dimecres, de desembre 20, 2017

ANTONI LLEONART, LA CÀLIDA FREDOR DEL PAISATGE






 Totes les ciutats tenen un artista maleït, entenen com a tal aquell autor de qualitat i com dirien els valencians, de categoria, però que aquesta se li reconeix tan sols amb la boca petita dels arts ferits , mentre que per la massa general dels afeccionats , roman en un total desconeixement. A Mataró, l’exemple és Antoni Lleonart.



L’Antoni Lleonart té un passat  amb històries tan al·lucinants com totes els seus treballs  fent pintura matèrica quasi estic per a dir abans que Tàpies, d’un primitivisme intens  creant uns mons i uns personatges espectaculars i ben personals. I té un munt, milers diria jo, de dibuixos estructurats molt en la línia centre europea de pre guerra, Però de fa temps que va abandonar aquestes línies especials per dedicar-se al cànon a la pintura en teoria acadèmica , però observada sota els eu prisma especial i particular.

I aquí el tenim de nou omplin el primer pis de l’Ateneu amb un seguit de paisatges de les nostres comarques , en especial de la del Montseny, i un bon gruix de dibuixos d’espais gaudinians amb els que ens demostra la fermesa dels seus fonaments.




Antoni Lleonart  sent el paisatge com a cosa pròpia , però el seu sentiment no es detura en la bellesa externa del mateix i sí en la força interior que atresora. Lleonart buida d’anècdota el paisatge i es limita a copsar la seva ànima , expressant-la amb tota intensitat. El paisatge de Lleonart esdevé així com un paisatge en aparença neutre però en canvi està carregat fins el màxim de la potència interior.

Un paisatge estructurat , tal i com molt bé explicita la seva germana Núria, en el catàleg de la mostra, en la saviesa en l’ús de la llum i el color, establerts amb l’ús i abús d’elements tan difícil i contradictoris en el tema, com ho puguin ser el blanc i el negre que estructuren, dominant, línies mestres amb les que bastir tot l’entramat pictòric.



El paisatge en el seu concepte tradicional i habitual, és una estilística generada de fora a dins. La bellesa que genera per se és captada per l’artista que la reprodueix sense intervenir-hi. Mimetitza estats i situacions per comunicar amb l’espectador a frec de pell. Lleonart en canvi genera el paisatge de dins a fora. Observa el paisatge, s’insereix en ell, n’elimina l’anècdota i l’expressa pictòricament nu de qualsevol anècdota i de tot allò que pugui distreure de la veritable essència, i és llavors quan apareix quest paisatge en llibertat total, foragitat de tota lligadura estètica.




Un paisatge sense figures , però en el que en canvi la presència de l’home s’intueix i se sent. Paisatges identificatius, propers però alhora llunyans, que en els excel·lents mans de Lleonart assoleixen dignitat i nivell i fan de l’exposició una veritable joia que cal fruir-la poc a poc, descobrint en cada peça i en cada racó la gran i veritbale lliçó que ens ofereix l’artista.

Una exposició que recomanem  fervorosament.

Felicitats.