultat final és d’una brillantor fora de mides , ja que totes les peces que conformen una pel·lícula, en aquesta estan disposades i encastades a nivell d’excel·lència. Difícil es trobar un element que grinyoli i la projecció és una constant motivació que t’enganxa cada vegada més.

Potser a mi personalment no em satisfà el to, en certa manera paternalista, d’expressar la relació dels protagonistes , amb un cert tuf a moralina de bons i dolents. Però aquest és el pensament del director que manté el seu diàleg personal i públic amb els seus neguits : la família , l’amistat , la mort , la religió ,el més enllà.

El seu angle no és el meu ni de bon tros , però quan jo vaig a veure una exposició no vull veure l’exposició que respon exactament al meu cannon , vull veure l’obra d’un artista sincer que expressa sense embuts els seus convenciments , dubtes i neguits.

És aquí on un ha d’aplaudir amb tota força la capacitat creativa i artística d’aquest gran home del cinema que n’és Clint Eastwood. Que en el to no coincidim, com en aquest cas , és ara més que mai, pecata minuta.

SETMANA SANTA / PROCESSONS

Fa un parell de dies us parlava de la meva espera de l’habitual article de Javier Marias maleint els actes de la mal anomenada Setmana Santa. De moment no ha aparegut però sí un de magnífic de l'Elvira Lindo , avui a “El País” que penso encerta en la diana de ple.
Per això i per què m’ha agradat molt, aquí el reprodueixo.

El lacito

De mi paso como locutora-comentarista por Radio Cadena Española (hoy RNE) en Málaga me queda, dejando a un lado algunos amigos, el sentimiento de estupefacción que sentí cuando, recién llegada, comprendí que había dos acontecimientos hacia los que debía sentir entusiasmo obligatorio: la Feria y la Semana Santa.

Pensé, ingenua de mí, que eso me devolvía a un tiempo lejano y superado, pero cuál no sería mi asombro al comprobar que era más bien al contrario, ¡se trataba del signo de los tiempos! Eran esos hoy añorados ochenta en que la modernez arrimó el hombro para sacar en procesión vírgenes y cristos y se apuntó a clase de sevillanas, o de malagueñas, según el caso. De los populares se podía esperar lo cañí; de los socialistas la conversión fue asombrosa: un no querer quedarse atrás a la hora de amar las santas tradiciones. Lloraban con las imágenes sufrientes y vibraban con el paso de los legionarios.

Oh, Dios mío, y una siempre, por sistema, abocada a ser de la procesión de los desfasados. Y entonces estaba desfasadísimo opinar que los políticos no debían encabezar manifestaciones religiosas. Por fortuna, me mandaron al banquillo cuando llegó el turno de retransmitir procesiones. Por ignorante.

Será por eso que siento esta maliciosa alegría cuando imagino la empanada moral de algunos que hoy andan estudiando cómo compaginar su amor (cultural) a las procesiones con los lacitos antiaborto de algunos cofrades, o que se incomodan al comprobar que unas manifestaciones religiosas subvencionadas utilizan esta presencia pública abrumadora para hacer campaña en contra de un proyecto de ley del Gobierno.

A qué hermosas contradicciones ha contribuido apasionadamente la izquierda todos estos años. Conociendo a mis clásicos, estoy segura de que encontrarán salida a ese cacao ideológico. Que les gusta una virgen.

Mai tan ben dit.

PENSAMENTS DIVERSOS

Seguit de pensaments asèptics i amb tn sols un apunt d’opinió , deixant al lector que pensi el que vulgui i sigui ell qui hi posi l’afegitó.
Pensaments fets amb la mirada i l’ànima més que contentes per el 4-0 del Barça. Ara és qüestió de preparar-se per l’Arsenal a la final ja que aposto per aquest partit vist els sorprenents resultats d’aquests dies.

Pensament 1.-
Em queixo en una xerrada informal del poc nivell de l’activitat cultural mataronina. Em retopen tot dient que Mataró ha esdevingut Cap i Casal de la cultura més nostrada
Fa poc Congrés dels Pastorets. Aviat Ciutat Pubilla de la Sardana i en un no res capital de la Setmana Santa de Catalunya.
No tinc diccionari a mà , però m’urgeix una ràpida definició de Cultura.

Pensament 2.-

Llegeixo que avui abans del partit del Barça s’estrenarà una adaptació futbolera de “boig per tu”.

No sé si ha succeit , he arribat a casa amb el temps just, però sí sé que existeix una llei , anomenada en argot “ del terrorisme cultural” , estructurada per evitar mals als tresors culturals d’un país.

Potser “boig per tu” no és en realitat un tresor , però de veritat feia falta trencar un emblema espiritual de molts , quan disposem d’un himne tan magnífic com el de Picas i Espinàs.

Maleïdes “modernitats” de garrulos com Laporta i qui li riuen les gràcies,

Pensament 3.-

El Reina Sofia ja ha escollit els 12 gravats de Goya que demanarà a El Prado per incorporar-los com inici de la seva col·lecció i lligar-los a la corrent esperpèntica a la que es dona nova forma.

Les obres escollides son de “Los caprichos” els nº 2 – 6 – 24 –37 – 43 – 50 –51. De “Los Desastres de la Guerra” els nº 12 – 18 – 36 – 55. Finalment de “Los Disparates “ s’ha escollit “Disparate de Carnaval”.

Potser es preguntaran el què i el per què d’aquestes dades i nombres , dons penso que ja que a Mataró disposem d’aquests gravats de Goya , no estaria gens malament aprofitar les tristes sales del Museu o de Ca l’Arenas , per avançar-nos al Reina Sofia i fer-ne exhibició pública.

Amb molt poc gaudiriem de nou del millor art del mon. Amb molt pocs diners i amb molt poc esforç. I dic això ja que tots sabem de la ganduleria extrema d’absentisme total que practica el nostre Museu.

Pensament 4.-
La direcció del Museu de Llavaneres m’ha demanat que sigui jo qui faci l’escrit de presentació de l’antològica dedicada a Comabella, - continuació de la que se celebra aquests Nadals a Can Palauet -, i que la ciutat de l’artista dedicarà a la seva memòria en la propera Festa Major de la Minerva , allà el proper juliol.
He acceptat sense condicions i estic enormement content i agraït pel que jo considero un honor, i a més quan en la passada exposició el meu nom va ser vedat per part de l’IMAC en el que pertoca a un escrit que havia d’aparèixer en el catàleg.

Sortosament l plat de la “venjança” va se deliciosament qualitatiu , en forma i manera del programa commemoratiu que vàrem realitzar a Televisió de Mataró.

La comparança entre ambdues actituds parla per si sola.

ANTONI LLEONART

El passat dijous s’inaugurà a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana , a la Pça de Sta Anna, la mostra dels darrers treballs del mataroní Antoni Lleonart (1944) , un dels bons artistes dels que disposem en el nostre entorn i que alhora és potser un dels més desconeguts.

Ho és en bona part per culpa seva. Reservat en el caràcter i el fer , llastrat per les exigències acadèmiques del seu treball com a professor d’Institut , l’Antoni Lleonart ha cercat en el seu art aquella llibertat total que l’ha fet anar contracorrent de tot , practicant la tendència que més li ha plagut en cada instant , sense mirar en cap de les maneres si era la que pertocava en el temps , en les exigències del mercat o en la teòrica evolució de la seva trajectòria, que per altra costat ha tingut una presència expositiva més aviat escassa.

Però la culpa d’aquest desconeixement ha de caure igualment en els espectadors , en els comentaristes , en la gent de l’art , que ha vegades no hem sabut reconèixer i remarcar les excel·lents virtuts pictòriques que atresoren els seus treballs, i fer esment de la seva personal filosofia comunicativa.

Ara feia set anys que Lleonart no exposava. La seva darrera presència , també a la Laietana , ens portava el flaire del classicisme dels bodegons del segle d’or i l’austeritat d’un paisatgisme erm de tota exuberància , com ho era el de las Bardenas reales. Abans , uns quants anys abans , ens deixava bocabadats amb una obra matèrica de desaforades intencions dominadores, I això per no recordar aquells móns plens de personatges que pul·lulaven en un desconcertat ordre en el seu imaginari real.

Avui Lleonart fa pública declaració d’intencions obrint la mostra amb uns vells retrats de l’Andreu , realitzats fa més de trenta anys. Uns retrats sobris , a lo Zabaleta . Per alguns aquesta presència pot ser una anècdota , o una referència a la figuració absent en tota l’exposició , per a mi és tota una declaració d’intencions , refermant-se en el classicisme auster com el seu veritable credo pictòric.

És en aquesta austeritat espiritual en la que l’artista navega per anar expressant els seus sentiments. Per un costat ho fa en el camp de la composició. Obres simples en aparença però d’alt grau creatiu. Sincronia de colors en la recerca del passat. Serenitat en les llums i ombres que generen l’ambient adequat per que la peça aconsegueixi dignitat. Peces silents que parlen d’altres temps i altres conceptes.

Però la força total de l’exposició està centrada en el paisatge destrament distribuït en dues zones: la sala noble per una llarga vintena de treballs de bona mida que donen la densitat deguda a l’exposició i en la petita un veritable bouquet d’essències amb obres més reduïdes de mida però en les que desenvolupa al màxim la seva capacitat de síntesi.

I potser aquest és el concepte clau per entendre la veritat pictòrica de Lleonart . Les seves peces ens ofereixen el nucli veritable d’allò que mostra. Per un costat existeix la geometria del concepte , la distribució , l’equilibri. L’ordenament perfecte dels elements formals en la concepció.

Per l’altra apareix el color. Milimetrat en la tonalitat, sempre a la recerca exacta de la llum , de la intensitat i de la força. Un color auster en la matèria i jugant alhora amb la densitat de la tela per recolzar la seva força o esmunyir-se si el que cal és el contrast . Un color dinàmic que servirà per aconseguir el repte de convertir en absolutament càlides , unes obres d’enganyosa aparença freda.

I aquí rau l’altre gran mèrit de l’autor. Lleonart despulla al conjunt de tota anècdota , sols li val l’ànima. Així la visió és la del silenci , a voltes trencats per un parlar del vent que s’intueix. Una imatge fora de vida humana , quasi post bomba de neutrons. I en aquest fantasmagòric aspecte de solitud ,tots intuïm en canvi una sensació vital aclaparadora que ens retorna a una natura i a uns indrets als que ha despullat de tota brutícia, per oferir-los purs i nets, quasi asèptics , però plens de vida.

Lleonart potser en el fons és un gran místic. El que sí és segur que és un gran filòsof , amb un sentit dual , en aquesta lluita sempre present entre la realitat i l’aparença. I en ella en fa tria ràpida. Ell es queda amb l’ànima i deixa l’exterior per a altres paladars menys exigents.

Sortosament la seva pintura és el suficient captivadora com per que qualsevol espectador quedi subjugat en l’ambient generat per l’artista com per decantar-se per la seva aposta. Una aposta espiritual i de futur, servida mitjançant una magnífica aposta plàstica , confegint en el tot una magnífica exposició que cal recomanar amb tota intensitat i que hauria de servir per situar definitivament a Antoni Lleonart en el graó que es mereix per la seva qualitat i fer.

Felicitats

Antoni Lleonart
Sala de la Caixa Laietana. Pça de Sta Anna
Del 2 d’abril al 10 de maig de 2009

INFORMACIÓ i OBRES

Aquesta setmana he rebut un munt d’informació per part de l’Ajuntament. En essència em sembla molt bé ja que sempre dic que un dels grans problemes de l’actual govern és que no sap fer visible tot allò que fa, que no és pas poc. Tot el que ajudi a aquesta comunicació en principi ha de ser benvingut. Altra cosa és si en aquest cas es tracta d’informació o de propaganda que son coses diferents.

El cert és que m’ha sorprès la disbauxa informativa , ja que després de que Carlos Fernández diu ,quan només li acosten la carxofa a la boca ,que el nivell d’audiència de Mataró Ràdio quasi esta fregant al Bassas dels millors temps i que Maresme Digital la veu més gent que “Ventdelplà” , un pensava que hom està al dia i fil per randa de tot el que succeeix a la ciutat, i que l’únic desert informatiu local , és aquest que això escriu.

Però bé. Melero m’ha fet avinent que amb els diners de Zapaatero ( premi a qui ha encunyat aquesta possessiva reflexió) m’arranjaran no que quin problema d’un transformador proper i per l’altra m’ha arribat un llibret al voltant dels pressupostos municipals i el PAM que tan sols obrir-lo i ja em pensava que com per art de màgia m’apareixeria en Francino per explicar-me xifres , gràfiques , columnes i formatgets.

Molt paper , moltes paraules , molt disseny , moltes fotografies i especialment molts diners gastats en una propaganda pueril que en res serveix i menys en temps de crisi.
La llàstima és que hom llença la paperassa sense mirar i no es guarda. Si algú ho fa , dintre d’un any podrà mirar els resultats i quedar tranquil·lament esparverat . ( L’incompliment del PAM 2008 va superar el 60 % i el de cultura el 80 %)

Potser , en comptes de fer propaganda de les obres així a l’engròs , el millor fos que les obres , totes ben fetes i en el temps , fossin la millor propaganda de l’actuació municipal. Però això de ben fets i en el temps sembla impossible.

Alguna que altra vegada he parlat del pàrking del carrer Terrassa i de les seves inundacions. Al final Gintra va acceptar que la realització en la teulada d’un camp de futbol set , era la causa de les inundacions ja que s’havia fet una mala impermeabilització. Aquest mes de Març es va aixecar part del camp per tornar a efectuar la corresponent impermeabilització de la coberta. Com vostès saben en els darrers deu dies ha plogut, encara que no molt i el resultat ha estat evident. S’ha eliminat el xàfec d’aigua de la part central però segueix escolant de manera clara per la part lateral ( Avui encara hi havia bassiols).

És a dir que cal retornar amb la història. Cal tornar a protestar, can enfadar-se . Caldrà de nou aixecar el camp , fer una nova impermeabilització i esperar que aquesta vegada , essent la tercera , sigui la vençuda.
Es a dir , es realitza una obra d’un petit camp de futbol set , es lliurada i acceptada en males condicions. Davant la desfeta , aixequem-ho tot i de nou s’accepta la reparació en males condicions. I sant tornem-hi.

Quan passa això és quan cau per terra l’autbombo de cartes i publicacions sense solta ni volta , que valen un colló i que son un insult al ciutadà.

Obres sí. Ben fetes, també. I per damunt de tot , res de prendre el pel als ciutadans.

SETMANA SANTA

En arribar aquests dies , cada anys soc més de Marías. I quan dic de Marías no em refereixo a la multitud de verges ploroses que sacsegen pels carrers i sí per en Javier Marías , magnífic escriptor , que no hi ha any que no ens regali una columna protestant contra aquest abús en l’ús de l’espai públic per part dels actes que essent benvolents podem qualificar com a “confessionals” en la setmana santa. Un article que jo aplaudeixo , apunto i m’agradaria signar.

Any rera any cada vegada em toca més el voraviu aquesta apropiació indeguda que la Setmana Santa mataronina fa de l’espai púbic. Entenc perfectament que aquest és un temps especial per els creients , i entenc també que com altres col·lectius volen fer públic el seu pensament. Cap problema. Però és molt difícil entendre per quin set sous i durant quasi deu dies , amb alguns afegitons , els carrers de la meva ciutat queden en mans d’una manifestació que en la seva gran majoria , ni és religiosa , ni popular , i sí un espectacle folklòric d’arrels ben llunyanes a les nostres i que res té a veure amb el nostre país, el nostre sentiment i la nostra idiosincràsia. ( El dilema religió / espectacle , queda ben aclarit en els dubtes al voltant de la Processó del Silenci. No en dubtes en quant a participació i sí en quant a públic ,com deia el seu responsable. Queda clar que el lluïment és l’important i no la religiositat).

El passat divendres , antigament dels Dolors, festa però que ha traspassat la pròpia església , em vaig trobar a les vuit del vespre en un atzucac. Entro per l’eix Herrera en direcció Centre i em trobo amb el carrer de la Coma tallat. Jo il·lús de mi penso en alguna obra. Segueixo camí amunt i a poc metres , tots parats. La causa un embús monumental ja que a la Pça de la Morberia ( crec que aquest és el seu nom ) , és a dir cruïlla de la gent que veníem del Rierot, Alamos i Rocafonda , sols quedava lliure la direcció de Mata , quan quasi tots intentàvem anar direcció Centre.
Tot tallat , la policia municipal que com tots sabem és la més inepta del país , desapareguda en combat , la gent traient foc pels queixals , cap rètol , cap indicatiu i el campi qui pugui. Certament una meravella.

No pot ser que la ciutat es col·lapsi per unes actuacions que res tenen a veure amb els ciutadans. Si els actes son religiosos, corresponen a l’àmbit privat. Si es vol trobar un punt en la cultura popular , cal remarcar que com a tal serien acceptables les processons del Dijous i Divendres Sant, però no la resta.
Això sí, en l’austeritat pròpia d’un sentiment explicitat amb una manera de ser ( per vostra passió sagrada ....) que res te a veure amb el caspós carpetovetonisme d’uns passos amb mantilla , regionalisme de baixa estofa i una religiositat de pa sucat amb oli , que és el més fefaent retrat del fracàs d’integració en el país , ja que la gran majoria dels que practiquen aquest costumisme de fora , son gent d'arrels fe fora però que ja es nascuda aquí.

No pot ser que durant una setmana a l’any , majorets masculins , bandes de cornetes i tambors al més clar estil legionari , confraries que difícilment passarien un examen constitucional dels seus estatuts , omplin de falsa religiositat i d’un populisme de xurro i faralaes , els espai públics d’una ciutat que encara que els que manen pixin aigua beneita , és una ciutat , com ho és el pais , laica i aconfessional.

Per això cada any m’encabronen més aquests actes. I el que em costa d’entendre és que aquells que de veritat entenen la setmana santa en el seu context de religiositat , siguin tan masells de quedar-se cap cots i tan sols practicar la tendència del silenci.